Historia Veterinaria

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l'os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l'origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand - Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O'Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)


Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Ha aparegut el tercer número del 2008 de “Noticias de la AEHV: Boletín Informativo de la Junta Directiva de la Asociación Española de Historia de la Veterinaria” que redacta el seu president Jose Manuel Etxaniz

Trobareu entre altres coses, la notícia del Premio de Historia de la Medicina de la Fundació Uriach, de la que ja ens vam fer ressó anteriorment en aquesta plataforma, concedida a Jose Manuel Gutierrez pel seu treball “El impacto del laboratorio en la renovación de la Veterinaria española: el caso de Joaquim Ravetllat (1871-1923)”; la lectura de la tesi “Origen y evolución de la actuación veterinaria en los festejos y espectáculos taurinos e incorporación de la mujer a estos cometidos veterinarios”amb Begoña Flores Ocejo com autora de la mateixa. I finalment la concessió de isbn al congrés de Girona: ISBN: 978-84-691-1563-3 , a fi de que els treballs inclosos en el mateix puguin tenir valor curricular.

En la mateixa web de l’AEHV es comunica que la Real Academia de Ciencias Veterinarias del 16/04/08 el Dr. Luis Moreno Fernández Caparrós, fundador de l’AEHV i promotor del Museo de Veterinaria Militar ha estat nomenat acadèmic de número. Així mateix ha estat nomenat acadèmic el Dr. Francisco Rojo Vázquez

Una editorial especialitzada en facsímils de diferents àrees temàtiques esta impulsant de manera decidida aquest sector editorial. Es tracta d'Extramuros. Una editorial radicada a Sevilla que preten recuperar i difondre, en edició facsímil, obres cabdals pertanyents a institucions, biblioteques i col.leccionistes privats de dificil accés o descatalogades pels editors que constitueixin una font clau per la memòria històrica, artística, científica i social, reproduint de forma fidel les publicacions originals que van veure la llum en el passat.

Podreu consultar diferents col.leccions com: Agricultura i ramaderia, Gastronomia , Medicina, Caça i pesca, Equitació, o Veterinària. Algunes d'elles les podreu trobar ja a la Biblioteca de Veterinària UAB.

L'Associació Suissa d'Història de la Veterinària, en nom de la World Association for the History of Veterinary Medicine, ens convida novament a participar en el 38è Congrés Internacional d'Història de la Veterinaria que es celebrara properament a Engelberg (Suissa) de l'11– 13 Setembre del 2008 sota el tema principal de "The man-animal-relationship from the antiquity until 20th century"

El 31 de Maig es la data límit per enviar propostes de comunicacions:

- Be a través del web apartat “Call for papers", o

- Correu electrònic: m_becker@access.uzh.ch

Baetulo, l'actual Badalona, esta d'enhorabona per una innauguració del seu passat mil.lenari fa nomes uns dies.

Els orígens de Baetulo es remunten al voltant de l'any 100 a.C. Els romans ja havien desembarcat a Empúries l'any 218 a.C. i cap el segle I a. C. havien creat una sèrie de fundacions
de tipus urbà entre les quals es troba Baetulo. Amb el pas del temps, l'enclavament es convertirà en l'enclau mes actiu de la Laietània. Baetulo es va construir sobre un petit turó, el "Turó d'en Seriol", i tenia un recinte emmurallat (250 per 330 m. aproximadament), amb grans torres de defensa. La ciutat va créixer extramurs, per la qual cosa el límit arqueològic és més extens (7'5 a 10 Hes.). El punt culminant de la ciutat romana que arribaria als 15.000 habitants, cal situar-lo a finals del segle I a. C., gràcies a la prosperitat derivada del conreu de la vinya i l'exportació del vi a gran part de l'Occident romà.

El Museu Arqueològic de Catalunya va retornar l'any passat al Museu de Badalona algunes de les peces de l'època romana de la ciutat. Entre les peces retornades hi trobem la "Casa dels Dofins" o "Domus Delphini" com dirien els nostres clàssics, i altres peces de ceràmica i vidre que havia recuperat ja l'Agrupació Excursionista de Badalona (1925), actual Centre Excursionista de Badalona i que el Franquisme havia
expoliat de la ciutat. A la primavera del 2007 també es va innaugurar en el soterrani d’un edifici de la plaça Assemblea de Catalunya, un nou espai de la Badalona romana: un ben conservat estany i la recreació d'un revestit "Jardí de Quint Licini", jaciment també recuperat i musealitzat, pertanyent a una domus
de final del segle I d.C. La recreació ambiental està basada en estudis arqueobotànics i cerca fer sentir el visitant immers en un jardí d’època romana. A banda també s'ha editat un cd-rom sobre la zona de les termes badalonines amb ambientació i recreació històrica.

Aquesta setmana hem viscut de nou un episodi de recuperació de la memòria històrica de la ciutat: En el número 45 del carrer Lladó s'ha pogut recuperar per la visita pública aquest habitatge romà de l'època de l'emperador August conegut com la "Casa dels Dofins" (delphinus en llatí), un exemple d'arquitectura domèstica romana de la península, descoberta l'any 1927 i tornada a excavar l'any 1981. La tipologia de les estances i la qualitat dels mosaics de l'habitatge evidencien que aquest edifici pertanyia a una família benestant. Ara l'espai es pot visitar després que s'hagi museïtzat amb la incorporació d'il·luminació, audiovisuals i elements decoratius per fer la visita mes comprensiva, segons ha explicat el regidor de Cultura de Badalona, Jaume Vives. La "Domus Delphini" restarà oberta al públic tots els caps de setmana amb entrada lliure. La Casa mostrarà com vivia una família patrícia a l'antiga Baetulo, com eren els mobles i objectes que utilitzaven i gràcies a la recreació de l'espai a través d'un audiovisual, podrem veure com estaven decorades les cases més luxoses dels nostres avantpassats.

Amb aquesta nova incorporació i la del conducte d'aigües, espai rehabilitat que també es presenta en aquestes dates, i la futura connexió del subsòl de la plaça Font i Cussó amb les Termes, la ciutat romana de Baetulo, constitueix un espai únic dins el territori nacional.

Els romans disposen d'una extensa obra artística feta amb mosaics. I els animals son un dels motius especials representats amb aquesta tècnica artística. Podem veure moltes d'aquestes obres al portal Sites & Photos, companyia audiovisual dedicada a proporcionar als estudiosos un dels arxius digitals, amb imatges lliures de drets i amb copyright, mes importants pertanyents a l'arqueologia mediterrània.

Podeu trobar mes informació amb Bibliografia sobre mosaics romans a Catalunya , mosaics romans a Espanya , i animals en mosaics

També a Sites & Photos trobareu mosaics sobre dofins com els que apareixen al palau de Knossos de la civilització minoica. Un treball artístic que ha tingut adaptacions culturals i adaptacions comercials.

Trobareu també articles sobre els dofins a la culura grega:
- Dolphins in Greek Mythology / per Genevieve Johnson.
- Dolphins (Hellenica - Michael Lahanas)

Avui es Sant Jordi, un dels dies mes importants del calendari festiu català, i potser el mes participatiu en quant a la població al mostrar-se mútuament afecte amb llibres i roses, roses i llibres per enamorats, amics i coneguts … En aquesta jornada les ciutats i pobles de Catalunya surten al carrer amb llibres i roses a les mans, i sembla que per unes hores ens haguem tornat una mica millor persones del que érem ahir i del que serem demà. Un país que fa del llibre i la rosa el seu emblema nacional del dia diu molt d’ell mateix i de la seva ciutadania, però des de quant be aquesta tradició, on te els seus orígens ?

La Diada de Sant Jordi, com a tal te els seus orígens a finals del XIX on les associacions regionalistes fan d’aquest dia un motiu d’exaltació nacionalista, fet que s’impulsarà al segle XX amb l’aprofitament de la celebració del “Dia del Libro Español” i mes endavant, al 1996 "Dia Internacional del Llibre" en commemorar la mort de Cervantes i Shakespeare i la rosa ja neix de la pròpia llegenda de Sant Jordi. En efecte, en l’esmentada llegenda de la que hi han diverses versions veiem uns protagonistes: Rei, Princesa, Cavaller i Drac que son motius clàssics de la mitologia cristiana medieval: Un drac atemoreix a uns vilatans i els hi demana menjar cada dia fins que arriba un moment que no els hi queda cap tipus de bestiar per calmar la seva ira. El rei del poble decideix que siguin les persones les que s’entreguin com a àpat a la bèstia, fins que un dia li toca a la seva filla. En el decurs del camí al cau del drac la princesa es topa amb un cavaller, Sant Jordi, que la rescata i s’enfronta al drac. Finalment el mata i de la seva sang neix un roser del qual tallarà una rosa que se li entregarà a la princesa. A Catalunya, el gran costumista Joan Amades, atribueix la llegenda a la població de Montblanc, on es celebra actualment la Setmana Medieval, amb una versió en que no hi figura però el tret de la rosa sinó la moralitat cristiana que pretén ensinistrar la població perquè sigui bona i creient. Es creu que va ser el rei Pere I qui va atribuir a la intercessió del sant la victòria contra els sarrains el 1094 i, a partir de llavors el va nominar patró de la cavalleria i de la noblesa.

Ara ens centrarem en el tema llegendari, tant pel que fa al Sant com a la bèstia o drac. En primer lloc, Sant Jordi es un sant de la religió catòlica que es situa a Nicomèdia com a tribú i entra a formar part de l’Emperador Dioclecià. Cap al 303 dC l’emperador ordena la persecució contra els cristians i Jordi es nega tot donant fe la seva religiositat. Dioclecià ordena la seva tortura i mort. Pocs anys després Constantí I feu edificar una església en honor seu i al 494 dC fou santificat pel papa Gelasi I.

En quant al culte a Sant Jordi comença amb els merovingis cap el segle VI però aquest s’estén ràpidament per Europa durant l'època de les creuades on Jordi es converteix en protector de Jerusalem i el d’algunes ordres religioses militars com el Teutònic o els Templers. En els darrers anys de l’Edat Mitjana també es fa convertir en el primer protector dels animals domèstics essent invocat contra les serps, i les malalties de la pell, herpes, pesta, lepra, i sífilis. I en els països eslaus contra el “mal d’ull”.

Però pel que fa a la llegenda de “Sant Jordi i el drac”, hem de situar-la cap al segle XIII en que que apareix la “Llegenda Àuria” o “Llegenda Sanctorum”- compil.lació basada en els evangelis i apòcrifs de biografies de sants i màrtirs, recopilades pel dominic de Gènova, Jacopo de la Voràgine, i que va ser un dels “llibres” mes copiats de l’Edat Mitjana degut a la seva intencionalitat doctrinària i exemplificadora. Aquest llibre va tenir una poderosa influència en l’extensió la llegenda tant a nivell popular com en la literatura i arts occidentals. La incorporació del drac es considera ja en el Speculum Historiale – Passio Georgii del dominic Vincent of Beauvais . L’episodi de Sant Jordi i el drac te lloc a una ciutat desconeguda “Silene” que es considera pròxima a Líbia. El drac fa el niu en una font del costat d’un llac proper a la ciutat i perquè els seus habitants es puguin proveir del líquid element l’alimenten primer amb bestiar i després amb éssers humans. El relat es el mateix que en l’adaptació catalana de Montblanc, però aquí el tret distintiu es la conversió de la població al cristianisme i el signe de la creu roja amb fons blanc com a símbol en contra del mal i l’heretgia.

La interpretació de la llegenda es variada segons les fonts que utilitzem. La mes coneguda seria Jordi (cristià) va a cavall (església) i mata al drac (paganisme-dimoni). Però alguns també l’han atribuït a versions precristianes, com a Capadòcia origen del sant, en que el déu dels frigi Sabazius es representat com un cavaller que mata una serp. La llegenda també es atribuïda al mite grec de la princesa Andrómeda, rescatada pel príncep Perseu de mans de la Medusa. Aquesta llegenda també pot derivar d'un mite Hitita anterior pel que fa a la batalla entre el deu de la tempesta Tarhun i el drac Illuyankas. La història també té homòlegs en altres mitologies indoeuropees: la mort de la serp Vritra per Indra en la religió vèdica, la batalla entre Thor i Jörmungandr en la història nòrdica de Ragnarok, el conte grec de la derrota del Tità Typhon per Zeus ... Altres paral·lelismes existeixen també fora de la mitologia indoeuropea com les mites babilònics de Marduk el drac Tiamat. Al mite de Sant Jordi i el drac cal complementar-lo amb el mite de la Princesa i el drac, que també te la filiació de la mitologia grega amb Andromeda. La història sol implicar una dona de classe alta que es salvada d’un drac per un heroi virtuós que desemmascara un heroi fals amb la revelació final de l’heroi veritable.

El dracs (del llatí draco i del grec drakon) són animals mitològics que apareixen en diverses cultures d’arreu del mon. El seu simbolisme es divers, segons la civilització que el tracta. Però normalment te un paper important com a déu i com a guardià i, en alguns casos, com a dimoni. En general son éssers de gran poder físic i dotats de gran saviesa. Es simptomàtic que diferents cultures, sense tenir contacte mutu, hagin imaginat rèptils voladors i siguin gairebé tots masculins; però els fòssils de dinosaures existents en tot el mon poden explicar aquest fenòmen. Normalment, el simbolisme del drac en lluita amb un heroi te diferents significats. Els mes comuns son el de devorador de deus i d’homes i, guardians (com a éssers còsmics) que esperen l'adveniment d’un nou ordre universal. Pel fet de que siguin garants del fet sagrat son el pont entre el mon sobrenatural i els herois terrenals. Les cultures occidentals i les orientals han adoptat diferents posicions davant els dracs. Els xinesos (Longs) i japonesos (Ryus), però també a Mesoamèrica, son vistos com éssers benèvols; mentre que a Occident i la mitologia persa i eslava son vistos com a éssers malvats. Però no tot està tant clar, ja que pels perses son concebuts com éssers negatius mentre que pels romans de l’antiguitat es consideren símbols de poder i sabiduria.

Sant Jordi continua éssent un simbol i una tradició a Catalunya però es important que tinguem en comte que te uns origens llunyans que ens retrotrauen en el temps i en l'espai de l'imaginari col.lectiu de la humanitat.

Informació complementària

Sobre la Diada de Sant Jordi:

i bibliografia sobre Sant Jordi i Dracs a les bilbioteques universitàries catalanes

Com homenatge als cent anys de l'Associació Veterinaria a Cuba es es celebrarà el '1er Coloquio Internacional sobre la Medicina Veterinaria en el Mundo y en especial en Iberoamérica “Ildefonso Pérez Vigueras in Memoriam”'

Es celbreb els 100 anys de l'Associacionisme veterinari a Cuba: 1908-2008 per part de l' Asociación Consejo Científico Veterinario de Cuba Filial Pinar del Río i per això ens inviten a prticipar en aquest homenatge els dies: 2,3 i 4 Desembre de 2008 amb els temes següents:

- Historia de la Medicina Veterinaria en General.
- Historia de Asociaciones Veterinarias.
- Historia de Escuelas Veterinarias
- Hechos relevantes ocurridos en los diferentes países relacionados con la Medicina
Veterinaria.
- Descubrimiento e Investigaciones que han marcado hitos en la Ciencias
Veterinarias.
- Figuras importantes de la Medicina Veterinaria.
- Otros
Els trebals es rebran en presentacions curtes o posters, s'organitzarán taules rodones, panells, sessions plenàries. La data màxima per rebre els originals es el 1er de novembre d'enguany amb resums de no mes de 250 paraules via correu electrònic o postal amb el següent format:

Título
Autores
Resumen escrito en bloque en español o inglés
Palabras claves
Letra Arial 12 a 1,5 espacios

Preu d'inscripció: 150.00 CUC (1.00 CUC = 0.80 USD)
Per més informació contacteu amb la Comissió Organitzadora presidida per:
Dr. Jesús Moreno Lazo, M. Sc.
Calle Martí # 37
CP: 20100
Pinar del Río Cuba
Telef: (53) (48) 776766
753922
751931
Email: ccvpr@princesa.pri.sld.cu
vetcouncilpr@gmail.com

Consulteu info completa i perfil del Dr. ildefonso Pérez Vigueras a la web

Des de Hisvega, el blog de l'Associació Gallega, que per cert ens dedica un post (gracias Diego por tu amabilidad) sabem que el XIV CONGRESO NACIONAL, V HISPANOAMERICANO II HISPANOLUSO DE HISTORIA DE LA VETERINARIA 10, 11 Y 12 DE OCTUBRE DE 2008 ha posat informació suplementària per aquells que vulgueu participar-hi.

Dades que cal complimentar:

Nombre.....................................Apellidos.......................................................................
DNI..........................................Correo electrónico...........................................................
Teléfono...................................

Limit temps:

ANTES DEL 30 DE SEPTIEMBRE
DESPUES DEL
SEPTIEMBRE
SOCIOS HISVEGA O AEHV 60 € 75 €
NO SOCIOS 75 € 90 €
ESTUDIANTES 30 € 30 €
SOLO ASISTENCIA PRESENTARE COMUNICACIÓN

Veure Boletin de Inscripción i el Programa del Congreso

Animeu-vos !!

Aquesta setmana ens ha deixat l’insigne investigador de la història agrària catalana Emili Giralt i Raventós. Rosa Ma Piñol ens en fa un perfil a "La Vanguardia". Home polifacètic, compromès en la causa de la cultura catalana i emprenedor de moltes iniciatives amb les quals se’n pot haver anat llegítimament satisfet.

Nascut a Vilafranca del Penedès el 1927 forma part d’una generació de la historiografia catalana molt destacada, juntament amb Joan Reglà, Jordi Nadal i Josep Fontana, els quals van veure de les fonts de Ferran Soldevila, Ramon Abadal, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives, que en va ser mestre directe. Giralt es centrà en estudis d’històia agrària, economia i societat de l’edat moderna i contemporània, començant una tasca docent a la Universitat de València, de la que va ser catedràtic d’Història Moderna i Contemporànica del 1965 al 1971. Des de llavors exercí la seva activitat acadèmica a la mateixa càtedra de la Universitat de Barcelona on arribaria a ser director de Dpt d’Història Contemporània. També va arribar a ser degà de la Facultat de Geografia i Història i vicerector d’Ordenació Acadèmica. Des del 1981 fins el 1983 exerciria com a professor associat a la Universitat de la Sorbona i a partir del 1992 el nomenarien catedràtic emèrit de la UB.

En qualevol cas, i sense deixar de banda el vessant docent, Giralt destaca sobremanera per activitats com la direcció i promoció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, embrió alhora dels Col.loquis d’Història Agrària, que portarien a la creació i direcció simultània del Centre d’Estudis d’Història Rural amb la seva revista Estudis d’Història Agrària. Finalment va dirigir i promoure la seva monumental Història Agrària dels Països Catalans en quatre volums, refererència de la historiografia agrària a Catalunya per tothom que investigui sobre el tema, tot i que també compta amb una extensa bibliografia publicada.

Giralt va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans dins la seva secció Històrico-Arqueològica i en va ser director des del 1987 fins el 1995. Un mandat en el que es va renovar la institució, recavant reconeixement i suport econòmic per impulsar el seu nivell cientific a tot el país i a l’exterior. Per la seva catalanitat va obrar també com a impulsor del nou Diccionari de la Llengua Catalana.

L’historiador Emili Giralt ens ha deixat als 81 anys, amb un bagatge d’una fecunda trajectòria com a investigador, docent i persona.

Volem recuperar aqui i ara un llibre publicat en la dècada dels 60 del segle passat:

Boudet, Jacques.- El Hombre y el animal : cien mil años de vida en común ; dirección general: Robert Laffont ; temas, dirección gráfica y texto: Jacques Boudet ; prefacio y secuencias literarias: Fernand Méry ; traducción española: Alfredo Crespo.- Barcelona [etc.] : Plaza & Janés, cop. 1965.

Han passat gairebé 50 anys i quan la fullegem sempre tenim ganes de passa-nos-hi una estona llegint ... Be, tornant al llibre es tracta d’una de les obres que mes han contribuït, d’una manera silenciosa, a animar en l’estudi sobre els animals i la seva relació amb l’home al llarg de tota la història. Es un llibre molt ben editat, tenint en compte les limitacions de l’època. Fantàsticament ben il.lustrat, fins i tot potser valdria la pena tenir-lo només per admirar les seves imatges. Ens maravella com en aquella època es pogués fer una obra similar.

Transcribim aquí el comentari que l’editor de la versió castellana fa en la coberta del llibre:

“La vida y costumbres de los animales han dado origen a gran cantidad de obras, pero, hasta ahora, nadie habia relatado, de punta a cabo, a la vez por la imagen y por el texto, la gran aventura que hombres y animales han realizado conjuntamente. Aventura tan pronto cruel como amistosa, siempre llena de vida y de pasión, en la que cada parte, alternativamente, ha puesto en juego sus dones físicos: agilidad, flexibilidad, fuerza, rapidez; o sus dones de inteligencia y su riqueza de sentimientos: malicia, astucia, y ferocidad, pero también piedad, paciencia, fidelidad, ternura ... Reverenciado o temido como un dios, víctima o cazador, tema y modelo para los artistas, instrumento de investigación y de experiencia para médicos y sabios, compañero de grandeza o de miseria, el animal está presente en todos los campos: la mitologia, las artes, la caza y la guerra, las ciencias y la medicina, la industria, los deportes ...”

L’obra esta distribuïda en 6 grans capítols ordenats cronològicament des del punt de vista de la història de les civilitzacions: 1: Animal en les primeres civilitzacions (de l’Indo fins al Nil); 2: Animal a l’Edat Mitjana Occidental; 3: Animal en l’Edat Mitjana Asiàtica; 4: Animal en la festa humana (del s. XVI al XVIII); 5: Servidumbre de l’animal en el XIX; 6: Defensa i il.lustració d’una nova relació entre l’home i l’animal. Cada capítol porta una breu introducció amb el títol “Argumento” en que sintetitza els trets principals dels temes que es relaten a cada una de les parts -il.lustrem en aquesta notícia la plana corresponent al primer capítol de l’animal i les civilitzacions antigues.

L’obra, ens diu l’editor, intenta seduir a la vegada les intel.ligències i els cors. I estem segurs que ho aconsegueix. La podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes i fins i tot es posible que pogueu trobar en llibreters de vell les seves versions en francès original: Homme et animal cent mille ans de vie commune (Editions Pont Royal, 1962) ; Man and Beast a visual history (Golden Press, 1964) ; i a Espanya Plaza y Janés el publicà el 1965 amb el titol El Hombre y el animal, cien mil años de vida en común.

Rescatem l'exposició de la BNF: Bibliothéque Nationale de la France : "Bestiaire". No totes les exposicions recomanables han de ser presencials. N'hi ha també de virtuals que valen molt la pena. Aquest es el cas de l'exposició que volem comentar avui.

Els bestiaris són una col.lecció de petites descripcions sobre tot tipus d'animals, reals i imaginaris, ocells i de qualsevol altra mena acompanyats d'una explicació moralitzant i que tenen el seu període àlgid a l'Edat Mitjana. A la web Naturaleza de Aragón trobareu una explicació sobre els bestiaris força recomanable per tots aquells que esteu interessats en el tema; i també a l'article sobre el tema a la wikipèdia. Pero comentem ara la web de l'exposició. Aquesta es desenvolupa en tres grans seccions.

Comencem amb la secció titulada “En Images”, que seria la introducció al tema de l’exposició, per posar-nos en situació. Aquesta secció esta dividida en dos apartats: “L’Exposition” i “Les Animaux”. En la primera trobem dos subapartats “Enluminure médiéval” i “Simbolique du bestiaire”. Es en la primera on trobem una descripció de l’autèntica missió dels bestiaris: “C'est dans les bestiaires que s'affirme le rôle symbolique de l'animal. Destinés à l'édification des chrétiens, les bestiaires prêtent aux animaux des personnalités et des sentiments comparables à ceux des hommes” que fan els artistes miniadors o iluminadors dels llibres moralitzats anomenats bestiaris. En la següent s’expliquen les diferents explicacions i accepcions que tenen els animals pintants. Com per exemple les bèsties de l’infern: “Ils n'hésitent pas à sortir des formes convenues de l'Antiquité dans une floraison débridée de monstres censés inspirer la peur de l'Enfer et du Jugement dernier.”

Tot seguit trobarem la secció mes gran de l’exposició, titulada “Gros plan”. Vindria a ser el cos de l’exposició, els continguts principals. Cada apartat ve introduït per un video explicatiu, que també podem llegir el text si cliquem en el quadre dret inferior, al qual segueixen imatges complementàries que aprofundeixen en el tema. Les subseccions principals en que s’ha dividit l’exposició son Drôleries: escenes il.lustrades d’animals que es col.loquen en els marges dels llibres religiosos o les caplletres dels textos; Histoires merveilleuses du bestiarie: explica les diferents formes en que els animals serveixen per moralitzar a la població cristiana. Una explicació de Marie Helene Tesniere, cap del Dpt de Manuscrits complementa l’apartat. Le dragon et les bêtes de l’Apocalypse: aqui se’ns descriu l'Apocalipsi, o Llibre de les Revelacions que Déu va fer a l'apòstol Joan. Es el llibre de la Bíblia més escampat a l'Edat Mitjana i un dels més magníficament il·lustrats. De totes les visions descrites per Joan al seu llibre, la més aterridora és la del drac i dels seus dos deixebles, l'animal del mar i l'animal de la terra. Representa els diferents aspectes de l'obra del diable, o de les forces del Mal: es a dir l'esperit de poder, la blasfèmia, la idolatria i l'heretgia. I segueixen unes explicacions sobre els diferents aparicions moralitzants dels drags i les bèsties del mal en el text sagrat. Livres de chasse: chasse a courre et chasse au vol: Marie Therese Gousset del Dpt de Manuscrits ens descriu en entrevista audio els Livre de chasse de Gaston Phebus i despres trobem un comentari sobre L’art de chasser avec les oiseaux. Amb Animaux fabuleux et hybrides ens mostra els diferents animals imaginaris mes representants en els bestiaris: unicorn, centaure i grifó. Roman de Renart no es tracta d’una novel.la del romànic sinó un recull de textos procedents d’una tradició de relats animalistics en llatí inpirants en Esop. Renart encarna a un heroi complex i llest que pariodia cançons de gesta, novel.les cortesanes i també crítica social, anticlericalisme i transgressions. Roman de Fauvain es un exemple rar de crítica política contemporània d’esdeveniments denunciats en tres mil versos per un alt funcionari de la cort Gervais du Bus, amb una història que apuntava que el rei Felip IV i al seu conseller Enguerrand de Marigny. Animaux au quotidien: Els “Tacuinum sanitatis” o “Manual de salut” és una compilació bastant àmplia en relació amb tot allò que pot influir en la salut o portar remei a la malaltia: els productes més diversos del regne vegetal i animal, els vents, les estacions, els actes de la vida humana en 200 articles aproximadament. Els exemplars més luxosos són verdaders llibres d'imatges acompanyats d'un text sumari. Constitueixen testimonis excepcionals de la vida quotidiana medieval. Livre des oiseaux: El manuscrit “D'avibus” d'Hugues de Fouilloy (cap a 1150), conservat a la Mediateca de Troyes, dóna una explicació simbòlica de nombrosos ocells tals com el pelicà, la cigonya, el corb, l'àguila...que ja surten explicats en el Physiologus i que ha estat augmentat gràcies als escrits d'Isidor de Sevilla. Però Hugues de Fouilloy insisteix molt particularment en els animals presents al Nou Testament. Inventaire des animaux: el “Líber de proprietatibus rerum” (imatges) o “Llibre de les propietats de les coses”, és una obra llatina del segle XIII del franciscà Barthélémy de Glanville dit també Barthélémy l'Anglais. L'obra va ser traduïda a francès el 1372 per Jean Corbichon, capellà del rei Carles V el Savi. Es tracta d'una vasta enciclopèdia revelant els caràcters particulars de cada ésser viu i descrivint tota la Creació, des de Déu fins a les coses passant per l'home, i centrant-se particularment sobre els dominis mineral, vegetal i animal.

Finalment trobem la secció Arrêt sur ... una síntesi dels temes principals obejecte de l’exposició: le décor enluminé, les animaux et la Bible, les Bestiaires, les encyclopédies, la vie quotidienne, fables et satires, animaux exotiques.També hi trobem un Dossier Pédagógique on figuren diferents temes relacionats amb el Roman de Renart, un Jeu de mots, joc que preten identificar els animals exposats en les imatges amb una frase. Un contingut especialment brillant es l’Atelier maxi monstres on tothom por fer-se la seva pròpia bèstia zoomorfa i gravar-la en versió del programa “shockwave”. Finalment unes Fiches Pédagogiques sobre els Llibres dels animals, Fauna simbòlica cristiana i Animals fabulosos , sempre en francès, complementen una exposició exquisida que dona gust de tornar-la a visitar de tant en tant. Hi ha versions mes sencilles en castellà i anglès. Els dossiers de la BNF fan un bon complement a les seves exposcions i val al pensa donar-hi una ullada. L'exposició va tenir lloc del 11 d'octubre de 2005 al 8 gener 2006. Podeu trobar la versió en llibre d'aquesta exposició a la Biblioteca de Veterinària UAB.

Fa poc que ens ha caigut a les mans el llibre “Mitologias Amerindias” un llibre editat per Alejandro Oritz Rescaniere, per l’editorial Trotta dins la col.lecció Enciclopedia Iberoamericana de Religiones, edicions molt cuidades que donen una perspectiva profunda sobre el mon religios i mitològic d’Iberoamèrica, i en el nostre cas de la tribu xerokee.

Concretament aquesta monografia esta feta per col.laboracions. I en una d’elles hi trobem la participació de Carrie A. McLachlan (Ph D. en Native American History per la University of California, Riverside) amb el títol “El perro en las mitologias cheroqui y amerindia”(pp. 289-312). Sembla ser que es la traducció d'un original publicat al Journal of Cherokee Studies vol 23 amb el títol:"Gili, The Dog in Cherokee Thought" . Un estudi cuidat sobre el mon mitològic dels pobles indígenes de centre i nordamèrica i la seva vinculació amb altres cultures. Comença tot dient que “Para el pensamiento cheorqui, los animales son personas que piensan y actuan”. I continua tot comenant el caracter “liminal” del gos com a mediador entre el mon humà i l’animal. Aquest fet es un element clau per l’atribució que s’ha fet del gos en la major part de les cultures conegudes “guardianes de los hombres frente a sus enemigos invisibles durante su vida y compañeros de los muertos en los mundos celestial y subterraneo” tot citant les tesis de White, David Gordon en la seva obra The Myths of the Dog-Man (University of Chicago, 1991).

En la mitolgia cheroquee el gos ocupa un lloc rellevant en els terrenys còsmic i terrenal, no tant pel seu nombre sino millor per les seves funcions. Els gossos apareixen en diferents contexts mítics: Relats de creació i recreació, guardiants o intercessors i també com a caçadors o destructors d’esperits indignes. L’autora agrupa les tradicions gos-home en tres etapes: creació del mon – existència terrenal – viatge cap a la vida a altres mons.

En el primer cas existeixen connexions entre la mitologia xerokee i l’azteca: La deïtat canina Xolotl i el seu germà Quetzalcóatl viatgen a l’inframón restaurant la vida amb la barreja dels morts i la seva sang, donant inici a la Cinquena Era (l’actual). La sang tindria el poder de resucitar els morts. I així amb altres tradicions indígenes americanes on el factor creador i regenerador dels gossos es una constant.

Després de la creació els gossos es converteixen en companys dels homes. En la tradició xerokee, els Ani Wahya (gent llop) domestiquen el llop i agafan les seves aptitituds, es perfeccionaren en les tècniques de caça. Al continent americà, abans del contacte amb Europa, hi havia diferents tipus de gos: de caça, de menjar, de càrrega, i gossos mitològics. Kanati i Selu son el primer home i dona en els Myths of the Cheroqui de James Mooney. Kanati es el gran caçador que es sol fer acompanyar per gossos. Es aquesta una de les seves princpals funcions, tant a nivell físic com espirtual (per invocació de l’esperit del gos com a vinculat al llop com animal molt podeós). També hi ha versions de gossos com aliats en les relacions amoroses i sexuals. I finalment, el gos es objecte de sacrifici com a guardià i guia de l’ànima en un altre món i, també, per assegurar el benestar dels guerrers en vida. El consum de carn de gos abans de la batalla era un fet habitual en moltes tribus indigenes americanes. Un altre cas de sacrifici del gos es el del ritual pel qual aquest sacrifici serveix com un element substitutiu d’un membre del clan destinat a morir. En aquest context el gos actua com a intercessor i missatger d’una mort inminent. El terme xerokee de gos “gili” te a veure amb el concepte d’animal sacrificable, segons "A Grammar and Dictionary of the Cheroqui Language / Duane King”.

Finalment, el gos segueix sent company, protector i guardià. El fet de la percepció del gos per sobre de la humana, també coneguda com a “sisè sentit” es valorada especialment per les tribus i els fa ser uns éssers idonis com a guardians de les ànimes abans i després de la mort. Es creu que el fet de trobar gossos enterrats en tombes humanes -tant en Amèrica com en Euràsia- es una prova mes d’aquesta teoria que fa extensiu el paper del gos en la vida terrenal a l’etapa del trànsit amb la mort. Els gossos també guiarien els esperits dels homes a l’altre món, com es descriuen en altres tribus. I serien també garants dels quatre punts cardinals del Cosmos (Nord-Sud-Est-Oest). En la mitologia xerokee el gos creua també la Via Làctia, que per moltes cultures es el camí per on les ànimes van a l’altra vida. En xerokee, “Gili Utsvstanvyi” -Via Làctia- significa “per on va correr el gos”. Les fonts xerokees relacionen explícitament el cami de les ànimes amb el riu celestial i, implícitament amb aquest gos mític. En la mitologia d’aquesta tribu, el camí de les ànimes dels morts es el mateix que el que van seguir els éssers humans mítics. L’aigua i el riu són elements clau en aquest procés de trànsit cap a un món idilic en que els gossos adquireixen un protagonisme en la seva comparació amb cert grup de dones. Hi ha uns gossos celestials que, segons la seva tradició, creen el camí de les ànimes i ajuden al viatge final a aquells que s’ho mereixen i eviten el pas als que no. Aquest doble paper es assimilable al rol que juguen els gossos en aquest mon: companys de treball i caça i defensors contra els instrusos (teoria que ja defensa White en el seu llibre citat mes a munt). També es significatiu el paper dels estels en la cosmovisió cheroquee on se li atribueix certes característiques canines. Aixi es el cas de l’estel Sirio de la constel.lació d’Orion, que ja en la mitologia grega representa al “gos d’Orion”. Aquesta associació de l’estel cànic amb el camí que porta al regne dels morts també es una constant en Euràsia i Mesoamèrica i part del sudest del continent americà.

Acabem amb el paragraf final de l’article: “Como animales domésticos, los perros viven muy cerca de los hombres y en varias mitologías de todo el mundo son considerados los progenitores de los seres humanos. A lo largo de toda América, los mitos sobre canes vinculan de manera uniforme el papel que cumplen en la vida diara con sus funciones sobrenaturales. Desde la creación de la vida humana hasta su muerte o renacimiento en la siguiente vida, los perros guian y protegen a los hombres. Por medio de su propia muerte o sacrificio, los canes proveen de sustento y poder espiritual. Cuando son consimidos, ritualmente o no, sanan la vida, resucitan a los muertos y sirven como guías y guardias del reino celestial o sobrenatural. Aunque los mitos sobre canes no son muy abundantes, el papel de los perros en la mitología és significativo. Los canes cuidan de los puntos cardinales y de la encrucijada celestial. Devoran los corazones de los hombres sin valor o los hacen precipitarse en enormes torrentes de agua. Sin embargo, gracias a sus funciones como destructores y creadores, contribuyen a la continuación de una vida humana domesticada y cultivada, una vida posible en la Tierra y en el mundo por venir”.

Per saber-ne mes podeu consultar:

I bibliografia sobre mitologia ameríndia a les biblioteques universitàries catalanes i sobre mitologia dels gossos

Palacio Buckingham exhibe "cosas extraordinarias" de la naturaleza (Agencia Efe) [castellà]

Podeu veure també una entrevista a Sir David Attenborough a la Queen's Gallery (Royal Channel) directametn des del seu canal que han desabilitat l'opció per poder-la compartir directament .... : http://www.youtube.com/user/TheRoyalChannel

Paris i Londres, sempre podem trobar una bona excusa per anar-hi. Si ja hem visitat l'expo sobre Mesopotàmia al Louvre, perque no anar Londres i fer una ullada a la Queen's Gallery (Buckingham Palace, London) on trobarem l'exposició Amazing Rare Things. Aquesta exhibició l'organitza l'eminent naturalista David Attenborough i ha estat possible gràcies a les col.leccions de la Royal Library. La mostra podria ser molt mes gran i exhaustiva però es centra en quatre artistes i un col.leccionista que s'han seleccionat per haver donat forma al coneixement del mon tal com l'entenem avui dia: Leonardo da Vinci (1452-1519), Cassiano dal Pozzo -col.leccionista- (1588-1657), Wenceslaus Hollar (1607-77), Alexander Marshal (1620-82), Maria Sibylla Merian (1647-1717) i Mark Catesby (1682-1749). Son totes elles figures molt diferents però els uneix el seu esperit investigador i els gust per la bellesa i raresa de la natura. Així mateix tots ells viuen entre el XVI i el XVIII en que s'estava descobrint un gran nombre d'espècies arreu del mon. I molts dels animals i plantes que hi trobem representants ni tant sols es coneixien per la societat europea del moment. I fins i tot alguns d'ells estant ja desapareguts. A mes tenim un alicient afegit ja que en l'exposició digital podem sentir els comentaris sempre alliçonadors amb un anglès acadèmic de D. Attenborough comentant una selecció de dibuixos en l'apartat "Explore selected works with Sir David Attenborough" .

Un recull de premsa sobre l'exposició:

- Amazing Rare Things: The Art of Natural History in the Age of Discovery / Sir David Attenborough - Beauty of the beasts : Why has mankind always loved to draw animals? David Attenborough explains the fascination (Telegraph.co.uk) - Amazing Rare Things - The Art of Natural History at the Queen's Gallery / By Caroline Lewis - Amazing Rare Things, Queen's Gallery - the Sunday Times review / Waldemar Januszczak
- Palacio Buckingham exhibe obras sobre naturaleza en colaboración Attenborough (Agencia EFE) (1)

La bibliografia sobre el tema es àmplia i variada. Així podem torbar informació sobre Expedicions científiques, Naturalistes , Natura en l’art, Animals en l’art i Plantes en l’art. Evidentment també les obres de David Attenborough i algún documet sobre la seva trajectòria.

Sempre val la pena fer un Paris-Londres ó un Londres-Paris quan tinguem ocasió. Si hi anem no ens podem perdre ambdues exposicions

(1) Maria Sibylla Merian (1647-1717). 'Common or spectacled caiman and South American false coral snake', c.1705-10. The Royal Collection © 2008, Her Majesty Queen Elizabeth II

El video que us mostrem aqui fa una panoràmica de la presentació de l'exposció Babylone que acabem de comentar.

Bagdad no ha estat sempre un territori en conflicte. Antigament, la civilització babilònica era un dels emporis culturals
del món antic, considerarda igualment com una de les set maravelles ja famoses amb els seus Jardins Penjants. Una cultura i històra floreixent que
podem ara conèixer i aprofundir-la amb la visita a l'exposició del Louvre Babylone, gràcies a l'esforç conjunt d'aquest museu i el Staatliche de Berlín i el Britànic de Londres.

L'exposició la composen 400 peces procedents de 14 països, i trata de descobrir les facetes tant reals com mítiques i artístiques o literàries de la Babilònia dels anys 2000 a 75 a.C. –data del darrer registre en escriptura cuneïforme-. Per altra banda, es constata com la història d’aquesta civilització ha trascendit el seu moment i es perllonga en els escrits d’Herodot o Estrabó, així com en la tradició dels escrits bíblics i fins inclús amb Luter.

Entre els episodis compresos hi figura la Torre de Babel amb tot el que això va suposar com a desifiament a Déu (XVI), Inventiva humana (XVIII) i romantícisme i ruines d’un mon perdut en el XIX. A finals d’aquest segle es quan l’arqueologia fa grans descobriments en mostrar-nos els temples d’Ishtar, Marduk, els fonaments del Zigurat i el Codi d’Hammurabi. El cinema també hi te un protagonisme quan Griffith a Intolerance (1916) fa reviure la ciutat a partir dels treballs dels alemans Robert Koldwey i Walter Andrae.

Pels interessats en la història dels animals en l’art es important visualitzar i estudiar les petites escultures, esteles i especialment els relleus construïts pels artísites babilònics que arriben a una gran tècnica díficilment superada al llarg de la històira i que han estat reconstruïdes a partir de les aquareles de Walter Andrae.

Acabem amb la cita extreta del blog Terrantiquae: “Benjamín de Tudela escribe hacia 1170: "Hoy las ruinas del palacio de Nabucodonosor son inaccesibles, y guarida de dragones y bestias venenosas". Hans Leonhardt Rauwolff, en 1574, no se queda atrás, al acercarse a las ruinas del edificio que "los hijos de Noé pretendieron hacer llegar hasta el cielo" pero renuncia a explorarlas ante "unos insectos que son, dicen, como nuestras lagartijas pero mayores y con tres cabezas". Para el utopista Étienne-Louis Boullé (1728-1799), la torre babilónica es un símbolo de fraternidad humana y, desde su filiación masónica, propone erigirle un monumento en pleno desierto, símbolo de una lejana (1) edad de oro. La Babilonia del Louvre es menos remota y merece la visita.”

Fins el 2 de juny la podeu visitar a la capital gala per després seguir per a Londres i Berlin.

Consulteu tambe mes informació bibliogràfica sobre Història de Babilònia , Història de Mesopotàmia , Art mesopotàmic i Art persa a les biblioteques universitàries catalanes. I també les webs:

- Abzu : guide to networked open access data relevant to the study and public presentation of the Ancient Near East and the Ancient Mediterranean world.
- Art of the Ancient Near East - Art History Resources on the Web
- Mesopotamia (British Museum)

(1) 'El drac de Marduk' (protector d'Ishtar) a la darrera versió de la porta d'Ishtar. Relleu en adoquins esmaltats. Vorderasiatisches Museum. Berlín