Historia Veterinaria

Arthur Nicolaier (1862-1942), metge alemany que desenvolupa la seva trajectòria a l’Alemanya d’entreguerres i es reconegut internacionalment per ser el descobridor de la bactèria del bacil del tètanus que alhora origina la malaltia del tètanus.

A mitjans del segle XIX existien diverses teories sobre l’etiologia i patogènia del tètanus: muscular, nerviosa i humoral. Fins a mitjans del segle XX van coexistir amb la teoria infecciosa. Així James Young Simpson, tocòleg escocès afirmava que el tètanus era produït per una ferida, llaga o úlcera que eren emmetzinades amb algun verí. L’explicació causa-efecte de que el tètanus fos provocat per un organisme viu comença a Alemanya de mans dels neuròlegs Wilhelm Griesinger (1817-1868) i Ernst Adolf von Strümpell (1853-1925). Alguns metges i veterinaris com Saturnin Arloing (1846-1911) ja havien injectat animals amb sang tetànica però sense aconseguir transmetre la malaltia. El 1882, el veterinari d’Alfort Edmond Nocard (1850-1903) va constatar l’absència de virulència a la medula i líquid encefalorraquídic en un cavall afectat per tètanus.

Però no va ser fins finals del segle XIX en que els metges italians de l’Hospital Mauriziano (Torino), Antonio Carle (1854-1927) i Giorgio Rattone (1857-1930) van comprovar experimentalment l’origen infecciós de la malaltia. A l’examinar el cadàver d’un home mort de tètanus van poder observar l’existència d’una pústula al coll que preveien com la porta d’entrada de la malaltia. Un cop extirpada i triturada i dissolta en sèrum fisiològic la van injectar en 12 conills. Per via intramuscular, intraraquídea i al nervi ciàtic. Els conills van morir i es va demostrar la inoculació com agent causant potencial de la malaltia.

Nicolaier va ser un investigador precoç que va comptar amb un ambient propici rodejat d’un corrent investigador potent entre els quals destaquen Koch i Pasteur. Es l’era d’or de la bacteriologia. Amb tant sols 22 anys (1884) ja va escriure un article “Ueber infectiosen Tetanus” –Sobre el tètanus infecciós- en que explica el descobriment de l’agent patogen responsable de la malaltia.  Un any mes tard escriuria la seva tesi “Beitrague zur Aetiologie des Windstarrkrampfes” –Contribució a la etiologia del tètanus- basada en el treball de laboratori efectuat amb els animals inoculats i amb els que aconsegueix un efecte mortal. Arthur Nicolaier va lograr demostrar experimentalment la naturalesa infecciosa del tètanus en els animals, cultivar la bactèria causant de la malaltia sobre medi artificial (gelatina nutritiva i agar-agar), i evidenciar el resultat negatiu de la inoculació en terra estèril.

No obstant la seva vida va tenir un final atroç: perseguit i culpabilitzat pel règim nazi per la seva condició de jueu va posar fi a la seva vida abans de ser deportat al camp de concentració de Theresienstadt el 28 d’agost de 1942 amb una injecció de morfina. Tenia 80 anys.

Aquesta biografia l’ha editada Dykinson aquest any amb el títol: Arthur Nicolaier (1862-1942): descubridor del bacilo del tétanos. L'autor, Juan Alberto Galan Torres, melillenc, es doctor en veterinària i especialista en microbiologia i anatomia patològica, especialitzant-se en malalties infeccioses i zoonosis. Compta també amb alguns articles sobre història de la bacteriologia i biografies d'alguns personatges d'aquestes ciències.

Lamentablement es l’única biografia existent sobre l’autor, el que li dona una major transcendència. La podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes