Historia Veterinaria

Avui dia 31 de desembre, celebrem el darrer dia de l’any amb la tradició de la ingesta de 12 grans de raim al tocar les 12 campanades que ens anuncien el canvi d’any. Aquesta tradició es celebra, segons els entesos, des de 1909. L’origen sembla ser que es tracta d’una collita extraordinària que van tenir els viticultors de la Vall de Vinalopó (Alacant) on son els únics que, per aquestes dates, compten amb fruits frescos disponibles pel consum. A fi d’evitar llançar tota la collita es va pensar: tothom a consumir raim per cap d’any !!. Es a dir, una motivació principalment econòmica.

Però no tothom pensa igual, ja que segons el comentari de Lluis Gonzalez, director del Consell Regulador del Vinalopó, a principis de segle la gent passava fam de veritat i, amb la tecnologia existent, era molt difícil tenir un excedent alimentari, tenint en compte de que les collites no eren massa grans.

El president del mateix Consell Regulador, Josep Bernabeu, tampoc sembla molt per la tasca de defensar aqueta hipòtesi a l'opinar sobre el tema. El fet es que crida l’atenció de que en la premsa de l’època (1/1/1911) ja s’explica del “extraordinario júbilo” amb que la ciutat de Madrid acaba de celebrar l’entrada de l’any nou, amb un final de redacció en que s’eplica com “la tradicional costumbre de comer uvas a las 12 en el reloj de la torre de Gobernación”. Si hagués estat una tradició recent no es tindria per un costum tant assentat, no trobeu ?.

El cas es que tot sembla que les estratègies de marketing han donat un bon fruit pel raim d’aquesta comarca. Fins i tot es va permetre instaurar, entre 1918 i 1920, la mesura de conservar aquest raim amb paperina –alguns diuen per evitar els efectes d’una plaga que va afectar a aqueta varietat a principis de segle- però que el cas es que endarrereix la maduració del fruit i permet que es mantingui en condicions per ser consumida a finals del Desembre de cada any.

Sigui com sigui, des de 1962, en que TVE retrasmet les campandes a la Puerta del Sol de Madrid, la tradició s'ha extès per arreu i ja compta amb molts seguidors per tota llatinoamèrica ...

Recull de premsa:

Cien años comiendo las uvas (Cadena Ser)

Un millón y medio de kilos de uva fresca se consumirán esta Nochevieja en España (El Mundo)

Los españoles despiden el año con dos millones de kilos de uva del Vinalopó (ABC)

Cumplirá un siglo tradición de las uvas en Año Nuevo (El Universal)

La tradición de las uvas de Nochevieja cumple un siglo (Periodico Mediterraneo)

La tradició del raïm de Cap d'Any compleix un segle (Periodico de Catalunya)

Avui es dia de canelons. Segons la tradició catalana, després del dia de Nadal en que el plat estrella es l'Escudella i Carn d’Olla, per Sant Esteve -26 de desembre- cal menjar els Canelons, aprofitant el sobrant del dia anterior.

Però d’on venen els canelons ?. Nestor Lujan, periodista,escriptor i historiador gastronòmic de renom ens va fer una “Pequeña historia de los canelones” (edició 94, edició 90 a les Bibs Univ Catalanes i a la xarxa biblioteques publiques bcn) en un llibret de receptes que va distribuir La Vanguardia va distribuir sobre el 1990, editat pel fundador de la marca "El Pavo" Ramon Flo. Parlar de la historia dels canelons es parlar de la historia de la pasta. Inicialment, l’expansió de la pasta per l’Europa Occidental es pensava que tenia el seu origen a Sicilia cap del segle XIII i que el seu assecat s’havia après a Gragnano –vora Nàpols. Però prenent la font del llibre “Storia di Macceheroni” d’Alberto Consiglio (1959) aquesta teoria va deixar de tenir validesa, donant noves llums a l’origen d’aquest producte alimentari.

Segons Consiglio, la pasta procedia de la Xina. Sembla ser que ja es parlava de receptes amb pasta a principis de l’Era Cristiana. Des d’alli va passar a Pèrsia i al seu torn va ser adoptada pels Arabs. I van ser aquests els que la van exportar al sud d’Italia, a Sicilia, des d’on es va expandir per tot Occident. Aquesta hipòtesi fa estralls alhora el vell mite que explicava que havia estat Marco Polo, el famós viatger venecià, qui havia portat la pasta des de la Xina. Entre altres dades ja tenim un document de 1279 –dinou anys abans dels viatges del venecià- redactat pel notari Ugolino Scarpa en que es fa una relació de bens llegats als hereus del soldat Poncio Bastone on hi figura “un barrilillo de macarroni”.

Alguns han pogut veure en imatges dels etruscs, als relleus de Cerveteri, en que treballen quelcom semblant a la pasta amb rodet i una petita roda dentada. Però això no deixa de ser una hipòtesi sense demostrar. El que si que podem convenir es que si els àrabs van portar la pasta a través de Sicilia també l’havien de portar per Espanya. I el cert es que sembla que aquesta incorporació gastronòmica es va fer de forma paral.lela a través de les dues vies de comunicació. La pasta mes antiga que es coneix a Ibèria es la nomenada “aletria”, que sembla ser que es un fideu d’origen murcià. Al Llibre de Sent Soví també apareix producte amb l’apel.latiu d’”alatria”. Segons l’estudiós Rudolf Greeve el terme prové de l’àrab “atriya”. Un terme que ja apareix a les obres d’Arnau de Vilanova abans del segle XIII. Mes endavant el terme va coexistir amb “fideu”, terme d’origen moçarab, que procedia del verb “fidear” que vol dir crèixer, sobrepassar el motlle i que encara es conserva en els jueus sefardites.

Ja entrant en matèria dels canelons, hem de dir que Lujan expressa de forma inequívoca com el seu origen es plenament italià. En aquest país se’ls anomena “cannelloni”, que es un augmentatiu de “cannela”, que alhora es un diminutiu de “canna”, que vol dir canya. Es a dir, que aludeix a la forma tubular força gran que van tenir els primitius “canneloni”. A Espanya la Real Academia Española de la Lengua (RAE) va incorporar el terme “canelón” en la vigèsima edició del seu diccionari l’any 1984 i que la defineix com “Pasta de harina de trigo, cortada de forma rectangular, con la que se envuelve un relleno de carne, pescado, verduras ...”. De la mateixa manera es definida en català pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana el defineix així: “Peça de pasta de farina en forma de làmina rectangular que hom menja bullida, enrotllada, farcida de carn, de peix o de verdures...”. L’origen del terme podríem establir-lo cap al segle XVI –sense seguretat- amb els components de pasta feta amb ous, amb un farcit variable, gratinat al forn i cobertura de salsa bechamel o altres salses a la crema. Pel que fa a la bechamel, sembla ser que es un additiu francés del segle XVIII i que apareix documentat, sorprenentment, en un text anglès de 1733 “The Modern Cook” fet per Vincent La Chapelle.

A Catalunya, durant la segona meitat del XVIII, suissos i italians dominen la restauració pública que consolidaran al segle XIX. Un dels mes importants, Giovanni Antonio Ardizzi, conegut com el “Beco del Recó” va obrir la seva fonda el 1815 servint canelons o canalons. Si be cal tenir en compte que coetàniament existia el terme "canyeló", "canelló" que era un dolç fet a base de canyella. Un restaurant de molta nomenada fou la Maison Dorée inaugurat el 1903 a la Plaça Catalunya de Barcelona, prop del restaurant Continental, avui Caja Madrid. El canelons i macarrons aromatitzats amb trufes van tenir un fort impacte en el seu moment.

La industria del caneló a Espanya l’hem de identificar cap el 1911 en que Ramon Flo i Valls, fabricant de pastes des de 1898, i fundador de l’empresa El Pavo, va començar a elaborar pasta de canelons amb gran èxit comercial i de públic. D’aqui va esdevenir la seva popularització a l’àmbit domèstic i en la restauració a Catalunya. Lujan ens fa un extracte de les memòries de Ramón Flo en que explica l’origen del famós producte a mans d’aquest industrial i ens exposa com de resultes d’aquest èxit un dia va rebre una carta certificada de l’empresa “La Poule” en la que se’l comminava a que retirés del mercat de canelons la marca “Los Pollos” –que va ser el primer nom amb que es van comercialitzar- per considerar que era una imitació als de “La Poule”. I per aquest motiu va sorgir la marca “El Pavo”. Això va ser a partir de 1914 i la tradició segueix encara vigent ...

Entre les varietats de canelons que estimem avui dia n’hi ha una que cal destacar enter les altres, pel fet de que esta inspirada pel gran compositor i gastrònom Gioachino Rossini. Gran amant de la cuina, Rossini estimava especialment la trufa i, així, moltes de les preparacions fetes a base d’aquest fong i al foie gras, porten el seu nom: ous, truita, macarrons ... son adjectivats amb l’apel.latiu Rossini.

Per altre costat, i reprenent la festivitat d’avui Sant Esteve, es un dia festiu de gran importància a Catalunya i que ja des de molt antic (s. XIX) tenia el seu plat típic. Inicialment va ser l’”arròs a la Catedral” o “arros de colls i punys” que era un arròs fet amb les despulles del dia anterior, Nadal. Mes endavant la burgesia catalana va començar a incorporar els canelons a imatge dels fets per la Maison Dorée i altres restaurants del moment. El cuiner i mestre Ignasi Doménech va sentar càtedra al nomenar-los “canelons Rossini”.

Aquest any es celebra el 250 aniversari de la mort d'una famosa rinoceront india que va viure durant la primera meitat del XVIII. El seu "nom europeu" va ser Clara.

En 1741 va arribar a Rotterdam des de la India. Només tenia 4 anys. Per la civilització occidental del moment els rinoceronts eren uns animals totalment desconeguts. Des del primer que van veure els europeus l’any 1515 per part de Durer i que va retratar en un famós gravat, nomes cinc exemplars havien visitat el vell continent.

Quan tenia vora d’un mes, Clara va ser adoptada per Jan Albert Sichteman a la India al haver-se mort la mare a mans d’uns caçadors. L’animal va ser fàcilment domesticat, movent-se lliurement per la residència dels Sicthteman. Però la rinoceront va ser entregada al mercant de la Companyia Holandesa de les Illes Orientals que capitanejava Downe Mout Van der Moer i que la portaria a Rotterdam a l’estiu del 1741. Des de les primeres exhibicions públiques la rinoceront va tenir tant d’èxit que el propi Van der Moer la va exhibir en una gira europea construint un carro obert especial i mantenint-la humida amb oli de peix.  El recorregut de la mateixa la va portar-la a través de països com Alemanya, Suïssa, Polònia, França, Itàlia, Dinamarca, acabant el seu darrer periple al Regne Unit. L’impacte en la societat del moment va ser tant gran que ben be podem dir que es va genear una “clara-mania” o “rhino-mania” amb multitud d’actes i bens elaborats en motiu de l’animal.

El 1746 va començar la seus gira visitant Hannover, Berlín, Frankfurt, Breslau i Viena, sent objecte de l’admiració de diversos reis i mandataris. Un any mes tard arribà a Ratisbona, Friburg i Dresden on es va utilitzar com a model per a porcelanes. El 1749 va romandre cinc mesos a París. Allí va causar un gran impacte. Es van escriure cartes, poemes, cançons ... i es crearen pentinats al “rhinoceros”. També va ser examinada pel naturalista Buffon i va inspirar a la marina francesa amb prendre nom el vaixell de l’armada gala “Rhinoceros”. El pintor Jean-Baptiste Oudry la va immortalitzar en una pintura. Aquesta serviria alhora per il.lustrar l’ Encyclopedie de Diderot-D’Alembert i la Histoire naturelle de Buffon.

Mes tard va arribar Roma on va perdre la banya, segurament pel frec a frec amb els ferros del seu confinament. El 1751, assistia al Carnaval de Venècia, on va ser de nou objecte de la creativitat de Pietro Longhi. Finalment va anar a Praga, Varsòvia, Copenhague i Londres on després de ser exhibida en el Horse and Groom moriria el 14 d’abril de 1758 als 20 anys d’edat.

L’any passat, el Museu Paul Getty, va promoue una exposició titulada “Oudry’s Painted Menagerie” on es van exposar les pintures sobre animals exòtics que aquest pintor va fer de la “menagerie” (una mena de jardí zoològic que es el precedent dels zoos actuals) del Rei Lluis XV de França.  Cal tenir en compte la curiositat que aquest tipus d’animals tenien en la societat del XVIII al continent europeu. Estem en l’època del Racionalisme i la Il.lustració i, l’home, intenta entendre i examinar tot el mon que l’envolta. Aquest esperit analític el porta a crear col.leccions de bens que donen prestigi al seu posseïdor. Algunes d’elles vives, com son les menageries que, sota diferents noms, van evolucionar per diferents monarquies europees del moment. L’exposició virtual, entre altres aspectes, va tenir un blog on s’anaven exposant diferents elements a considerar tant sobre l’animal i el seu temps com del pintor Oudry. Però Clara tindria un efecte molt mes important de cara als nostres temps: La bioètica del poble indi entraria a Europa com embrió a través d'aquesta rinoceront india, i influenciaria en el pensament victorià i la sensibilitat anglosaxona vers el moviment per la protecció i defensa dels animals que van reeixir finalment el segle passat. Un llibre de Tristram Stuart titulat "The Bloodess Revolution" explica aquesta història.

Pel que fa al rinoceront, cal tenir en compte que aquesta espècie sempre ha estat un animal especial als ulls de l’home. Des de la seva vinculació amb el mitològic unicorn que va generar una immensa literatura i pensament a l’Edat Mitjana, fins a ser objecte de identificacions i estudis per part de diverses civilitzacions i regnats com de representacions artístiques. El rinoceront africà o asiàtic es un animal que sempre a meravellat l’imaginari de la humanitat.

Clara ha generat també bibliografia. Seleccionem aquí tres documents:

Un catàleg d’exposició:

Oudry's Painted Menagerie:Portraits of Exotic Animals in Eighteenth-Century Europe / Edited by Mary Morton, With contributions by Colin Bailey, Marina Belozerskaya, Charissa Bremer-David, Christoph Frank, Christine Giviskos, and Mark Leonard.- J. Paul Getty Museum, 2007 .- 192 p.- ISBN 978-0-89236-879-2

Un conte infantil:

My Travels with Clara / Mary Tavener Holmes. Illustrated by Jon Cannell.- J. Paul Getty Museum, 2007.- 32 p.- ISBN 978-0-89236-880-8

Una història de la seva vida:

Clara's Grand Tour: Travels with a Rhinoceros in Eighteenth-Century Europe / by Glynis Ridley.- Atlantic Monthly Press, 2005.- 222 p.- ISBN: 978-0871138835

Les imatges corresponen a sota dreta:  Clara, das Nashorn. Mannheim, 1747 (Rijksmuseum Amsterdam); i a sobre esquerra:  Clara the rhinoceros in Paris de JB Oudry a 1749 (Staatliches Museum Schwerin)

Altres pintures d'aquest rinoceront les podeu identificar a l'article francès de la wikipèdia.

Els editors Reaktion Books fa temps que estant apostant per una col.lecció important i necessària pels amants de la història dels animals. Reaktion es una editorial amb prestigi mundial que cobreix temes dins de l’art, arquitectura, estudis culturals, història, fotografia, disseny, llibres de viatge, estudis asiàtics, i altres títols interessants pel seu caràcter acadèmic i innovador.

La col.lecció que volem tractat aqui es diu senzillament “Animal”. Una de les col.leccions pioneres de Reaktion i en la que s’explora de forma monogràfica la significació històrica que diferents espècies animals han tingut en l’evolució del pensament i l’evolució de la humanitat. Cada llibre d’aquesta sèrie examina el paper que ha jugat l’animal tractat des d’un punt de vista mitològic, religiós, científic, així com la història dels productes alimentaris derivats, les espècies com animals de companyia, exhibició, cinema, fotografia, així com el paper que han tingut en les arts i la literatura de ficció.

Cada autor es considera un apassionat en l’animal que tracta, la qual cosa dona una garantia del contingut tractat. Aquest esta adreçat tant al lector generalista com a l’especialista, i pot ser de gran utilitat pels valors educatius que posseeixen els seus textos.

Mes d’una trentena de llibres s’han publicat en un format accessible i ben il.lustrat. Els llibres actualment publicats comprenen els següents títols: Ant / Charlotte Sleigh ; Bear / Robert E. Bieder ; Bee / Claire Preston ; Cat / Katharine M. Rogers ; Cockroach / Marion Copeland ; Cow / Hannah Velten ; Crow / Boria Sax ; Dog / Susan McHugh ; Falcon / Helen Macdonald ; Fly /Steven Connor ; Fox / Martin Wallen ; Oyster / Rebecca Stott ; Parrot / Paul Carter ; Peacock / Christine E. Jackson ; Rat / Jonathan Burt ; Rhinoceros / Kelly Enright ; Salmon / Peter Coates ; Shark / Dean Crawford ; Snake / Drake Stutesman ; Swan / Peter Young ; Tiger / Susie Green ; Tortoise / Peter Young ; Whale /Joe Roman.

Mentrestant, en el que portem d’any 2008 han publicat:  Duck / Victoria de Rijke ; Elephant / Dan Wylie ; Horse / Elaine Walker ; Moose / Kevin Jackson. Per la propera primavera del 2009 tenen previst publicar els següents titols nous: Ape / John Sorenson ; Eel / Richard Schweid ; Hare /Simon Carnell ; Penguin / Stephen Martin.

En resum, podem dir que es tracta d’una col.lecció de llibres que tota biblioteca especialitzada en temes històrics de veterinària i de biologia en general hauria de tenir entre els seus prestatges. I tots els amants dels animals la poden tenir com a eina de consulta per conèixer una mica mes la seva espècie preferida.



En l’actualitat una versió en castellà ha començat a sortir a la llum per part de l’Editorial Melusina: Perro / Susan McHugh ; Cucaracha / Marion Copeland ; Hormiga / Charlotte Sleigh ; Abeja / Claire Preston ; Ballena / Joe Roman. Segons el dossier de premsa de Laura Fernandez a la secció de Tendencias de el Mundo, es una col.lecció que també ha obert fronteres a França, Corea i Japó i ens asseguren que a Anglaterra ha tingut molt d’èxit, com no podria ser d’altra manera per l’afició del públic anglès per tot el relacionat amb la vida natural i els animals en general.

Il.lustrem aquest post amb la portada del primer llibre de la col.lecció publicat el 2003: Cockroach i un dels darrers que sortiràn el proper any: Ape. Animem als nostre lectors a consultar-la i llegir-la amb l’interès que segur han de tenir les informacions que trobarem entre les seves pàgines.

El Director de la Biblioteca Univesitària de la UCM, José Antonio Magán Walls ha comunicat la recent apertura de la interficie beta per cercar els primers 25.000 llibres de la Universidad Complutense de Madrid anteriors a 1860.

Durant 6 mesos s’han escannejat conjuntament amb Google molts documents que s’afegeixen al mes del milió de llebres a texts complet i lliures de drets d’autor que les biblioteques participants en el Projecte de Cerca de Llibres de Google han posat ja a disposició del públic en general.

Amb això es preten contribuir a millora l’accés als continguts de les biblioteques per part dels investigadors i per extensió a tota la societat. Formen part d'aquest projecte diferents biblioteques dels USA, Europa, Espanya. A Catalunya la participació es fa mitjançant un consorci que lidera la Biblioteca de Catalunya.

Podeu ja accedir a aquesta plataforma.

El professor Johann Schäffer de la    Tieraerztliche Hochschule Hannover ens ha anunciat el proper  15è  Congrés que organitza la la Secció  d'Història de la Societat Alemanya de Medicina Veterinària, titulat Animal Healers : past and present.

La capacitació veterinària sempre ha estat en entre dit en la premsa especialitzada. Ja des del començament de les primeres escoles veterinàries cap el 1762 ho van tenir difícil. Pagesos, caçadors, ferrers, tractants de cavalls, castradors d’animals competien amb ells en tractar les malalties dels animals. Avui en dia la varietat de professions al voltant de la veterinària es igualment variada. “Les professions relacionades amb animals tenen un futur. Estudieu homeopatia animal, psicologia animal, medicina veterinària, etologia, ensinistrament animal i teràpia, d’acord amb els majors estandards de qualitat europeus” s’anuncia per arreu. Els títols formatius abarquen des de dentista de cavalls fins a psicòleg. Bona part d’aquestes professions es donen amb diploma a través de les acadèmies privades del sector.

La dualitat entre criadors d’animals i les professions sanitàries professionals amb acreditació acadèmica ha existit des de fa molt temps. Pel que fa a Alemanya, amb l’Acta de Regulació del Comerç Industria de la Confederació del Nord d’Alemanya (1869), la Regulació del Comerç i Industria del I Reich (1871) es permetia practicar tant a veterinaris com als “extractors de dents” i als curanderos animals no qualificats. Gradualment la legislació va anar estipulant els requisits dels professionals sanitaris amb lleis especials: el 1938 la Llei Midwifery, el 1939 la Llei de Practicants no Metges, i el 1952 la Llei sobre la Pràctica Odontològica. Malgrat nombrosos esforços això no ha passat a la professió veterinària fins fa molt poc temps. Segurament existeix encara la dita en que “Tothom pot tractar l’animal de tothom”.

El tema del congrés no roman però exclusivament en el conflicte entre la història de la professió veterinària i les polítiques professionals actuals. També es podrà contemplar la relació entre la medicina veterinària “ortodoxa” i els tractaments mèdics alternatius i complementaris. Com la societat ha acceptat i requerit la intervenció dels curanderos d’animals al llarg del temps. Un exemple històric concloent el tenim amb Hildegard von Bingen que no era veterinària, però si una curandera animal respectada al seu temps.

* Llengúes del congrés: Alemany i Anglès

* Inscripció: € 95, Membres of DVG, ATF, WAHVM, DGGMNT € 45, Estudiants: gratuït només pels participants al congrés.

* Reserves i inscripció: CSM, Congress & Seminar Management, Industriestraße 35, 82194 Gröbenzell, Tel. ++49-(0)8142-570183, Fax ++49-(0)8142-54735, E-Mail info@csm-congress.de, www.csm-congress.de

* Programa Científic, Registre de Comunicacions i Posters: University-Prof. Dr. Dr. Johann Schaeffer, Secretary Petra Glief, Tieraerztliche Hochschule Hannover, Fachgebiet Geschichte, Bischofsholer Damm 15 (Haus 120), D-30173 Hannover, Germany, Fax ++49-(0)511-8567676, E-mail johann.schaeffer@tiho-hannover.de, www.vethis.de

* Terminis

- Per la inscripció de les comunicacions (max. 20 min incl.) / posters 1 Maig 2009

- Per enviar l’abstract / 1 Agost 2009

- Per registrar la participació / 1 Octubre 2009

Un nova edició d'un llibre clàssic pel que fa a la història dels cavalls i l'home ha sortit a la llum aquest any. Es tracta de l'obra "Horse: How the Horse has Shaped Civilizations" de l'autor J. Edward Chamberlin, professor de English and Comparative Literature de la University of Toronto. Es també un criador de cavalls i com a aficionat s'ha dedicat a recollir històries sobre la relació entre els cavalls i l'home al llarg del temps.

Chamberlin te com a objectiu principal el convèncer els lectors que els cavalls son l’element més significatiu que hem tingut en unir a la societat. Mes que la premsa, telèfon o la televisió, malgrat textos que demostren el contrari. El llibre comença amb una visió de conjunt de la història evolutiva dels cavalls i la perspectiva que es tenia als anys 30 del segle passat, considerant com un cavall anomenat “Ocell Gran” s’assabentava de la travessia de l’Estret de Bèring per part dels seus avantpassats amb una campana que envoltava el seu coll. A partir de llavors no es una tasca fàcil recobrar la confiança dels lectors. Els episodis equins es van acumulant al llarg de tota l’obra amb declaracions com "Realizing that horses have that space...on which a piece of bone or metal could rest was one of humanity's great discoveries”. En comptes de relatar la importància dels cavalls en la història humana, Chamberlin es juga el seu relat en un terreny poc assentat: “Horses are both a walk in the storm and a shelter from it, and they take us closer to the world by taking us further away" exposa en la seva obra.

El llibre de Chamberlin te mes un valor en descriure les connexions emocionals profundes entre éssers humans i cavalls, que supera pròpiament les civilitzacions. La seva discussió de peces històriques i artístiques que descriuen cavalls mostra que el nostre respecte pel cavall ha existit molt de temps abans de la història enregistrada, tot i detallant les sensacions positives que els cavalls ens han evocat i provocat. Hi trobarem també gran quantitat d’anècdotes històriques que inclouen dibuixos de Genghis Khan, Napoleó i les relacions duradores d'Alexandre el Gran amb els seus cavalls.

Globalment, es un llibre que relata l’esperit dels cavalls des d’un punt de vista tant terrenal com mitològic. Per alguns pot ser inclús mes un assaig filosòfic o també liric de la relació entre humans i cavalls on l’eloquència de l’autor predomina per damunt de la història.

Horse: How the Horse Has Shaped Civilizations /  by J. Edward Chamberlin.- New York : Bluebridge, 2008.- ISBN:  978-1933346137 (des d'Amazon)

En el decurs dels dos darrers anys, Oxbowbooks ha ofert dues edicions de facsímil de manuscrits medievals des de La British Library: El Luttrell Psalter i la Bíblia Holkham.

Aquesta peça, El Bodleian Bestiary (MS Bodley 764) es una obra d'art meravellosa, amb unes imatges que s’incorporen magníficament al text. L’obra esta feta en pa d’or, i s’ha pogut imprimir amb un procés únic d’estampació, donant uns resultats espectaculars. El Bestiary es presentat i posat en context per Christopher de Hamel (bibliografia a Librarything)

Fins a fi d'any, els editors ofereixen el "Llibre de Bèsties" o Book of Beasts surt a un preu d'introducció especial de $199.00. L'1 de gener, el preu tornarà al preu estandard de $250.00.

La revista Wired - de les millors en divulgació científica- ha premiat recentment com a millor vídeo de la història sobre animals a un reportatge fet al Parc Nacional Kruger. Es tracta d'un episodi de lluita entre un petit búfal i la seva manada amb un grup de lleons, amb el sorprenent final de la victoria de la cria d'aquest herbívor. Els directors del vídeo han estat David "Buzz" Budzinski i Jason Schlosberg.

Podem cuestionar-nos el fet d'aquest premi. Pero el cas es que els seus directors han fet una campanya fora del corrent, amb merchandissing i ressò mundial de al premsa escrita inclosos , per difondre aquest clip. Altres plataformes com Yahoo Videos s'han fet ressó i han posat al seu canal l'esmentat video on també ha generat força pol.lèmica.

El cas es que, com diuen alguns comentaris, es tracta d'una pel.lícula feta a un parc nacional africà on les bèsties estan acostumades al contacte humà, el qual les perjudica en el seu comportament ja que modifica alguns hàbits, com poden ser la relació vícitima-depredador. Sigui com sigui, es un video que ha batut records arreu. Des de que National Geographic el poses el passat maig del 2008 en línia, milers i milers de persones l'han vist per la xarxa.  Seràs l'únic que no ho ha fet ?.

La Fera Malvada. Quin títol per una història truculenta. Be, el cas es que es tracta d'un dels relats imaginaris mes coneguts de la literatura popular catalana de “canya i cordill”. Es a dir, aquella que es confeccionava i distribuïda amb mitjans poc convencionals i que tenia la intenció de sorprendre i copsar l’atenció del poble. I aquest es un cas paradigmàtic.

El relat de la “Fera Malvada” relata una relació de gestes i malifetes que un animal monstruós i fantàstic. No es tracta d’un cas exclusiu de la nostra cultura popular. De feres i mostres n’hi ha arreu i la literatura i l’imaginari popular n’ha fet un us, a vegades abusiu. El guió es sempre el mateix: un animal monstruós que simbolitza les forces del mal i sembra el pànic davant la població es combatut i mort per un heroi que allibera la població de tan penosa càrrega maligna. Els dracs i les llegendes dels cavallers medievals son un exemple mes d’aquesta imaginació.

El document original es tracta d’un plec de quatre fulls en el que es llegeix: “Verdadero retrato del horroroso animal silvestre o fiera que fue visto y muerto en los montes o sierra de Jerusalem este presente año de 1788”. El títol te molt de suc i ja relata el contingut d’aquest romanço popular.

La fer es creu que fou vista l’any 1788, però aquesta data no esta pas contrastada ni podem saber del cert en quin fet, lloc i temps es basa la llegenda. Segons el text, l’animal vivia a la muntanya d’Oreste, vora a Jerusalem (no tenim cap constància d'aquesta muntanya però tot sembla ser una analogia del lloc "ferotge" on vivia la Fera). Feia desaparèixer persones i animals, de les quals després es trobaven les restes arreu ... Un dia un peregrí a la Ciutat Santa va veure com un monstre devorava un altre home i de seguida va anar al governador a donar-hi avís. La fera va ser rodejada per les tropes i fa fer grans estralls però un valerós soldat li clavà una llança al coll i la va ferir. La fera fou portada amb carro a Jerusalem on va acudir molta gent a veure-la i se’n feren molts retrats que van ser enviats a tot arreu perquè tothom en tingués coneixement

D’aquesta història se’n troben impresos en diferents llengües, i amb continguts diferents. També en trobem en prosa i en vers (que era com solien escriure’s els romanços populars). Però la història es mes o menys la mateixa. Alguns autors sembla que troben l’origen de la història en la literatura de canya i cordill siciliana, de Liguria i també de Turingia o d’altres punts d’Itàlia. Els protagonistes varien entre soldats i peregrins que s’enfronten a un monstre que es vol relacionar a la religió musulmana. Els gravats il.lustratius van adquirir un valor molt important ja que eren fets servir per reproduir-se en “pendons” o “mamarratxos”que els joglars, captaires o cantaires del moment utilitzaven per assenyalar mentre s’anava recitant la història.

El gran èxit assolit per la Fera Malvada li feu sortir una nova competidora: l’Harpia Americana (tinguem en compte que hi ha un au coneguda com Aguila Harpia que menja primats especialment). Aquest ésser no era únic com la Fera, sinó que era una espècie que vivia als voltants del llac Omerga (Perú), que s’extravià del seu país i que va cometre molts atrocitats. Al no poder capturar-la la van narcotitzar i la caçaren viva. Un europeu la va comprar i la va desembarcar a Malta, d’allí va anar a Grècia i també a Constantinopla per acabar a França on va morir al negar-se a menjar. Aquest monstre te cara de dona i cos de saure en forma d’au que vol sortit al vol.

D’aquest romanço-llegenda se’n van ver diverses edicions. La primera que es te constància es la del 1801, l’estamper Benet Espona, venut a la llibreria José Lluch del carrer Llibreteria i titulada “Nova y curiosa relació que succei en lo any 1804 dels estragos que feu una fera enomenat Animal Silvestre en lo país de Jerusalem”. Aqui reproduïm l’edició de la Impremta A . Bosch (1860) en castellà que ha estat recollit a:

Grau Martí, Jan. Fabulari Amades.- Tarragona : Edicions El Mèdol, 1995.- (Biblioteca Joan Amades ; 1).- p: 181-194. Extracte que podeu consultar aqui.

Si algú ha vist aqueta Fera Malvada o en te alguna altra constància, que ens ho expliqui i ens aclareixi aquest enigma que ens treu el son ...

En un post anterior us informavem del poster que haviem presentat al darrer Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria de Lugo 08 sobre el projecte de digitalització de la Revista Veterinaria de España. Be, doncs ara ja es una realitat. En aquests moments ja podem accedir als continguts de la revista en línia a través del repositori DDD (Dipòsit Digital de Documents) del Servei de Biblioteques de la UAB.

La Revista Veterinaria de España, titulada els dos primers anys com a Revista Pasteur, va ser una publicació filla de la seva època: Comença a principis de segle (1906) acabant amb la II República (1936).  Hi trobem els continguts que hem pogut incorporar entre les Biblioteques de Veterinària de la UAB i Zaragoza i ha estat una operació finançada amb fons publics i privats (UAB-ANECA) - (Consell de Col.legis Veterinaris de Catalunya).

Els seus directors, germans Josep i Pere Farreras, van conduir la revsita al llarg de tot el seu periode de vida activa. Una tasca que va ser complementada alhora amb la creació d’una de les col·leccions de llibres veterinaris més importants del període, la "Biblioteca de la Revista Veterinaria de España". A l'equip director es van succeir noms tant significatius com Joan Arderius, Juan Rof Codina, o Cesáreo Sanz Egaña a mes dels germans Farreras. I també va comptar amb veterinaris de prestigi com Ramón Turro, Pérez Baselga, J Gargallo, entre d'altres. Tot plegat va fer possible que tingués un gran prestigi internacional, fet que va permetre que rebés la Medalla d'Or a l'Exposició Hispano-Francesa del 1908.

Aquest projecte, final i satisfactòriament conclos, permet concretar un dels objectius de l'ACHV: la recuperació i conservació del patrimoni documental verterinari i la seva difusió pública, pel seu lliure coneixement i estudi per tots els investigadors de les ciències veterinàries, independentment del lloc i temps en que es trobin.

L'accés a aquesta publicació el teniu dividit en dos parts: Per la Revista Pasteur i Revista Veterinaria de España

El nostre company de l'ACHV, Jaume Camps Rabadà, segueix captivant-nos amb els seus articles i ponències que demostren una gran lucidesa i esperit crític. Avui ens volem detenir amb el darrer, i esperem que no últim, article amb que ens relata com el conill silvestre ha sobreviscut al continent sudamericà nomes en algunes zones de Perú, Xile, Bolivia i Argentina. Una introducció que va començar el 1493 amb el Segón viatge de Colom, on també van introduir-se altres vegetals i animals d'origen euroasiàtic i africà al nou món.

La font principal en que basa el seu discurs es la Cèl.lula de l’Archivo de Indias del 23 -V-1.493 on relata la sortida de bens des del ports de Sevilla i Cadiz on embarquen diferents animals : "cuatro becerras y dos becerros, lanas, cien puercos, de los que ochenta son marranas y varios verracos, doscientas gallinas, con gallos, seis yeguas, cuatro asnos y dos asnas, y conejos vivos ..”. Aquest fet demostraria com es van portar conills des d’Espanya al nou món i es van poder reproduir sense problemes. Per això es basa alhora amb els textos de Inca Garcilaso de la Vega (Cuzco 1.539 - Córdoba 1.616) que en la seva “Historia General del Perú”, comenta l’apreci mostrat pels indis dels Andes vers els conills foranis: "los conejos llevados desde España, y la facilidad con que se reprodujeron en el altiplano".

No obstant, cal esmentar que hi havia races autòctones de lagomorfs: el Romerolagus diazi, comunment nomenat Zacatuche pels antics habitants de Mèxic habitava als pendents del volcà de l’antic Tenochtitlan. També a la resta de Mesoamèrica es te constància de races de conills que eren caçades i utilitzades com a aliment. Així ho documenta Bernal Diaz del Castillo, cronista de Hernan Cortés, en la seva “Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España” en la que explica com el gran rei Moctezuma li agradava menjar conill. El conill era doncs un animal popular a l’amèrica prehispànica. En la cosmogonia azteca se l’anomenava com a Tochtli, situat a l’octava pedra solar. També se’l relacionava amb la lluna, amb una simbologia relacionada amb la fecunditat. Finalment, també dir que Fray Toribio de Benavente, en les seves “Relaciones de la Nueva España” explica com el conill era oferts en sacrifici als deus pels azteques.

Per tot l’explicat, Camps conclou les següents hipòtesis:

- Plantejament d’una cria cunícola organitzada a Europa a finals del XV, la qual cosa rebatria les teories actualment en vigor que exposen que la cunicultura va evolucionar com a disciplina a partir del XVII.

- A Sudamèrica no va existir la cria de conills ja que aquests eren asilvestrats i caçats com a aliment i distingint les espècies autòctones de les importades des d’Europa.

- Els antics mesoamericans coneixien com la carn de conill podia ser una font important de proteïna animal, clau per la seva dieta.

Podeu consultar l'article sencer a: Camps Rabadà, Jaume. Los conejos llegaron a América iniciado noviembre de 1493.- Informacion Veterinaria (Octubre 2008) núm. 09.- p: 21-24

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Historia breve de “nuestro” Boletín de Cunicultura .- (treball no publicat cedit per l’autor)

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Conejos: muy meritorios, pero poco reconocidos (treball no publicat cedit per l’autor)

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Història, importància i situació actual de la cuniculicultura als Països Catalans a: IV Col.loqui d’Història Agrària “Història de la Ramaderia i la Veterinària als Països Catalans” / organitzat pel Centre d’Estudis Historics Internacionals del 20 al 24 de Maig 1.997.

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- El año del conejo: Zodiaco Chino y particularidades del Conejo a:   Animalia.- (2000), num.117.- p: 20-23

CAMPS i RABADÀ, Jaume.-    Motivaciones para que se iniciaran los colegios veterinarios en España y en particular el de Barcelona ( V Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria, Barcelona, 17 y 18 de noviembre de 2000. ).- p: 27 – 34

CAMPS i RABADÀ, Jaume.-    Celebración del Centenario del Colegio de Veterinarios de Barcelona ( V Jornadas Nacionales de Historia de la Veterinaria, Barcelona, 17 y 18 de noviembre de 2000. ).- p: 131 -132

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Diversa aceptación de los perros y gatos según las religiónes. a: Animalia (2002) ,num.140 .- p: 72-77

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Evolución de los equipamientos cunícolas en España, desde 1.976 al 2.001 (en el 25 aniversario de la "ASESCU") – a: Symposium ASESCU 2002.- accés a la ponència i al resum

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Evolución de los equipamientos cunícolas en España, desde 1976 al 2001. a: Lagomorfa, (2002) Set-Oct; 25 (123).- p: 6-20

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Los conejos (O. Cuniculus) en América, según las "Crónicas de Indias".- Lagomorfa, (2003) Mar-Abr; 26 (126).- p: 40-43

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Últimos asertos científicos sobre el origen (y la evolución) de los perros. a:   Animalia. (2003) ,vol.16,num.158 .- p: 36-42

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Los primeros conejos que llegaron a América, y los hallados, según las "Crónicas de Indias" a :  Cunicultura (2004) ,vol.29,Num.167 .- p: 15-20

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La domesticación de animales en el neolítico del Valle del Nilo (1). a:  Animalia (2005) ,vol.18, num.176 .- p: 38-44

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- La domesticación de animales en el neolítico del Valle del Nilo (y 2). a:  Animalia (2005) ,vol.18, num.178 .- p: 58-62

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Lo que el hispano-romano Lucio JM Columela describió sobre perros, en su obra "De Re Rustica", visto por un veterinario (XI Congreso de Historia de la Veterinaria, Murcia 14 y 15 de octubre de 2005) p:319 -326

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Aceptación de los animales de compañía según las diferentes religiones.- a: Revista Anual de l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2006) .- p: 39-45

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Los primeros conejos (O. cuniculus) que llegaron a América (5.XI.1493), según citan las "Crónicas de Indias" y los conejos autóctonos hallados.   ( XXXVII Congreso Internacional de la Asociación Mundial de Historia de la Medicina Veterinaria (WAHVM) y XII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria León,, 22 al 24 de septiembre de 2006) p: 465 - 470

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Tres històries de casualitats i de qualitats.- a:   Revista Anual de l'Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2007).- p: 40-43

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Moisés "NO" pudo decir que el conejo es impuro ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 49 - 58

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Hallazgo de un manuscrito sobre el "Bálsamo de Malats" ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 284 - 289

CAMPS i RABADÀ, Jaume .-   Una "inspección" de ganado vacuno hace 4.000 años ( XIII Congreso Nacional de Historia de la Veterinaria. Girona 18 al 20 de octubre de 2007 )  p: 371 - 377

CAMPS i RABADÀ, Jaume .- Retrat del Rei Jaume I ,el Conqueridor, configurador del domini lingüístic català (en recordança als 800 anys del seu naixement).- a:   Revista Anual de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya (2008).- p: -

Un nou llibre d'història de la medicina ha sortit la mercat aquest any. Es tracta d'una obra publicada per l'editorial Panamericana i de la que son autors Alfredo Buzzi i Arnaldo Rodolfo Doisenbant, professors Emérito de Medicina Interna. Decano de la Facultad de Medicina de la Universidad de Buenos Aires. Ex Presidente y Miembro Honorario Nacional de la Sociedad Argentina de Historia de la Medicina; i Doctor en Humanidades Médicas de la Universidad de Buenos Aires respectivament.

Aquest llibre s'ha escrit per a que se'n gaudeixi, per ser estudiat i consultat i, sobretot, comprès. Gaudit, perquè les seves pàgines recorren amb simplicitat l'evolució de les idees espirituals polítiques, científiques, fins i tot cosmogòniques de l'home, i que es reflecteixen en el pensament mèdic amb què s'articulen i del qual, al seu torn, són reflex. Ho fan amb capítols sobre les medicines primitives, xinesa, índia, mesopotàmica, egípcia, de l'antiguitat israeliana i dels començaments del cristianisme, de l'antiga Grècia i Roma, de l’Alexandria i el món Arab, de l'Europa medieval i del Renaixement, fins a arribar als avatars dels grans descobriments que van impactar-la en les últimes centúries i concloure amb la perspectiva del segle XXI.

Per l’estudi i la consulta, els qui s’interessin per la història de la medicina trobaran descripcions clíniques originals, narracions de les peripècies i problemes viscuts per persones. També relats biogràfics dels qui van donar el seu nom a estructures anatòmiques, gèrmens, malalties i signes clínics. Comprès, ja que cada capítol comença esbossant la societat del lloc i l'època que li ocupa, i innombrables notes al peu de pàgina enriqueixen la visió panoràmica i porten el lector a "situar-se en context del relat".

El coneixement de la història de la Medicina no és patrimoni d'erudits en la matèria. Tots els que practiquen aquest art assistencial, que posseeixen vocació científica, que orienten des de la docència, que estimen el saber humanístic i que es meravellen per l'evolució cultural de la humanitat, trobaran en aquesta obra alguna cosa de la llum que van encendre homes de molt diversos orígens, allunyats per temps i per distàncies, el comú denominador del qual va ser l'observació atenta, el treball amb tenacitat, l'estudi constant i l'amor profund per la seva tasca.

Sumari

L'obra ja la podeu trobar a les biblioteques universitàries catalanes:

Evolución histórica de la medicina / Alfredo Buzzi, Arnaldo Rodolfo Doisenbant.- Buenos Aires [etc.] : Médica Panamericana , 2008.- xi, 401 p. : il. ; 22 cm

El professor Fernando Camarero Rioja ha preparat una web recopilatòria sobre diferents museus de veterinària existents arreu del món. Hi trobarem museus d'Argentina, Espanya, Italia, Japó, Korea, Hungria, Noruega, Polònia, Suissa, Regne Unit, Estats Units d'Amèrica i Uruguai.

N'hi ha de generalistes i també d'especialitzats en alguna branca, com l'anatomia veterinària, instruments quirúrgics i també de branques temàtiques com la veterinària militar. Aquesta guia pot permetre per un costat una major difusió de les col.leccions existents pels diferents països, així com la concienciació d'aquells que encara no disposen d'aquestes eines i animar-los a portar a terme projectes similars.

Donem la benvinguda a aquesta i a totes les iniciatives que puguin sorgir dins la professió per l'estudi de la història veterinària. No anem pas sobrats de recursos històrics que aprofitin les noves tecnologies per informar i promure el coneixement.

Doncs si, navegant per la xarxa es troben petits tresors, pàgines que pensaves que estaven excloses per als virtuosos de la tecnologia. Així ens hem trobat amb un podcast d'història de la veterinària i la medicina.

Alguns de vosaltres dire, i que es un podcast ?. Doncs penseu que el que us escriu tampoc ho tenia gaire clar ... Per ser senzills i escuets direm que (i agafant la informació de la addicitva wikipèdia) el podcast o podcasting consisteix en la creació d'arxius de so, mp3 .. i vídeo que permet difondre's a través de la sindicació de continguts en format RSS. El programa que gestioan aquests arxius es diu IPodder i el reproductor, ara si, es el ja famós IPod. Es aixi com podrem escoltar o descarregar els arxius difosos per aquests canals i escoltar-los en el nostre reproductor de mp3, cd's, ordinador ... sempre que volguem.

Potser us pica la curiositat i voleu saber a quins podcasts podrem accedir. Doncs be, no us preocupeu, teniu directoris de pods en català: Podcatalà.org , Audioencatala.org ..., i castellà: Podcastellano , Podcast-es.net entre d'altres.

En el nostre cas, el pod es diu Medicalhistory.podbean.com i esta adreçat a tots els investigadors d'historia de la veterinària i de la medicina que vulguin compartir i difondre continguts àudio. Doneu-hi una ullada, millor dit una "escombrada d'oida". Val la pena ...

Avui en dia la digitalització de les revistes mes importants que s'han publicat en una matèria es una tasca de tot servei informatiu, institució i organització que tingui un interès per preservar i difondre el seu llegat. No es estrany que es prodiguin projectes d'aquest tipus per tot arreu, donat els avenços tècnics en quan a eines digitals, escanners i programari de codi lliure per repositoris institucionals que permet gestionar aquests documents. Així mateix, les institucions públiques han afavorit els projectes open access que permeten la gestió i la difusió dels continguts digitals de forma lliure i gratuita a través d'internet.

La veterinària no havia de ser una excepció. No es estrany doncs que l'associació AVEPA (Asociación Veterinaria de Especialistas en Pequeños Animales) i la Facultat de Veterinària de la UAB, juntament amb el Servei de Biblioteques d'aquesta universitat hagin considerat oportú apostar per un projecte conjunt que passi del format paper a l'electrònic de la revista d'AVEPA. Així es podrà conservar i preservar el llegat informatiu que han deixat per escrit tants i tants professionals per les futures generacions.

En el primer número de la revista del 1981 el seu director, Francisco Javier Séculi Palacios, ja exposava tota una decaració d'intencions que considrem plenament vigent i que transcrivim tot seguit:

(...) iAventura!. Si. Porque con el recuerdo de estos años, la escasez de colaboraciones científicas de que adolece nuestra profesión, casi carente de revistas de especialización técnica, junto a los crecientes aumentos de papel, imprenta, etc. que dificultan cada vez más a toda publicación. convierten nuestra aspiración en una verdadera aventura, que a pesar de todo, animados y esperanzados hoy emprendemos.

Con la revista que nace hoy, pretendemos disponer de un portavoz de cuanto acontece en el mundo de nuestra especialidad en sus aspectos técnicos y científicos, porque AVEPA es una asociación con fines totalmente técnicos, dejando de lado cualquier aspecto político o de lucha personal que en nada pueden beneficiar.

La revista desea ser un medio de orientación, ayuda y consulta para cuantos nos dedicamos a los pequeños animales. La situación actual del veterinario ante la información científica no deja de ser curiosa. Antaño, los conocimientos veterinarios tenían una perdurabilidad que abarcaba a casi una generación. Con las enseñanzas adquiridas en la Facultad podía ejercerse largos años. Los avances técnicos eran reducidos, se disponía de algunas publicaciones y el estar al día resultaba relativamente fácil.

Hoy, las cosas han cambiado en gran manera. Los conocimientos relativos a los pequeños animales han aumentado considerablemente en estos últimos años; las nociones que aprendimos en la facultad hace unos años han dejado de ser válidas y estamos, por lo tanto, obligados a intercambiar conocimientos de una manera continua. mejorar las técnicas, conocer nuevos métodos de diagnóstico, contrastar avances terapéuticos más eficaces y perfeccionados, etc.; nos vemos obligados a un perfeccionamiento continuado de nuestros conocimientos.

Junto con esta situación, el número de revistas, libros, congresos, cursos, reuniones, etc. es realmente abrumador en todo el mundo. La búsqueda de información útil se hace cada vez más difícil y más cara. Y mientras, el tiempo disponible del veterinario está claramente desbordado.

La revista pretende facilitar la labor del compañero especialista en pequeños animales, ya que no falta información de todo el mundo y en todos los idiomas para aquellos que desean consultar y disponer de un mayor caudal de conocimientos, pero para la mayoría de ellos el tiempo, los gastos de suscripción y la dificultad de los idiomas son factores adversos a considerar. Como colofón, nuestra clínica nos exige estar al día e incluso llegamos ya a especializarnos dentro de la propia especialización en pequeños animales.

Y porque somos conscientes de cuanto exponemos, hemos querido lanzar y poner a tu disposición esta revista, que nace confiando en tí y en tu ayuda. La revista de AVEPA nace consciente de que ha de ser de utilidad.Y en esta esperanza emprendemos la tarea de su publicación a la vez que se plasma así el deseo reiterado por numerosos asociados de que cuanto se expone y discute en los congresos y reuniones mundiales pudiera ser conocido, archivado y disponible en un momento determinado, y al propio tiempo llenar el hueco que existía en la Asociación y en nuestra especialidad. (...)

Fa uns dies que es va celebrar la Fira “Equus Catalonia” a Girona, relacionada amb diferents activitats relacionades amb el cavall. Això ens ha portat a plantejar-nos algunes preguntes sobre l’origen i l’evolució d’aquesta paraula llatina que, malgrat l’us que es va fer en l’antiguitat, ha estat relegada per l’accepció ‘vulgar’ “Caballus”, la qual ha triomfat de forma gairebé absoluta.

El triomf de "Caballus" sobre "Equus" es de fet la història final de l’Imperi Romà. Van ser els caps militars de les legions romanes que muntaven els Equus, un terme que designava alhora la posició social d’aquells que tenien un càrrec per sobre de la resta de la població. Per altra banda hi havia els cavalls de tir i castrats que eren utilitzats com a eina de treball agrícola en els camps de conreu. Aquests animals, denominats “Caballus” també podien ser espècimens castrats, d’un nivell inferior, però sempre com animals de càrrega i treball, no de guerra.

El cas es que Roma cau a mans dels pobles anomenats bàrbars, el llatí clàssic desapareix com a llengua d’us habitual i apareixen les llengües romàniques. Aquestes llengües adopten el llatí vulgar que parlava el poble com a eina principal per desenvolupar les seves peculiaritats lingüístiques i així triomfen les accepcions del llatí vulgar sobre el clàssic i que han perdurat fins avui en dia.

Generalitzant per sobre podriem dir que es tracta del triomf absolut del poble sobre el poder. No es pas així. Dels terme clàssic se n’han derivat altres paraules que utilitzem sovint:

Equus = D’aquest terme se’n deriva “Equid” per designar l’espècie animal com a nomenclatura científica. Cal precisar que per un costat l’origen del terme Equus deriva del llatí “Echinus” el qual es fruit del grec “Ekhinos” (eriçó) i per l’altre hi ha el terme “Hippos” que també deriva del grec “Hippikos” com a pertanyent al cavall.

De la primera branca terminològica ens trobem termes com: equitació, equiteràpia ... Es curiós però el femení si que ha conservat l’arrel clàssica “Equa” de la qual deriva “Euga”.

De la segona branca hi ha: hípica, hipogrif, hipoteràpia. D’aqui ens ve també l’origen clàssic de la veterinària: “hippos” (cavall) + “iatros” (metge). Diferent de l’arrel aràb “beitar” de la qual deriven “albeitar”

Caballus = D'aquest terme dit “vulgar” te bastantes mes derivacions: cavalleria, cavaller, cavalleresc... Segons Corominas, trobem diferents derivacions de les accepcions en castellà: Caballa (1599), Caballar (1438), Caballete (1430), Caballón (1726), Caballerizo (1459), Caballuno, Acaballar, Encaballar, Caballero (1076), Caballeresco (1605), Cavalleria, Caballerete (1092), Caballeroso (1438), Cabalgar (1073), Cabalgadura, Cabalgata (1495), Encabalgar, Encabalgamiento (1438).

En català, segons Alcover-Moll, el primer terme conegut es “Cauayl” (Anar a cavall: anar damunt el dit animal. Frare pot prestar... mula o cauayl o altre arnès, doc. a. 1204 (Miret Templers 546) – mes informació a la web del diccionari. Les derivacions són amples: Tenim topònims com “Cavall-Bernat”; termes figurats com: “Cavall d’escacs”, “Cavall de batalla”, “Cavall de bona barra”, “Cavall de batre faves”, “Cavall de mitja carrera”; termes que combinen amb d’altres animals: “Cavall marí”, “Cavall de serp”, “Cavall de garrot” i molta mes abundant terminologia que podeu consultar a l’ingent diccionari Alcover.

Fonts utilitzades:

La revista Dynamis amb subtítol "Acta Hispanica ad Medicinae Scientiarumque Historiam Illustrandam"  (ISSN 0211-9536) , que edita la Universidad de Granada, en col.laboració entre el Departamento de Historia de la Ciencia UGR, Centre d'Estudis d'Història de la Ciència UAB i la División de Historia de la Ciencia de la UMH, ha posat els seus continguts en el repositori RACO (Revistes Catalanes d'Accés Obert). RACO, es una plataforma cooperativa desde la que es poden consultar, en accés obert, els articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes o d'institucions vinculades.

La principal finalidat de RACO es augmentar la visibilitat i consulta de las revistes que inclou i difondre la producció científica i acadèmica que es publica en les revistes catalanes amb l'objectiu d'impulsar l'edició electrònica de revistes catalanes; ser la interfície que permiti la consulta conjunta de totes les revistes;i  facilitar els instruments per a la seva preservació.

Dynamis és una publicació anual formada per un volum d'extensió aproximada de 450 pàgines. Accepta treballs originals (articles, notes o documents) d'història de la medicina i de la salut o història de les ciències, escrits en qualsevol idioma de l'àmbit de la Unió Europea. Tots els originals són sotmesos a dos informes anònims de prepublicació realitzats per persones expertes. Està indexada en la major part de les bases de dades especialitzades actuals.

Podeu accedir als continguts a través del link del repositori RACO del 1981-2007 inclusiu amb un any d'embargament (el darrer número nomes als sumaris de la publicació).

Entre els posts mes consultats d’aquest blog està els dedicats a l’època de la I.lustració. No deixa de ser paradigmàtic com un dels períodes mes obscurs de la història de Catalunya, sigui alhora atracció dels nostres visitants. Be, les causes poden ser múltiples però, ves per on, les casualitats de les cerques bibliogràfiques, hem trobat un article publicat per Alfons Zarzoso a la revista Asclepio titulat “Medicina para animales en la Cataluña del siglo XVIII: una practica medica plural”. Volem comentar-vos-el en aquesta plataforma donat que ens dona diverses claus de com enfocar un període històric encara poc debatut al nostre país. Certament de l’Edat Mitjana es passa sovint al segle XIX i, lamentablement, es deixa tot un període bastant llarg sense que hi hagi investigadors interessats en el seu estudi.

L’autor planteja com l’evolució econòmica de mitjans del XVII a Catalunya no compta gaire amb el sector ramader per tres motius: Expansió dels cultius agraris i reducció del guaret que condiciona l’evolució ramadera; promoció del cotó sobre la llana per la naixent industria tèxtil; i també perquè les empreses de comerç d’importació i exportació de bens controlen el mercat de carn català i provoquen que els ramaders del país no puguin rendabilitzar-ne el major consum de la capital. La conseqüència de tot plegat es que la ramaderia catalana entra en decadència en el XVIII al contrari que la resta de sectors econòmics i la importació interna i externa (França) de bestiar i carn es la conseqüència a que s’arriba.

Partint d’aquest escenari podem dir que la medicina pels animals durant l’Antic Règim cal estudiar-la des d’un punt de vista polièdric. Es a dir, hi ha diversos fronts als quals haurem de recórrer per comprendre la varietat dels tractaments pels animals. En principi en podem distingir tres dimensions: popular, mèdica i religiosa. La popular esta vinculada als consells de família i amistats. Un exemple d’aquest tipus de pràctiques el podriem trobar en el “Llibre del Prior” que es com comunment es coneix l’obra titulada “Llibre dels secrets d’agricultura, casa de camp i pastoril” de Fra Miquel Agustí.

La professional, la dels albeitars o manescals (algun dia haurem de parlar d’aquests termes), es una tradició que es deriva de l’Edat Mitjana i tenim constància que estés descrita en l`època borbònica, juntament amb altres professionals de la salut com metges, cirurgians i boticaris. Es a través del sistema de contractació municipal conegut com a “conducta del comú” que es generen els contractes entre municipis i manescals obligats per la “Real Audiencia”. D’aquesta manera s’obligava al manescal a l’assistència i guariment dels animals de peüngla ( cavalls ,ases ,mules ,vaques ,ovelles ,cabres i porcs ). La tasca del manescal durant l’Edat Moderna no es restringeix com a guaridor de malalties sinó també com a “taxador” al intervenir en el reconeixement de les espècies ramaderes objecte de transaccions comercials o adreçades a l’escorxador pel consum humà. Així com també per inspeccionar el bestiar provinent “fora fronteres” (França). Amb tot, l’examen “post-mortem” del bestiar no va ser objecte de les competències dels manescals del moment, tasca que estava encomanda a oficials dels ajuntaments (com els mostassaf)

La protecció divina es una altra de les facetes a que cal recorre per tal de d’oferir una visió completa del guariment dels animals durant l’absolutisme borbònic. Especialment pel que fa a les malalties infeccioses i epidèmies, hi havia sempre una causa divina, sobrenatural, que explicava l’origen d’aquests mals. Per aquest motiu s’originaren una sèrie de rituals i remeis religiosos. El cas de Sant Antoni Abat, com a protector dels animals es un exemple paradigmàtic. Processons i misses es succeeixen per invocar al sant la protecció davant les diferents malalties animals.

Amb tot i el que s’ha explicat, va ser molt comuna la coexistència de les tres posicions en tant que elements que convergien cap a l’objectiu de la medicina pel bestiar. El Racionalisme de la Il.lustració sembla que no va tallar d’arrel comportaments heterodoxes que s’anaven multiplicant durant aquest segle i es van produir nombrosos cassos d’intrusisme pels quals el Protoalbeiterat tenia poca cosa fer. Sobre la pràctica veterinària cal dir que durant aquesta època es va caracteritzar per un poc avenç dels coneixements clínics i de la importància de l’empirisme i l’experimentació com a pràctica diària basada en la doctrina galènica

Aquesta es una síntesi d’un article molt documentat que podreu consultar a text complet a la web de la revista Asclepio:

Medicina para animales en la cataluña del siglo XVIII: una práctica médica plural / Alfons Zarzoso.- Asclepio. Revista de Historia de la Medicina y de la Ciencia, 2007, vol. LIX, nº 1, enero-junio, págs. 101-130, ISSN: 0210-4466