Aquest any es celebra el cinquantenari del XVI Congreso Internacional de Veterinaria. Un congrés que es va celebrar a Madrid del 21 al 27 de maig de 1959 i que va tenir una importància potser encara no prou destacada en la recerca de la història propera de la nostra disciplina. En aquells moments de rellançament de les economies de postguerra, la ramaderia i la producció alimentària jugaven un paper primordial i, com no, la veterinària ja volia abastir la seva implicació en els àmbits de la producció ramadera i alimentària, tal com s’està preconitzant avui dia de forma fefaent. Podem llegir en el futllet de la programació de l'event: “Con un contenido puramente clínico en los comienzos de esta profesión milenaria, poco a poco ha ido ensanchando sus horizontes hasta desempeñar papeles de considerable importancia en la higiene de la alimentación humana, en la bromatologia, en la inspección de las sustancias alimenticias e industriales y en la zootecnia, entendiendo con esta última palabra todo el conjunto de técnicas puestas al servicio del incremento y perfección de las producciones ganaderas.” [programa preliminar XVI Congreso Internacional de Veterinaria]
Els congressos internacionals de veterinària havien començat ja el 1863 i estaven arribant al seu primer centenari. La internacionalització de la ciència veterinària va venir donada en els primers temps a la necessitat de coordinar-se entre els països per fer front als diferents brots epidèmics i zoonòtics que impulsaven la necessitat d’establir plans massius de tractament i prevenció de les diferents malalties infeccioses que afectaven a la ramaderia internacional i causaven grans perjudicis econòmics i sanitaris. Aixi els veterinaris de diferents països van establir la necessitat de plantejar plans de lluita antiepizoòtica a través de reunions que determinaven les mesures per lluitar de forma coordinada. John Gamgee [Our domestic animals in health and disease, 1863], del Edinmburgh Veterinary College va ser el que el que va promoure aquestes inicials reunions. Veiem aquí una primera relació dels congressos internacionals celebrats fins el moment:
- 1863 - I Congrés (Hamburg)
- 1865 - II Congrés (Viena)
- 1867 - III Congrés (Zurich)
- 1884 – IV Congrés (Bruseles)
- 1889 – V Congrés (Paris)
- 1895 – VI Congres (Berna)
- 1899 – VII Congres (Baden)
- 1905 – VIII Congrés (Budapest)
- 1909 – IX Congrés (La Haia)
- 1914 – X Congrés (Londres) – 1a GM impideix la celebració
- 1930 – XI Congrés (Londres)
- 1934 – XII Congrés (New York)
- 1938 – XIII Congrés (Zurich)
- 1949 – XIV Congrés (Londres)
- 1953 – XV Congrés (Estcolm)
- 1959 – XVI Congrés (Madrid)
Tot i que inicialment el XVI congrés s’havia de celebrar a Argentina o Xile, van ser els espanyols els encarregats d’organitzar-lo. Ministeris, facultats de veterinària, cossos professionals, i diverses associacions es van abocar en l’organització d’aquest congrés. Una mostra d'aquest interès suscitat pel congrés de Madrid es el catàleg de l'exposició bibliogràfica, prologat pel director de la Bibloteca de la UCM, Javier Lasso de la Vega, que es conserva a la UCM i que us mostrem aqui amb el títol: Catalogo abreviado de obras raras y curiosas de veterinaria de los siglos XV al XVIII.
Espanya s’havia incorporat tard en l’assistència a aquest tipus de reunions internacionals. No va ser fins el 1909 en que els professors Turró (Bcn) o Tejedor (León) van assistir a la conferència de la Haia. I no va ser fins el 1930 en que la veterinària espanyola va fer la seva representació oficial en que es va designar a Sanz Egaña com a delegat i representant de la Asociación Veterinaria Española. El 1959 era el primer congrés internacional veterinari que es celebrava a la Península Ibèrica.
L’any de la celebració del congrés a Espanya es vivien moments de “canvi” tot i la dictadura existent: Els “tecnòcrates” van començar a planificar l’economia d’un país encara delmat per les conseqüències de la Guerra Civil i que no havia rebut cap impuls extern com si que van tenir la resta d’economies europees al final de la II Guerra Mundial amb el Pla Marshall. Per això un grup d’economistes, la major part pertanyents a l’Opus Dei, van apostar per apartar l’economia autogestionària per donar pas a un “desarrollisme” econòmic sense precedents. Aquest pas es va poder fer gràcies als coneguts com a “Planes de Desarrollo Econòmico y Social”: I: (1964-1967); II: (1968-1971); III: (1972-1975) que durant dues dècades van promoure l’economia del país amb un creixement del 8,6% del PIB. La base de tota aquesta planificació es va gestar amb el Plan de Estabilización (1959). Personatges com Laureano López Rodó i Fabià Estapé van pilotar uns plans que pretenien incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals, sanejar l’economia per posar les bases a un desenvolupament econòmic posterior, liberalitzar el sistema econòmic. No obstant, al principi les congelacions salarials i el descens del consum van suposar un retrocés econòmic i increment de l’atur que solsament es va poder mitigar amb l’augment de l’emigració a l’estranger.
Però anant al nostre terreny. Com van viure els veterinaris del moment aquest període d’inicis de canvi de l’Espanya autàrquica a la lliberal ?; Es van notar els senyals d’obrir portes a l’exterior tant tècnica com intel.lectualment ?; Com van viure els veterinaris l’emigració a l’exterior ?. Aquestes i altres preguntes seria bo que fóssin estudiades i investigades com a testimoni d’un període cabdal per la història contemporània veterinària.
Podeu llegir les ponències del congrés a la Biblioteca de Veterinària de la UAB:
Congreso Mundial de Veterinaria (16è : 1959 : Madrid, Madrid) / XVI Congreso Mundial de Veterinaria = XVIe Congrés International Vétérinaire = XVIth International Veterinary Congress = XVI Internationaler Tierärztlicher Kongress.- Madrid : [Congreso Mundial de Veterinaria], 1959
0 comentaris: