Publicat per
Dreamer
divendres, 4 de setembre del 2009
ADD COMMENTS
El nostre company Jaume Camps torna a fer de “les seves” i ens sorprèn novament amb un article sobre Darwin i la seva relació amb els gossos. Basant-se en l’edició de la seva obra magna “L’origen de les especies” (Edició Serbal 1994) amb traducció de Joandomenec Ros i introducció de Richard E Leakey, ens fa uns comentaris sobre com tracta aquest científic l’evolució, les races i diferents aspectes actuals dels gossos.
Hi podreu trobar comentaris sobre la relació entre la variabilitat genètica i morfologia corporal, la domesticació i races com a fruit de la barreja genètica, la millora de les races amb el creuament de domèstiques i salvatges, l’ètica de creuar i millorar races amb majors aptituds i deixar de banda les menys aptes, la lluita entre membres d’una mateixa espècie per la supervivència, el control efectuat pels agents naturals en la dinàmica de les poblacions amb les relacions entre vectors i inoculadors potencials, i la transmissió dels instints per selecció genètica no per transmissió ascendents-descendents,
Finalment en Jaume planteja la hipòtesi de que la selecció de races especials per una tasca determinada com la caça, possiblement va ocórrer al segle X, juntament amb la introducció de la ballesta i, simultàniament en diversos regnes de la Península Ibèrica.
Seguirem gaudint de les aportacions fetes pel Jaume Camps. Un dels pocs veterinaris que s’il.lusionen i es preocupen per la recerca històrica.
La Secció Nature de la Public Broadcasting Service (PBS) ha promogut la sèrie amb el titol "Dogs that Changed the World" en la qual explica l'evolució del llop i la seva domesticació en gos. Una història que podriem considerar èpica ja que va canviar les societats tal i com les coneixem avui dia, alhora que l'espècie canina modificava substancialment les seves pautes de comportament i trets diferencials.
Inicialment prevista en dues parts, al Youtube la podeu veure sencera en el vídeo que us presentem. "The Rise of the Dog", informa de com podria haver tingut lloc la domesticació de gossos, incloent-hi la teoria del biòleg Raymond Coppinger, que reivindica que els propis animals i les deixalles humanes van obrar la transformació. I per altra part els estudis genètics Peter Savolainen que han posat els orígens de gossos domesticats al Sud Est Asiàtic. També us descobrirà quines son les 14 races de gossos (mapa interactiu) que els estudis genètics controvertits mostren com a mes antigues i que serien els millors representants dels nostres cànids besavis.
En la segona part “Dogs by Design” descobrireu mes de 400 races amb personalitat, habits i formes diferenciades. Moltes d’elles aparegudes ens els darrers 150 anys, especialment amb la passió pels animals de companyia promoguda durant l’Era Victoriana. Amb la selecció genètica els humans han creat el major nombre d’espècies del planeta, la qual cosa ha promogut una gran problemàtica de factors hereditaris i sanitaris en els cans. Diferents utilitats i gustos acompanyen races específiques, les quals no deixen de donar problemes als ensinistradors. Finalment veureu com els gossos s’han adaptat tant a la vida humana que ens arriben a demostrar una gran afecte, ens serveixen en molts afers diaris i fins i tot salven les nostres vides.
Aquest video es complementa amb documents educatius per aficionats i professors que val la pena tenir en compte per activitats educatives o de lleure.
La noticia ha saltat fa poc i l’hem pogut llegir a “El Publico” fa un parell de dies. Es tracta de la nova datació que s’ha fet sobre la domesticació del gos. L’origen: Xina, al sud del Yangtze, el temps: 16.000 anys enrera, després d’una anàlisi de ADN mitocondrial. Un equip comandat per l’investigador Peter Savolainen del Stockholm Institut of Technology ha difós aquesta hipòtesi basada en les seves darreres investigacions en la revista Molecular Biology and Evolution del Setembre del 2009.
Segons la teoria de l’investigador suec els gossos domèstics van sorgir de la domesticació d’un grup molt divers de llops i amb un origen únic al sud del riu Yangtze. L’estudi explica que s’ha analitzat el genoma de 169 gossos que van viure en el període del Món Antic per obtenir la màxima resolució filogenètica i diversitat. Les anàlisis estimen que els gossos comparteixen una població genètica de 10 grans haplogrups, compartint la major diversitat dels mateixos al Sud-est d’Asia vora el Yangtze. Només 4 d’aquests haplogrups son d’origen específicament europeu. L’anàlisi seqüencial dels haplotips indiquen un marge històric de 5.400 a 16.300 anys en almenys 51 llops fundadors. Estudis osteològics d’aquests individus confirmen aquesta periodicitat. Es pensa que aquesta xifra pot indicar una gran variabilitat de fonts com a base de la domesticació canina de la zona. El lloc i el període coincidirien amb l’inici de la sedentarització de les poblacions humanes i amb l’inici de l’agricultura de l’arròs a la Xina.
El fet de que hi haguessin tants llops domesticats simultàniament en un “breu” període de temps implica considerar la importància que van jugar en la configuració de les societats humanes tal com les coneixem avui dia. Entre les conclusions que destaca Savolainen ressaltem que a diferència dels gossos domèstics europeus utilitzats per a tasques de pastor i guarda, podrien haver estat criats per utilitzar-los com a aliment dels propis humans.
No es però un estudi que hagi gaudit d’ampli consens en la comunitat científica. Molts el critiquen o qüestionen directament. El Dr. Adam Boyko del Department of Biological Statistics and Computational Biology de la Cornell University esta liderant un projecte de diversitat genètica en el gos que pretén trobar un origen diferent a la domesticació canina en el que s’exclourà als gossos de raça euroasiàtics i es centrarà en els de carrer africans. Les primeres estimacions permeten considerar que les poblacions de Egipte, Uganda i Namibia son tant genèticament diverses com les poblacions euroasiàtiques. Però aquest plantejament trenca amb la teoria de que els gossos actuals provinguin dels llops asiàtics perquè no hi ha Canis Lups llops a Africa (el llop etiòpic no es un avantpassat del gos domèstic). El realment cert es que si els gossos actuals tenen origen euroasiàtic, els africans també tenen aquest origen, però no queda clara la diversitat genètica d’ambdues poblacions.
El biòleg Carles Vilà de l’Estación Biologica de Doñana – CSIC qüestionava així mateix que hi ha altres estudis que demostren que la domesticació dels gossos es produeix al menys 20.000 anys abans de la nostra era i que a Europa existeixen restes tant antics com poden trobar-se a altres punts d’Asia, refutant la hipòtesi de Savolainen. Una idea que seria reforçada amb altres evidències existents, com la que ens informen del “Gos Goyet” a Bèlgica durant el període Aurinyacià (35.000 aC) ....
Pel que sembla doncs seguirem amb el debat sobre l’origen de la domesticació del gos seguirà vigent durant força temps. Esperarem noves troballes.
Publicat per
Dreamer
divendres, 28 d’agost del 2009
ADD COMMENTS
Uns llibres que val la pena tenir en compte a tots aquells que us agrada la pintura i la història de l’art en general, i en especial als amants dels animals son els que ha editat ja fa uns anys el segell Taschen (amb el nom aqui de Evergreen) i també publicats amb edició de Crown publishing. Els que viviu a Barcelona els podreu trobar a les llibreries actualment a molt bon preu i en diferents idiomes, seguint la política de l’editorial que ja em vam comentar un dels seus fons l’any passat I-II.
Cada monografia esta dedicada a una espècie animal: gos, gat i cavall en les diferents varietats que poden oferir des d’un punt de vista força ampli. Es a dir, els cànids, fèlids i èquids que s’han representat a la pintura al llarg de la història. No son llibres de gran format, com solen ser les obres d’art, ans el contrari, es tracten de llibres que caben en una bossa de ma en format apaïsat i que són de fàcil lectura ja que la major part de les seves pàgines estan il.lustrades amb les imatges pictòriques que es van comentant.
De l´obra del gos n‘és autor Iain Zaczek assagista i historiador de l´art es centra en l’art del XIX i la relació amb la representació dels animals. En l’obra “Perros y otros canidos” hi trobarem com el mes antic amic de l’home ha estat objecte de l’art i la literatura dels humans al llarg de tots els temps. Des d’escultures assíries, passant pels tapissos medievals i les miniatures dels llibres d’hores com el Duc de Berry i fins les obres de pintors com Bruegel, Durer, David Hockney i altres pintors contemporanis, el gos es objecte permanent de les representacions artístiques. Els capítols en que està distribuït el llibres son: Introducción – Perros de caza y competición – El mejor amigo del hombre – Perros salvajes – Una vida de perros – Perros trabajadores – Perros holgazanes – Perros simbólicos – Antropomorfismo – índice de artistas.
Del gat n’és autor Andrew Edney. Un veterinari format al Royal Veterinary College, el qual després d’exercir deu anys la seva professió la va abandonar per dedicar se a l’escriptura i al mon editorial. També dona xerrades sobre la representació dels animals en l’art. L’obra es titula “Gatos y otros felidos”. A l’igual que el llibre anterior es tracta d’una mixtura d’aspectes relacionats amb l’animal objecte del llibre. Hi trobarem tant aspectes purament artístics com reflexions, cites de Fragonard, Klimt, Rubens, Rembrandt. En fi, un homenatge al gat –i també de la resta de felins- i, per extensió, a tots els amants dels animals de companyia.. El sumari de llibre consta dels següents capítols: Introducció – Gatos jugando – Gatos durmiendo – Gatos cazando – Gatos solitarios – Gatos curiosos – Gatos con cria – Gatos piratas – Gatos sociables – Gatos salvajes – Gatos simbólicos – Indice de artistas.
Lorraine Harrison te la formació d’arts gràfiques i historiadora de l’art , ha treballat en la il.lustració de llibres. Una apassionada per l’art i pels animals ens exposa l’art pictòric en relació amb els cavalls. El títol de llibre, seguint la pauta dels altres dos, es “Caballos y otros equinos”. Ens adonem com n’ha estat d’important la companyia del cavall al costat de l’home al llarg de tota la història. Les diferents representacions artístiques en donen fe. Des de les pintures de Lascaux 15.000 anys enrere fins els dibuixos de Leonardo, Picasso; com les cites de Chaucer, Shakespeare, o Keats hem vist com es representava la força i les virtuts dels equins tant en pintura, prosa com en vers. Els continguts d’aquesta obra es distribueixen en: Introducción – Las emociones de la caza – Bestias de carga – Caballos salvajes – Buenos compañeros – Caballos de guerra – Caballos míticos – Caballos de fuerza – Caballos actores – Indice de artistas.
Son llibres que serveixen alhora per introduir-nos en l’art, com identificar de forma amena dades concretes en uns estudis de grau, així com per passar una bona estona contemplant les imatges que guarden en les seves pàgines. Cada capítol d’aquesta sèrie es introduït amb un petit assaig que el documenta. I cada imatge que il.lustra els tres llibres es acompanyada per una informació clau amb el nom de l’artista, l’estil, o la matèria de la peça. Frases i cites d’escriptors i poetes enriqueixen els continguts.
El que es diu actualment com a “coffe table book”, el llibre il.lustrat que “decora” i il.lustra les sales d’espera o les oficines amb estil però no es pot deixar escapar a tothom que li interessi tant l’art com els animals de companyia.
Les dades de les obres objecte d’aquesta notícia són:
Des de la Universidad de Granada, al Dpt. de Estúdios Semíticos de la Facultad de Filosofia y Letras ens arriba la informació d’una tesi doctoral que pot interessar als investigadors de la història de la veterinària i dels animals en general. Es seu títol “Animales en las fuentes árabes y referencias en fuentes griegas” i la seva autora Estefania Farias Martínez.
Basat en un treball d’investigació previ titulat: “Los animales en los Qisas al anbiyâ” en el que constata el paper fonamental que tenen els animals en les fonts dels profetes islàmics. La natura i els essers vius jugaven un paper d’intermediari entre les creences religioses i els éssers humans. Per això valia la pena seguir una recerca amb major profunditat.
En aquesta tesis però, del que es tracta es d’establir una comparativa entre la literatura àrab-islàmica i la grecollatina en base a “la presencia de un grupo de animales, en el contexto de los relatos religiosos musulmanes y los mitos y las leyendas de la literatura clasica” (Vegis “Introducción”).
La selecció dels animals tractats, seguint la seva rellevància a AlCorà han estat: balena, granota, voltor, corb, camell, formiga, gos, serp, toro i vaca. Les fonts utilitzades han estat variades, des del Alcorà i altres obres de tipus religiós però també les faules, literatura, i obres de zoologia i geografia. En l’anàlisi textual s’ha recorregut a les fonts àrabs originals mentre que en el cas dels clàssics grecollatins s’ha partit de traduccions. La dinàmica de treball ha estat en primer lloc buscar les referències científiques de cada animal en cada cultura i, en segon lloc, recopilar aquells relats en que els animals mantinguéssin un protagonisme amb la divinitat o una relació amb l’home. A partir d’aqui es va elaborar una síntesi interpretativa que pretenia saber que determinava la presència i sentit de cada animal en els diferents textos i el modo en que s’utilitaven en cada una de les tradicions culturals i entendre millor les seves formes de vida, pensament i la seva societat.
Entre les conclusions del treball destaquen: La major presència dels animals en la literatura àrab que en la grecollatina –mes donada a atorgar trets divins o humans a cada espècie. Descripció mes realista de les bèsties en els textos àrabs i mes mítica o fantasiosa en els grecollatins. El pensament islàmic queda sovint encara molt vigent en els relats estudiats mentre que el grecollatí es sols el fonament que sustenta la civilització occidental. En l’Islam Déu es el punt de partida únic de tota explicació i aquesta pretén proporcionar principis ètics i morals a la població. El dogma i la moral islàmica queda reflectida en els estudis, així com el respecte a l’herència ancestral i les tradicions seculars del món àrab. En canvi en la cultura grecollatina l’eix central es l’home i en els comentaris al mon animal es pretén projectar les seves mentalitats, costums i ambicions. Per aquest motiu, la raó es la base fonamental de pensament en els textos grecollatins.
Podeu accedir a text complet al contigut de la mateixa:
Publicat per
Dreamer
dimarts, 25 d’agost del 2009
ADD COMMENTS
Hola amics, després del parèntesi de l’estiu ja tornem a ser aquí i volem començar tot i relatant-vos una història que no es nova però que considerem força interessant. El debat que esta tenint lloc als USA sobre un dels seus patrimonis naturals mes gran. El cavall salvatge també conegut com a “Mustang”. Comencem ara amb una primera part per situar-vos en el moment actual i en una segona part farem una pinzellada històrica sobre un dels equins mes admirats a tot el món.
La història de l’oest americà esta íntimament vinculada a la dels cavalls salvatges. En el nostre imaginari ens apareix el vaquer en el desert o les Rocalloses de la indòmita nord-amèrica a lloms d’un cavall incansable que corre que correràs sense defalliment portant al seu genet sense ni immutar-se. Ara aquest cavall salvatge, descendent els cavalls portats pels espanyols durant el descobriment a finals del segle XV estan en perill.
A l’estiu de l’any passat ja va saltar l’alarma. Milers de cavalls vagaven pel desert de Colorado, famolencs i morint en el trànsit del seu etern viatge. La revista Time se’n feia ressò al maig de l’any passat en un article titulat emfàticament : “An Epidemic of Abandoned Horses” signat per Pat Dawson. Aviat la noticia apareixeria a tot el món incloent al nostre país: "El Periodico" (30/06/2008) i mes tard a "La Vanguardia" (1/03/2009)
Dos han estat els motius perquè es produís aquesta abandonament. El primer, les decisions judicials que van propiciar el tancament de molts escorxadors de cavalls als USA (2007) i, per altra, i mes greu encara, que els efectes de la crisi immobiliària que encara estem patint tots plegats, va promoure l’abandonament de moltes granges i alhora amb totes els seus bens, inclosos els animals que s’hi guarien, com els cavalls. Perquè de cop i volta es van emetre les sentencies que prohibien les instal.lacions per sacrificar cavalls per consum humà ?. Segons un informe promogut per la Utah State University Cooperative Extension, la pressió de grups a favor dels drets dels animals van portar a judici el tancament dels escorxadors de cavalls. Fins aquell moment mes de 100.000 equins es portaven a l’escorxador cada any. Així mateix, l’associació Veterinarians for Equine Welfare, va promoure un document – white paper- en el que s’apuntaven els punts claus per defensar el tancament dels escorxadors com a “brutal and predatory business”.
Primer: Els Estats Units no han de participar en una pràctica cruel i inhumana. El tancament dels escorxadors de cavalls als USA ha produït que molts cavalls vagin a Mèxic amb pràctiques molt mes insalubres i inhumanes que al seu propi país. I per altra banda, com els costos de transport son força elevats, la sortida mes fàcil ha estat l’abandonament a les praderies sense cap control i seguretat.
Segón: Els Estats Units ho haurien de proporcionar carn de cavall per alimentar altres països quan els americans no mengen aquesta carn. En l’actualitat es cert però al llarg de la història si que s’ha menjat carn de cavall com en la II GM. La qüestió es que els escorxadors dels USA exporten productes de boví i oví que no es consumeixen al mercat intern però si a altres llocs del planeta.
Tercer: Els propietaris de cavalls haurien de tenir cura del seu bestiar i per això l’eliminació dels escorxadors només hauria d’afectar als cavalls salvatges. El cert es que s’ha produït un increment d’abandonaments per culpa d’aquesta mesura, afavorint un descontrol en la gestió dels èquids salvatges.
Quart: Els propietaris tenen altres mètodes per tractar els cavalls no desitjats com l’eutanàsia, l’enterrament, venda o l’assistència d’un centre de salvament o santuaris. En realitat la venda de cavalls ha baixat molt degut a la pujada de la despesa en alimentació i farratges. L’eutanàsia química es molt cara. I els costos de manteniment d’un cavall en un centre d’acollida es molt gran. ...
Les hipoteques de la crisi immobiliària executades només van fer que agreujar aquesta situació i molts ja parlen d’una plaga ...
No obstant la situació no es nova. Ve de lluny. Especialment a partir de la primera Llei de protecció dels cavalls “mustangs” i ases salvatges dels Estats Units (1971). Amb aquesta llei s’establia que els cavalls eren “símbols vivents de l’històric esperit pioner de l’Oest” i que “enriquien les vides dels americans”. A partir de llavors els cavalls i ases salvatges americans estaven protegits de la seva captura, marcatge, persecució i sacrifici, i se’ls hi va assignar grans espais perquè poguessin viure lliurement. La llei, mica a mica es va anar desvirtuant amb l’aplicació de captures i sacrificis de la superpoblació i control dels exemplars vells i malalts. Però el cop de gràcia definitiu a la llei de protecció va ser el 2004 quan el senador republicà Conrad Burns va aconseguir que el congrés signés una clàusula mitjançant la qual es desprotegia als mustangs i ases salvatges majors de deu anys, tot i permetent el sacrifici als exemplars que acomplíssin aquestes condicions –gens eficients per cert. Interessos en matèria de ramaderia extensiva bovina, caça i, com no, petroli, estaven darrera aquesta llei. A partir de llavors la tragèdia equina als USA va ser una realitat que s’ha fet evident en els darrers anys. L’administració USA –Bureau of Land and Management- va tractar el problema com una qüestió d’”excedent”, de números, i el que ha fet ha estat promoure un programa d’adopcions ...
L’actual president Barack Obama te entre mans molts temes que resoldre, entre els quals es troba la protecció d’un patrimoni americà que el president Bush –paradòjicament fill de territori texà i zona de cavalls salvatges- va ajudar a malmetre amb la llei Burns i les seves conseqüències.
Publicat per
Dreamer
dijous, 30 de juliol del 2009
ADD COMMENTS
Aquest any es celebra el cinquantenari del XVI Congreso Internacional de Veterinaria. Un congrés que es va celebrar a Madrid del 21 al 27 de maig de 1959 i que va tenir una importància potser encara no prou destacada en la recerca de la història propera de la nostra disciplina. En aquells moments de rellançament de les economies de postguerra, la ramaderia i la producció alimentària jugaven un paper primordial i, com no, la veterinària ja volia abastir la seva implicació en els àmbits de la producció ramadera i alimentària, tal com s’està preconitzant avui dia de forma fefaent. Podem llegir en el futllet de la programació de l'event: “Con un contenido puramente clínico en los comienzos de esta profesión milenaria, poco a poco ha ido ensanchando sus horizontes hasta desempeñar papeles de considerable importancia en la higiene de la alimentación humana, en la bromatologia, en la inspección de las sustancias alimenticias e industriales y en la zootecnia, entendiendo con esta última palabra todo el conjunto de técnicas puestas al servicio del incremento y perfección de las producciones ganaderas.” [programa preliminar XVI Congreso Internacional de Veterinaria]
Els congressos internacionals de veterinària havien començat ja el 1863 i estaven arribant al seu primer centenari. La internacionalització de la ciència veterinària va venir donada en els primers temps a la necessitat de coordinar-se entre els països per fer front als diferents brots epidèmics i zoonòtics que impulsaven la necessitat d’establir plans massius de tractament i prevenció de les diferents malalties infeccioses que afectaven a la ramaderia internacional i causaven grans perjudicis econòmics i sanitaris. Aixi els veterinaris de diferents països van establir la necessitat de plantejar plans de lluita antiepizoòtica a través de reunions que determinaven les mesures per lluitar de forma coordinada. John Gamgee [Our domestic animals in health and disease, 1863], del Edinmburgh Veterinary College va ser el que el que va promoure aquestes inicials reunions. Veiem aquí una primera relació dels congressos internacionals celebrats fins el moment:
- 1863 - I Congrés (Hamburg) - 1865 - II Congrés (Viena) - 1867 - III Congrés (Zurich) - 1884 – IV Congrés (Bruseles) - 1889 – V Congrés (Paris) - 1895 – VI Congres (Berna) - 1899 – VII Congres (Baden) - 1905 – VIII Congrés (Budapest) - 1909 – IX Congrés (La Haia) - 1914 – X Congrés (Londres) – 1a GM impideix la celebració - 1930 – XI Congrés (Londres) - 1934 – XII Congrés (New York) - 1938 – XIII Congrés (Zurich) - 1949 – XIV Congrés (Londres) - 1953 – XV Congrés (Estcolm) - 1959 – XVI Congrés (Madrid)
Tot i que inicialment el XVI congrés s’havia de celebrar a Argentina o Xile, van ser els espanyols els encarregats d’organitzar-lo. Ministeris, facultats de veterinària, cossos professionals, i diverses associacions es van abocar en l’organització d’aquest congrés. Una mostra d'aquest interès suscitat pel congrés de Madrid es el catàleg de l'exposició bibliogràfica, prologat pel director de la Bibloteca de la UCM, Javier Lasso de la Vega, que es conserva a la UCM i que us mostrem aqui amb el títol: Catalogo abreviado de obras raras y curiosas de veterinaria de los siglos XV al XVIII.
Espanya s’havia incorporat tard en l’assistència a aquest tipus de reunions internacionals. No va ser fins el 1909 en que els professors Turró (Bcn) o Tejedor (León) van assistir a la conferència de la Haia. I no va ser fins el 1930 en que la veterinària espanyola va fer la seva representació oficial en que es va designar a Sanz Egaña com a delegat i representant de la Asociación Veterinaria Española. El 1959 era el primer congrés internacional veterinari que es celebrava a la Península Ibèrica.
L’any de la celebració del congrés a Espanya es vivien moments de “canvi” tot i la dictadura existent: Els “tecnòcrates” van començar a planificar l’economia d’un país encara delmat per les conseqüències de la Guerra Civil i que no havia rebut cap impuls extern com si que van tenir la resta d’economies europees al final de la II Guerra Mundial amb el Pla Marshall. Per això un grup d’economistes, la major part pertanyents a l’Opus Dei, van apostar per apartar l’economia autogestionària per donar pas a un “desarrollisme” econòmic sense precedents. Aquest pas es va poder fer gràcies als coneguts com a “Planes de Desarrollo Econòmico y Social”: I: (1964-1967); II: (1968-1971); III: (1972-1975) que durant dues dècades van promoure l’economia del país amb un creixement del 8,6% del PIB. La base de tota aquesta planificació es va gestar amb el Plan de Estabilización (1959). Personatges com Laureano López Rodó i Fabià Estapé van pilotar uns plans que pretenien incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals, sanejar l’economia per posar les bases a un desenvolupament econòmic posterior, liberalitzar el sistema econòmic. No obstant, al principi les congelacions salarials i el descens del consum van suposar un retrocés econòmic i increment de l’atur que solsament es va poder mitigar amb l’augment de l’emigració a l’estranger.
Però anant al nostre terreny. Com van viure els veterinaris del moment aquest període d’inicis de canvi de l’Espanya autàrquica a la lliberal ?; Es van notar els senyals d’obrir portes a l’exterior tant tècnica com intel.lectualment ?; Com van viure els veterinaris l’emigració a l’exterior ?. Aquestes i altres preguntes seria bo que fóssin estudiades i investigades com a testimoni d’un període cabdal per la història contemporània veterinària.
Acabem de rebre un llibre interessant per la història dels aliments. Es tracta de “El aceite de oliva, alma del mediterraneo” / José Mataix Verdú i Francisco Barbancho Cisneros (Jaen : Instituto de Estudios Gienenses : Universidad de Jaen, 2008). Tot i estar publicar l’any passat considerem interessant incloure’l en aquest blog degut a la important informació que incorpora sobre la història de l’oli d’oliva a l’àrea mediterrània, origen de la seva expansió.
El Presidente de la Diputación de Jaén expica en la seva presentació del llibre: “Mataix y Barbancho realizan un riguroso y ameno recorrido sobre el aceite en lo sagrado y lo profano, de sus propiedades nutricionales y usos industriales . Un recorrido que también para por los desafios. Del temprano comercio del aceite español dan muestra las anforas del monte Tesaccio en Roma; de la perdida de mercados y valor añadido, son testigos lso cónsules españoles ya desde comienzos del XIX; de las propiedades terapéuticas y nutricionales se da fe desde los medicos grecorromanos hasta nuestros días.”
El llibre esta estructurat en vuit grans capítols. Els dos primers parlen de l’origen i la “prehistòria” de les oliveres i els olis, el seu origen, “cultiu”, i difusió. El tercer exposa la oleïcultura en les grans civilitzacions antigues: Mesopotàmia, Fenícia, Egipte, Israel ... El quart capítol exposa els coneixements que tenim avui dia sobre el conreu de les oliveres i els usos alimentaris i no alimentaris que se’n derivaven de la seva manipulació en el món greco-romà : recollida, moltura, premsat, tipologia d’olis, els ungüents, perfums, lubricants, així com les propietats que ja tenia l’oli en aquestes societats. L’Epoca Medieval es la que s’endinsa el cinquè capítol, comptant la presència de les oliveres en els països meridionals i septentrionals del continent europeu, Bizanci, així com les tècniques de cultiu, comerç, consum, propietats dietètiques i usos mèdics de les olives i oli en el Al-Andalus. A continuació els autors ens mostren en el setè capítol com en l’Edat Moderna diferents països europeus i d’Amèrica del Sud van agafant terreny en el cultiu de les oliveres, i es produeixen canvis en l’elaboració i comerç del producte i es mantenen i valoren les propietats medicinals i usos culinaris. El vuitè capítol ens endinsa en el segle XIX i XX del cultiu i mercat de l’oli. Especial atenció cal donar a la crisi existent del sector oleícola de finals del XIX i la seva repercussió en la davallada dels mercats internacionals per la superació i imposició italiana al llarg del XX i l’estatus quo actual. Finalment, el darrer capítol ens parla dels avenços estudiats en el sector oleícola amb l’actual tipologia d’olis, composició química, efectes funcionals en el sistema digestiu, efectes en l’oxidació cel.luar, immunologia i càncer.
Publicat per
Dreamer
dimarts, 28 de juliol del 2009
ADD COMMENTS
Es compleixen cent anys del naixement de Bernhard Klemens Maria Grzimek (1909-1987), habitualment conegut com Grzimek, que es com surt en l’autoria de moltes publicacions. Va estudiar veterinària a Leipzig i Berlin on va acabar la carrera el 1933. En el seu haver destaca el haver estat un dels mes reconeguts naturalistes i zoòlegs del segle XX. Militant del conservacionisme a l’Alemanya i la postguerra europea va destacar pel seu esperit de lluita davant els dèficits que començava a tenir el nostre entorn en un marc de desenvolupament del capitalisme post conflicte armat, i una creixent conscienciació ciutadana de la qual en va ser un destacat portaveu.
Cap els anys 40, un cop acabada la II Guerra Mundial el van nomenar director del Zoologic de Frankfurt i president de la Societat Zoologica de la ciutat. Una societat ,similar a les ja existents a New York i London, va portar a terme projectes dins el pais com a l’exterior, destacant especialment en el treball portat a terme a l’ecosistema del Serengeti (Tanzania). El seu treball de conscienciació i de difusió d’aquest entorn africà el va catapultar a la fama mundial
Grzimek va dedicar força anys a estudiar la fauna al Serengeti am el seu fill Michael fent observacions directes i detallades de les migracions animals que es succeïen cada any. Fins que el 1959, tot just fa cinquanta anys, el fill moriria per accident aeri per xoc amb un voltor griffó. En aquell punt va escriure el llibre “Serengeti shall not die” amb traducció espanyola “Serengueti no debe morir” (Barcelona : Noguer, 1961) , el qual hem pogut consultar i que encara podeu trobar en diferents edicions de segona ma a les llibreries especialitzades. Un llibre que es alhora un homenatge al seu fill i també la punta de llança de la creació del Parc Nacional Serengeti que es crearia uns anys després.
Aquell any van projectar la seva pel.lícula al Festival de Cinema de Berlin: “No queda sitio para los animales salvajes” que finalment es va conèixer amb el títol del llibre "Serengueti shall not die", guanyant finalment el premi del públic i especial del jurat. També ho va veure el director del Parc Nacional de Tanganica (ara Tanzania), Peter Molloy, i els va involucrar en un projecte inaudit fins llavors: l’estudi de les migracions animals a les estepes del Serengeti . Així es com Bernhard i Michael, pare i fill es van comprometre en una de les majors aventures fetes fins el moment: volar per sobre de les manades de fauna salvatge per estudiar-ne les recorreguts.
Després de l’etapa africana Grzimek va dedicar la seva vida a l’edició d’una obra monumental sobre vida animal. Primer a Alemanya el 1968 i traduïda a l’anglès el 1975 aquesta obra de 13 volums inicials va arribar a tenir 21 volums cobrint tots els aspectes de la vida animal i incorporant volums sobre ecologia, etologia i evolució, esdevenint una de les obres mes consultades del moment en la seva especialitat. La podeu consultar en línia a les biblioteques de les universitats públiques catalanes: Grzimek's Student Animal Life Resource. Leslie Mertz and Catherine Allen, Eds. Detroit: Gale, 2005. 5108 pp. 21 vols, així com altres llibres de la seva extensa bibliografia.
Arthur Nicolaier (1862-1942), metge alemany que desenvolupa la seva trajectòria a l’Alemanya d’entreguerres i es reconegut internacionalment per ser el descobridor de la bactèria del bacil del tètanus que alhora origina la malaltia del tètanus.
A mitjans del segle XIX existien diverses teories sobre l’etiologia i patogènia del tètanus: muscular, nerviosa i humoral. Fins a mitjans del segle XX van coexistir amb la teoria infecciosa. Així James Young Simpson, tocòleg escocès afirmava que el tètanus era produït per una ferida, llaga o úlcera que eren emmetzinades amb algun verí. L’explicació causa-efecte de que el tètanus fos provocat per un organisme viu comença a Alemanya de mans dels neuròlegs Wilhelm Griesinger (1817-1868) i Ernst Adolf von Strümpell (1853-1925). Alguns metges i veterinaris com Saturnin Arloing (1846-1911) ja havien injectat animals amb sang tetànica però sense aconseguir transmetre la malaltia. El 1882, el veterinari d’AlfortEdmond Nocard (1850-1903) va constatar l’absència de virulència a la medula i líquid encefalorraquídic en un cavall afectat per tètanus.
Però no va ser fins finals del segle XIX en que els metges italians de l’Hospital Mauriziano (Torino), Antonio Carle (1854-1927) i Giorgio Rattone (1857-1930) van comprovar experimentalment l’origen infecciós de la malaltia. A l’examinar el cadàver d’un home mort de tètanus van poder observar l’existència d’una pústula al coll que preveien com la porta d’entrada de la malaltia. Un cop extirpada i triturada i dissolta en sèrum fisiològic la van injectar en 12 conills. Per via intramuscular, intraraquídea i al nervi ciàtic. Els conills van morir i es va demostrar la inoculació com agent causant potencial de la malaltia.
Nicolaier va ser un investigador precoç que va comptar amb un ambient propici rodejat d’un corrent investigador potent entre els quals destaquen Koch i Pasteur. Es l’era d’or de la bacteriologia. Amb tant sols 22 anys (1884) ja va escriure un article “Ueber infectiosen Tetanus” –Sobre el tètanus infecciós- en que explica el descobriment de l’agent patogen responsable de la malaltia. Un any mes tard escriuria la seva tesi “Beitrague zur Aetiologie des Windstarrkrampfes” –Contribució a la etiologia del tètanus- basada en el treball de laboratori efectuat amb els animals inoculats i amb els que aconsegueix un efecte mortal. Arthur Nicolaier va lograr demostrar experimentalment la naturalesa infecciosa del tètanus en els animals, cultivar la bactèria causant de la malaltia sobre medi artificial (gelatina nutritiva i agar-agar), i evidenciar el resultat negatiu de la inoculació en terra estèril.
No obstant la seva vida va tenir un final atroç: perseguit i culpabilitzat pel règim nazi per la seva condició de jueu va posar fi a la seva vida abans de ser deportat al camp de concentració de Theresienstadt el 28 d’agost de 1942 amb una injecció de morfina. Tenia 80 anys.
Aquesta biografia l’ha editada Dykinson aquest any amb el títol: Arthur Nicolaier (1862-1942): descubridor del bacilo del tétanos. L'autor, Juan Alberto Galan Torres, melillenc, es doctor en veterinària i especialista en microbiologia i anatomia patològica, especialitzant-se en malalties infeccioses i zoonosis. Compta també amb alguns articles sobre història de la bacteriologia i biografies d'alguns personatges d'aquestes ciències.
Lamentablement es l’única biografia existent sobre l’autor, el que li dona una major transcendència. La podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes
Publicat per
Dreamer
dijous, 23 de juliol del 2009
ADD COMMENTS
Mica a mica, el procés de digitalització de documents per la preservació i difusió de fons hsitòrics s'està tornant cada cop mes freqüent i extensiva per tots els llocs, especialment aquells adreçats a la recerca i a la difusió dels seus patrimonis com es el cas de les universitats. La Universidad de Córdoba no es un cas aillat i, per sort de tots els investigadors, ha començat a fer una important tasca de digitalització dels seus documents impresos de diferents segles, tant monografies com revistes als que podreu accedir a través del seu repositori. A tall d'exemple us identifiquem algunes de les obres disponibles fins el moment:
Destaquem així mateix els números de la "Veterinaria Catalana" de l'any 1934-1936, el butlleti del Col.legi de Veterinaris de Catalunya que li va donar aquest títol en època de la II República.
Aquesta informació es deu al nostre amic Miguel Angel Vives de la Facultad de Veterinaria de Cáceres (Extremadura) el qual ens segueix i anima en la nostra tasca divultaiva. Muchas gracias Miguel !!
Ahir es va tancar l’exposició de l’Australian War Memorial de Canberra (Austràlia) sobre els animals en la guerra titulada: A is for Animals: An A to Z of Animals in War. Una llàstima que no haguem pogut donar-ne notícia abans però ha estat Vilaweb que ahir ens recordava que es clausurava aquesta exposició. Fa uns mesos -be el 2007- vam donar noticia a la web de l’ACHV sobr l’exposició que havia tingut lloc a l'Imperial War Museum "Animals at War". Es un tema que mica a mica ha anat omplint les capçaleres dels mitjans i ha estat objecte de l’atenció dels investigadors. En aquesta exposició si han tractat el paper dels animals en els grans conflictes bèl.lics be com a animadors al front i a la reraguarda o com agents actius en les transmissions de comunicació o detecció d’explosius.
La web de l’exposició incorpora material audiovisual en la qual podem visionar aspectes tant sorprenents com la cavalleria australiana a la I GM, els regiments de camells a Palestina, l’ensinistrament d’ases salvatges durant la II GM , o l’entrenament de gossos missatgers a Nova Guinea durant el mateix conflicte armat entre d’altres. Cal recordar que a Hyde Park (London) hi ha un monument “memorial” dedicat als animals morts en actes miliatrs fet per David Backhouse i especialment adreçat als vuit milions de cavalls morts a la I GM, els dos-cents mil coloms missatgers abatuts a la II GM, entre d’atltres espècies.
Gran Bretanya, amb una gran cultura animalísitca va fundar també la Medalla Dickin, en memòria a la fundadora del People’s Dispensary for Sick Animals (PDSA), Maria Dickin (1870-1951), un exemple per les organitzacions no governamentals que ha perviscut des de principis del segle XX. Podeu llegir a la seva web la trajectòria llarga i fecunda de l'associació.
Es d’agrair que els comissaris de l’exposició, dins la tradició docent dels museus anglosaxons hagin preparat recursos didàctics per les escoles i infants que puguin ser utilitzats com element pedagògic i reflexiu davant els elements exposats. Esperem que algun dia es faci una exposició similar al nostre país ....
Publicat per
Dreamer
dijous, 16 de juliol del 2009
ADD COMMENTS
Jaume Camps de nou ens il.lustra, ara no sobre la seva prioritària faceta cunícola, sino sobre un aspecte alimentari prou significatiu referent a la història nutricional d’un poble. Els Massai, la seva alimentació i la devoció que tenen envers el seu bestiar boví. De costums ancenstrals que s’endinsen en la nit dels temps, els Massai han tingut una relació estreta amb el bestiar boví i els seus productes derivats -bàsicament la llet.
En efecte, els Massai son una tribu que es troba en els atliplans entre Kènia i Tanzania prop del Llac Victòria. A Kènia, quan les primeres poblacions neolítiques van arribar del nord per establir-s’hi s’han tipificat ,seguint criteris lingüístics, en tres grups principals Cushitics - un grup que inclou Somali, Rendille i Boni,- arribant des d’Etiòpia sobre el 2000 – 1000 aC.; Nilotes - un grup que inclou Maasai, Luo, Turkana, Samburu, Pokot i Kalenjin, ven venir des de la Vall del Nil fins Sudan sobre el 500 aC. i els Bantu -un grup que inclou Kikuyu, Embu, Meru, Akamba, Luyia, Gusii, Taita i Taveta es van dirigir a Kenya des d'Àfrica occidental no fa pas gaires segles.
El Masai són a vegades anomenats Nilo-Hamitics. Els Hamites- alguns els his atribueixen la descendència de Han, fill de Noe- venien del Nord d’Africa i es considerada una sub-raça caucàsica coetània a la semítica. Una classificació que es basa fonamentalment amb criteris lingüistics. La llengua Maa dels Masai es compartida per la tribu Samburu,de la qual es van dividir anys enrera. Alguns també l'han proposat com la "Tribu Perduda d'Israel" a causa de la seva història llunyana, poc clara i fins i tot mítica.
Els Masai con pastors seminòmades. Crien bestiar i han de viatjar buscant noves pastures pels animals bovins i cabres fonamentalment. El bestiar es pels Masai fonamental per la seva supervivència. Es per això que tenen una gran devoció pel déu de la pluja “Ngai”. Per això expressen d’aquesta manera el seu pensament:
“Ngai fa la pluja, la pluja fa l’herba, l’herba fa les vaques, i les vaques fan els masai”
La llet i la sang de les vaques, mestisses amb cebú, es utilitzada per menjar, la seva pell te utilitat com a vestit, sabates i abric; el fem per enfortir les parets de les cabanes; l’orina te algunes propietats medicinals. Amb tot i això la carn difícilment s’utilitza per menjar. Per aquesta funció son les cabres l’espècie objecte d’ingesta. Els bovins son un senyar de patrimoni. Quan mes unitats tinguis mes posició social guanyaràs. També s’utilitza per bescanviar les núvies en el matrimoni.
La dieta dels Masai es singular entre tots els sistemes nutricionals del món. Podem distingir tres grups alimentaris entre els components que ingesta aquest poble: llet (71%), sang i carn (8,5%) i vegetals (20%) de consum alimentari diari segons els càlculs fets per Jaume Camps.
Aquesta ingesta fa que els Masai haurien de tenir a priori una sèrie de dificultats serioses per la seva salut. Des del nostre punt de vista occidental observem com:
- 2400 kcal consumides al dia s’obtenen primordialment del greix (56%)
- La relació entre àcids saturats/insaturats es de 1.2 quan el nostre ràtio s’estableix en 0.6
Aquests valors suposarien, a priori, una gran nivell de colesterol en sang i una gran incidència de l’arteriosclerosi per la presència de lípids en sang, entre la població. Però res d’això es produeix ja que els valors hemàtics son contràriament a l’esperat inferiors a la mitjana occidental.
Podem concloure doncs com els Masai són un poble admirat per la seva llibertat, esperit guerrer, autosuficiència, perseverança en les tradicions, optimisme dels pobladors i, també, per una cuidats hàbits nutricionals que els permeten viure de forma molt saludable.
Acaba de sortir el darrer número de la revista “Anales de la Real Academia de Ciencias Veterinarias” (vol. XVI - 2008 – n. 16). Publicació politemàtica en que hi podrem trobar diferents articles, entre els que volem destacar-ne un: “La Veterinaria en la Antigua Mesopotamia” del prof. José Alberto Rodríguez Zazo.
L’article es basa en una conferència que el mateix autor va donar fa un parell d’anys a la RACV. En la mateixa, el prof Rodriguez Zazo comença fent una exposició dels diferents pobladors que van habitar les terres mesopotàmiques, entre el Tigris i l’Eufrates, començant des dels primers pobladors, els Ubaidians (cap el 6000 aC) fins els Caldeus i Perses (500 aC) aprox.
Segons la seva hipòtesi, les societats mesopotàmiques atorguen als animals una importància econòmica i legal. En efecte, la major part dels animals domèstics ja son criats cap al 2500 aC, tal com ho testimonia un escrit en el que s’ofrenen tot tipus de bèsties al déu Enlil, que son rebudes per part del funcionari “patesi”(governador) el qual actua com a prestamista o “banc”, no fent sacrifici dels animals entregats. Aquesta font de riquesa cal preservar-la i gestionar-la per la qual cosa es protegida per llei, com la resta de bens agraris, i com ha quedat escrit en el Codi d’Hammurabi. Cal especificar que els cavalls, gossos i gats queden exclosos d’aquesta regulació ja que no es consideren unt font de riquesa econòmica de forma estricta. Si que hi entren els ases, bovins, caprins, ovins i porcins. Per aquest motiu es regula la seva venda, lloguer, el robatori que s’hagi produït en alguns dels seus components i els danys ocasionats als mateixos.
Els gossos tenien una doble consideració, com animal sagrat, representació de la deessa Gula (Salu) de la que trobem un segell de la dinastia Isin (1068-1047) am el gos com a garant. I també eren utilitzats com a eines de cacera tal com ho mostren els relleus de Nínive amb la caça d’onagres d’Asurbanipal amb gossos.
Els cavalls tenien una triple funció en l’escala social dels pobles mesopotàmics. En primer lloc eren, com no, l’eina principal que utilitzaven els caçadors aristòcrates per la captura i mort de la fauna salvatge com el lleó. Els assiris també demostraven una especial predilecció pels cavalls, ja que la seva possessió suposava l’accés a un estatus social elevat, per la qual cosa eren nombrosos els llocs de cria i ensinistrament d’equins, com el poble de Hethiter. Finalment els cavalls eren una eina de guerra. El mitjà mitjançant el qual es perpetraven les batalles provocant inicialment un gran desconcert entre aquells pobles que no havien lograt domesticar-los. Es diu que el rei assiri Sardó va crear una figura “musarkisus” com a oficial d’alt nivell encarregat de recórrer l’estat per adquirir cavalls per l’exèrcit.
La malaltia era vista pels pobles mesopotàmics com un senyal diví. L’efecte d’un incompliment de les prescripcions divines. El pecat. Be la divinitat o els éssers malignes eren els portadors de les malalties tant en homes com en animals. Entre el gran nombre de deus de les civilitzacions mesopotàmiques volem destacar a “Ninazu” que amb el seu fill “Ningischzida” protegien els metges. El mes curiós es que aquest darrer era representat amb dos serps com a símbol de la medicina. Tal com ho es ara a Occident ....
Segons el concepte mesopotàmic de malaltia no era suficient identificar els símptomes que presentava l’home o animal afectat. Era igualment necessari conèixer el pecat comès (interrogatori del malalt o propietari de l’animal), el dimoni responsable (simptomatologia) i el propòsit dels déus, entre curació o mort (mitjançant endevinació dels sacerdots). Els instruments utilitzats per l’endevinació eren variats segons la importància de la malaltia o personatge tractat. Per grans personatges i epidèmies es solia utilitzar l’hepatoscòpia (interpretació del fetge d’un animal sacrificat), la cosmologia i la astrologia. Per casos de menor importància les tècniques utilitzades eren l’empiromància (predicció pel foc), lecanomància (endevinació de figures d’oli en aigua) i la oniromància (interpretació dels somnis). I especialment les conductes dels animals que el sacerdot es trobava en el trajecte que el separava del malalt –especialment aus i insectes.
La teràpia buscava per la seva part tres finalitats: a) Perdó del deu irritat per oració i sacrifici; b) expulsió del dimoni a través de la màgia; c) curació mitjançant remeis físics tant farmacològics com quirúrgics -tinguem en compte les prescripcions terapèutiques trobades a les runes de Nippur en patologia animal.
Les civilitzacions mesopotàmiques no tenien coneixements anatòmics –no es practicava la dissecció-, ni fisiològics –els òrgans vitals es relacionaven amb la vida anímica i es tenia un especial coneixement de les funcions reproductives. En canvi la patologia i la terapèutica eren mes conegudes: còlics, diarrees, paràsits interns, vista, i les ferides causades per activitats de guerra: fractures, luxacions. Pel que fa a la terapèutica són característiques les tauletes a tres columnes en la que es nomena el producte, es nomenen els símptomes a combatre i finalment la forma d’aplicació respectivament.
Es interessant destacar com s’utilitzava medicació preventiva en animals com els cavalls: aigua de civada amb sulfat sòdic era prescrita pel seu caràcter purgant i antiparasitari.
Els “veterinaris”, que també eren metges de medicina humana, donat que tractaven malalties provinents del càstig diví eren tots sacerdots excepte els que practicaven una cirurgia menor. Els primers es coneixen amb les següents denominacions: Asú, eren els terapeutes que tractaven el malalt; Baru, era el sacerdot que observava, interrogava i interpretava símptomes; Ashipu, exorcista que purificava el cos malalt amb encanteris.
Mes informació sobre les ciències de la salut a les civilitzacions mesopotàmiques a:
Llegiem fa uns dies a “La Vanguardia” el següent titular en una entrevista “Se impone un pacto con el asno” ... Coi, vaig pensar, hem d'investigar-ho ... El cas es que un escriptor, traductor i erudit amb el nom de Cristobal Serra. Conegut “asnòman” apostava per aquest pacte en l’entrevista feta per Victor-M Amela.
De 86 anys, Cristobal Serra es un home polifacètic que, vivint a la paradisíaca Mallorca compta amb una amb una important bibliografia, especialment en les traduccions de Melville, Papini i fins i tot el Tao ... Però també es un virtuós del coneixement de l’ase.
Serra, pren com a referència d’aquesta “mania asnal” en la recuperació d’un llibre de 1837: “El asno ilustrado” en una llibreria de vell a la ciutat de València després d’una inundació. Un llibre que, fent una cerca he vist que es titula: "El asno ilustrado ó sea La apología del asno: con notas y El Elogio del rebuzno por apéndice” i que te com Manuel Lozano Pérez Ramajo, “Un Asnólogo aprendiz de poeta”, i es editat a la Imprenta Nacional (Madrid) el 1837 amb 582 pàgines. El podeu consultar en digital a Books-google amb una còpia original de la Universidad Complutense.
Per Serra, l’ase es un animal “heràldic i còsmic” que simbolitza la matèria i per això ha estat vexat i denostat. Caldria instituir una facultat de ciències asnològiques on s’ensenyés “La cachaza y sabiduría del asno, que daría sosiego al siglo. El ritmo pausado mediterráneo. La labor silenciosa y callada. El pasar sobre las ofensas. ¡Se la tiene por necia, siendo la criatura más sabia!” ... tot sorprenent-nos amb el seu coneixement: “Napoleón tuvo su cuerpo de observadores de orejas de asnos” perquè “antes de entrar en batalla, consultaba: el temblor de las orejas de los asnos anticipa eventos meteorológicos y propiciatorios. Ya para los dinastas egipcios fueron símbolo de sabiduría: adoptaron las orejas de burro - teñidas de rojo-como distinción de su cetro.” ; i continua “Sepa también que Aarón, el pacificador hermano de Moisés, como sumo sacerdote de los hebreos adoptó esas orejas de burro sobre su cabeza (Éxodo, 28, 4)..., ¡distintivo sacerdotal que se convertiría en tiara papal!”
Pels jueus l’ase va ser un animal sant. Es la primera criatura citada al Gènesi i la mes citada a la Bíblia. Els ases indicaven on hi havia aigua quan els hi faltava als jueus al desert del Sinaí, i el Temple de Jerusalem va custodiar un cap d’ase d’or .... Com a jueu, Jesús de Natzaret va entrar a Jerusalem a lloms d’un ase.
Serra ha escrit el llibre “El Asno inverosimil” (Mallorca : Edicions Cort, 2008) en el pròleg del qual es pot llegir com els ases han estat objecte de ponderacions negatives: els ases a la Grècia clàssica eren reencarnacions d’humans que portaven una vida llicenciosa. Les fàbules l’han representat com un animal tossut, neci i sexualment incontrolable. Goya ha pintat els reus que s’ajusticiaven a lloms d’ases. Però també han s’han vist il.lustrats amb connotacions en positiu. Com el vincle que fa Sta Teresa amb la divinitat a través d’aquest animal. La poesia de Juan Ramón Jiménez amb el personatge “Platero”. Serra fa tota una apologia de l’ase involucrant l’animal en tota sort de mites fundacionals d’Orient i Occident.
L’entrevista deriva cap a la seva trajectòria vital i literària tot acabant l’entrevista dient que no veu mai la TV. Es satànica com els gossos ... i conclou “¡Se impone ya un pacto con el asno!”. Així sigui ...
Publicat per
Dreamer
dimecres, 1 de juliol del 2009
ADD COMMENTS
De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al Museu de Ceràmica Islàmica “Gezira”
El fet, es de per si prou significatiu, donat que l’art islàmic prohibeix taxativament la reproducció d’éssers vivents (animals i persones). Amb tot sempre hi ha excepcions a la “norma” i en Jaume ens aporta 9 imatges d’aquest museu on els conills són els protagonistes.
Jaume Camps valora com els conills i les llebres eren molt apreciats pel món musulmà ja que eren considerats com animals propiciadors de la bona sort, principalment en l’Islam Medieval, i per això van poder ser representats en pots i objectes de la llar.
Actualment existeixen conills al nord-oest d’Africa des del Marroc fins a Tunísia, si be les restes de conills mes antigues “Oryctolagus cuniculus” no s’han trobat en el continent africà. Amb tot, si que hi ha llebres entre l’oest i est del nord d’Africa. L’espècie “Lepus capensis” seria –igual que a la Península Ibèrica- la mes estesa.
D’acord amb les dades del museu, les èpoques mes representatives de la ceràmica Gazira correspondrien a:
Omeies i Abbasides segles VIII a X (invasió de la Península Ibérica)
Fatimides segles X a XI (l’època mes coneguda coincident amb l’art romànic)
Ayyubides segles XII a XIV (l’època coincident amb l’art gòtic)
Burgi Mamelucs segles XIV a XV (expulsió de la Península Ibérica)
Otomans segles XVI a XVIII
Per la qual cosa podem concloure que les imatges representades o van ser transportats en èpoques posteriors des de la Península Ibèrica, es tracta de representacions ibèriques fetes en èpoques històriques, o senzillament eren llebres.
A partir d’aqui que segueixi la recerca entre la relació entre la humanitat i els lagomorfs ... Invitem a que el Jaume en segueixi sent protagonista.
I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.
El tema que ens aporta l’amic Cosculluela son els veterinaris de bovins durant els faraons ... Treballant amb fonts documentals com el Papir de Kahun (un papir que fa referència a les tasques veterinàries fetes pels antics egipcis) es poden trobar referències als “rekh kaw” o “sanador de bous - toros” fent referència a les malalties del bestiar boví. La importància d’aquest papir es immensa ja que es tracta de la primera font documental (1825 aC), -quasi 4000 anys enrera – en que es descriu els professionals veterinaris.
El nom “rekh kaw” porta l’apel.latiu de “Intendent General del Bestiar Boví del Faró” que tenia la responsabilitat de dirigir, explotar i controlar les propietats ramaderes del cap d’estat. A nivell sanitari també tractaven amb animals i persones, els “Wab” sacerdots de la deessa Sekhmet, i els “Sunu” metges. La vinculació del veterinari amb un sacerdot es igualment transcendent i vincula la veterinària amb l’èlit social del moment.
A part del Papir de Kahum troben també un grafit a Tell-el Amarna, on es cita i mostra al Hery-Shef-Nakhat, cap del metges del Rei, acompanyat de Aha-Nakhat, representat en figura de mida menor, com sacerdot “Wab” de Sekhmet, oferint l’atenció mèdica als animals.
El Papir Ebers, el Papir Edwin Smith, un conjunt important de papirs medics, juntament amb el grafit Hatnub son fonts a tenir en compte per l’estudi de la medicina i la veterinària en l’Antic Egipte (sovint vinculades a l’antiguitat) i exercides pels sacerdots de la deessa Sekhmet.
Com a informació complementària també es pot introduir que ja sobre els 5000 aC a les societats pre-faraòniques de la Vall del Nil es feien collites comunitàries i es criaven animals domesticats en grup, per la qual cosa es de suposar que hi haurien d’haver responsables de la seva cria, millora, tracte i sanitat. Algus especialistes, com JM Etxaniz calculen sobre el 12-15 mil anys l’antiguitat de la professió veterinària, coincident amb el Neolític.
Molta informació ha estat possible obtenir-la per la faceta artística dels egipcis en la decoració de les tombes en que, a través de jeroglífics, es pintaven dibuixos que explicaven les formes de vida i costums de les seves societats. Tot havia d’estar gravat en pedra perquè en quedés constància per a l’eternitat. I jo afegiria, gràcies també al treball de moltes generacions posteriors que han sabut investigar la seva escriptura i cultura i a molts investigadors que, des de terres llunyanes com la nostra, encara s’embadaleixen de com van ser de grans els nostres avantpassats ...
Des de la web de l'AEHV rebem la noticia de la propera celebració del "XV CONGRESO NACIONAL Y VI CONGRESO IBEROAMERICANO DE HISTORIA DE LA VETERINARIA" a Toledo, 13 i 14 de novembre del 2009 amb el leva "Toledo, lugar de encuentro de las Tres Culturas". Nomenada així per la convivència en època medieval de pobladors cristians, àrabs i jueus. Per això també es coneix amb diferents topònims: Toledo (del llatín Toletum; en àrab: Tulaytulah; en judeoespanyol: Toldoth -pobles, en hebreu-; en moçàrab: Tolétho)
El programa i les normes de presentació de les comunicacions les trobareu a la web de l'AEHV. No obstant el podeu consultar tot seguit destacant en negreta les ponències que ja tenen prevista la seva presentació:
08.30-09.00. Inscripción, registro de asistentes y entrega de documentación 09.00-12.30. Sesión de comunicaciones 12.30-13.30. Conferencia inaugural Presentado por el Dr. D. Luis Ángel Moreno Fernández-Caparrós “El caballo y su utilización castrense durante la etapa visigoda” Ponente: D. José Miranda Calvo 13.30-15.30. Recepción oficial 15.30-18.30. Sesión de comunicaciones 18.30-19.30. Ponencia: presentada por el Dr. D. José Manuel Etxaniz Makazaga “La Escuela de Traductores de Toledo (sus dos etapas)” 1ªetapa: Periodo eclesial Ponente: Dr. D. Ramón Gonzálvez Ruiz (Presidente. de la Real Academia de Bellas Artes y ciencias Históricas de Toledo y Archivero de la Catedral Primada) 2ª etapa: Periodo de Alfonso X el Sabio Ponente: Dr. D. Ricardo Izquierdo Benito (Catedrático de Historia Medieval y Decano de la Facultad de Humanidades de Toledo). 20.00-21.30 Ruta turística “Toledo monumental” 21.45- Cena de hermandad Nota: durante la cena se homenajeará al Dr. D. José Luis García Ferrero
Sábado 14 de noviembre
09.00-11.30 Sesión de comunicaciones2 11,30-12,00 Sesión especial: veterinarios ilustres toledanos: D. Victoriano Medina y D. Frumencio Sánchez Hernando 12,00-13,00 Conferencia de clausura: presentado por D. Luis Alberto Garcia Alia “Origen histórico de una controversia actual en veterinaria: la inspección y control de carnes y el sacrificio por los ritos judío e islámico” Ponente: Prof. Dr. D. Joaquín Sánchez de Lollano Prieto 13,00-14,00 Asamblea General Ordinaria de la Asociación Española de Historia de la Veterinaria (AEHV) 14.00- Vino de despedida
Des de l'ACHV destigem que sigui tot un èxit la celebració d'aquest congrés.
La noticia ha saltat fa poc i l’hem pogut llegir a “
Des de la 
Aquest any es celebra el cinquantenari del XVI Congreso Internacional de Veterinaria. Un congrés que es va celebrar a Madrid del 21 al 27 de maig de 1959 i que va tenir una importància potser encara no prou destacada en la recerca de la història propera de la nostra disciplina. En aquells moments de rellançament de les 
Acabem de rebre un llibre interessant per la història dels aliments. Es tracta de “El aceite de oliva, alma del mediterraneo” / José Mataix Verdú i Francisco Barbancho Cisneros (Jaen : Instituto de Estudios Gienenses : Universidad de Jaen, 2008). Tot i estar publicar l’any passat considerem interessant incloure’l en aquest blog degut a la important informació que incorpora sobre la 
Es compleixen cent anys del naixement de 
Arthur Nicolaier (1862-1942), metge alemany que desenvolupa la seva trajectòria a l’Alemanya d’
Acaba de sortir el darrer número de la revista “
Llegiem fa uns dies a “
De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al 
I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.
Des de la web de l'