Publicat per
Dreamer
divendres, 4 de setembre del 2009
ADD COMMENTS
El nostre company Jaume Camps torna a fer de “les seves” i ens sorprèn novament amb un article sobre Darwin i la seva relació amb els gossos. Basant-se en l’edició de la seva obra magna “L’origen de les especies” (Edició Serbal 1994) amb traducció de Joandomenec Ros i introducció de Richard E Leakey, ens fa uns comentaris sobre com tracta aquest científic l’evolució, les races i diferents aspectes actuals dels gossos.
Hi podreu trobar comentaris sobre la relació entre la variabilitat genètica i morfologia corporal, la domesticació i races com a fruit de la barreja genètica, la millora de les races amb el creuament de domèstiques i salvatges, l’ètica de creuar i millorar races amb majors aptituds i deixar de banda les menys aptes, la lluita entre membres d’una mateixa espècie per la supervivència, el control efectuat pels agents naturals en la dinàmica de les poblacions amb les relacions entre vectors i inoculadors potencials, i la transmissió dels instints per selecció genètica no per transmissió ascendents-descendents,
Finalment en Jaume planteja la hipòtesi de que la selecció de races especials per una tasca determinada com la caça, possiblement va ocórrer al segle X, juntament amb la introducció de la ballesta i, simultàniament en diversos regnes de la Península Ibèrica.
Seguirem gaudint de les aportacions fetes pel Jaume Camps. Un dels pocs veterinaris que s’il.lusionen i es preocupen per la recerca històrica.
La Secció Nature de la Public Broadcasting Service (PBS) ha promogut la sèrie amb el titol "Dogs that Changed the World" en la qual explica l'evolució del llop i la seva domesticació en gos. Una història que podriem considerar èpica ja que va canviar les societats tal i com les coneixem avui dia, alhora que l'espècie canina modificava substancialment les seves pautes de comportament i trets diferencials.
Inicialment prevista en dues parts, al Youtube la podeu veure sencera en el vídeo que us presentem. "The Rise of the Dog", informa de com podria haver tingut lloc la domesticació de gossos, incloent-hi la teoria del biòleg Raymond Coppinger, que reivindica que els propis animals i les deixalles humanes van obrar la transformació. I per altra part els estudis genètics Peter Savolainen que han posat els orígens de gossos domesticats al Sud Est Asiàtic. També us descobrirà quines son les 14 races de gossos (mapa interactiu) que els estudis genètics controvertits mostren com a mes antigues i que serien els millors representants dels nostres cànids besavis.
En la segona part “Dogs by Design” descobrireu mes de 400 races amb personalitat, habits i formes diferenciades. Moltes d’elles aparegudes ens els darrers 150 anys, especialment amb la passió pels animals de companyia promoguda durant l’Era Victoriana. Amb la selecció genètica els humans han creat el major nombre d’espècies del planeta, la qual cosa ha promogut una gran problemàtica de factors hereditaris i sanitaris en els cans. Diferents utilitats i gustos acompanyen races específiques, les quals no deixen de donar problemes als ensinistradors. Finalment veureu com els gossos s’han adaptat tant a la vida humana que ens arriben a demostrar una gran afecte, ens serveixen en molts afers diaris i fins i tot salven les nostres vides.
Aquest video es complementa amb documents educatius per aficionats i professors que val la pena tenir en compte per activitats educatives o de lleure.
La noticia ha saltat fa poc i l’hem pogut llegir a “El Publico” fa un parell de dies. Es tracta de la nova datació que s’ha fet sobre la domesticació del gos. L’origen: Xina, al sud del Yangtze, el temps: 16.000 anys enrera, després d’una anàlisi de ADN mitocondrial. Un equip comandat per l’investigador Peter Savolainen del Stockholm Institut of Technology ha difós aquesta hipòtesi basada en les seves darreres investigacions en la revista Molecular Biology and Evolution del Setembre del 2009.
Segons la teoria de l’investigador suec els gossos domèstics van sorgir de la domesticació d’un grup molt divers de llops i amb un origen únic al sud del riu Yangtze. L’estudi explica que s’ha analitzat el genoma de 169 gossos que van viure en el període del Món Antic per obtenir la màxima resolució filogenètica i diversitat. Les anàlisis estimen que els gossos comparteixen una població genètica de 10 grans haplogrups, compartint la major diversitat dels mateixos al Sud-est d’Asia vora el Yangtze. Només 4 d’aquests haplogrups son d’origen específicament europeu. L’anàlisi seqüencial dels haplotips indiquen un marge històric de 5.400 a 16.300 anys en almenys 51 llops fundadors. Estudis osteològics d’aquests individus confirmen aquesta periodicitat. Es pensa que aquesta xifra pot indicar una gran variabilitat de fonts com a base de la domesticació canina de la zona. El lloc i el període coincidirien amb l’inici de la sedentarització de les poblacions humanes i amb l’inici de l’agricultura de l’arròs a la Xina.
El fet de que hi haguessin tants llops domesticats simultàniament en un “breu” període de temps implica considerar la importància que van jugar en la configuració de les societats humanes tal com les coneixem avui dia. Entre les conclusions que destaca Savolainen ressaltem que a diferència dels gossos domèstics europeus utilitzats per a tasques de pastor i guarda, podrien haver estat criats per utilitzar-los com a aliment dels propis humans.
No es però un estudi que hagi gaudit d’ampli consens en la comunitat científica. Molts el critiquen o qüestionen directament. El Dr. Adam Boyko del Department of Biological Statistics and Computational Biology de la Cornell University esta liderant un projecte de diversitat genètica en el gos que pretén trobar un origen diferent a la domesticació canina en el que s’exclourà als gossos de raça euroasiàtics i es centrarà en els de carrer africans. Les primeres estimacions permeten considerar que les poblacions de Egipte, Uganda i Namibia son tant genèticament diverses com les poblacions euroasiàtiques. Però aquest plantejament trenca amb la teoria de que els gossos actuals provinguin dels llops asiàtics perquè no hi ha Canis Lups llops a Africa (el llop etiòpic no es un avantpassat del gos domèstic). El realment cert es que si els gossos actuals tenen origen euroasiàtic, els africans també tenen aquest origen, però no queda clara la diversitat genètica d’ambdues poblacions.
El biòleg Carles Vilà de l’Estación Biologica de Doñana – CSIC qüestionava així mateix que hi ha altres estudis que demostren que la domesticació dels gossos es produeix al menys 20.000 anys abans de la nostra era i que a Europa existeixen restes tant antics com poden trobar-se a altres punts d’Asia, refutant la hipòtesi de Savolainen. Una idea que seria reforçada amb altres evidències existents, com la que ens informen del “Gos Goyet” a Bèlgica durant el període Aurinyacià (35.000 aC) ....
Pel que sembla doncs seguirem amb el debat sobre l’origen de la domesticació del gos seguirà vigent durant força temps. Esperarem noves troballes.
Publicat per
Dreamer
divendres, 28 d’agost del 2009
ADD COMMENTS
Uns llibres que val la pena tenir en compte a tots aquells que us agrada la pintura i la història de l’art en general, i en especial als amants dels animals son els que ha editat ja fa uns anys el segell Taschen (amb el nom aqui de Evergreen) i també publicats amb edició de Crown publishing. Els que viviu a Barcelona els podreu trobar a les llibreries actualment a molt bon preu i en diferents idiomes, seguint la política de l’editorial que ja em vam comentar un dels seus fons l’any passat I-II.
Cada monografia esta dedicada a una espècie animal: gos, gat i cavall en les diferents varietats que poden oferir des d’un punt de vista força ampli. Es a dir, els cànids, fèlids i èquids que s’han representat a la pintura al llarg de la història. No son llibres de gran format, com solen ser les obres d’art, ans el contrari, es tracten de llibres que caben en una bossa de ma en format apaïsat i que són de fàcil lectura ja que la major part de les seves pàgines estan il.lustrades amb les imatges pictòriques que es van comentant.
De l´obra del gos n‘és autor Iain Zaczek assagista i historiador de l´art es centra en l’art del XIX i la relació amb la representació dels animals. En l’obra “Perros y otros canidos” hi trobarem com el mes antic amic de l’home ha estat objecte de l’art i la literatura dels humans al llarg de tots els temps. Des d’escultures assíries, passant pels tapissos medievals i les miniatures dels llibres d’hores com el Duc de Berry i fins les obres de pintors com Bruegel, Durer, David Hockney i altres pintors contemporanis, el gos es objecte permanent de les representacions artístiques. Els capítols en que està distribuït el llibres son: Introducción – Perros de caza y competición – El mejor amigo del hombre – Perros salvajes – Una vida de perros – Perros trabajadores – Perros holgazanes – Perros simbólicos – Antropomorfismo – índice de artistas.
Del gat n’és autor Andrew Edney. Un veterinari format al Royal Veterinary College, el qual després d’exercir deu anys la seva professió la va abandonar per dedicar se a l’escriptura i al mon editorial. També dona xerrades sobre la representació dels animals en l’art. L’obra es titula “Gatos y otros felidos”. A l’igual que el llibre anterior es tracta d’una mixtura d’aspectes relacionats amb l’animal objecte del llibre. Hi trobarem tant aspectes purament artístics com reflexions, cites de Fragonard, Klimt, Rubens, Rembrandt. En fi, un homenatge al gat –i també de la resta de felins- i, per extensió, a tots els amants dels animals de companyia.. El sumari de llibre consta dels següents capítols: Introducció – Gatos jugando – Gatos durmiendo – Gatos cazando – Gatos solitarios – Gatos curiosos – Gatos con cria – Gatos piratas – Gatos sociables – Gatos salvajes – Gatos simbólicos – Indice de artistas.
Lorraine Harrison te la formació d’arts gràfiques i historiadora de l’art , ha treballat en la il.lustració de llibres. Una apassionada per l’art i pels animals ens exposa l’art pictòric en relació amb els cavalls. El títol de llibre, seguint la pauta dels altres dos, es “Caballos y otros equinos”. Ens adonem com n’ha estat d’important la companyia del cavall al costat de l’home al llarg de tota la història. Les diferents representacions artístiques en donen fe. Des de les pintures de Lascaux 15.000 anys enrere fins els dibuixos de Leonardo, Picasso; com les cites de Chaucer, Shakespeare, o Keats hem vist com es representava la força i les virtuts dels equins tant en pintura, prosa com en vers. Els continguts d’aquesta obra es distribueixen en: Introducción – Las emociones de la caza – Bestias de carga – Caballos salvajes – Buenos compañeros – Caballos de guerra – Caballos míticos – Caballos de fuerza – Caballos actores – Indice de artistas.
Son llibres que serveixen alhora per introduir-nos en l’art, com identificar de forma amena dades concretes en uns estudis de grau, així com per passar una bona estona contemplant les imatges que guarden en les seves pàgines. Cada capítol d’aquesta sèrie es introduït amb un petit assaig que el documenta. I cada imatge que il.lustra els tres llibres es acompanyada per una informació clau amb el nom de l’artista, l’estil, o la matèria de la peça. Frases i cites d’escriptors i poetes enriqueixen els continguts.
El que es diu actualment com a “coffe table book”, el llibre il.lustrat que “decora” i il.lustra les sales d’espera o les oficines amb estil però no es pot deixar escapar a tothom que li interessi tant l’art com els animals de companyia.
Les dades de les obres objecte d’aquesta notícia són:
Des de la Universidad de Granada, al Dpt. de Estúdios Semíticos de la Facultad de Filosofia y Letras ens arriba la informació d’una tesi doctoral que pot interessar als investigadors de la història de la veterinària i dels animals en general. Es seu títol “Animales en las fuentes árabes y referencias en fuentes griegas” i la seva autora Estefania Farias Martínez.
Basat en un treball d’investigació previ titulat: “Los animales en los Qisas al anbiyâ” en el que constata el paper fonamental que tenen els animals en les fonts dels profetes islàmics. La natura i els essers vius jugaven un paper d’intermediari entre les creences religioses i els éssers humans. Per això valia la pena seguir una recerca amb major profunditat.
En aquesta tesis però, del que es tracta es d’establir una comparativa entre la literatura àrab-islàmica i la grecollatina en base a “la presencia de un grupo de animales, en el contexto de los relatos religiosos musulmanes y los mitos y las leyendas de la literatura clasica” (Vegis “Introducción”).
La selecció dels animals tractats, seguint la seva rellevància a AlCorà han estat: balena, granota, voltor, corb, camell, formiga, gos, serp, toro i vaca. Les fonts utilitzades han estat variades, des del Alcorà i altres obres de tipus religiós però també les faules, literatura, i obres de zoologia i geografia. En l’anàlisi textual s’ha recorregut a les fonts àrabs originals mentre que en el cas dels clàssics grecollatins s’ha partit de traduccions. La dinàmica de treball ha estat en primer lloc buscar les referències científiques de cada animal en cada cultura i, en segon lloc, recopilar aquells relats en que els animals mantinguéssin un protagonisme amb la divinitat o una relació amb l’home. A partir d’aqui es va elaborar una síntesi interpretativa que pretenia saber que determinava la presència i sentit de cada animal en els diferents textos i el modo en que s’utilitaven en cada una de les tradicions culturals i entendre millor les seves formes de vida, pensament i la seva societat.
Entre les conclusions del treball destaquen: La major presència dels animals en la literatura àrab que en la grecollatina –mes donada a atorgar trets divins o humans a cada espècie. Descripció mes realista de les bèsties en els textos àrabs i mes mítica o fantasiosa en els grecollatins. El pensament islàmic queda sovint encara molt vigent en els relats estudiats mentre que el grecollatí es sols el fonament que sustenta la civilització occidental. En l’Islam Déu es el punt de partida únic de tota explicació i aquesta pretén proporcionar principis ètics i morals a la població. El dogma i la moral islàmica queda reflectida en els estudis, així com el respecte a l’herència ancestral i les tradicions seculars del món àrab. En canvi en la cultura grecollatina l’eix central es l’home i en els comentaris al mon animal es pretén projectar les seves mentalitats, costums i ambicions. Per aquest motiu, la raó es la base fonamental de pensament en els textos grecollatins.
Podeu accedir a text complet al contigut de la mateixa:
Publicat per
Dreamer
dimarts, 25 d’agost del 2009
ADD COMMENTS
Hola amics, després del parèntesi de l’estiu ja tornem a ser aquí i volem començar tot i relatant-vos una història que no es nova però que considerem força interessant. El debat que esta tenint lloc als USA sobre un dels seus patrimonis naturals mes gran. El cavall salvatge també conegut com a “Mustang”. Comencem ara amb una primera part per situar-vos en el moment actual i en una segona part farem una pinzellada històrica sobre un dels equins mes admirats a tot el món.
La història de l’oest americà esta íntimament vinculada a la dels cavalls salvatges. En el nostre imaginari ens apareix el vaquer en el desert o les Rocalloses de la indòmita nord-amèrica a lloms d’un cavall incansable que corre que correràs sense defalliment portant al seu genet sense ni immutar-se. Ara aquest cavall salvatge, descendent els cavalls portats pels espanyols durant el descobriment a finals del segle XV estan en perill.
A l’estiu de l’any passat ja va saltar l’alarma. Milers de cavalls vagaven pel desert de Colorado, famolencs i morint en el trànsit del seu etern viatge. La revista Time se’n feia ressò al maig de l’any passat en un article titulat emfàticament : “An Epidemic of Abandoned Horses” signat per Pat Dawson. Aviat la noticia apareixeria a tot el món incloent al nostre país: "El Periodico" (30/06/2008) i mes tard a "La Vanguardia" (1/03/2009)
Dos han estat els motius perquè es produís aquesta abandonament. El primer, les decisions judicials que van propiciar el tancament de molts escorxadors de cavalls als USA (2007) i, per altra, i mes greu encara, que els efectes de la crisi immobiliària que encara estem patint tots plegats, va promoure l’abandonament de moltes granges i alhora amb totes els seus bens, inclosos els animals que s’hi guarien, com els cavalls. Perquè de cop i volta es van emetre les sentencies que prohibien les instal.lacions per sacrificar cavalls per consum humà ?. Segons un informe promogut per la Utah State University Cooperative Extension, la pressió de grups a favor dels drets dels animals van portar a judici el tancament dels escorxadors de cavalls. Fins aquell moment mes de 100.000 equins es portaven a l’escorxador cada any. Així mateix, l’associació Veterinarians for Equine Welfare, va promoure un document – white paper- en el que s’apuntaven els punts claus per defensar el tancament dels escorxadors com a “brutal and predatory business”.
Primer: Els Estats Units no han de participar en una pràctica cruel i inhumana. El tancament dels escorxadors de cavalls als USA ha produït que molts cavalls vagin a Mèxic amb pràctiques molt mes insalubres i inhumanes que al seu propi país. I per altra banda, com els costos de transport son força elevats, la sortida mes fàcil ha estat l’abandonament a les praderies sense cap control i seguretat.
Segón: Els Estats Units ho haurien de proporcionar carn de cavall per alimentar altres països quan els americans no mengen aquesta carn. En l’actualitat es cert però al llarg de la història si que s’ha menjat carn de cavall com en la II GM. La qüestió es que els escorxadors dels USA exporten productes de boví i oví que no es consumeixen al mercat intern però si a altres llocs del planeta.
Tercer: Els propietaris de cavalls haurien de tenir cura del seu bestiar i per això l’eliminació dels escorxadors només hauria d’afectar als cavalls salvatges. El cert es que s’ha produït un increment d’abandonaments per culpa d’aquesta mesura, afavorint un descontrol en la gestió dels èquids salvatges.
Quart: Els propietaris tenen altres mètodes per tractar els cavalls no desitjats com l’eutanàsia, l’enterrament, venda o l’assistència d’un centre de salvament o santuaris. En realitat la venda de cavalls ha baixat molt degut a la pujada de la despesa en alimentació i farratges. L’eutanàsia química es molt cara. I els costos de manteniment d’un cavall en un centre d’acollida es molt gran. ...
Les hipoteques de la crisi immobiliària executades només van fer que agreujar aquesta situació i molts ja parlen d’una plaga ...
No obstant la situació no es nova. Ve de lluny. Especialment a partir de la primera Llei de protecció dels cavalls “mustangs” i ases salvatges dels Estats Units (1971). Amb aquesta llei s’establia que els cavalls eren “símbols vivents de l’històric esperit pioner de l’Oest” i que “enriquien les vides dels americans”. A partir de llavors els cavalls i ases salvatges americans estaven protegits de la seva captura, marcatge, persecució i sacrifici, i se’ls hi va assignar grans espais perquè poguessin viure lliurement. La llei, mica a mica es va anar desvirtuant amb l’aplicació de captures i sacrificis de la superpoblació i control dels exemplars vells i malalts. Però el cop de gràcia definitiu a la llei de protecció va ser el 2004 quan el senador republicà Conrad Burns va aconseguir que el congrés signés una clàusula mitjançant la qual es desprotegia als mustangs i ases salvatges majors de deu anys, tot i permetent el sacrifici als exemplars que acomplíssin aquestes condicions –gens eficients per cert. Interessos en matèria de ramaderia extensiva bovina, caça i, com no, petroli, estaven darrera aquesta llei. A partir de llavors la tragèdia equina als USA va ser una realitat que s’ha fet evident en els darrers anys. L’administració USA –Bureau of Land and Management- va tractar el problema com una qüestió d’”excedent”, de números, i el que ha fet ha estat promoure un programa d’adopcions ...
L’actual president Barack Obama te entre mans molts temes que resoldre, entre els quals es troba la protecció d’un patrimoni americà que el president Bush –paradòjicament fill de territori texà i zona de cavalls salvatges- va ajudar a malmetre amb la llei Burns i les seves conseqüències.
Publicat per
Dreamer
dijous, 30 de juliol del 2009
ADD COMMENTS
Aquest any es celebra el cinquantenari del XVI Congreso Internacional de Veterinaria. Un congrés que es va celebrar a Madrid del 21 al 27 de maig de 1959 i que va tenir una importància potser encara no prou destacada en la recerca de la història propera de la nostra disciplina. En aquells moments de rellançament de les economies de postguerra, la ramaderia i la producció alimentària jugaven un paper primordial i, com no, la veterinària ja volia abastir la seva implicació en els àmbits de la producció ramadera i alimentària, tal com s’està preconitzant avui dia de forma fefaent. Podem llegir en el futllet de la programació de l'event: “Con un contenido puramente clínico en los comienzos de esta profesión milenaria, poco a poco ha ido ensanchando sus horizontes hasta desempeñar papeles de considerable importancia en la higiene de la alimentación humana, en la bromatologia, en la inspección de las sustancias alimenticias e industriales y en la zootecnia, entendiendo con esta última palabra todo el conjunto de técnicas puestas al servicio del incremento y perfección de las producciones ganaderas.” [programa preliminar XVI Congreso Internacional de Veterinaria]
Els congressos internacionals de veterinària havien començat ja el 1863 i estaven arribant al seu primer centenari. La internacionalització de la ciència veterinària va venir donada en els primers temps a la necessitat de coordinar-se entre els països per fer front als diferents brots epidèmics i zoonòtics que impulsaven la necessitat d’establir plans massius de tractament i prevenció de les diferents malalties infeccioses que afectaven a la ramaderia internacional i causaven grans perjudicis econòmics i sanitaris. Aixi els veterinaris de diferents països van establir la necessitat de plantejar plans de lluita antiepizoòtica a través de reunions que determinaven les mesures per lluitar de forma coordinada. John Gamgee [Our domestic animals in health and disease, 1863], del Edinmburgh Veterinary College va ser el que el que va promoure aquestes inicials reunions. Veiem aquí una primera relació dels congressos internacionals celebrats fins el moment:
- 1863 - I Congrés (Hamburg) - 1865 - II Congrés (Viena) - 1867 - III Congrés (Zurich) - 1884 – IV Congrés (Bruseles) - 1889 – V Congrés (Paris) - 1895 – VI Congres (Berna) - 1899 – VII Congres (Baden) - 1905 – VIII Congrés (Budapest) - 1909 – IX Congrés (La Haia) - 1914 – X Congrés (Londres) – 1a GM impideix la celebració - 1930 – XI Congrés (Londres) - 1934 – XII Congrés (New York) - 1938 – XIII Congrés (Zurich) - 1949 – XIV Congrés (Londres) - 1953 – XV Congrés (Estcolm) - 1959 – XVI Congrés (Madrid)
Tot i que inicialment el XVI congrés s’havia de celebrar a Argentina o Xile, van ser els espanyols els encarregats d’organitzar-lo. Ministeris, facultats de veterinària, cossos professionals, i diverses associacions es van abocar en l’organització d’aquest congrés. Una mostra d'aquest interès suscitat pel congrés de Madrid es el catàleg de l'exposició bibliogràfica, prologat pel director de la Bibloteca de la UCM, Javier Lasso de la Vega, que es conserva a la UCM i que us mostrem aqui amb el títol: Catalogo abreviado de obras raras y curiosas de veterinaria de los siglos XV al XVIII.
Espanya s’havia incorporat tard en l’assistència a aquest tipus de reunions internacionals. No va ser fins el 1909 en que els professors Turró (Bcn) o Tejedor (León) van assistir a la conferència de la Haia. I no va ser fins el 1930 en que la veterinària espanyola va fer la seva representació oficial en que es va designar a Sanz Egaña com a delegat i representant de la Asociación Veterinaria Española. El 1959 era el primer congrés internacional veterinari que es celebrava a la Península Ibèrica.
L’any de la celebració del congrés a Espanya es vivien moments de “canvi” tot i la dictadura existent: Els “tecnòcrates” van començar a planificar l’economia d’un país encara delmat per les conseqüències de la Guerra Civil i que no havia rebut cap impuls extern com si que van tenir la resta d’economies europees al final de la II Guerra Mundial amb el Pla Marshall. Per això un grup d’economistes, la major part pertanyents a l’Opus Dei, van apostar per apartar l’economia autogestionària per donar pas a un “desarrollisme” econòmic sense precedents. Aquest pas es va poder fer gràcies als coneguts com a “Planes de Desarrollo Econòmico y Social”: I: (1964-1967); II: (1968-1971); III: (1972-1975) que durant dues dècades van promoure l’economia del país amb un creixement del 8,6% del PIB. La base de tota aquesta planificació es va gestar amb el Plan de Estabilización (1959). Personatges com Laureano López Rodó i Fabià Estapé van pilotar uns plans que pretenien incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals, sanejar l’economia per posar les bases a un desenvolupament econòmic posterior, liberalitzar el sistema econòmic. No obstant, al principi les congelacions salarials i el descens del consum van suposar un retrocés econòmic i increment de l’atur que solsament es va poder mitigar amb l’augment de l’emigració a l’estranger.
Però anant al nostre terreny. Com van viure els veterinaris del moment aquest període d’inicis de canvi de l’Espanya autàrquica a la lliberal ?; Es van notar els senyals d’obrir portes a l’exterior tant tècnica com intel.lectualment ?; Com van viure els veterinaris l’emigració a l’exterior ?. Aquestes i altres preguntes seria bo que fóssin estudiades i investigades com a testimoni d’un període cabdal per la història contemporània veterinària.
La noticia ha saltat fa poc i l’hem pogut llegir a “
Des de la 
Aquest any es celebra el cinquantenari del XVI Congreso Internacional de Veterinaria. Un congrés que es va celebrar a Madrid del 21 al 27 de maig de 1959 i que va tenir una importància potser encara no prou destacada en la recerca de la història propera de la nostra disciplina. En aquells moments de rellançament de les