Historia Veterinaria

Aquest any es celebra el cinquantenari del XVI Congreso Internacional de Veterinaria. Un congrés que es va celebrar a Madrid del 21 al 27 de maig de 1959 i que va tenir una importància potser encara no prou destacada en la recerca de la història propera de la nostra disciplina. En aquells moments de rellançament de les economies de postguerra, la ramaderia i la producció alimentària jugaven un paper primordial i, com no, la veterinària ja volia abastir la seva implicació en els àmbits de la producció ramadera i alimentària, tal com s’està preconitzant avui dia de forma fefaent. Podem llegir en el futllet de la programació de l'event: “Con un contenido puramente clínico en los comienzos de esta profesión milenaria, poco a poco ha ido ensanchando sus horizontes hasta desempeñar papeles de considerable importancia en la higiene de la alimentación humana, en la bromatologia, en la inspección de las sustancias alimenticias e industriales y en la zootecnia, entendiendo con esta última palabra todo el conjunto de técnicas puestas al servicio del incremento y perfección de las producciones ganaderas.” [programa preliminar XVI Congreso Internacional de Veterinaria]




Els congressos internacionals de veterinària havien començat ja el 1863 i estaven arribant al seu primer centenari. La internacionalització de la ciència veterinària va venir donada en els primers temps a la necessitat de coordinar-se entre els països per fer front als diferents brots epidèmics i zoonòtics que impulsaven la necessitat d’establir plans massius de tractament i prevenció de les diferents malalties infeccioses que afectaven a la ramaderia internacional i causaven grans perjudicis econòmics i sanitaris. Aixi els veterinaris de diferents països van establir la necessitat de plantejar plans de lluita antiepizoòtica a través de reunions que determinaven les mesures per lluitar de forma coordinada. John Gamgee [Our domestic animals in health and disease, 1863], del Edinmburgh Veterinary College va ser el que el que va promoure aquestes inicials reunions. Veiem aquí una primera relació dels congressos internacionals celebrats fins el moment:

- 1863 - I Congrés (Hamburg)
- 1865 - II Congrés (Viena)
- 1867 - III Congrés (Zurich)
- 1884 – IV Congrés (Bruseles)
- 1889 – V Congrés (Paris)
- 1895 – VI Congres (Berna)
- 1899 – VII Congres (Baden)
- 1905 – VIII Congrés (Budapest)
- 1909 – IX Congrés (La Haia)
- 1914 – X Congrés (Londres) – 1a GM impideix la celebració
- 1930 – XI Congrés (Londres)
- 1934 – XII Congrés (New York)
- 1938 – XIII Congrés (Zurich)
- 1949 – XIV Congrés (Londres)
- 1953 – XV Congrés (Estcolm)
- 1959 – XVI Congrés (Madrid)

Tot i que inicialment el XVI congrés s’havia de celebrar a Argentina o Xile, van ser els espanyols els encarregats d’organitzar-lo. Ministeris, facultats de veterinària, cossos professionals, i diverses associacions es van abocar en l’organització d’aquest congrés. Una mostra d'aquest interès suscitat pel congrés de Madrid es el catàleg de l'exposició bibliogràfica, prologat pel director de la Bibloteca de la UCM,  Javier Lasso de la Vega,  que  es conserva a la UCM i que us mostrem aqui amb el títol: Catalogo abreviado de obras raras y curiosas de veterinaria de los siglos XV al XVIII.

Espanya s’havia incorporat tard en l’assistència a aquest tipus de reunions internacionals. No va ser fins el 1909 en que els professors Turró (Bcn) o Tejedor (León) van assistir a la conferència de la Haia. I no va ser fins el 1930 en que la veterinària espanyola va fer la seva representació oficial en que es va designar a Sanz Egaña com a delegat i representant de la Asociación Veterinaria Española. El 1959 era el primer congrés internacional veterinari que es celebrava a la Península Ibèrica.

L’any de la celebració del congrés a Espanya es vivien moments de “canvi” tot i la dictadura existent: Els “tecnòcrates” van començar a planificar l’economia d’un país encara delmat per les conseqüències de la Guerra Civil i que no havia rebut cap impuls extern com si que van tenir la resta d’economies europees al final de la II Guerra Mundial amb el Pla Marshall. Per això un grup d’economistes, la major part pertanyents a l’Opus Dei, van apostar per apartar l’economia autogestionària per donar pas a un “desarrollisme” econòmic sense precedents. Aquest pas es va poder fer gràcies als coneguts com a “Planes de Desarrollo Econòmico y Social”: I: (1964-1967); II: (1968-1971); III: (1972-1975) que durant dues dècades van promoure l’economia del país amb un creixement del 8,6% del PIB. La base de tota aquesta planificació es va gestar amb el Plan de Estabilización (1959). Personatges com Laureano López Rodó i Fabià Estapé van pilotar uns plans que pretenien incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals, sanejar l’economia per posar les bases a un desenvolupament econòmic posterior, liberalitzar el sistema econòmic. No obstant, al principi les congelacions salarials i el descens del consum van suposar un retrocés econòmic i increment de l’atur que solsament es va poder mitigar amb l’augment de l’emigració a l’estranger.

Però anant al nostre terreny. Com van viure els veterinaris del moment aquest període d’inicis de canvi de l’Espanya autàrquica a la lliberal ?; Es van notar els senyals d’obrir portes a l’exterior tant tècnica com intel.lectualment ?; Com van viure els veterinaris l’emigració a l’exterior ?. Aquestes i altres preguntes seria bo que fóssin estudiades i investigades com a testimoni d’un període cabdal  per la història contemporània veterinària.

Podeu llegir les ponències del congrés a la Biblioteca de Veterinària de la UAB:

Congreso Mundial de Veterinaria (16è : 1959 : Madrid, Madrid) /  XVI Congreso Mundial de Veterinaria = XVIe Congrés International Vétérinaire = XVIth International Veterinary Congress = XVI Internationaler Tierärztlicher Kongress.-  Madrid : [Congreso Mundial de Veterinaria], 1959

Acabem de rebre un llibre interessant per la història dels aliments. Es tracta de “El aceite de oliva, alma del mediterraneo” / José Mataix Verdú i Francisco Barbancho Cisneros (Jaen : Instituto de Estudios Gienenses : Universidad de Jaen, 2008). Tot i estar publicar l’any passat considerem interessant incloure’l en aquest blog degut a la important informació que incorpora sobre la història de l’oli d’oliva a l’àrea mediterrània, origen de la seva expansió.

El Presidente de la Diputación de Jaén expica en la seva presentació del llibre: “Mataix y Barbancho realizan un riguroso y ameno recorrido sobre el aceite en lo sagrado y lo profano, de sus propiedades nutricionales y usos industriales . Un recorrido que también para por los desafios. Del temprano comercio del aceite español dan muestra las anforas del monte Tesaccio en Roma; de la perdida de mercados y valor añadido, son testigos lso cónsules españoles ya desde comienzos del XIX; de las propiedades terapéuticas y nutricionales se da fe desde los medicos grecorromanos hasta nuestros días.”

El llibre esta estructurat en vuit grans capítols. Els dos primers parlen de l’origen i la “prehistòria” de les oliveres i els olis, el seu origen, “cultiu”, i difusió. El tercer exposa la oleïcultura en les grans civilitzacions antigues: Mesopotàmia, Fenícia, Egipte, Israel ... El quart capítol exposa els coneixements que tenim avui dia sobre el conreu de les oliveres i els usos alimentaris i no alimentaris que se’n derivaven de la seva manipulació en el món greco-romà : recollida, moltura, premsat, tipologia d’olis, els ungüents, perfums, lubricants, així com les propietats que ja tenia l’oli en aquestes societats. L’Epoca Medieval es la que s’endinsa el cinquè capítol, comptant la presència de les oliveres en els països meridionals i septentrionals del continent europeu, Bizanci,  així com les tècniques de cultiu, comerç, consum, propietats dietètiques i usos mèdics de les olives i oli en el Al-Andalus. A continuació els autors ens mostren en el setè capítol com en l’Edat Moderna diferents països europeus i d’Amèrica del Sud van agafant terreny en el cultiu de les oliveres, i es produeixen canvis en l’elaboració i comerç del producte i es mantenen i valoren les propietats medicinals i usos culinaris. El vuitè capítol ens endinsa en el segle XIX i XX del cultiu i mercat de l’oli. Especial atenció cal donar a la crisi existent del sector oleícola de finals del XIX i la seva repercussió en la davallada dels mercats internacionals per la superació i imposició italiana al llarg del XX i l’estatus quo actual. Finalment, el darrer capítol ens parla dels avenços estudiats en el sector oleícola amb l’actual tipologia d’olis, composició química, efectes funcionals en el sistema digestiu, efectes en l’oxidació cel.luar, immunologia i càncer.

Dels autors volem destacar la figura de José Antonio Mataix Verdú –mort a finals del 2008- catedràtic de Fisiologia de la Universidad de Granada, membre fundador del seu Instituto de Nutrición y Tecnologia de los Alimentos i gran especialista en la dieta mediterrània i, especialment, en els vessants culturals i les propietats de l’oli d’oliva en relació a la salut humana. Compta amb una important bibliografia i cal tenir en compte que va pertànyer a diferents societats de tot el món i assessorar a diferents governs en temes salut alimentària, destacant així mateix com a actor de l’Estudi Prospectiu de la UE “Diet Cancer and Health” i del Consell Oleícola Internacional.

Podeu consultar l'obra a les biblioteques universitàries catalanes:

El Aceite de oliva, alma del Mediterráneo / José Mataix Verdú, Francisco Javier Barbancho Cisneros
.- Jaén : Universidad de Jaén : Instituto de Estudios Giennenses. Diputación Provincial de Jaén, DL 2008.-437 p. : il., taules, map. ; 26 cm.- ISBN: 9788496047594 (tela: Instituto de Estudios Giennenses)
ISBN: 9788484393917 (tela: Universidad de Jaén)

Es compleixen cent anys del naixement de Bernhard Klemens Maria Grzimek (1909-1987), habitualment conegut com Grzimek, que es com surt en l’autoria de moltes publicacions. Va estudiar veterinària a Leipzig i Berlin on va acabar la carrera el 1933. En el seu haver destaca el haver estat un dels mes reconeguts naturalistes i zoòlegs del segle XX. Militant del conservacionisme a l’Alemanya i la postguerra europea va destacar pel seu esperit de lluita davant els dèficits que començava a tenir el nostre entorn en un marc de desenvolupament del capitalisme post conflicte armat, i una creixent conscienciació ciutadana de la qual en va ser un destacat portaveu.

Cap els anys 40, un cop acabada la II Guerra Mundial el van nomenar director del Zoologic de Frankfurt i president de la Societat Zoologica de la ciutat. Una societat ,similar a les ja existents a New York i London, va portar a terme projectes dins el pais com a l’exterior, destacant especialment en el treball portat a terme a l’ecosistema del Serengeti (Tanzania). El seu treball de conscienciació i de difusió d’aquest entorn africà el va catapultar a la fama mundial

Grzimek va dedicar força anys a estudiar la fauna al Serengeti am el seu fill Michael fent observacions directes i detallades de les migracions animals que es succeïen cada any. Fins que el 1959, tot just fa cinquanta anys, el fill moriria per accident aeri per xoc amb un voltor griffó. En aquell punt va escriure el llibre “Serengeti shall not die” amb traducció espanyola “Serengueti no debe morir” (Barcelona : Noguer, 1961) , el qual hem pogut consultar i que encara podeu trobar en diferents edicions de segona ma a les llibreries especialitzades. Un llibre que es alhora un homenatge al seu fill i també la punta de llança de la creació del Parc Nacional Serengeti que es crearia uns anys després.

Aquell any van projectar la seva pel.lícula al Festival de Cinema de Berlin: “No queda sitio para los animales salvajes” que finalment es va conèixer amb el títol del llibre "Serengueti shall not die", guanyant finalment el premi del públic i especial del jurat. També ho va veure el director del Parc Nacional de Tanganica (ara Tanzania), Peter Molloy, i els va involucrar en un projecte inaudit fins llavors: l’estudi de les migracions animals a les estepes del Serengeti . Així es com Bernhard i Michael, pare i fill es van comprometre en una de les majors aventures fetes fins el moment: volar per sobre de les manades de fauna salvatge per estudiar-ne les recorreguts.

Després de l’etapa africana Grzimek va dedicar la seva vida a l’edició d’una obra monumental sobre vida animal. Primer a Alemanya el 1968 i traduïda a l’anglès el 1975 aquesta obra de 13 volums inicials va arribar a tenir 21 volums cobrint tots els aspectes de la vida animal i incorporant volums sobre ecologia, etologia i evolució, esdevenint una de les obres mes consultades del moment en la seva especialitat. La podeu consultar en línia a les biblioteques de les universitats públiques catalanes: Grzimek's Student Animal Life Resource. Leslie Mertz and Catherine Allen, Eds. Detroit: Gale, 2005. 5108 pp. 21 vols, així com altres llibres de la seva extensa bibliografia.

Arthur Nicolaier (1862-1942), metge alemany que desenvolupa la seva trajectòria a l’Alemanya d’entreguerres i es reconegut internacionalment per ser el descobridor de la bactèria del bacil del tètanus que alhora origina la malaltia del tètanus.

A mitjans del segle XIX existien diverses teories sobre l’etiologia i patogènia del tètanus: muscular, nerviosa i humoral. Fins a mitjans del segle XX van coexistir amb la teoria infecciosa. Així James Young Simpson, tocòleg escocès afirmava que el tètanus era produït per una ferida, llaga o úlcera que eren emmetzinades amb algun verí. L’explicació causa-efecte de que el tètanus fos provocat per un organisme viu comença a Alemanya de mans dels neuròlegs Wilhelm Griesinger (1817-1868) i Ernst Adolf von Strümpell (1853-1925). Alguns metges i veterinaris com Saturnin Arloing (1846-1911) ja havien injectat animals amb sang tetànica però sense aconseguir transmetre la malaltia. El 1882, el veterinari d’Alfort Edmond Nocard (1850-1903) va constatar l’absència de virulència a la medula i líquid encefalorraquídic en un cavall afectat per tètanus.

Però no va ser fins finals del segle XIX en que els metges italians de l’Hospital Mauriziano (Torino), Antonio Carle (1854-1927) i Giorgio Rattone (1857-1930) van comprovar experimentalment l’origen infecciós de la malaltia. A l’examinar el cadàver d’un home mort de tètanus van poder observar l’existència d’una pústula al coll que preveien com la porta d’entrada de la malaltia. Un cop extirpada i triturada i dissolta en sèrum fisiològic la van injectar en 12 conills. Per via intramuscular, intraraquídea i al nervi ciàtic. Els conills van morir i es va demostrar la inoculació com agent causant potencial de la malaltia.

Nicolaier va ser un investigador precoç que va comptar amb un ambient propici rodejat d’un corrent investigador potent entre els quals destaquen Koch i Pasteur. Es l’era d’or de la bacteriologia. Amb tant sols 22 anys (1884) ja va escriure un article “Ueber infectiosen Tetanus” –Sobre el tètanus infecciós- en que explica el descobriment de l’agent patogen responsable de la malaltia.  Un any mes tard escriuria la seva tesi “Beitrague zur Aetiologie des Windstarrkrampfes” –Contribució a la etiologia del tètanus- basada en el treball de laboratori efectuat amb els animals inoculats i amb els que aconsegueix un efecte mortal. Arthur Nicolaier va lograr demostrar experimentalment la naturalesa infecciosa del tètanus en els animals, cultivar la bactèria causant de la malaltia sobre medi artificial (gelatina nutritiva i agar-agar), i evidenciar el resultat negatiu de la inoculació en terra estèril.

No obstant la seva vida va tenir un final atroç: perseguit i culpabilitzat pel règim nazi per la seva condició de jueu va posar fi a la seva vida abans de ser deportat al camp de concentració de Theresienstadt el 28 d’agost de 1942 amb una injecció de morfina. Tenia 80 anys.

Aquesta biografia l’ha editada Dykinson aquest any amb el títol: Arthur Nicolaier (1862-1942): descubridor del bacilo del tétanos. L'autor, Juan Alberto Galan Torres, melillenc, es doctor en veterinària i especialista en microbiologia i anatomia patològica, especialitzant-se en malalties infeccioses i zoonosis. Compta també amb alguns articles sobre història de la bacteriologia i biografies d'alguns personatges d'aquestes ciències.

Lamentablement es l’única biografia existent sobre l’autor, el que li dona una major transcendència. La podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes

Mica a mica, el procés de digitalització de documents per la preservació i difusió de fons hsitòrics s'està tornant cada cop mes freqüent i extensiva per tots els llocs, especialment aquells adreçats a la recerca i a la difusió dels seus patrimonis com es el cas de les universitats. La Universidad de Córdoba no es un cas aillat i, per sort de tots els investigadors, ha començat a fer una important tasca de digitalització dels seus documents impresos de diferents segles, tant monografies com revistes als que podreu accedir a través del seu repositori. A tall d'exemple us identifiquem algunes de les obres disponibles fins el moment:

Obres del segle  XVII:

* Verdadera albeytería: ... dividida en quatro libros ... lleva diferentes estampas donde van delineadas las enfermedades ... del Cavallo ... / García Conde, Pedro (por Antonio González de Reyes (Madrid), 1685)

* Obras de Albeyteria : primera, segunda y tercera parte / Arredondo, Martín (por Bernardo de Villadiego (Madrid), 1669)

* Discurso de albeyteria : nuevo conocimiento de algunas enfermedades hasta aora ignoradas, estilo y metodo que se ha de tener en su conocimiento, pronostico y curacion... breve recopilacion de lo mas importante... que desta arte se ha escrito... / Ramírez, Baltasar Francisco (por la Viuda de Alonso Martín (Madrid), 1629)

* Libro de albeiteria : en el qual se trata del cavallo, mulo y iumento, y de sus miembros, y calidades, y de todas sus enfermedades, con las causas, señales, y remedios de cada vna dellas ... : y vltimamente se ponen muchas, y sutiles questiones, y preguntas, con sus respuestas ... ; y vn Nuevo Arte de herrar en octauas : va repartido en quatro libros / Calvo, Fernando (por Andrés García de la Iglesia (Madrid), 1675)

* Tratado y arte de herrar viejo / Vinuesa, Juan de (por María Fernández (Alcalá de Henares), 1647)

Obres del segle XVII:

* Agricultura de jardines, que trata de la manera que se han de criar, gobernar y conservar las plantas.../
Rios, Gregorio de los (Antonio de Sancha (Madrid), 1777)

* Tratado breve de la cultivacion, y cura de las colmenas, y asimesmo (sic) las ordenanzas de los Colmenares /
Méndez de Torres, Luis (Antonio de Sancha (Madrid), 1777)

* Arte nuevo para criar seda, desde que se revive una semilla, hasta sacar otra / Casas, Gonzalo de las (Antonio de Sancha (Madrid), 1777)

* Sumario del libro intitulado: Discursos del Pan, y del Vino del Niño Jesus / Gutiérrez de Salinas, Diego (Antonio de Sancha (Madrid), 1777)

* Despertador, que trata de la grande fertilidad, riqueza, baratos, armas, y caballos que España solía tener, y la causa de daños, y falta, con el remedio suficiente .../ Valverde Arrieta, Juan de (Antonio de Sancha (Madrid), 1777)

Obres del segle XIX:

* Tratado de la cria del caballo, mula y asno y principios generales de equitación / Casas de Mendoza, Nicolás (Imprenta de R. Calleja (Madrid), 1843)

* Instituciones de albeyteria y examen de practicantes en élla : divididas en seis tratados en las que se explican las materias mas esenciales para sus profesores / García Cabero, Francisco (Imprenta de la Compañía de Impresores y Libreros del Reyno (Madrid), 1816)

* Instituciones de albeyteria y exámen de practicantes en élla : divididas en seis tratados en las que se explican las materias mas esenciales para sus profesores / García Cabero, Francisco (Imprenta de la Compañía de Impresores y Libreros del Reyno (Madrid), 1822)

* Ilustración apologética del mérito de las obras de albeyteria que escribió... Francisco García Cabero... y con especialidad del mérito de las Instituciones de albeyteria/ Real Compañía de Impresores y Libreros del Reino (Madrid) (Imprenta de Ruiz (Madrid), 1806)

* Instituciones de albeytería y examen de practicantes de ella : divididas en seis tratados en los que se explican las materias mas essenciales para sus professores / García Cabero, Francisco (Imprenta de Ruiz (Madrid), 1806)

Destaquem així mateix els números de la "Veterinaria Catalana" de l'any 1934-1936, el butlleti del Col.legi de Veterinaris de Catalunya que li va donar aquest títol en època de la II República.

Aquesta informació es deu al nostre amic Miguel Angel Vives de la Facultad de Veterinaria de Cáceres (Extremadura) el qual ens segueix i anima en la nostra tasca divultaiva.  Muchas gracias Miguel !!

Ahir es va tancar l’exposició de l’Australian War Memorial de Canberra (Austràlia) sobre els animals en la guerra titulada: A is for Animals: An A to Z of Animals in War. Una llàstima que no haguem pogut donar-ne notícia abans però ha estat Vilaweb que ahir ens recordava que es clausurava aquesta exposició. Fa uns mesos -be el 2007-  vam donar noticia a la web de l’ACHV sobr l’exposició que havia tingut lloc a l'Imperial War Museum "Animals at War". Es un tema que mica a mica ha anat omplint les capçaleres dels mitjans i ha estat objecte de l’atenció dels investigadors. En aquesta exposició si han tractat el paper dels animals en els grans conflictes bèl.lics be com a animadors al front i a la reraguarda o com agents actius en les transmissions de comunicació o detecció d’explosius.

La web de l’exposició incorpora material audiovisual en la qual podem visionar aspectes tant sorprenents com la cavalleria australiana a la I GM, els regiments de camells a Palestina, l’ensinistrament d’ases salvatges durant la II GM , o l’entrenament de gossos missatgers a Nova Guinea durant el mateix conflicte armat entre d’altres. Cal recordar que a Hyde Park (London) hi ha un monument “memorial” dedicat als animals morts en actes miliatrs fet per David Backhouse i especialment adreçat als vuit milions de cavalls morts a la I GM, els dos-cents mil coloms missatgers abatuts a la II GM, entre d’atltres espècies.

Gran Bretanya, amb una gran cultura animalísitca va fundar també la Medalla Dickin, en memòria a la fundadora del People’s Dispensary for Sick Animals (PDSA), Maria Dickin (1870-1951), un exemple per les organitzacions no governamentals que ha perviscut des de principis del segle XX.  Podeu llegir a la seva web la trajectòria llarga i fecunda de l'associació.

Es d’agrair que els comissaris de l’exposició, dins la tradició docent dels museus anglosaxons hagin preparat recursos didàctics per les escoles i infants que puguin ser utilitzats com element pedagògic i reflexiu davant els elements exposats. Esperem que algun dia es faci una exposició similar al nostre país ....

Jaume Camps de nou ens il.lustra, ara no sobre la seva prioritària faceta cunícola, sino sobre un aspecte alimentari prou significatiu referent a la història nutricional d’un poble. Els Massai, la seva alimentació i la devoció que tenen envers el seu bestiar boví. De costums ancenstrals que s’endinsen en la nit dels temps, els Massai han tingut una relació estreta amb el bestiar boví i els seus productes derivats -bàsicament la llet.

“Ngai fa la pluja,
la pluja fa l’herba,
l’herba fa les vaques,
i les vaques fan els masai”

Acaba de sortir el darrer número de la revista “Anales de la Real Academia de Ciencias Veterinarias” (vol. XVI  - 2008 – n. 16). Publicació politemàtica en que hi podrem trobar diferents articles, entre els que volem destacar-ne un: “La Veterinaria en la Antigua Mesopotamia” del prof. José Alberto Rodríguez Zazo.

L’article es basa en una conferència que el mateix autor va donar fa un parell d’anys a la RACV. En la mateixa, el prof Rodriguez Zazo comença fent una exposició dels diferents pobladors que van habitar les terres mesopotàmiques, entre el Tigris i l’Eufrates, començant des dels primers pobladors, els Ubaidians (cap el 6000 aC) fins els Caldeus i Perses (500 aC) aprox.

Segons la seva hipòtesi, les societats mesopotàmiques atorguen als animals una importància econòmica i legal. En efecte, la major part dels animals domèstics ja son criats cap al 2500 aC, tal com ho testimonia un escrit en el que s’ofrenen tot tipus de bèsties al déu Enlil, que son rebudes per part del funcionari “patesi”(governador) el qual actua com a prestamista o “banc”, no fent sacrifici dels animals entregats. Aquesta font de riquesa cal preservar-la i gestionar-la per la qual cosa es protegida per llei, com la resta de bens agraris, i com ha quedat escrit en el Codi d’Hammurabi. Cal especificar que els cavalls, gossos i gats queden exclosos d’aquesta regulació ja que no es consideren unt font de riquesa econòmica de forma estricta. Si que hi entren els ases, bovins, caprins, ovins i porcins. Per aquest motiu es regula la seva venda, lloguer, el robatori que s’hagi produït en alguns dels seus components i els danys ocasionats als mateixos.

Els gossos tenien  una doble consideració, com animal sagrat, representació de la deessa Gula (Salu) de la que trobem un segell de la dinastia Isin (1068-1047) am el gos com a garant. I també eren utilitzats com a eines de cacera tal com ho mostren els relleus de Nínive amb la caça d’onagres d’Asurbanipal amb gossos.

Els cavalls tenien una triple funció en l’escala social dels pobles mesopotàmics. En primer lloc eren, com no, l’eina principal que utilitzaven els caçadors aristòcrates per la captura i mort de la fauna salvatge com el lleó. Els assiris també demostraven una especial predilecció pels cavalls, ja que la seva possessió suposava l’accés a un estatus social elevat, per la qual cosa eren nombrosos els llocs de cria i ensinistrament d’equins, com el poble de Hethiter. Finalment els cavalls eren una eina de guerra. El mitjà mitjançant el qual es perpetraven les batalles provocant inicialment un gran desconcert entre aquells pobles que no havien lograt domesticar-los. Es diu que el rei assiri Sardó va crear una figura “musarkisus” com a oficial d’alt nivell encarregat de recórrer l’estat per adquirir cavalls per l’exèrcit.

La malaltia era vista pels pobles mesopotàmics com un senyal diví. L’efecte d’un incompliment de les prescripcions divines. El pecat. Be la divinitat o els éssers malignes eren els portadors de les malalties tant en homes com en animals. Entre el gran nombre de deus de les civilitzacions mesopotàmiques volem destacar a “Ninazu” que amb el seu fill “Ningischzida” protegien els metges. El mes curiós es que aquest darrer era representat amb dos serps com a símbol de la medicina. Tal com ho es ara a Occident ....

Segons el concepte mesopotàmic de malaltia no era suficient identificar els símptomes que presentava l’home o animal afectat. Era igualment necessari conèixer el pecat comès (interrogatori del malalt o propietari de l’animal), el dimoni responsable (simptomatologia)  i el propòsit dels déus, entre curació o mort (mitjançant endevinació dels sacerdots). Els instruments utilitzats per l’endevinació eren variats segons la importància de la malaltia o personatge tractat. Per grans personatges i epidèmies es solia utilitzar l’hepatoscòpia (interpretació del fetge d’un animal sacrificat), la cosmologia i la astrologia. Per casos de menor importància les tècniques utilitzades eren l’empiromància (predicció pel foc), lecanomància (endevinació de figures d’oli en aigua) i la oniromància (interpretació dels somnis). I especialment les conductes dels animals que el sacerdot es trobava en el trajecte que el separava del malalt –especialment aus i insectes.

La teràpia buscava per la seva part tres finalitats: a) Perdó del deu irritat per oració i sacrifici; b) expulsió del dimoni a través de la màgia; c) curació mitjançant remeis físics tant farmacològics com quirúrgics -tinguem en compte les prescripcions terapèutiques trobades a les runes de Nippur en patologia animal.

Les civilitzacions mesopotàmiques no tenien coneixements anatòmics –no es practicava la dissecció-, ni fisiològics –els òrgans vitals es relacionaven amb la vida anímica i es tenia un especial coneixement de les funcions reproductives. En canvi la patologia i la terapèutica eren mes conegudes: còlics, diarrees, paràsits interns, vista, i les ferides causades per activitats de guerra: fractures, luxacions. Pel que fa a la terapèutica són característiques les tauletes a tres columnes en la que es nomena el producte, es nomenen els símptomes a combatre i finalment la forma d’aplicació respectivament.

Es interessant destacar com s’utilitzava medicació preventiva en animals com els cavalls: aigua de civada amb sulfat sòdic era prescrita pel seu caràcter purgant i antiparasitari.

Els “veterinaris”, que també eren metges de medicina humana, donat que tractaven malalties provinents del càstig diví eren tots sacerdots excepte els que practicaven una cirurgia menor. Els primers es coneixen amb les següents denominacions: Asú, eren els terapeutes que tractaven el malalt; Baru, era el sacerdot que observava, interrogava i interpretava símptomes; Ashipu, exorcista que purificava el cos malalt amb encanteris.

Mes informació sobre les ciències de la salut a les civilitzacions mesopotàmiques a:

- Médecine en Mésopotamie (Wikipèdia.fr)

- Mesopotamian Medicine a Pubmed

- Bibliografia "Medicina assíria babilònica" a les biblioteques universitàries catalanes

Llegiem fa uns dies a “La Vanguardia” el següent titular en una entrevista “Se impone un pacto con el asno” ... Coi, vaig pensar, hem d'investigar-ho ... El cas es que un escriptor, traductor i erudit amb el nom de Cristobal Serra. Conegut “asnòman” apostava per aquest pacte en l’entrevista feta per Victor-M Amela.

De 86 anys, Cristobal Serra es un home polifacètic que, vivint a la paradisíaca Mallorca compta amb una  amb una important bibliografia, especialment en les traduccions de Melville, Papini i fins i tot el Tao ... Però també es un virtuós del coneixement de l’ase.

Serra, pren com a referència d’aquesta “mania asnal” en la recuperació d’un llibre de 1837:  “El asno ilustrado” en una llibreria de vell a la ciutat de València després d’una inundació.  Un llibre que, fent una cerca he vist que es titula: "El asno ilustrado ó sea La apología del asno: con notas y El Elogio del rebuzno por apéndice” i que te com Manuel Lozano Pérez Ramajo, “Un Asnólogo aprendiz de poeta”, i es editat a la Imprenta Nacional (Madrid) el 1837 amb 582 pàgines. El podeu consultar en digital a Books-google amb una còpia original de la Universidad Complutense.

Per Serra, l’ase es un animal “heràldic i còsmic” que simbolitza la matèria i per això ha estat vexat i denostat. Caldria instituir una facultat de ciències asnològiques on s’ensenyés “La cachaza y sabiduría del asno, que daría sosiego al siglo. El ritmo pausado mediterráneo. La labor silenciosa y callada. El pasar sobre las ofensas. ¡Se la tiene por necia, siendo la criatura más sabia!” ... tot sorprenent-nos amb el seu coneixement: “Napoleón tuvo su cuerpo de observadores de orejas de asnos” perquè  “antes de entrar en batalla, consultaba: el temblor de las orejas de los asnos anticipa eventos meteorológicos y propiciatorios. Ya para los dinastas egipcios fueron símbolo de sabiduría: adoptaron las orejas de burro - teñidas de rojo-como distinción de su cetro.” ; i continua “Sepa también que Aarón, el pacificador hermano de Moisés, como sumo sacerdote de los hebreos adoptó esas orejas de burro sobre su cabeza (Éxodo, 28, 4)..., ¡distintivo sacerdotal que se convertiría en tiara papal!”

Pels jueus l’ase va ser un animal sant. Es la primera criatura citada al Gènesi i la mes citada a la Bíblia. Els ases indicaven on hi havia aigua quan els hi faltava als jueus al desert del Sinaí, i el Temple de Jerusalem va custodiar un cap d’ase d’or .... Com a jueu, Jesús de Natzaret va entrar a Jerusalem a lloms d’un ase.

Serra ha escrit el llibre “El Asno inverosimil” (Mallorca : Edicions Cort, 2008) en el pròleg del qual es pot llegir com els ases han estat objecte de ponderacions negatives: els ases a la Grècia clàssica eren reencarnacions d’humans que portaven una vida llicenciosa. Les fàbules l’han representat com un animal tossut, neci i sexualment incontrolable. Goya ha pintat els reus que s’ajusticiaven a lloms d’ases. Però també han s’han vist il.lustrats amb connotacions en positiu. Com el vincle que fa Sta Teresa amb la divinitat a través d’aquest animal. La poesia de Juan Ramón Jiménez amb el personatge “Platero”. Serra fa tota una apologia de l’ase involucrant l’animal en tota sort de mites fundacionals d’Orient i Occident.

L’entrevista deriva cap a la seva trajectòria vital i literària tot acabant l’entrevista dient que no veu mai la TV. Es satànica com els gossos ... i conclou “¡Se impone ya un pacto con el asno!”. Així sigui ...

Podeu llegir l'entrevista sencera:

Se impone un pacto con el asno - Daria sosiego al siglo : Cristobal Serra, escritor, traductor y erudito asnómano / entrevsitat per Victor M Amela.- "La Contra" La Vanguardia (miercoles 3/junio/2009): acces a subscriptors) o  (accés limitat). També podeu llegir una còpia a la nostra web.

De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al Museu de Ceràmica Islàmica “Gezira”

El fet, es de per si prou significatiu, donat que l’art islàmic prohibeix taxativament la reproducció d’éssers vivents (animals i persones). Amb tot sempre hi ha excepcions a la “norma” i en Jaume ens aporta 9 imatges d’aquest museu on els conills són els protagonistes.

Jaume Camps valora com els conills i les llebres eren molt apreciats pel món musulmà ja que eren considerats com animals propiciadors de la bona sort, principalment en l’Islam Medieval, i per això van poder ser representats en pots i objectes de la llar.

Actualment existeixen conills al nord-oest d’Africa des del Marroc fins a Tunísia, si be les restes de conills mes antigues “Oryctolagus cuniculus” no s’han trobat en el continent africà. Amb tot, si que hi ha llebres entre l’oest i est del nord d’Africa. L’espècie “Lepus capensis” seria –igual que a la Península Ibèrica- la mes estesa.

D’acord amb les dades del museu, les èpoques mes representatives de la ceràmica Gazira correspondrien a:

Omeies i Abbasides segles VIII a X (invasió de la Península Ibérica)

Fatimides segles X a XI (l’època mes coneguda coincident amb l’art romànic)

Ayyubides segles XII a XIV (l’època coincident amb l’art gòtic)

Burgi Mamelucs segles XIV a XV (expulsió de la Península Ibérica)

Otomans  segles XVI a XVIII

Per la qual cosa podem concloure que les imatges representades o van ser transportats en èpoques posteriors des de la Península Ibèrica,  es tracta de representacions ibèriques fetes en èpoques històriques, o senzillament eren llebres.

A partir d’aqui que segueixi la recerca entre la relació entre la humanitat i els lagomorfs ... Invitem a que el Jaume en segueixi sent protagonista.

Podeu llegir aquest article complet:

CAMPS RABADÀ, Jaume.- Conejos en la cerámica arabe. Museu Arabe del Cairo. Centro Arte Gezira [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.

Des de la web de l'AEHV rebem la noticia de la propera celebració del "XV CONGRESO NACIONAL Y VI CONGRESO IBEROAMERICANO DE HISTORIA DE LA VETERINARIA" a Toledo, 13 i 14 de novembre del 2009 amb el leva "Toledo, lugar de encuentro de las Tres Culturas". Nomenada així per la convivència en època medieval de pobladors cristians, àrabs i jueus. Per això també es coneix amb diferents topònims: Toledo (del llatín Toletum; en àrab: Tulaytulah; en judeoespanyol: Toldoth -pobles, en hebreu-; en moçàrab: Tolétho)

El programa i les normes de presentació de les comunicacions les trobareu a la web de l'AEHV. No obstant el podeu consultar tot seguit destacant en negreta les ponències que ja tenen prevista la seva presentació:

PROGRAMA
Sede: Paraninfo de la Universidad de Toledo (Castilla-La Mancha)

Viernes 13 de noviembre

08.30-09.00. Inscripción, registro de asistentes y entrega de documentación
09.00-12.30. Sesión de comunicaciones
12.30-13.30. Conferencia inaugural
Presentado por el Dr. D. Luis Ángel Moreno Fernández-Caparrós
“El caballo y su utilización castrense durante la etapa visigoda”
Ponente: D. José Miranda Calvo
13.30-15.30. Recepción oficial
15.30-18.30. Sesión de comunicaciones
18.30-19.30. Ponencia: presentada por el Dr. D. José Manuel Etxaniz Makazaga
“La Escuela de Traductores de Toledo (sus dos etapas)”
1ªetapa: Periodo eclesial
Ponente: Dr. D. Ramón Gonzálvez Ruiz (Presidente. de la Real Academia de
Bellas Artes y ciencias Históricas de Toledo y Archivero de la Catedral Primada)
2ª etapa: Periodo de Alfonso X el Sabio
Ponente: Dr. D. Ricardo Izquierdo Benito (Catedrático de Historia Medieval y
Decano de la Facultad de Humanidades de Toledo).
20.00-21.30 Ruta turística “Toledo monumental”
21.45- Cena de hermandad
Nota: durante la cena se homenajeará al Dr. D. José Luis García Ferrero

Sábado 14 de noviembre

09.00-11.30 Sesión de comunicaciones2
11,30-12,00 Sesión especial: veterinarios ilustres toledanos:
D. Victoriano Medina y D. Frumencio Sánchez Hernando
12,00-13,00 Conferencia de clausura: presentado por D. Luis Alberto Garcia Alia
“Origen histórico de una controversia actual en veterinaria: la inspección y control
de carnes y el sacrificio por los ritos judío e islámico”
Ponente: Prof. Dr. D. Joaquín Sánchez de Lollano Prieto
13,00-14,00 Asamblea General Ordinaria de la Asociación Española de Historia de la
Veterinaria (AEHV)
14.00- Vino de despedida

Des de l'ACHV destigem que sigui tot un èxit la celebració d'aquest congrés.