Historia Veterinaria

Pita Kelekna es doctora en l'antropologia per la University of New Mexico. Es va especialitzar inicialment en estudis sobre societats indigenes d'Amèrica i mes endavant va fer una recerca adreçada a esudis sobre l'Orient Mitjà, Àsia Central, i Àsia Est, els quals  l'han preparat força per a aquesta anàlisi mundial de la importància del cavall en societat humana. És un membre del New York Academy of Sciences i l'American Anthropological Association.

El llibre "The Horse in Human History" tracta de la història dels cavalls centrant-se en els origens de la seva història al llarg de les civilitzacions antigues -especialment les asiàtiques. Al llarg d'onze capítols hi trobarem temes tals com la palentologia dels primers èquids, la primera domesticació a les estepes del Caspi i la seva migració al llarg d'Eurasia fins que esdevenen pobles sedentaris, els cavalls i la cavalleria en les civilitzacions de l'Orient Mitjà, India i la Xina, i els avenços que suposa la incorporació del cavall en el transport, industria, agricultura i ciència de totes elles.

Cal tenir en compte que l'avenç de les comunicacions amb els cavalls va forjar els imperis equestres de l'edat moderna i, d'aquesta manera, s'estandarditzaven llengua, dret, pesos, mesures, i sistemes d'escriptura. Les tecnologies revolucionàries i idees es disseminaven a través de continents.

Kelekna es mou sempre en la dualitat del poder constructiu i destructiu de l'us del cavall. Ens parla de la importància de politica i miliat i també de  l'econòmica del cavall amb la pujada d'Hitites, Aquemènides, els estats grecoromans, àrabs, mongols, i Turkoxinesos.

El contacte subsegüent entre les cultures del vell i el nou mon s'avaluarà en termes de presència o absència del cavall. I la conquesta espanyola de la manca de cavalls al continent amèrica es veurà com un model per la subsegüent colonització eqüestre europea de territoris sense èquids al voltant del planeta.

Kelekna, Pita .- The Horse in Human History.- Cambridge University Press; 1 edition (April 12, 2009).- ISBN-10: 0521516595.- 474 pages

Podeu consultar una síntesi del llibre i opinions de l'autora al blog de Cambridge Univ Press "The Side of the Pond"

El bon amic professor Miguel Angel Vives, de la Facultad de Veterinaria de la Universidad de Extremadura, i com a membre de la AEHV ha pogut fer una gestió amb Jose Maria Cozar Marin per penjar en obert la seva tesi sobre el volum II de la Mulomedicina Quironis, antic tractat de veterinària en llengua llatina atribuïble al segle IV dC.  Cada cop mes els estudis interdisciplinars van cobrant el seu pes. Aquesta es una tesi del Departament de Filologia Llatina de la UB dins el programa de doctorat "  Realitat, Transmissió i Pervivència dels Textos Llatins”  .Per això no es d'estranyar que filòlegs estudiin textos clàssics veterinaris o que veterinaris es plantegin l'origen dels termes grecollatins. No obstant, va a dir que hi ha mes estudiosos de filologia que han estudiat clàssics veterinaris que no pas veterinaris que es preocupin de la terminologia clàssica. Un factor a tenir en compte ...

Mulomedicina Quironis, un estudi de filologia clàssica

L’autor, que ha estat dirigit per Jordi Avilés Zapater, ha centrat el seu estudi en la crítica textual i en la traducció castellana del text original en base a un manuscrit trobat a la Biblioteca de la Universitat de Basilea l’any 1988 per part del Dr. Werner Stackman, del qual s’ha pogut obtenir bona part d’informació inèdita fins el moment. El Dr. Avilés fa una anàlisi comparativa amb altres traduccions existents que daten de principis del  segle XX. Però també ofereix informació de gran utilitat pels estudiosos de la veterinària durant l’imperi romà.

Inicialment, el 1885 Wilhelm Meyer va descobrir el còdex CLM 243 de la Bayerische Staatsbibliothek München [ Sitzungsberichte der königl. bayer. Akademie der Wissenschaften. Sitzung vom 7. November 1885: 395-396] i que el 1898 seria nomenat per Eduard Wölfflin Mulomedicina Chironis. Al codex hi apareixen encara un altre autor: Claudius Hermeros i per això Eugene Oder, el 1901, seguint la petició de la comissió. Així mateix l’autoria del text se li atribuiria a un tal Chiron Centaurus –no contrastat-, i Apsytrus la considerava una traducció llatina d’un original grec tot i servint com una de les fonts utilitzades per Vegetius.

A aquesta eidició li seguiria una darrera deu anys mes tard dels llibres II i III 1910 elaborada per Max Niedermann. Mulomedicina Quironis te una important vàlua tant per ser un text precursor de la veterinària clàssica com per la seva escriptura en llatí vulgar tractant un tema científic. Si be això no treu que es consideri un document de gran dificultat interpretativa pel seu caràcter poc estructurat, llenguatge popular contaminat de termes grecs mal traduïts i d’errors professats pels propis copistes en la transcripció del text. Aquesta tesi pretén contribuir a aclarir els continguts i proposar una versió el mes coherent possible.

Pel que fa a l’interes veterinari del text podem dir que ens mostra una introducció en la que explica la gestació, conservació i transmissió d’aquesta obra al llarg de la història, les diverses hipòtesis que s’han donat sobre la seva autoria i datació, i les descripcions codicològiques dels manuscrits en que s’ha conservat el document. Així mateix es fa un estudi sobre la relació d’aquest text amb altres textos similars coetanis del moment que formen part del que coneixem com hippiatrica llatina. I, finalment, ens facilita un apartat de terminologia científica que inclou els procediments i tractaments veterinaris que apareixen en el text original.

Els hippiatrics grecollatins

Per determinar i conèixer l’abast del coneixement veterinari en l’època del l’Imperi Romà hem de consultar una font indispensable la “Hippiatrica” o "Hippiatrika": col.lecció de tota la literatura veterinària conservada per l’Imperi Bizantí i compilada per l’emperador Constantí VII “Porphyrogenitus” -911 a 959 dC- on es barregen fragments de correspondència entre veterinaris i caps militars així com parts de llibres o documents escrits per veterinaris. Hi trobem figures clàssiques gregues com Apsyrtus (III-IV aC), , Theomnestus (IV aC) –que incorporen informació sobre la seva pròpia experiència-, Hierocles , Pelagonius –refonen antiga informació per audiències elitistes- i Chironus [Walker - Ars Veterinaria]. Tot i que altres fonts inclouen també a Eumelus (III aC) i a la part de cavalls escrita per Anatolius (IV aC) a la seva obra sobre agricultura –que es basen en les fonts tradicionals- [McCabe – Bizantine Encyclopedia].

Tots els textos son rics en informació tècnica però no tant en estil i eloqüència en la redacció del textos. El propi Vegetius es particularment crític amb l’obra de Chironus i Apsytrus per la seva poca eloqüència i estil literari del llenguatge amb que els seus textos estan escrits. Amb tot, sembla ser que les dades incloses en els mateixos textos son força completes.

D’aquestes seran d’on es basaran els escriptors romans com Vegetius –de qui dedicarem un post a part- que serà un dels mes fidels transmissors del seu coneixement. Bizanci havia esdevingut un pont entre el passat clàssic d’occident i el present medieval. El 476 dC Roma cau davant els exèrcits bàrbars i durant tot un segle Bizanci es defensarà de perses i musulmans fins la caiguda de Constantinopla el 1453. No es estrany que entre els objectius de l’imperi oriental o bizantí  hi hagués el de preservar el llegat de l’imperi romà ja perdut. Per aquest motiu els emperadors orientals s’esforcen en una important tasca de compil.lació clàssica en diferents àmbits del coneixement. Ells eren els garants del passat esplendorós ara ja perdut. Així sorgeixen els codis, com el de Justinià i també els de la Hippiatrica [Maas - Roman Questions, Byzantine Answers].

Mulomedicus vs veterinarii

L’emperador Teodosi II va nomenar una comissió que s’encarregaria de compilar la totalitat del dret romà amb totes les seves modificacions i esmenes. El resultat fou el Codex Theodosianus, en la qual hi figura una directiva sobre l’organtizació dels “cursus” imperals ó postes de relleu de les cavalleries distribuïdes per les rutes romanes a intervals al llarg de tot l’imperi. Cada estació oferia manteniment per carruatges , cavalls de sella i/ó bous i mules de càrrega, i amb personal –pagat per l’imperi- de mossos de quadra, fusters i “mulomedicus” –esclaus públics remunerats amb menjar i vestits.

Uns segles abans, l’Emperador Commodus va propiciar l’escriptura d’un aplec de reglaments militars basats en les reformes introduïdes per Adrià, i on es defineixen diverses categories d’”immunes” –personal exempt del servei militar d’acord amb les seves especialitats- entre els quals hi figuren els “veterinarii”. Es en l’obra de Chiron on es dona preferència al terme “veterinarii” vers el “mulomedicus” que adopten tant el Codex Theodosianus com Vegetius.

Per altra part, sembla que cal distingir entre els professionals que es dedicaven a cuidar de la salut dels animals de tir “medicus veterinarius” i “medicus iumentarius” i els dels ramats “medicus pecuarius” dels que s’encarregaven de la salut del cavalls de guerra i caça “medicus equarius et venator”, els quals tenien immunitat militar [Walker - Ars Veterinaria].

Podeu consultar la tesi a la web de l'AEHV:

MULOMEDICINA CHIRONIS, Estudio filológico. Estudio crítico y edición del libro segundo de la Mulomedicina Chironis. Tesis doctoral. Dr. D. José María Cózar Marín. Universidad de Barcelona. Barcelona 2005

El proper 13 de maig, a l’Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero, de la ciutat de València, es fa una presentació d’un llibre que valorem molt des de l’ACHV: “La cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval”. Un professor de la Universitat de València, Carmel Ferragud Domingo ha investigat un tema molt poc tractat com es la manescalia medieval. Poc tractat, no tant sols perque sigui de València o de qualsevol ciutat de la Corona d’Aragó, sinó perquè hi ha una manca absoluta d’estudis europeus que hagin investigat sobre la pràctica de manescals,  albeitars o d’altres denominacions que parlin dels practicants de la medicina i salut dels animals.

Val a dir que en el llibre que us presentem trobareu la grafia menescal en comptes de manescal (aquest darrer terme acceptat en el català normatiu de l'IEC). No obstant sembla correcte establir que el terme amb "e" és el més utilitzat a la parla utilitzada a l'àrea occidental del domini lingüístic català on es troba el territori valencià). Per aquest motiu l'autor defensa l'ús del terme menescal en comptes de manescal que utilitzem mes a l'area central i oriental de la nostra parla.

L’Europa dels segles XI al XIII experimenta uns canvis religiosos i culturals que tenen molt a veure amb les processos de difusió del cristianisme, sovint violents, a tot el continent. Així mateix l’agricultura es va erigir amb una força renovada degut als canvis socials i tecnològics, tot i passant d’un sistema silvopastoril a un de basat en el cereal i la vinya. En aquest context el bestiar pren un protagonisme fonamental. Especialment l’equi, tant pel suport a l’agricultura –particularment al nord del continent- com en la contribució a la promoció dels exèrcits. Els animals esdevingueren doncs uns elements claus per la supervivència del camperol i un instrument de prestigi del cavaller. L’animal medieval esta present a tot arreu i no es un ésser viu patrimoni exclusiu de l’entorn rural, ans al contrari el tenim també ben present per la ciutat. Es per això que la supervivència i salut dels animals estan íntimament vinculats a la dels homes. Així doncs els professionals sanitaris de persones i animals van anar evolucionant seguint els principis doctrinals galènics del moment, si be amb la diferència que mentre els metges es van professionalitzar, els manescals -metges d’animals ,particularment d’èquids, coneguts així a la Corona d’Aragó -només es van especialitzar.

En Carmel Ferragud es centra en la cura dels animals a la València medieval tot i exposant la importància de la comunitat islàmica en el cultiu de la hippiàtrica. Per altra banda es mostra especialment crític a la manca d’estudis sobre la manescalia medieval tot i concreant la manca d’estudis generalistes que cerquin una visió de conjunt sobre el tema i es deixin de fer reflexions intel.lectuals o de parlar dels orígens i difusió dels tractats en us de l`època. I, en canvi, es parli poc o gens de l’aplicació d’aquests principis i els seus practicants, de com es va aplicar la “ciència de la manescalia” –comentari al qual donem un total recolzament.

Ferragud vol intentar cobrir aquest buit i ha fet un estudi seriós, fent recerca preferentment als arxius del Regne de València i el de la Corona d’Aragó, descobrint personatges rellevants dedicats a la cura d’animals durant la Baixa Edat Mitjana valenciana. Lluis Cifuentes i Vicente Dualde han estat els primers en tractar la manescalia a la Corona d’Aragó però ara, el nostre autor fa un estudi basat en fonts d’arxiu inèdites, com pot ser la denúncia que un canvista fa a un manescal per la seva negligència professional el 1364, extret de la col.lecció “Justicia Civil” de la ciutat de València,  en el que diferents personatges exposen la perícia o irresponsabilitat del manescal encausat i esdevé un dels eixos vertebradors en que es fonamenta la redacció de l’obra.

El treball s’estructura en tres grans blocs: (a) Introducció a la formació dels manescals, l’atenció mèdica als animals a la València de del tres-cents i la combinació entre els preceptes doctrinals i l’activitat pràctica. Un capítol que s’emmarca en la història de la disciplina veterinària però documentada amb fonts concretes. Altres animals com gossos, ocells de gàbia i caça, o bestiar criat en ramats i aus de corral son també contemplats en menor profunditat; (b) Retrata els manescals valencians, posant èmfasi en les nissagues mes significatives, les que estigueren al servei dels monarques o les que operaren entre els cavallers i la ciutadania. Un capítol que ens endinsa en el món de la relacions socials, aliances familiars i els conflictes derivats de la competitivitat professional i el prestigi sociopolític. Així mateix fa una petita incursió en la minoria mudèjar que s’especialitzaria en al cura del bestiar i la ferradura, tot i tenint estrets vincles amb la comunitat cristiana;  (c) Dona una visió sociològica dels manescals valencians, la seva posició social i patrimonial. La seva participació i influència en la política municipal valenciana, i com es vincularen amb les institucions medievals del moment.

El llibre:

Ferragud Domingo, Carmel.- La cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval.- Catarroja ; Barcelona : Afers, 2009.- (Recerca i pensament, 49).- 252 pags.- isbn: 978-84-92542-04-8 el podeu trobar a les biblioteques universitàries catalanes.

Lluis Bonada, en un article a El Temps (18/03/2009) fa una revisió de l’obra que ha estat reproduit al blog de l’editorial

CAB international (CABI) ha fet públic un comunicat pel qual posa en lliure accés al base de dades Global Health de la que gestiona els continguts i distribució a fi d’afavorir la recerca per la pandèmia de la la “nova grip” (fins ara coneguda com a grip porcina). Simultàniament CABI ha desenvolupat una sistema d’alertes que aplega al minut tota la informació sobre el nou virus de la grip.

"La nostra missió és ajudar a la població a nivell mundial a través de la provisió de coneixement científic", deia el Dr. Trevor Nicholls, CEO de CABI. "Avui estem oferint el nostre recurs més aplicable per ajudar als professionals de salut que treballen en la primera línia."... "La situació canviant dels esdeveniments ha portat a la preocupació de la OMS i la reacció dels governs nacionals a considerar una resposta a la nova pandèmia de grip. Per això s’ha posta en accés lliure la base de dades que permeti donar el suport necessari a científics, professionals mèdics i autoritats de la salut perquè investiguin les causes i tractaments adequats de la malaltia i les connexions amb els brots del passat. "... "Es important que els investigadors puguin referenciar els treballs realitzats anteriorment sobre el tema en aquesta àrea per entendre el comportament de brots anteriors del virus i per investigar mecanismes eficaços per contrarestar-los. "

La base de dades Global Health reuneix el coneixement  global sobre tots els aspectes de la grip des de 1910. El coneixement que conté podria esdevenir una eina clau en la resposta que els investigadors de salut tinguin per entendre i controlar el virus. Moltes de les dades indexades a Global Health es deriven de publicacions que han desaparegut des de fa molt temps i ens expliquen com s’han tractat les passades pandèmies, les pautes de transmissió, fites epidemiològiques, distribució geogràfica de la malaltia, prevenció efectuada pels governs i les mesures de quarentena sobre grups d’edat, socials, la severitat dels efectes en països desenvolupats i subdesenvolupats, simptomatologia, causes i taxes de mortalitat.

Els responsables de CABI, amb aquesta mesura –no exempta de dosis de promoció de l’organització- revelen que Global Health te el potencial per revelar les claus i pistes davant la lluita internacional contra la nova grip (influenza A - H1N1)

Base de Dades CABI-Global Health [accés]

Alertes Global Health [accés]

La notícia original la podeu trobar a la web de CABI.

El Museo Nacional de Ciencias Naturales adscrit al CSIC ha anunciat en el seu Periodico MNCN 8 (enero/marzo), la digitalització de dues obres singulars dels fons d’aquesta institució:

Descripción del esqueleto de un cuadrúpedo muy corpulento y raro, que se conserva en el Real Gabinete de Historia Natural de Madrid, Madrid, 1796, i de Colección de láminas que representan los animales y monstruos del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid; con una descripción individual de cada uno, Madrid, 1874-86, en 2 vols.

Ambdós exemplars tenen un gran valor històric i artístic donat que tracten i il.lustren els animals exposats per aquesta institució. “El Bru” es com es coneix popularment a la primera guia i catàleg editat pel Real Gabinete que precedeix a l’actual MNCN.  Les obres es poden consultar en lliure accés a través del catàleg de les biblioteques del CSIC .

La col.lecció de“El Bru” es nomenada així pel cognom del seu autor: Juan Bautista Bru de Ramon (1740-1799), científic valencià que es considerat un dels emprenedors de la paleontologia a Europa. El nostre personatge te una vida atípica. Treballa inicialment com a subdelegat de Marina durant 50 anys i deixant-se anar per la seva vocació artística es presenta a un concurs de la Academia de San Fernando (1766) i en la que s’introdueix i es perfecciona com a pintor anatòmic. Un cop completada la seva formació ingressa al 1771 a la plaça de “Pintor y Disecador” del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid en el que ja acabaria la seva trajectòria i se li reconeixeria el seu nivell científic.

L’obra científica mes important de Juan Bautista Bru va ser el muntatge completat el 1793 d’un Megatherium americanum, un gran peresós que s’havia trobat a Lujan (Argentina) el 1788 i que va ser reconstruït i muntat pel propi Bru. Amb aquesta fita cal destacar que fou el primer científic que va reconstruir un vertebrat fòssil a Europa, tot i que s’equivoqués en la designació dels ossos de les potes anteriors a les posteriors. La seva publicació apareixeria incialment com Descripción del esqueleto en particular según las observaciones hechas al tiempo de armarle y colocarle en este Real Gabinet. Les il.lustracions portades a terme pel mateix Bru serien les úniques que coneixerien els naturalistes fins la dècada dels 1820.

Bru també va participar en l’estudi anatòmic i gravats de nombrosos animals aquàtics juntament amb Antonio Sáñez, comissari de Guerra de Marina, en l’obra Colección de los Peces y demás producciones marítimas de España formada de orden de S.M, amb mes de tres-centes làmines al natural de peixos, aus, insectes i plantes marines. I també va col.laborar en el Diccionario histórico de las artes de la pesca nacional, que va aparèixer entre 1791 y 1795.

Bru moriria a Madrid el 1799 i pensem que ha estat i segueix estant un gran desconegut de la paleontologia i naturalisme espanyol i mundial.

Les dades d'aquest personatge han estat extretes de la biografia apareguda a citologica.org i que també podreu trobar al portal de franciscoteixido.com. Per saber-ne mes podeu consultar l'obra del gran historiador de la ciència López Piñero, José María "El Atlas zoológico, el megaterio y las técnicas de pesca valencianas, 1742-1799 : Juan Bautista Bru de Ramón" editat per l'Ajutament de València l'any 1996 en la seva col.lecció "Científicos Valencianos" que recomanem especialment per la qualiat de les edicions que la integren.

[vodpod id=ExternalVideo.818522&w=425&h=350&fv=VIDEO_ID%3D1193749%26amp%3BFD%3D1193749%26amp%3BWIDTH%3D320%26amp%3BHEIGHT%3D240%26amp%3BUSE_LINK_TOCONTEXT%3Dtrue]

El passat dia 30 de abril el programa Millenium que s'emet pel Canal 33 de Tv3 -l'autonòmica catalana- va emetre un interessant monogràfic sobre els llops i l'home titulat "Com llops". Es va parlar de les semblances entre homes i llops i tot l’imaginari que el “canis lupus” ha generat en l’imaginari de la humanitat. El seu presentador, Ramón Colom entrevistà a Ignasi Castellví, naturalista i pedagog especialitzat en la protecció del llop en estat salvatge, i Josep Maria Esquirol, professor de Filosofia de la UB. A la taula de debat es va discutir sobre l'etologia de llops i homes amb Jaume Fatjó, doctor en veterinària per la UAB, Víctor Gómez Pin, catedràtic de filosofia de la UAB, i Francesc Puigpelat, periodista i escriptor. El programa es va tancar amb Joan Luis Goas, exdirector del Festival Internacional de Cinema de Sitges, que va parlar de la simbologia literària i cinematogràfica del llop. Interessant aquesta xerrada multidisciplinària que us invitem ara a reviure.