Historia Veterinaria

La Fera Malvada. Quin títol per una història truculenta. Be, el cas es que es tracta d'un dels relats imaginaris mes coneguts de la literatura popular catalana de “canya i cordill”. Es a dir, aquella que es confeccionava i distribuïda amb mitjans poc convencionals i que tenia la intenció de sorprendre i copsar l’atenció del poble. I aquest es un cas paradigmàtic.

El relat de la “Fera Malvada” relata una relació de gestes i malifetes que un animal monstruós i fantàstic. No es tracta d’un cas exclusiu de la nostra cultura popular. De feres i mostres n’hi ha arreu i la literatura i l’imaginari popular n’ha fet un us, a vegades abusiu. El guió es sempre el mateix: un animal monstruós que simbolitza les forces del mal i sembra el pànic davant la població es combatut i mort per un heroi que allibera la població de tan penosa càrrega maligna. Els dracs i les llegendes dels cavallers medievals son un exemple mes d’aquesta imaginació.

El document original es tracta d’un plec de quatre fulls en el que es llegeix: “Verdadero retrato del horroroso animal silvestre o fiera que fue visto y muerto en los montes o sierra de Jerusalem este presente año de 1788”. El títol te molt de suc i ja relata el contingut d’aquest romanço popular.

La fer es creu que fou vista l’any 1788, però aquesta data no esta pas contrastada ni podem saber del cert en quin fet, lloc i temps es basa la llegenda. Segons el text, l’animal vivia a la muntanya d’Oreste, vora a Jerusalem (no tenim cap constància d'aquesta muntanya però tot sembla ser una analogia del lloc "ferotge" on vivia la Fera). Feia desaparèixer persones i animals, de les quals després es trobaven les restes arreu ... Un dia un peregrí a la Ciutat Santa va veure com un monstre devorava un altre home i de seguida va anar al governador a donar-hi avís. La fera va ser rodejada per les tropes i fa fer grans estralls però un valerós soldat li clavà una llança al coll i la va ferir. La fera fou portada amb carro a Jerusalem on va acudir molta gent a veure-la i se’n feren molts retrats que van ser enviats a tot arreu perquè tothom en tingués coneixement

D’aquesta història se’n troben impresos en diferents llengües, i amb continguts diferents. També en trobem en prosa i en vers (que era com solien escriure’s els romanços populars). Però la història es mes o menys la mateixa. Alguns autors sembla que troben l’origen de la història en la literatura de canya i cordill siciliana, de Liguria i també de Turingia o d’altres punts d’Itàlia. Els protagonistes varien entre soldats i peregrins que s’enfronten a un monstre que es vol relacionar a la religió musulmana. Els gravats il.lustratius van adquirir un valor molt important ja que eren fets servir per reproduir-se en “pendons” o “mamarratxos”que els joglars, captaires o cantaires del moment utilitzaven per assenyalar mentre s’anava recitant la història.

El gran èxit assolit per la Fera Malvada li feu sortir una nova competidora: l’Harpia Americana (tinguem en compte que hi ha un au coneguda com Aguila Harpia que menja primats especialment). Aquest ésser no era únic com la Fera, sinó que era una espècie que vivia als voltants del llac Omerga (Perú), que s’extravià del seu país i que va cometre molts atrocitats. Al no poder capturar-la la van narcotitzar i la caçaren viva. Un europeu la va comprar i la va desembarcar a Malta, d’allí va anar a Grècia i també a Constantinopla per acabar a França on va morir al negar-se a menjar. Aquest monstre te cara de dona i cos de saure en forma d’au que vol sortit al vol.

D’aquest romanço-llegenda se’n van ver diverses edicions. La primera que es te constància es la del 1801, l’estamper Benet Espona, venut a la llibreria José Lluch del carrer Llibreteria i titulada “Nova y curiosa relació que succei en lo any 1804 dels estragos que feu una fera enomenat Animal Silvestre en lo país de Jerusalem”. Aqui reproduïm l’edició de la Impremta A . Bosch (1860) en castellà que ha estat recollit a:

Grau Martí, Jan. Fabulari Amades.- Tarragona : Edicions El Mèdol, 1995.- (Biblioteca Joan Amades ; 1).- p: 181-194. Extracte que podeu consultar aqui.

Si algú ha vist aqueta Fera Malvada o en te alguna altra constància, que ens ho expliqui i ens aclareixi aquest enigma que ens treu el son ...

En un post anterior us informavem del poster que haviem presentat al darrer Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria de Lugo 08 sobre el projecte de digitalització de la Revista Veterinaria de España. Be, doncs ara ja es una realitat. En aquests moments ja podem accedir als continguts de la revista en línia a través del repositori DDD (Dipòsit Digital de Documents) del Servei de Biblioteques de la UAB.

La Revista Veterinaria de España, titulada els dos primers anys com a Revista Pasteur, va ser una publicació filla de la seva època: Comença a principis de segle (1906) acabant amb la II República (1936).  Hi trobem els continguts que hem pogut incorporar entre les Biblioteques de Veterinària de la UAB i Zaragoza i ha estat una operació finançada amb fons publics i privats (UAB-ANECA) - (Consell de Col.legis Veterinaris de Catalunya).

Els seus directors, germans Josep i Pere Farreras, van conduir la revsita al llarg de tot el seu periode de vida activa. Una tasca que va ser complementada alhora amb la creació d’una de les col·leccions de llibres veterinaris més importants del període, la "Biblioteca de la Revista Veterinaria de España". A l'equip director es van succeir noms tant significatius com Joan Arderius, Juan Rof Codina, o Cesáreo Sanz Egaña a mes dels germans Farreras. I també va comptar amb veterinaris de prestigi com Ramón Turro, Pérez Baselga, J Gargallo, entre d'altres. Tot plegat va fer possible que tingués un gran prestigi internacional, fet que va permetre que rebés la Medalla d'Or a l'Exposició Hispano-Francesa del 1908.

Aquest projecte, final i satisfactòriament conclos, permet concretar un dels objectius de l'ACHV: la recuperació i conservació del patrimoni documental verterinari i la seva difusió pública, pel seu lliure coneixement i estudi per tots els investigadors de les ciències veterinàries, independentment del lloc i temps en que es trobin.

L'accés a aquesta publicació el teniu dividit en dos parts: Per la Revista Pasteur i Revista Veterinaria de España

El nostre company de l'ACHV, Jaume Camps Rabadà, segueix captivant-nos amb els seus articles i ponències que demostren una gran lucidesa i esperit crític. Avui ens volem detenir amb el darrer, i esperem que no últim, article amb que ens relata com el conill silvestre ha sobreviscut al continent sudamericà nomes en algunes zones de Perú, Xile, Bolivia i Argentina. Una introducció que va començar el 1493 amb el Segón viatge de Colom, on també van introduir-se altres vegetals i animals d'origen euroasiàtic i africà al nou món.

La font principal en que basa el seu discurs es la Cèl.lula de l’Archivo de Indias del 23 -V-1.493 on relata la sortida de bens des del ports de Sevilla i Cadiz on embarquen diferents animals : "cuatro becerras y dos becerros, lanas, cien puercos, de los que ochenta son marranas y varios verracos, doscientas gallinas, con gallos, seis yeguas, cuatro asnos y dos asnas, y conejos vivos ..”. Aquest fet demostraria com es van portar conills des d’Espanya al nou món i es van poder reproduir sense problemes. Per això es basa alhora amb els textos de Inca Garcilaso de la Vega (Cuzco 1.539 - Córdoba 1.616) que en la seva “Historia General del Perú”, comenta l’apreci mostrat pels indis dels Andes vers els conills foranis: "los conejos llevados desde España, y la facilidad con que se reprodujeron en el altiplano".

No obstant, cal esmentar que hi havia races autòctones de lagomorfs: el Romerolagus diazi, comunment nomenat Zacatuche pels antics habitants de Mèxic habitava als pendents del volcà de l’antic Tenochtitlan. També a la resta de Mesoamèrica es te constància de races de conills que eren caçades i utilitzades com a aliment. Així ho documenta Bernal Diaz del Castillo, cronista de Hernan Cortés, en la seva “Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España” en la que explica com el gran rei Moctezuma li agradava menjar conill. El conill era doncs un animal popular a l’amèrica prehispànica. En la cosmogonia azteca se l’anomenava com a Tochtli, situat a l’octava pedra solar. També se’l relacionava amb la lluna, amb una simbologia relacionada amb la fecunditat. Finalment, també dir que Fray Toribio de Benavente, en les seves “Relaciones de la Nueva España” explica com el conill era oferts en sacrifici als deus pels azteques.

Per tot l’explicat, Camps conclou les següents hipòtesis:

- Plantejament d’una cria cunícola organitzada a Europa a finals del XV, la qual cosa rebatria les teories actualment en vigor que exposen que la cunicultura va evolucionar com a disciplina a partir del XVII.

- A Sudamèrica no va existir la cria de conills ja que aquests eren asilvestrats i caçats com a aliment i distingint les espècies autòctones de les importades des d’Europa.

- Els antics mesoamericans coneixien com la carn de conill podia ser una font important de proteïna animal, clau per la seva dieta.

Podeu consultar l'article sencer a: Camps Rabadà, Jaume. Los conejos llegaron a América iniciado noviembre de 1493.- Informacion Veterinaria (Octubre 2008) núm. 09.- p: 21-24

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Historia breve de “nuestro” Boletín de Cunicultura .- (treball no publicat cedit per l’autor)

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Conejos: muy meritorios, pero poco reconocidos (treball no publicat cedit per l’autor)

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Història, importància i situació actual de la cuniculicultura als Països Catalans a: IV Col.loqui d’Història Agrària “Història de la Ramaderia i la Veterinària als Països Catalans” / organitzat pel Centre d’Estudis Historics Internacionals del 20 al 24 de Maig 1.997.

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- El año del conejo: Zodiaco Chino y particularidades del Conejo a:   Animalia.- (2000), num.117.- p: 20-23

CAMPS i RABADÀ, Jaume.-    Motivaciones para que se iniciaran los colegios veterinarios en España y en particular el de Barcelona ( V Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria, Barcelona, 17 y 18 de noviembre de 2000. ).- p: 27 – 34

CAMPS i RABADÀ, Jaume.-    Celebración del Centenario del Colegio de Veterinarios de Barcelona ( V Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria, Barcelona, 17 y 18 de noviembre de 2000. ).- p: 131 -132

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Diversa aceptación de los perros y gatos según las religiónes. a: Animalia (2002) ,num.140 .- p: 72-77

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Evolución de los equipamientos cunícolas en España, desde 1.976 al 2.001 (en el 25 aniversario de la "ASESCU") – a: Symposium ASESCU 2002.- accés a la ponència i al resum

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Evolución de los equipamientos cunícolas en España, desde 1976 al 2001. a: Lagomorfa, (2002) Set-Oct; 25 (123).- p: 6-20

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Los conejos (O. Cuniculus) en América, según las "Crónicas de Indias".- Lagomorfa, (2003) Mar-Abr; 26 (126).- p: 40-43

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Últimos asertos científicos sobre el origen (y la evolución) de los perros. a:   Animalia. (2003) ,vol.16,num.158 .- p: 36-42

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Los primeros conejos que llegaron a América, y los hallados, según las "Crónicas de Indias" a :  Cunicultura (2004) ,vol.29,Num.167 .- p: 15-20

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La domesticación de animales en el neolítico del Valle del Nilo (1). a:  Animalia (2005) ,vol.18, num.176 .- p: 38-44

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La domesticación de animales en el neolítico del Valle del Nilo (y 2). a:  Animalia (2005) ,vol.18, num.178 .- p: 58-62

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Lo que el hispano-romano Lucio JM Columela describió sobre perros, en su obra "De Re Rustica", visto por un veterinario (XI Congreso de Historia de la Veterinaria, Murcia 14 y 15 de octubre de 2005) p:319 -326

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Aceptación de los animales de compañía según las diferentes religiones.- a: Revista Anual de l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2006) .- p: 39-45

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Los primeros conejos (O. cuniculus) que llegaron a América (5.XI.1493), según citan las "Crónicas de Indias" y los conejos autóctonos hallados.   ( XXXVII Congreso Internacional de la Asociación Mundial de Historia de la Medicina Veterinaria (WAHVM) y XII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria León,, 22 al 24 de septiembre de 2006) p: 465 - 470

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Tres històries de casualitats i de qualitats.- a:   Revista Anual de l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2007).- p: 40-43

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Moisés "NO" pudo decir que el conejo es impuro ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 49 - 58

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Hallazgo de un manuscrito sobre el "Bálsamo de Malats" ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 284 - 289

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Una "inspección" de ganado vacuno hace 4.000 años ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 371 - 377

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Retrat del Rei Jaume I ,el Conqueridor, configurador del domini lingüístic català (en recordança als 800 anys del seu naixement).- a:   Revista Anual de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2008).- p: -

Un nou llibre d'història de la medicina ha sortit la mercat aquest any. Es tracta d'una obra publicada per l'editorial Panamericana i de la que son autors Alfredo Buzzi i Arnaldo Rodolfo Doisenbant, professors Emérito de Medicina Interna. Decano de la Facultad de Medicina de la Universidad de Buenos Aires. Ex Presidente y Miembro Honorario Nacional de la Sociedad Argentina de Historia de la Medicina; i Doctor en Humanidades Médicas de la Universidad de Buenos Aires respectivament.

Aquest llibre s'ha escrit per a que se'n gaudeixi, per ser estudiat i consultat i, sobretot, comprès. Gaudit, perquè les seves pàgines recorren amb simplicitat l'evolució de les idees espirituals polítiques, científiques, fins i tot cosmogòniques de l'home, i que es reflecteixen en el pensament mèdic amb què s'articulen i del qual, al seu torn, són reflex. Ho fan amb capítols sobre les medicines primitives, xinesa, índia, mesopotàmica, egípcia, de l'antiguitat israeliana i dels començaments del cristianisme, de l'antiga Grècia i Roma, de l’Alexandria i el món Arab, de l'Europa medieval i del Renaixement, fins a arribar als avatars dels grans descobriments que van impactar-la en les últimes centúries i concloure amb la perspectiva del segle XXI.

Per l’estudi i la consulta, els qui s’interessin per la història de la medicina trobaran descripcions clíniques originals, narracions de les peripècies i problemes viscuts per persones. També relats biogràfics dels qui van donar el seu nom a estructures anatòmiques, gèrmens, malalties i signes clínics. Comprès, ja que cada capítol comença esbossant la societat del lloc i l'època que li ocupa, i innombrables notes al peu de pàgina enriqueixen la visió panoràmica i porten el lector a "situar-se en context del relat".

El coneixement de la història de la Medicina no és patrimoni d'erudits en la matèria. Tots els que practiquen aquest art assistencial, que posseeixen vocació científica, que orienten des de la docència, que estimen el saber humanístic i que es meravellen per l'evolució cultural de la humanitat, trobaran en aquesta obra alguna cosa de la llum que van encendre homes de molt diversos orígens, allunyats per temps i per distàncies, el comú denominador del qual va ser l'observació atenta, el treball amb tenacitat, l'estudi constant i l'amor profund per la seva tasca.

Sumari

L'obra ja la podeu trobar a les biblioteques universitàries catalanes:

Evolución histórica de la medicina / Alfredo Buzzi, Arnaldo Rodolfo Doisenbant.- Buenos Aires [etc.] : Médica Panamericana , 2008.- xi, 401 p. : il. ; 22 cm

El professor Fernando Camarero Rioja ha preparat una web recopilatòria sobre diferents museus de veterinària existents arreu del món. Hi trobarem museus d'Argentina, Espanya, Italia, Japó, Korea, Hungria, Noruega, Polònia, Suissa, Regne Unit, Estats Units d'Amèrica i Uruguai.

N'hi ha de generalistes i també d'especialitzats en alguna branca, com l'anatomia veterinària, instruments quirúrgics i també de branques temàtiques com la veterinària militar. Aquesta guia pot permetre per un costat una major difusió de les col.leccions existents pels diferents països, així com la concienciació d'aquells que encara no disposen d'aquestes eines i animar-los a portar a terme projectes similars.

Donem la benvinguda a aquesta i a totes les iniciatives que puguin sorgir dins la professió per l'estudi de la història veterinària. No anem pas sobrats de recursos històrics que aprofitin les noves tecnologies per informar i promure el coneixement.

Doncs si, navegant per la xarxa es troben petits tresors, pàgines que pensaves que estaven excloses per als virtuosos de la tecnologia. Així ens hem trobat amb un podcast d'història de la veterinària i la medicina.

Alguns de vosaltres dire, i que es un podcast ?. Doncs penseu que el que us escriu tampoc ho tenia gaire clar ... Per ser senzills i escuets direm que (i agafant la informació de la addicitva wikipèdia) el podcast o podcasting consisteix en la creació d'arxius de so, mp3 .. i vídeo que permet difondre's a través de la sindicació de continguts en format RSS. El programa que gestioan aquests arxius es diu IPodder i el reproductor, ara si, es el ja famós IPod. Es aixi com podrem escoltar o descarregar els arxius difosos per aquests canals i escoltar-los en el nostre reproductor de mp3, cd's, ordinador ... sempre que volguem.

Potser us pica la curiositat i voleu saber a quins podcasts podrem accedir. Doncs be, no us preocupeu, teniu directoris de pods en català: Podcatalà.org , Audioencatala.org ..., i castellà: Podcastellano , Podcast-es.net entre d'altres.

En el nostre cas, el pod es diu Medicalhistory.podbean.com i esta adreçat a tots els investigadors d'historia de la veterinària i de la medicina que vulguin compartir i difondre continguts àudio. Doneu-hi una ullada, millor dit una "escombrada d'oida". Val la pena ...