Historia Veterinaria

Els editors de la revista "Metode" i la Universitat de València, en motiu del tri-centenari del naixement de Carl von Linne i el Comte de Buffon van editar l'any passatun llibre dedicat als "Nostres Naturalistes". Ara també a les bibs univ. catalanes. Amb aquest títol, Josep Ma Camarasa [bibliografia] i Jesús Ignasi Català [bibliografia] han elaborat una edició de les personalitats dels Països Catalans que s’han dedicat a estudiar la Història Natural des dels seus origens fins l’actualitat. En aquesta obra hi trobarem referències tant d’estudiosos dels animals i plantes, com el de fòssils, roques i minerals. Es tracta d’una obra en dos volums, dels quals només s’ha publicat el primer, i que te la següent distribució: 1: Assentament d’una tradició de coneixement, 2: El temps de la curiositat, 3: El temps de la classificació i descripció, 4: El temps dels viatges i les teories. Donem una panoràmica del llibre que, alhora, ens serveix per fer una visió de l’evolució de la nostra història natural.

En el segon capítol segueixen prevalent la tasca de botànics i metges però també s’incoropora una nova figura, els geografs que descriuen el territori propi o forani. Pensem que el segle XVII es el segle de la revolució científica, en que es descobreixen nous fenòmens i essers vius. Cristòfor Despuig es un respresentant d’aquells erudits renaixentistes en que descriu la seva geografia en l’obra “Los Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”. El mateix que faria anys mes tard Gaspar Escolano per València. Però l’obra mes valuosa des d’un punt de vista naturalista es “Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripcio natural , ço es de coses naturals de Cathaluna” per part del jesuïta reusenc Pere Gil i Estalella. Obra que va romandre inèdita fins que el 1949 Josep Iglesies en va fer una edició crítica. Amb Joan Salvador i Boscà [mes info a l'article "Plantas cultivadas enel herbario Salvador (siglos XVII-XVIII)"] , comença una nissaga de naturalistes catalans que va des de 1600 fins el 1850. El fundador Joan va començar a arreplegar tota mena de llibres de plantes, minerals i altres curiositats de la natura que formaren una gran biblioteca que aniria creixent al llarg de dos segles i seria visita obligada a tots els naturalistes de Barcelona. El seu fill Jaume Salvador es ja un científic pertanyent a la moderna botànica prelinneana que contactà amb l`èlit científica del moment, especialment amb Joseph Pitton Tournefort, John Ray i Peire Magnol. A València, l’anatomista Crisostom Martínez [bibliografia] va ser un dels primers microscopistes hispànics, i va ser un dels màxims respresentants del moviment “Novator” [mes info a l'article "Incidencia del desenvolupament científic europeu a les ciencies de la salut en els Paisos Catalans en el segle XVIII: aportacions de la farmacopea londinensis"] entre XVII i el XVIII que intentaria renovar la ciència espanyola

Arribem a la Il.lustració en el tercer capítol, segle de revolucions polítiques i de coneixement i racionalizació cientifics. Els naturalistes son encara col.leccionistes, però incrementen els seus coneixements, els ordenen i intenten comprendre’ls. Linne i Buffon son el paradigmes representatius del corrent conegut com Encyclopedie. El segle XVIII es també un periode en que s’institucionalitza la ciència al crear-se societats científiques i acadèmiques especialitzades. I ara trobem també un nou membre de la saga Salvador: Joan Salvador, fill de Jaume i, segons els estudiosos, el que te la formació científica mes completa de la nissaga. No obstant es també fill de les circumstàncies polítiques de l’època. En el moment en que estava treballant en un Botanomasticon Catalonicum [mes info a la tesi en xarxa "Estudis sobre cinc herbaris historics de l'Institut Botànic de Barcelona"], esclata la Guerra de Successió i es malbarata la seva obra. No obstant si que disposem d’un estudi sobre la pesca litoral a Catalunya, encarrec fet per Antoine de Jussieu. Per altra part cal esmentar a Pere Barrère, de Perpinyà, gran viatger que es va especialitzar en matèria botànica i ornitologia. Vegis la seva obra “Ornithologia Specimen Novum” de clara inspiració linneana. Finalment esmentem a Josep Quer (cirugià) i Joan Minuart (apotecari) [mes info a l'article Botànica Moderna de l'Enciclopèdia Catalana] van cultivar l’estudi de la botànica especialment als Pirineus. El primer es destacable també pel seu estudi “Flora Española”. Nomes amb Antoni Palau, els coneixements de Linneum seran introduïts i reconeguts per tots els naturalistes hispànics. A finals del XVIII es crea la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona que generarà diversos treballs dins l’àrea naturalista d’eminent caire aplicat en les àrees agrícola i terapèutica. I una mica mes tard la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. A Mallorca, Bonaventura Serra destaca en els estudis d’història natural, botànica i agricultura, fundant alhora la Societat Mallorquina d’Amics del Pais [mes info a l'article Palma: La història - De la guerra de Successió a la guerra del Francès].

El quart i darrer ens situa en el tombant del XVIII i XIX, en que es produeixen canvis significatius en els investigadors de les ciències naturals. El procés d’institucionalització científica endegat dècades enrrera permet la creació de veritables professionals que es dedicaran a fer treball de camp i elaborar teories pròpies i novedoses. I, aixi mateix, es promouran dues maneres de treballar que formaran dos corrents diferenciats “naturalistes de gabinet” i “naturalistes de camp”. Georges Cuvier i A. Von Humboldt son els seus màxims representants. Antoni Josep Cavanilles es el botànic valencià mes significatiu de finals del XVIII que porta la tradició linneana al seu màxim nivell. Un altre presonatge destcat es Joan Baptista Bru que es va dedicar mes a la Zoologia, concretament a la taxidermia , l’anatomia animal i al seus dibuix, dins el Real Gabinete de Historia Natural de Madrid. Carles de Gimbernat [bibliografia], barceloní, va destacar en l’àmbit de la geologia, un exemple clar de naturalista de camp. El també viatger valencià Simon de Rojas va destacar pels seus estudis en geobotànica. Amb els seus companys Donato Garcia i Mariano La Gasca funden la primera revista naturalista d’Espanya: “Anales de Ciencias Naturales”. No obstant, la invasió francesa i la posterior Guerra del Francès van suposar un sotrac important en el desenvolupament de l’activitat científica del nostre país. A partir dels anys 20 visiten Espanya molts científics estrangers imbuïts per l’esperit romàntic de l’època. I per altra banda, ens trobem amb un redreçament dels estudis acadèmics, emmirallats per la creació de les facultats de ciències a França i Alemanya. Joan Francesc Bahi [mes info a l'article La botànica moderna als Països Catalans ] , cirugià pero dedicat a al botànica es un difusor de l’obra científica estrangera. Edita al castellà la primera obra de botànica a Catalunya “Elementa Terminologiae Botanicae / J.J.Plenck” i sosté un periòdic mensual “Memorias de Agricultura i Artes”. Agustí Yañez, dins el Reial Col.legi de Farmàcia de Sant Victorià, manté també la tasca divulgadora amb la publicació de “Lecciones de Historia Natural” un pas mes cap a l’extensió del coneixement en llengues vernacules. Ja cap a mitjans del XIX les idees evolucionistes de Darwin suposarien un autèntic terratrèmol en la concepció de la història natural entesa fins el moment. Jean-Baptiste Lamarck fou pero un precursor de les idees evolucionistes que va crear escola. Entre els deixebles mes significatius trobem a Antoni Bergnes de las Casas [bibliografia], gran activista de la divulgació científica i rector de la UB. Va ser el primer en editar les obres completes de Buffon a Espanya i gran seguidor del Lamarckisme. Espanya seguia però lluny de pujar-se al carro de la investigació científica al llarg del XIX. Amb algunes honroses excepcions com la del geòleg valencià Joan Vilanova [mes info a l'article  La formació del mapa agronòmic de Catalunya. Una aportació d'en Marià Faura i Sans al progrés de Catalunya]  que van posar els fonaments per al renaixement de la pràctica científica a Espanya al darrer terç del XIX.

A Rijnberk i DW Ramey publiquen a: Australian Veterinary Journal.- Volume 85 Issue 12 Page 513-516, December (2007) l'aritcle titulat "The end of veterinary homeopathy"
doi:10.1111/j.1751-0813.2007.00174.x

Aquest text descriu la història del desenvolupament de l'homeopatia per Christian Friedrich Samuel Hahnemann, (1755-1843) un metge que desenvolupa la seva carrera professional a Alemanya a finals del 1770. Hanneman estudia Medicina a Leipzig i Viena, assolint el títol de doctor a Erlangen en 1779. Va mantenir contactes amb el químic francès Lavoisier que el va persuadir a seguir investigant en aquest terreny. Hanneman va guanyar reputació en desenmascarar l'ensucrament del vi amb plom i per publicar investigacions sobre l'enverinament per arsenic. Entre 1790 i 1805 es va dedicar a publicar i va escriure mes de 5500 pàgines en diferents mitjans

Primer va desenvolupar les seves idees sobre homeopatia quan experimentava els símptomes de la malària després de prendre quinina; tot formulant la teoria de que les malalties podrien ser curades per medicaments que produíssin símptomes similars a les malalties induides en individus sans. També creia que a força de pulveritzar les dilucions extremes dels medicaments utilitzats es promovia una emissió que forçava la curació interna. En l'article s'examina també la base científica de l'homeopatia i l'evidència a favor de la seva eficàcia.

Entre les seves obres mes destacades trobem:
# The Organon of the Healing Art (1810) explica la teoria de la medicina homeopàtica. Hahnemann va publicar la 5a edició el 1833; i una edició no acabavada que no es publicaria fins el 1921.
# Materia Medica Pura es una compilació de les prescripcions homeopàtiques, publicats en sis volums de 1820s (vol. VI al 1827.) Amb noves edicions al 1830 and 1833, respectivament.
# Chronic Diseases (1828) es una elucubració de les arrels i la cura de malalties cròniques, segons la teoria de l'homeopatia, publicats en cinc volums durant els 1830s.

L'article esta disponible a través de la xarxa de les bibliotques universitàries catalanes en html i en pdf

Bibliografia sobre la història de l'homeopatia la podeu trobar a diferents biblioteques universitàries catalanes

Des del blog d'Històriadelamedicina.org ens arriba la notícia d'un recurs important per aquells estudiosos de les malalties infeccioses i epidemiologia: Es tracta de Contagion: Historical Views of Disease and Epidemics.

Una biblioteca digital que inclou recursos en accés obert de la Universitat de Hardward i amb continguts també de la Biblioteca Francis A. Countway del Centre d'Historia de la Medicina de Harvard. Inclou diferents seccions: Base de dades amb mes de 5000 pàgines de documentació accessible en línia; Un "Timeline" o Cronologia de fets rellevants sobre història epidemiològica. La pàgina de cerques permet navegar per temes (Texts, Early Printed Books, Manuscripts, Broadsides, Images y Topics/Genres), o buscar per títols, nom, tema o gènere, o tots a la vegada. També admet operadors boleans. Una altra possibilitat interessant és que es pot buscar a text complet. Si s'escriu una paraula o frase el cercador retornarà una lista de enllaços ordenats per rellevància que porta a les pàgines que les contenen.
El menú de l'esquerra ens permet navegar pels següents temes:

Cholera Epidemics in the 19th Century (Les pandèmies de cólera al segle XIX)
The Great Plague of London, 1665 (La Gran Pesta de Londres, 1665)
The Boston Smallpox Epidemic, 1721 (L'epidèmia de verola de Boston)
“Pestilence” and the Printed Books of the Late 15th Century (Pestil.lències i llibres impresos a finals del segle XV)
Spanish Influenza in North America, 1918–1919 (La grip espanyola a Nortamèrica, 1918-1919)
Syphilis, 1494–1923 (La sífilis, 1494-1923)
Tropical Diseases and the Construction of the Panama Canal, 1904–1914 (Enfermetats tropicals i la construcció del Canal de Panamá, 1904-1914)
Tuberculosis in Europe and North America, 1800–1922 (La tuberculosi a Europa i Norteamérica, 1800-1922)
The Yellow Fever Epidemic in Philadelphia, 1793 (L'epidèmia de febre groga a Filadelfia, 1793)
General Materials (Materials de tipus general)
Notable People (Figures clau a la història de les enfermetats i epidèmies)

Entre els materials de tipus general trobem enllaços a: Colonialisme i Medicina internacional, Conceptes de contagi i Epidèmies, Medicina domèstica; Teoría microbiana, Teoría humoral, Conferències Sanitàries Internacionals, Geografía mèdica, Salut pública i Vacunació. Finalment trobem un recull d'enllaços relacionats.

Podeu trobar bibliografia sobre història de l'epidemiologia , epidèmies, malalties infeccioses i salut pública a les biblioteques universitàries catalanes.

Volem fer difusió ara d'una obra que als mitjans no se'n va fer molta promoció però que es important que els professionals del sector la tinguin en compte. També els historiadors. Es tracta de:

Diccionari de veterinària i ramaderia. 4
Barcelona: Enciclopèdia Catalana: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2002.
XXXIII, 698 p. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Diccionaris terminològics)
ISBN 84-412-0903-0; 84-393-5857-1

Des de fa un temps consultable també en línia en format pdf. Es tracta d'un Diccionari amb uns 6.000 termes catalans amb definició i equivalències en castellà, francès i anglès, relatius a disciplines pròpies de la veterinària (fisiologia dels animals, malalties que els afecten, clínica animal i inspecció veterinària de granges i escorxadors) i d’altres àrees relacionades, com la genètica, la bromatologia i la ramaderia (cria i explotació, nutrició, tècniques reproductives, etnologia, morfologia, colors i particularitats dels animals, i sistemes d’identificació). La seva importància be donada perque és l'únic diccionari especialitzat fet no tant sols a Catalunya sinó a Espanya amb fonts especialitzades del pais, i no pas sent una senzilla traducció de l'anglès. Una mostra mes de quin nivell tenim en quant a la publicació científica en termes especiaitzats. Molts professionals de la veterinària i ramaderia hi heu participat com a consultors i podreu refrendar el que estem dient.

Aixi mateix cal dir que forma part de la col.lecció d'altres diccionaris especialitzats en l'ambit sanitari: Diccionari d'oftalmologia, Diccionari d'otorinolaringologia, Diccionari d'immunologia, Terminologia de la sida,i la seva obra estrella com es el Diccionari Enciclopèdic de Medicina que podeu trobar a la web del Dep de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Aquest diccionari, com la major part de diccionaris especialitzats que publica el govern català ha estat possible gràcies a la tasca d'una institució de gran prestigi en l'àmbit terminològic com es el Termcat que ha fet i fa una tasca importantíssima en la normalització de la llengua i en la creació i manteniment de diccionaris especialitzats, així com un servei de consultes en línia (Cercaterm), un servei de banc de dades de termes normalitzats (Neoloteca) ara acaba de treure també una aplicació informàtica perque poguem crear els nostres propis diccionaris especialitzats (Gesterm)

Volem aprofitar des d'aqui, fer un petit homenatge al nostre associat i vell amic Jaume Gratacós i Masanella, autor de l'obra Diccionari d'exterior del cavall, un gran treball terminològic que ha rebut els elogis ben merescuts de tots els companys de professió.

Altres diccionaris de veterinària els teniu a l'abast a la Biblioteca de Veterinària UAB

La Fondazione Initiative Zoorpofilattiche e Zootechniche di Brescia (FONDIZ) apublica en format electrònic una col.lecció de documents tècnics en format pdf. Entre ells hi podem trobar dos congressos d'història de la veterinària celebrats fa poc temps a Itàlia:


35th INTERNATIONAL CONGRESS OF THE WORLD ASSOCIATION FOR THE HISTORY OF VETERINARY MEDICINE - IV CONGRESSO ITALIANO DI STORIA DELLA MEDICINA VETERINARIA / Grugliasco (Torino), Italy, September 8-11, 2004 /Edited by-A cura di
Alba Veggetti - Ivo Zoccarato - Elisabetta Lasagna

i

ATTI III CONVEGNO NAZIONALE DI STORIA DELLA MEDICINA VETERINARIA
Lastra a Signa (FI) 23-24 settembre 2000 / a cura di Alba Veggetti

Es una llàstima que organitzacions com la World Association for the History of Veterinary Medicine (WAHM) no publiquin els seus congressos en format electrònic perquè tothom els pugui consultar.

Agrairiem que si teniu notícies de mes congressos publicats en format electrònic i d'accés lliure ens ho fessiu saber, tant d'abast internacional com nacional. Els penjariem a la nostra web perque tothom tingués accés a la informació.

El “Darrer Sopar” una de tantes tradicions que la Biblia ens evoca cada any i ens influeix, mes o menys, segons la nostra fe i practiques religioses que tinguem. Deixant a banda les creences personals de cadascú, el cert es que la Biblia, com a llibre sagrat ha creat tot una cultura, pautes de comportament, literatura, pensament, ideologia … i, vulguem o no, hi estem directa o indirectament implicats.

Be, tot això be a col.lació perquè ha aparegut recentment un article sobre “El Darrer Sopar” (en línia si teniu accés als contiguts del diari) o baixeu-lo en una reproducció autoritzada, al suplement “Especial” de “La Vanguardia”. Es tracta d’una col.laboració del periodista Jordi Jarque en que ens porta aquesta cel.lebració entre dues conmemoracions, la Pasqua Cristina (Semana Santa) i Pasqua Jueva (Pésaj). Aquesta celebració ha estat motiu de diverses controvèrsies al llarg de la història. En primer lloc el tant defenestrat Judes, sembla ser que no era tant mal home segons les darreres investigacions, i que el pintor Leonardo da Vinci, amaga tot un misteri darrere el seu quadre. Especialment després de la pel.licula "El Codigo da Vinci".

Pero be, a part de tractar-se d’un dels sopars més cèlebres de la història occidental, el que avui ens porta aqui es saber el que es menjava en aquell sopar. Segons la tradició bíblica sembla ser que els contiguts d’aquell sopar van ser Corder, Peix, Pa i Vi. Pero el cas es saber si el que es celebrava era la Pasqua Jueva o un altra cosa. Com diu el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Armand Puig, el darrer sopar no va ser un sopar pasqual: "Fue una cena de despedida, una celebración, pero no una cena pascual. El Jueves Santo no podía ser pascual. La pascua judía (Jesús era judío) se celebraba el sábado y no el jueves. Aunque ciertamente Jesús dio un toque pascual a la cena porque habló de la Alianza entre Dios y su pueblo y del sacrificio a través del pan y la sangre, que son temas de la Pascua judía. No es de extrañar, pues, que además del pan, el vino y la carne también tomaran pescado".

Però també hi ha opinions contraries en que diuen que la diferencia entre les pasques jueva i cristiana no es diferencien fins el Concili de Nicea (segle IV). Segons Deborah Chomski, la càrrega simbolica de tot el que mengen els jueus en una celebració te un simbolisme que cal seguir al peu de la lletra, i ,mes si es tracta del seu alliberament de l’Imperi Egipci: “cordero asado (que representa el sacrifi cio del cordero pascual; para el ritual se utiliza un hueso quemado de cordero, sin carne), un huevo cocido (es la ofrenda para los sacerdotes del Gran Templo, también es un símbolo de luto por la pérdida de los dos templos de Jerusalén), rábano picante (recuerda la amargura de la esclavitud en Egipto), trocitos de apio (simbolizan el renacer de la naturaleza, la primavera y la renovada esperanza de la liberación), jaroset (una pasta de manzana rallada, nueces y miel, que signifi ca la argamasa que utilizaron los judíos en la construcción de las pirámides), hojas de lechuga o escarola (dulces al principio y triste al fi nal, como el exilio del pueblo de Israel en Egipto), por supuesto el pan ácimo, sin levadura (recordando que la marcha de Egipto se realizó con prisas, por lo que no se disponía del tiempo que requiere la levadura), y cuatro copas de vino. "Al beber la primera copa se agradece a Dios habernos liberado de la esclavitud. La segunda copa de vino es para agradecer por habernos liberado del estado de servidumbre. La tercera la bebemos en gratitud por nuestra libertad. Y la cuarta es para agradecer a Dios por habernos guiado"A banda el menjar cal predre’l abans de mitjanit perque a partir d’aquell moment es converteix en impur.

Aquest article ens invita a reflexionar. No hi ha res segur, cap certesa. Fins i tot l’hòstia sagrada del cristianisme podria ser ni mes ni menys que una reminiscència de la deessa ISIS que administraven els sacerdots d’Egipte en els seus temples. La pol.lèmica està servida ...

Podeu trobar més informació sobre diferents aspectes de l'alimentació en la Biblia a les biblioteques catalanes.

Des de WorldHistoryBlog ens arriba la noticia de l'article sobre la historia dels gossos mastins escrit per Autumn Louther A Brief History of The Mastiff Breed que troba un complement amb el de Diane Mackenzie amb el títol A Short History Of The Mastiff Dog
El primer es centra el els mastins a Gran Bretanya i cita els origens celtes d'aquesta raça de gossos. Quelcom que ens resulta bastant poc creible quan la major part dels tratadistes posen l'origen dels mastins en els molossos assyris que, a través dels fenicis, van ser desembarcats al continent europeu i van originar multitud de races de gossos de gran tamany.
Els mastins van començar a ser gossos de caça i guerra que s'extengueren per tot el mon. Des de les legions d'Hannibal en el seu desembarc cap a la conquesta de Roma fins els exèrcits de Kublai Khan que entrenava aquesta raça per les seves conquestes.
A Gran Bretanya, el segle XI son una de les poques races registrades per nom i son usades tant com a protecció com per la caça del cèrvol i l'os. Mes endavant també serien utilitzades com a espectable de lluuita entre toros i mastins que va ser prohibit sobre el 1830. Actualment es una raça familiar que també s'utilitza com a gos de gurada, observador, rescat. Aquesta raça va saltar a la fama amb la pelicul.la Turner & Hooch (Socis & perdiguers, Socios & sabuesos) protagonitzada per
Tom Hanks i el mastí francés Beasley.
L'article de Autumn no deixa de ser un pretext per visitar la seva web que promociona el seu llibre pero esta donar-hi una ullada i coneixer tambe la web Ezine articles ,una plataforma que pretén fer difusió d'articles originals a experts en un tema i que es difon a editors de revistes que poden adoptats en les seves publicacions.
Molta informació per passar llarga estona llegint ...

Si teniu mes interés sobre saber quelcom d'aquesta raça mil.lenària podeu visitar:

The History of the Mastiff

Mastiff Dog Breed Origin and History

Mastiff Dog - A History Course

Mastino History

The Origins of the Dogs (Naturhistorische Museum Bern)

Historia del Bullmastiff
de Lima-Netto, Christina

El origen de los mastines ibéricos: La trashumancia entre los pueblos prerromanos de la Meseta
Luis Gerardo Vega Toscano, María Luisa Cerdeño Serrano, Belén Córdoba de Oya
Complutum, (Nº 9, 1998) , pags. 117-136

Asociación Española del Perro Mastín Español

Aquesta web, es un espai recomanable principalment per la informació que allotja. Esta estructurada en seccions:

Línia del temps de cites; Webs de bibliografia històrica
⇒ Antiquity, Ancient Animal Rights Law & The Middle Ages
⇒ The Renaissance & Early Anti-Cruelty Legislation
⇒ Age of Enlightenment
⇒ Romantic-Utilitarian Age, Modern Legislative Beginnings
⇒ Victorian Age, Anti-Vivisection & the Early 20th Century
Cites i Biblioteca Digital

Cada cita te un acronim que identifica una tipologia de contingut: ARQ-Animal Rights Quotes (drets dels animals); BSH-Blood Sports-Hunting (crueltat dels animals); HUM-Humanity, Justice, Humane Education (humanisme vers els animals); INT-Intelligence, Reason, Emotion (interconnexió home-animal); LAW-Ancient Laws for the Protection of Animals (lleis de protecció dels anmals); Poetry-Plays (poesia en relació als drets dels animals); REL-Religion, Religious Quotes & Sermons (religions en contra de la crueltat vers els animals); USE-Use-Abuse of Animals (mals usos fets pels homes vers els animals); VEG-Vegetarianism Quotes (referències als principis vegetarianistes); VIV-Vivisection Quotes; Anti-Vivisection (contra la vivisecció i experimentació animal)

Tinguem en compte que es poden fer cerques per personatges que han dedicat part de la seva literatura o pensaments a la defensa dels drets animals, des de Buddha fins a Byron, passant per Herodot, Leonardo da Vinci o Montaigne, per citar-ne alguns.

Sobre l’orientació d’aquesta web tinc però els meus dubtes. En el seu apartat de “About” llegim:
"As a free online library, literary research resource, animal rights timeline and historical literature archive, AnimalRightsHistory.Org promotes and facilitates: access to information, education, literary research and the preservation of historical literature on animal rights, animal welfare and the humane movement against cruelty to animals."

Però qui son realment ells, qui esta al darrera ?

Si esteu interessats en el tema de la defensa dels drets dels animals tambe podreu trobar informació a l’exposició virtual de la Biblioteca de Veterinària UAB titulada “Benestar i drets dels animals” del 2006: i bibliografia sobre el tema a la UAB alguns dels titols en versió digital ó també a a les Bibs univ. Catalanes

Fa poc, a “El Publico”, un diari recent pero que aviat ha aconseguit el seu espai, entre els lectors amb continguts especials i poc retòrics com acostumem a trobar en la resta de premsa a l’us, ha fet una entrevista a Felipe Fernandez Armesto (10/03/2008). Un historiador que, com molts d'altres, ha trobat fortuna fora de les fronteres espanyoles i s'ha vist recompensat.

Segons ell aborda el tema de la historia del menjar perque “estaba casi abandonado por los historiadores y a fin de cuentas es el aspecto más fundamental de la vida, porque no hay vida sin comida”. Fins ara ha estat treballant al Dpt. d’Història de la Tufts University (Boston – USA)

L’historiador reflexiona sobre el fet de que si be tots els animals mengen, l’Homo Sapiens es l’unic ue ha creat una cultura pròpia a base de la preparació dels aliments. Continua tot dient que si be es creu que altres hominids podrien haver utilitzat el foc, nomes la nostra espècie se l’ha pogut vincular amb el foc, aproximadament amb la seva emergencia fa uns 150.000 anys. I segueix tot dient que amb el conreu de l’agricultura i ramaderia l’home ha canviat radicalment el planeta terra: “Hemos logrado influir en el medio ambiente desafiando a la evolución, creando especies que son producto de un proceso de selección basada en los objetivos del ser humano, convirtiendo desiertos en jardines y jardines en desiertos...”.

Però sembla que a Fernadez Armesto li va això de la pol.lèmica. En contra de l’opinió majoritària dels científics que expliquen que la ingesta de carn i el seu valor proteic va influir en el tamany i la capacitat del cervell, ell ho rebat tot dient “cerebros pequeños son capaces de abarcar grandes pensamientos” i, en canvi li atorga un valor afegit en el fet de contribuir a “forjar comunidades”. I continua la seva” llibertat de càtedra”, tot expressant que el canibalisme es una cosa normal: “Es interesante moralmente, yo no veo nada en contra del canibalismo, siempre que el cadáver que te pongas a comer haya muerto antes de un modo decente… Es algo normal en las sociedades humanas; casi todas lo han practicado en una etapa determinada de su historia”

Evidentment tothom te dret a opinar, i a optar per una explicació o un altra. Fernandez-Armesto es autor de diverses obres , algunes d'elles a les biblioteques catalanes, i també ha estat objecte d’algun incident del que s’han fet ressò els mitjans.

Avui es el Dia Internacional de l’Aigua. Un dia dedicat enguany a la seva salubritat. Volem aquí fer una petita incursió sobre la història d’aquest element que ha estat fruit de grans esdeveniments al llarg de tota la humanitat, pero també de grans conflictes. I pel que sembla, amb els efectes del canvi climatic que tenim avui dia , les dinàmiques positives i negatives s’aniran succeint.

L’aigua es fruit de la combinació quimica d’hidrogen i oxigen que sota certes condicions de temperatura i radiació es pot generar en tot l’univers conegut. Fa uns 3500 mil.lions d’anys el planeta terra era ja un espai fortament marcat pel color blau. Durant 1500 mil.lions d’anys els continents romandran deserts pero ja es començaran a generar les primeres formes de vida al medi aquatic. Només fins 2500 anys mes tard els primers essers vius sortiran de l’aigua acompanyats d’un desenvolupament del tapís vegetal. I nomes fa 500 mil.lions d’anys que els primers éssers vius desenvolupats surten de l’aigua per evolucionar plenament en el medi terrestre. Avui tenim un planeta cobert amb un 71% per aigua, pero amb nomes un 3% es dolça. I aquí comencen els problemes, info: Planeta agua / Guy Leray (Barcelona : RBA, 1994).

L’aigua ha estat fruit de grans civilitzacions lligades estretament al seu element potable: Egipte Fraònic, Vall de l’Indi, Tigris i Eufrates a Mesopotàmia, el Yang-Tse a Xina …. Les antigues civlitzacions agràries van estar també vinculades a l’element H2O, com el Sudest Asiàtic i el cultiu de l’arros. Egipcis, fenicis i cartaginesos van navegar per la Mediterrània explotant el seu comerç a través de les aigues del nostre mar. Roma es va expandir com a imperi a través de les seves aigues. A l’Edat Mitjana les ciutats creixen i es comuniquen a les lleres dels rius, començant a fer-se navegables, i vora les costes dels mars. Però també durant segles, les succesives potències europees van utilitzar el líquid element com a vehicle de les seves conquestes i motor de les guerres entre països oponents. No obstant i això, l’home a viscut durant segles d’esquena al liquid element, sense preocupar-se de la seva salubritat. Nomes fins principis del XIX amb la introducció del concepte d’higiene i salut pública entra de ple en atendre la qualitat de les aigues de boca que pren la humanitat, especialment a les grans ciutats occidentals. Fins llavors, les epidèmies eren una moneda freqüent directament relacionada amb la insalubritat del liquid element. Pasteur , el gran pare de la sanitat pública, arribaria a dir “Bebem el 90% de les nostres enfermetats”. Per altra banda, l’aigua també en el XIX, arriba a ser font d’energia. De la roda, passem a les turbines i en conseqüència a l’electricitat. I amb l'electricitat ja ens plantem en el món actual.

L’aigua també ha estat font de conflicte, com ens ho recorda Marq de Villiers en el seu llibre “Agua, el destino de nuestra fuente de vida mas preciada”. (Barcelona : Península, 2001) al capítol ‘El agua en la historia’, p.95-118. I també en la nostra història mes recent ho comprovem dia a dia per l’us que es fa de la seva explotació per fins no sempre lícits. En l'actualitat la humanitat te greus problemes de gestió de l'aigua i els efectes de la manca de pluges en moltes zones del planeta que provoquen que la desertificació avanci a marxes forçades. Un llibre coeditat per la UNESCO:  Laureano, Pietro. "Altlas del agua: los conocimientos tradicionales para combatir la desertificación (Ipogea, Laia, Unesco, 2005)" ens proposa com diferents comunitats de tot el planeta al llarg del temps han aconseguit trobar eines molt utils per combatre aquesta nova plaga.

Podeu trobar informació escueta sobre el tema al document elaborat per la UNESCO: "Historia del Agua", i a nivell de recerca: Conflict and Cooperation related to International Water Resources:Historical Perspectives (Selected Papers of the International Water History Association’s Conference on the Role of Water in History and Development Bergen, Norway 10-12 August 2001 edited by S. Castelein and A. Otte) i a la web Water History.org

Com sempre, us deixo una una porta a consultar les fonts escrites, sempre disponibles a les nostres biblioteques.

Complementem l'anterior post sobre l'exposició etrusca a Bcn amb aquest video que analitza la composició i restauració d'una de les mes belles mostres escultòriques de l'art etrusc: "Il Cavalli Alati di Tarquinia" (Museo Etrusco Vila Giulia 9-20 Setembre 2006) . Aquest grup escultoric de terracota va ser descobert per l'arqueoleg Pietro Romanelli el 1938, ara fa setanta anys; formant part d'un dels temples mes importants coneguts fins ara de la civilització etrusca. Sorpren la seva execució detallista i la similitud al coneixement de les factures de l'escultura grega que demostra l'artista d'aquest grup escultoric datat entre finals del s. V i principis del IV a.C.

Ahir vaig anar a l'Exposició del Caixa Fòrum sobre la civilització etrusca. El titol: "Prínceps etruscs. Entre Orient i Occident". Es tracta d'un retrat d'aquesta civilització en el seu període de màxim esplendor, entre el segle VIII i el III a.C. Hi havia gent arreu, ben plena. Des d'àvies esperant a fer el brenar fins a grups escolars i col.lectius. Es una exposició altament recomanable que al final et deixa amb les ganes de saber-ne una mica mes d'aquells essers humans avantsala del gran Imperi Romà.

El seu origen es dels temes que mes s'ha posat en entredit. Ja en l'època clàssica, mentre que Herodot deia que es tractava d'un poble emigrat de l'Asia Menor establert a la Toscana, Dionís d'Halicarnàs defensava que es tractava d'habitants autoctons.

El fet es que existeix una "questió etrusca". Un poble que a començaments del primer mil.leni abans de crist es va assentar a l'actual Itàlia central, entre el Tiber i l'Arno, i que va arribar a dominiar des de la vall del Po i l'Adriàtic fins la mateixa Napols. Eren un poble de princeps i aristocrates que van lograr desenvolupar grans ciutats al voltant de les families nobles, precedent de les ciutats-estat italianes ¿?. Els etruscs van créixer en un moment de gran desenvolupament dels contactes comercials en el si de la Mediterrània. Cartaginesos,Fenicis i Grecs visitaven les seves costes i van aportar a aquesta civiltzació un "estil de vida" orientalitzat que caracteritzarà l'essència de la seva civilització. Les tombes dels princeps etruscs ens recorden a les del emperadors assiris, amb la seva simbologia de peces zoomorfes i una abundant presència d'èquids, que van promoure amb el seu gust per les competicions eqüestres. Un tret distintiu de la civilització etrusca respecte a les civilitzacions coetànies del moment es la llibertat dels seus individuus i la presència de la dona en diferents activitats públiques al costat dels homes. Volem també destacar la representació de l'espectacular Necròpolis de Triclini (Tarquinia) que ocupa un lloc destacat a l'exposició.

He aprofitat i hem comprat el llibre de Lara Peinado, Federico "Los Etruscos, pórtico de la historia de Roma". (Madrid : Cátedra, 2007) que ens amplia moltes de les pistes que hem vist a la mostra. Pel que fa als animals hem de dir que hi una abundant documentació de la caça de senglars, cèrvols, ànecs, donat que sembla que hi havia moltes zones pantanoses, propicies pel desenvolupament d'aquesta activitat. La "Tomba della Caccia e della Pesca" (Tarquinia) es un exemple d'aquest comentari.

Interessats en l'art etrusc visiteu: Etruscan art (Rozmeri Basic / University of Oklahoma ), Etruschi (Canino.info), Etruschi (Agmen comunicazione). I per la civilitació etrusca: Etruschi in Italia (Ministero per i Beni e le Attivita Culturali), Civilizacion Etrusca (Encarta), i l'article de: Los origenes de Roma: Los etruscos /Por Antonio Pérez Largacha- Universidad de Alcalá. Les biblioteques universitàries catalanes tenen també abundant bibliografia sobre història dels etruscs, i art etrusc.

Aprofiteu qeu s'acaba el 4 de maig. Una bona excusa per visitar Barcelona si sou de fora !

També conegut com a Gaius Plinius Secundus.

Deixem ara els deus i semi-deus que han inciat aquesta sèrie encetada per
Asclepi i anem a trobar a un personatge real. Plini (eng) o Gaius Plinius, Historiador, científic, enciclopedista ... Es considerat com un dels grans pensadors de l'antiguitat clàssica. Prolífic escriptor, s'inicia en la carrera militar a Germania, als 23 anys, que perllongaria durant dotze tot i formant part de la classe dirigent de cavallers "eques".
Després del seu periple a l'exèrcit parteix cap a Roma per dedicar-se a l'estudi i les arts. Obte diferents càrrecs oficials sota l'emperador Vespasià, fet que el conduirà a scriure un tractat de cavalleria "De jaculatione equestri", una historia de Roma, en especial pel que fa a les guerres els romans i els germànics, i altres escrits avui perduts.
Amb Vespasià va tornar a la Península ibèrica com qüestor i procurador de l'erari a la Bètica, i durant la seva estada va recollir diversos materials que va utilitzar en la seva gran obra "Naturalis Historia" (eng) (circ AD 77 de la nostra era) composta per 37 llibres amb la següent estructura:

* I: Proleg, sumari, bibliografia
* II: Astronomia, Matemàtiques i Clima
* III-VI: Geografia i Etnografia
* VII: Antropologia i Fisiologia humana
* VIII-XI: Zoologia
* XII-XXVII: Botànica, incorporant agricultura, horticultura i farmacologia vegetal
* XXVIII-XXXII: Usos medicinals d'animals i plantes. Magia
* XXXIII-XXXVII: Mineralogia, aplicació a la vida i art: arquitectura, escultura, pintura i arts suntuàries.

Es tracta d'una obra compendi del coneixement romà del seu temps, i de la qual Cuvier, va dir que es tractava de la millor compendi del coneixement humà que havia donat la humanitat desde els temps antics. Alguns autors però dubten del seu rigor científic ja que, a la seva introducció exposa que cita 100 autors de gairebé 2000 llibres que, alhora versen sobre uns 20000 temes. Sembla ser que va ser un lector compulsiu pero que es va fiar massa del que escribia l'autor de cada obra. Com diu Ken Parejko a "Pliny the Elder: rampant credulist, rational skeptic, or both?" Skeptical Inquirer, Jan-Feb, 2003  , com es possible que escrigui coses com ?: "Alla a Etiòpia un pot trobar cavalls alats amb banyes, anomenats pegasus, el mantichora, amb la cara d'un home, cos d'un lleó, i cua d'un escorpí, i els catoblepas, la mirada als ulls del qual fa caure mort al que l'observa. (8.30)"

No obstant, es tracta d'un dels autors mes "racionlistes" del món clàssic, que dona cita de les fonts al final de cada capitol i estructura el text amb sumari. Va ser també famós per les seves màximes com "La verdadera glòria consisteix a fer el que mereix ser escrit;i escriure el què mereix ser llegit" (vegeu-ne un recull)

Va morir quan essent cap de l'esquadra a Misenus, càrrec que li va confiar l'Emperador Titus, es trobava
en aquell enclau prop de Pompeia i, accidentalment es va intoxicar amb la  inhalació de gasos tòxics per l'erupció del Vesuvi (23 d'agost del 79).

Les versions completes de "Naturalis Historia" les podeu trobar en llatí i en anglès. Si voleu saber mes sobre Plini "el vell" podeu consultar alguna de les 194 edicions d'obres escrites o participades per Plini el vell a les bibs univ. catalanes; o 46 llibres que parlen sobre Plini el vell a les bibs. univ. catalanes.

“Audentes Fortuna iuvat” ("La sort es del qui la lluita")

Parlant de cetreria i la seva història es inevitable ressenyar la tasca que fa l'Archivo Iberoamericano de Cetreria (AIC) . Es tracta d'un projecte d'investigació de la Universidad de Valladolid sorgit el 2004 en col.laboració amb Asociacion Española de Cetreria y Conservacion de Aves Rapaces

Es va voler promoure la sol.lictud de la cetreria com a Patrimoni Inmaterial de la Humanidad al simposi d'Abu Dhabi al setembre de 2005, sota el títol Falconry: A World Heritage. A partir d'aquell moment les organitzacions de ceteria i tots els particulars interessats en el tema han estat convidats a participar en aquest portal dedicat a recopilar fonts sobre la historia de la cetreria iberoamericana. I en particular

# Catalogar i digitalitzar els manuscrits i els impresos, antics i moderns, que tracten de falconeria
# Catalogar i digitalitzar els articles científics i de divulgació que s'hagin publicat
# Localitzar, catalogar i publicar transcripcions electròniques de tota la documentació antiga que d'una o una altra manera es refereixi a la falconeria
# Localitzar, catalogar, fotografíar i digitalitzar totes les obres d'art el motiu de les quals sigui cetrer
# Localitzar totes les mencions que a la falconeria es faci a qualsevol obra literària i acumular-la en una antologia
# Oferir edicions electròniques dels texts medievals i clàssics a qualsevol de les llengües iberoamericana

Per aquest motiu hi trobem edicions digitals o transcrites de textos clàssics com:
"Libro de la caza" del Infante Juan Manuel; "Libro de la caza de las aves" de Pero López de Ayala; "Libro de los animales que cazan (Kitab al-yawarih)" de Muhammad ibn 'Abd Allah ibn 'Umar, "Libro de cetrería de caza de azor" Fadrique de Zúñiga y Sotomayor, per citar-ne nomes alguns.

AIC fa una tasca encomiable que val la pena que es conegui i es consulti.
Si esteu interssats en la història de la cetreria consulteu l'article A Brief History of Falconry (IAF: International Association for Falconry and Conservation of Birds of Prey) i una bibliografia: Bibliotheca Accipitraria – J. E. Borch sobre aquesta disciplina

Tot i que amb cert retard informem de la tesi presentada amb data 29/05/2007 a la Escuela de Ingenieros de Montes de la Universidad Politécnica de Madrid, sobre cetreria per part de Javier Ceballos Aranda, llicenciat en Ciències Geològiques per la Universidad Complutense de Madrid, amb el títol “Cetrería en España: Evolución histórica del empleo de Falconiformes para la caza, argumentos para su mantenimiento
y elementos para su gestión". No es habitual una tesi sobre aquest tema en la que es preten fer una tasca divulgadora sobre la cetreria a Espanya tot i fent un respàs històric des dels seus origens fins l'actualitat, i fomentant la caça amb falconiformes com un be ancestral, patrimoni cultural de la ciutadania i necessari per poder-lo conservar per les generacions futures. També analitza aquells elements a tenir en compte per tal de garantir aquesta pràctica tradicional amb una gestió correcta i de forma sostenible amb el Medi Ambient.

Ceballos també es autor del llibre titulat: “Soltando Pihuelas. Conocimiento y práctica de la cetrería” (Caïrel ediciones, 2002) lamentablement exhaurit

Ha estat un dels promotors de la proposta de declaració de la cetreria com a Patrimoni Inmaterial de la UNESCO entre altres activitats i una extensa bibliografia.

Si voleu saber-ne mes sobre aquest tema consulteu Facsimils cetreria ; Historia cetreria (biblioteques universitàries catalanes) ; i Cetreria a la UCM

Ens vam fer ressó del premi que se li va concedir al José Manuel pel seu treball "El impacto del laboratorio en la renovación de la Veterinaria española: el caso Joaquim Ravetllat (1871-1923)". El passat dia 6/03/2008 es va fer entrega del premi a la Casa de Convalescència UAB de l'Hospital de Sant Pau amb presència del Rector de la UAB Lluis Ferrer, Dr. J. Danon i Dr J. Uriach a la mesa del premi. Us oferim ara el discurs d'acceptació del premi. En aquest fa una aportació al vessant intregrador de la recerca dels cientifics dedicats a ciències de la salut i aprofita per reivindicar la trascendència dels estudis històrics de veterinària tot dient "...En la facultad de Barcelona, el afán y constancia del profesor Martí Pumarola ha posibilitado que la disciplina haya figurado de manera regular en los cursos de doctorado y durante 3 años como “asignatura de campus”. Quiero desde aquí hacer un reconocimiento público a su constante labor que ha permitido un cultivo incipiente de la historia de la veterinaria catalana mediante la creación de asociaciones, organización de congresos, dirección de tesis doctorales, etc..."

Desitgem poder llegir el treball ben aviat !

[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=vUXL1ozmYwA]

Fa poc una estàtua grega ha estat noticia a la premsa. No es habitual. Es tracta de l'Esculapi d'Empuries, que ha estat exposada a la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) al llarg de l'any passat. Ara, torna als seus origens, l'Empordà. Primer farà un viatge itinerant pel Museu de Badalona del 19 al dia 28 de febrer. I després es podrà veure al Museu de Mataró de l'1 a l'11 de març. Pere Izquierdo, director del MAC a Barcelona, manté un blog arqueològic : A l'ombra de Bosch Gimpera en el que apàreix en el vídeo que mostrem aqui titulat "Esculapi. El retorn del déu" on es mostra el procés de restauració i difusió que ha tingut darrerament l'estàtua més emblemàtica de l'Edat Antiga a Catalunya i de la Mediterrània Occidental. El procés de restauració de l'estàtua de l'Esculapi d'Empuries es el pretext per mostrar els inicis de l'arqueologia a aquest enclau clàssic gironí que va sortir a la llum el 1909; i desvetllar part dels seus secrets. Podem llegir també un article de Arturo San Agustin a "El Periodico" dins la secció 'Quadern del diumenge' del (09/03/08) "El somni sagrat d'Esculapi : l'estàtua del déu de la medicina torna a Empuries".

Un equip d'investigadors interdisciplinar han treballat amb l'Esculapi. Com a conseqüència de les troballes de restes de serp en el temple d'Empuries i la seva aparença similar a altres estàtues es considera que es tracta del déu grec Asclepi (déu grec de la salut). No obstant també podria representar al déu egipci Serapis (déu de la salut i la navegació) . Per això se'l seguirà considerant l'Esculapi d'Empuries. On s'hi s'han posat d'acord es en la datació de l'estàtua: darrer quart segle II aC, fabricat possiblement a l'Illa de Delos (Mar Egeu), i amb uns marbres similars als que van crear el Partenó i la Venus de Milo.
L'Esculapi es mostra amb una inscripció que apareixia al temple d'Apolo de Delfos "coneix-te a tu mateix" una màxima grega que afecta tant a l'estàtua com a tots els visitants de l'exposició i a la humanitat en general. El 15 de març torna defintivament ¿? a Empuries (Emporion en grec, que vol dir centre comercial, una premonició per l'esdevenidor ...?), fet que servirà per celebrar el centenari de l'inici de les excavacions d'aquell enclau grec.

Asclepio (cast), Asclepius (eng), Ασκληπιός(grec) - Asklēpiós(trans), Aesculapius - Esculapio (imperi romà)
Segons la tradició mitològica (eng) Asclepi era fill d'Apolo i de la mortal Coronis o Corónide.
Va ser educat pel centaure Quiró, en la medicina -principalment en el guariment amb plantes medicinals; juntament amb Apolo i Atenea, pel que fa a la caça, al surest de Tesalia.
Es diu que el jove Asclepi va arribar a dominar l'art de la ressurrecció, retornant la vida a gran nombre de persones per tot Grècia.
Per aquest motiu es van aixecar santuaris per tota la regió en el seu nom, coneguts com a Asklepeion (Epidaure, Tricca, Leben, entre d'altres).
No obstant, aquest poder va fer que Zeus acabés amb la seva vida amb un llampec. Apolo, pare d'Asclepi, va matar als cíclops que havien fabricat el llampec i llavors va poder convertir-se en déu inmortal. En les seves representacions escultòriques sol estar acompanyat per serps enrotllades en un bastó, pinyes, corones de llorer, una cabra o un gos. El mes habitual es la serp.

Per mes dades sobre aquesta deitat consulteu: Asklepios -Theoi.com- per biografia i perfil i Asclepius -Maicar.com- per il.lustracions. Trobareu bibliografia impersa complementària a: Asclepi i Medicina grega i romana (biblioteques univ catalanes i UAB); i als recursos en xarxa accessibles a les xarxes de les universitats catalanes: A Dictionary of world mythology [Recurs electrònic] / Arthur Cotterell (Oxford University Press, 1986) ### The Oxford companion to world mythology [Recurs electrònic] / David Leeming (Oxford University Press, 2005) ### Literature and the visual arts in ancient Greece and Rome [Recurs electrònic] ; D. Thomas Benediktson (Norman, Okla. : University of Oklahoma Press, cop. 2000)

Encetem amb aquest perfil una sèrie dedicats a clàssics de la medicina, naturalistes i veterinaris que ens ajudarà a conèixer millor els grans personatges que han configurat el nostre passat.

Amb aquest lema, ampliament difós a les facultats de veterinària espanyoles i que traduit del llati vol dir, la "higiene del ramat, la salut del poble" comença la la web del Cuerpo Nacional Veterinario. L'any passat va ser el seu centenari i van publicar un llibre conmemoratiu. Ara el podem trobar a text complet a la seva web amb una secció dedicada a articles d'història de la veterinària. Entre els quals podem trobar:

La historia y el CNV

- Contribución a la historia del Cuerpo Nacional de Veterinaria
Amalio de Juana Sardón
- La oveja de raza manchega y la denominación de origen de su queso
Jesús Alia Gómez
- Evolución de la profesión veterinaria durante el siglo XX
Valentín Almansa Sahagún
- De Albéitares, veterinarios y enfermedades de los ganados
O. Bruni y A. Montes
- Antecedentes, evolución y situación administrativa del Cuerpo Nacional Veterinario
Carlos Compairé Fernández
- Veterinarios republicanos en la guerra civil y el exilio
Miguel Cordero del Campillo
- Los colegios veterinarios, cien años de protagonismo en la veterinaria española
F. L. Dehesa y J. J. Badiola
- La Real Academia de Medicina de Valencia y el Cuerpo Nacional Veterinario
Vicente Dualde Pérez
- Un centenario importante: el Cuerpo Nacional Veterinario
José Luis García Ferrero
- Una anécdota parlamentaria en torno al Cuerpo Nacional Veterinario
Luis Mardones Sevilla
- Breve historia del desarrollo legislativo veterinario y de las instituciones
L. A. Moreno Fernández-Caparrós
- La Direción General de Ganadería: de la república a la monarquía
Quintiliano Pérez Bonilla
- La Dirección General de Industrias y Mercados en origen de Productos Agrarios
Juan Bautista Serra y Luis Ferrer
- Los jefes provinciales de la ganadería de Girona, en su contexto histórico: 1.908-1.987
Arturo Soldevila Feliu
- Veterinaria militar, su evolución en el siglo XX
David Tabanera del Real
- Historia Gráfica
- Bibliografía veterinaria antigua

Val la pena donar-hi una ullada i aprendre una mica mes de la història veterinària espanyola.

El diari "La Vanguardia" publica un article "La vida rural hace un siglo" per Josep M. Orta (lectura per accés en línia per usuaris amb permís) o baixeu-vos l'article reproduit autoritzadament, en que es descriu com era la vida a les masies catalanes durant el XIX. Res a veure al que es actualment. En motiu del reality show "La masia de 1907" a TV3; i dins un dossier del passat agrari del nostre pais en el que s'inclou la noticia per part de la Generalitat de Catalunya d'elaborar un catàleg de les masies catalanes, podem llegir un esbos de com eren les cases rurals dels nostres avantpassats amb una infografia sobre el tema. Si voleu podeu ampliar la informació sobr el tema amb el volum 4: Segle XIX i XX de la col.lecció "Història Agrària dels Països Catalans". La podeu visionar parcialment o consultar-la a les biblioteques UAB

L'ACHV s'ha subscrit a partir d'aquest any a les revistes Veterinary History (Veterinary History Society, UK), Veterinary Heritage (American Veterinary Medical History Society), Ethnozootechnie (Societé d'Ethnozootechnie), Anthropozoologica (Muséum National d'Histoire Naturelle)
Son uns títols importants en la recerca de la història de la veterinària i disciplines relacionades com l'arqueozoologia i l'etnozoologia. Les podeu consultar a la Biblioteca de Veterinària UAB. La noticia te encara mes importància si tenim en compte que s'han adquirit les col.leccions completes disponibles de: VeterinaryHistory, Anthropozoologica i Ethnozootechnie i estem gestionant la col.lecció de Veterinary Heritage. Per altra banda son col.leccions úniques tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, la qual cosa els hi atorga un valor afegit per tota la comunitat investigadora. Aquests nous títols venen a completar un fons bàsic de revistes especialitzades en els estudis de la història animal amb Estudis d'Historia Agraria i Historia Medicinae Veterinariae que seran de gran utilitat pels associats i per la resta d'historiadors que estudiin aquests temes.

El proper mes de Setembre, dels dies 11 a 13 de 2008, a Engelberg, Switzerland; es celebrarà el XXXVIIIè Congrés Mundial d'Història de la Veterinària
El tema principal del congrés es les relacions home-animal de l'antiguitat fins el segle XX = "The man-animal-relationship from the antiquity until 20th century". La llengua oficial del congrés es l'angles. Podeu consultar-hi el programa provisional. Us mantindrem informats de les noticies que anem rebent.

Grupo Gastronautas és una associació sense ànim de lucre, radicada a Sevilla que te com a finalitats la capacitació, formació i concessió de beques a paisos del tercer mon en les branques de l'hosteleria. Mitjançant la producció audiovisual i l'ensenyament, així com una web dedicada a la història de la gastronomia ,que també és la dels aliments.
Te diferents apartats, tots ells interessants: Historia de los alimentos y los utensilios, Restaurantes, restauradores y gourmets, Cocinas de países y lugares, Religiones y dietas,Estudios especiales, Viajeros, conquistadores y exploradores, Narraciones gastronómicas, Colaboraciones, Libros, Somos, Links. Compta també amb un apartat d'articles i d'estudis monogràfics que es van actualitzant peròdicament.
No es una web d'investigació però el seu dinamisme i varietat aconsellen la seva visita periòdica

Amb pocs mitjans es poden fer produccions força interessants. Aquest es el cas de l'Emma, des de Tours (França), que com a aficionada als cavalls ha enviat a Dailymotion aquest video que ens dona una visió dels cavalls a través de la història força original