Historia Veterinaria

Ha sortit un llibre redactat pel professor Raimon Guitart de la Facultat de Veterinària de la UAB.

Tòxics, verins, drogues i contaminants. Volum I . Un recorregut per la toxicologia i el món que l'envolta

Es una història de la toxicologia en un sentit ampli, on hi caben les drogues, els verins i altres agents contaminants que han tingut i tenen influència en el decurs dels esdeveniments humans. L’obra te vocació divulgativa sense deixar de ser erudita en els seus continguts. Com a novetat direm que esta escrita en forma de diàleg, la qual cosa el fa molt mes amè i atractiu pel lector profà en les disciplines científiques.

Ell mateix ens diu a la seva web: “la seva gènesi es remunta a fa uns 20 anys, quan vaig començar a recollir dades sobre el tema, amb la idea de fer un llibre sobre la història de la Toxicologia. Posat ja a la feina, des de llavors n’he escrit diferents versions, cadascuna d’elles millor i més actualitzada que les anteriors, però també més gran (enorme, si he de ser més precís). Això darrer em preocupava força, ja que no veia la manera de que ningú m’acceptés, com a escriptor novell en llibres de divulgació, un volum tan enorme (i erudit, com llavors estava escrit i enfocat).” ...” L’objectiu seria (i aquesta idea ja l'he tingut des de sempre) explicar la ciència i la tècnica al voltant del nucli de la Toxicologia. El resultat és "Tòxics, Verins, Drogues i Contaminants”

El llibre, que el mateix autor identifica com a TVDC, esta pensat com a trilogia, encara que es pugui llegir de forma independent cadascun. Segurament, aquest any veurem a la llum la resta dels volums. Gens presumptuós ens explica que "No seran potser best-sellers, però tampoc causaran la ruïna a l’editorial que els publiqui (o això espero). Barregen encertadament (penso) casos reals ben documentats amb ciència pura i dura com per mantenir l’interès del lector i, de retruc, formar-lo convenientment."

Professor i investigador compromés en la realitat que l’envolta, el Dr. Guitart (Barcelona, 1959) es cap de la Unitat de Toxicologia del Departament de Farmacologia, Terapèutica i Toxicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ensenya aquestes disciplines a les llicenciatures de Veterinària, Ciència i Tecnologia dels Aliments i Ciències Ambientals. Ha centrat la seva recerca en la problemàtica de la contaminació d’animals i aliments i als anys 90 va tenir un paper destacat en la promulgació de la llei estatal que prohibeix l’ús de perdigons de plom en zones humides.

El tema no deixa de tenir un punt de intriga i encuriosiment sa: "Els tòxics, en tot cas, tenen un cert punt de “morbositat” que els fan ser atractius, si s’expliquen correctament. Entendre'ls no és exactament un pas previ per estimar-los, sinó per a respectar-los i tenir-los en compte. Més o menys, això és el que tracten d'ensenyar aquests 3 llibres."

Trobareu altres aspectes relacionats amb l'activitat professional de l'autor a la seva web personal.

La revista "El Mundo del Caballo", de Mc Ediciones,ha publicat en els seus dos darrers números dos articles sobre la història dels cavalls que val la pena que els hi doneu una ullada. Son articles divulgatius, donada la característica de difusió general de la publicació, que ofereixen una visió global sobre la relació dels cavalls en la història de la humanitat.

L'article està publicat en dues parts. En la Primera " De los primeros equus a la Edad Media" els autors, E. Bouisset i C. Piquer comencen per presentar-nos els ancestres dels cavalls al llarg de la Prehistòria. Des del primer Eohippus fa 60.000 milions d'anys del periode Eocè, passant pel Mesohippus de finals de l'Oligocè, 30 o 40 milions d'anys mes tard, ó el Miohippus del Miocè, 20 milions d'anys enrera, fins arribar al Parahippus. Aquest darrer serviria de base al Merychippus, tant sols 17 milions d'anys enrera, i bastant semblant al cavall actual. Pero el que si que podem certificar com l'avantpassat de tots els equus actuals (ases, cavalls, onagres ...) es el Pliohippus, que va viure durant el Plistocè fa 6 milions d'anys i que, conseqüentment seria també el pare del Equus caballus actual. Queda encara un interrogant per conèixer amb certesa si els cavalls son originaris d'Euràsia o si van originar-se a Amèrica i van passar al continent asiàtic durant l'època de les glaciacions. El que si que sembla que podem assegurar es que a partir del Pliohippus es van originar els tres grups primitus de cavalls que han donat lloc a les races actuals: a) Tarpán, capa baia i orignari d'Europa de l'Est; b) Cavall Przewalski, asia; c) Cavall de Bosc, pantans d'Europa central. Alguns també citen el Cavall de Bosc de la tundra europea. Aquests grups van evolucionar cap a quatre races primitives, dues de ponis: 1. Poni septentrional (noroest Europa); 2. Poni tundra (Euràsia) (dona origen a les races Highland i Przewalski); 3. Cavall perfil convexe (Asia central, com el cavall ibèric); 4. Cavall estepari (Asia oriental).

La relació de l'home i el cavall va començar sent de depredador-presa, utilitzant els primers complicades estratègies de caça per poder-los atrapar i matar. Temps enrera, a l'interès d'aprofitar-se de la seva pell i carn, es va incorporar la necessitat d'aprofitar-se de la seva força motriu, considerant que 6.000 anys enrera ja es tenia coneixement dels rudiments de les actuals rodes. Sembla ser que les tribus indoeuropees van ser les primeres en utlitzar els cavalls com a força de tracció i treball. Aquest binomi esdevindria cabdal pel futur de la humanitat, en el transport, la guerra i la conquesta de nous territoris per part de l'home i la creació de nous imperis. Amb el temps, i la consolidació de la vida sedentària i el conreu de l'agricultura, els cavalls es comencen a estabular. Es cotrolen les manades, s'exerceix la castracció i la selecció dels millors exemplars per millorar les races i optimitzar-ne per la seva força o rapidesa. El cavall esdevindria una eina indispensable pel funcionament de les societats humanes occidentals.

Les grans civilitzacions de l'antiguitat: Escites, Mongols, Perses, Egipcis, Hitites, Tracis van ser expertes en la munta de cavalls. Els grecs van desenvolupar l'us dels cavalls per la guerra i l'art de la selecció de les races. Els cavalls van passar doncs de ser animals forts que tiraven del carros de combat a ser animals que es muntaven i formaven la cavalleria com a conjunt d'unitats perfectament coordinades i estructurades pel guerrers genets. El desenvolupament dels estreps, brides, arnesos i selles van ser fonamentals per l'evolució de la cavalleria. Un resultat clau d'aquesta evolució es la derrota patida per l'Imperi Romà de part de l'exèrcit Mongol, molt mes evolucionat en aquests complements. Els cavalls forts van seguir criant-se al llarg de l'Edat Mitjana ja que els sistemes de guerra requerien animals grans que embestíssin l'enemic i el desvallestessin al primer contacte físic. Aquest era el cas d'Occident que no pas dels pobles orientals que s'estimavem mes els cavalls àgils i ràpids, com el Pura Sang Arab. L'estratègia de combat dels genets mulsulmans era contrària als cristians ja que exercien ràpides i múltiples incursions al camp contrari com a eina de desgast. El cavall àrab tenia a mes la virtud de ser com un missatger o enviat pel déu Alá.

En la Segona part " De la reconquista de América a la actualidad" els mateixos autors, E. Bouisset i C. Piquer fan un repàs per la trascendència dels equins en el descobriment d'Amèrica, i l'evolució de les comunicacions, l'esport i activitats socials. Cristòfor Colom seria pel Descobriment d'Amèrica el que Hernán Cortés va suposar per la implantació del cavalls al nou continent. En efecte, els cavalls espanyols van ser els primers que van "descobrir" Amèrica després de molts anys sense equins al contienent. Amb el temps també arribarien les races angleses i àrabs. El creuament d'aquestes races durant tres segles entre si va donar posteriorment a la creació de les races autòctones americanes. Es a dir, hi trobem el Mustang, Appalosa, Quarter Horse (Paint Horse) al nord del continent. I les races Criolla, Paso Fino i Paso Peruano a Sudamèrica. Val la pena saber que els cavalls americans van evolucionar aviat en llibertat pel poc control dels colons sobre les manades. I els natius indígenes (tribus indies) se'n van aprofitar per les seves caceres i lluites amb els invassors occidentals.

En els correus en terres de nordamèrica van ser claus els cavalls (diligències). Per cobrir llargues distàncies s'utiltizava un sistema de relleus, be de cavalls o de genets (postes) que servien per facilitar l'intercanvi de montures i/o emissaris en punts estratègicament situats. El segle XIX comença a vislumbrar-se l'època daurada dels cavalls. La mecanització suposa un relegament i substitució de les diferents races de cavalls tant de la ciutat com del camp (transport ferroviari i altrs mitjans de tracció mecànica i tractors). Durant les guerres mundials algunes races desapareixeran be per la manca de control en la cria i reproducció, be pel seu us com a recurs alimentari en èpoques de penúria. La situació canviaria a partir de l'any 1950 i següents ja que sorgiran moltes associacions de criadors encarregades de la protecció i desenvolupament de les races i consolidar la puresa racial i els estandars propis per tot el mon.

Avui dia el cavall esta present en la nostra vida quotidiana: activitats d'oci, competicions, elitistes; i també en activitats agricoles i de turisme rural. Potser podrem pensar que el cavall en l'esport es un fet relativament recent però el cert es que els perses van inventar el joc de Polo; i les competicions amb carruatges (quàdrigues) ja eren practicades pels grecs i romans. La vigilància forestal, salvament i presència en tasques agràries i mediambientals que promouen la nova faceta de la l'explotació equina adreçada a la conservació del medi ambient; o per la salut pública, com l'equinoteràpia i hipoteràpia.

Cavalls famosos en teniu a totes les èpoques i origens: Babieca (Cid Campeador), Bucefalo (Alejandro Magno), Genitor (Juli Cesar), Incitatus (Calígula), Lazlos (Mahoma), Marengo (Napoleó), Palomo (Simon Bolivar) .... I en el terreny mitològic també tenim a Pegaso (fill de Posidó i Medusa), Centaure (éssers meitat homes, meitat cavalls), i unicornis (essers màgics que representen la lleialtat i la puresa d'esperit).

Els cavalls tenen la seva denominació en les diferents llengues. Fem una revisió de les europees: Horse (anglès), Cheval (francès), Caballo (castellà), Cavall (català), Cabalo (gallec), Cabalo (portugués), Zaldi (euskera), Cal (rumanès), Pferd (alemany), Hevonen (finès), Paard (holandés), Hest (danès), Kůň (txec), Ló (hungarès), Άλογο (grec), Konj (serbi), At (turc) ...

La història de la humanitat queda estretament lligada a la història del cavall. En aquests parell d'articles ho podrem llegir i informar-nos-en sense cap dubte.

Podeu consultar els articles a text complet, amb permís dels editors:

Bouisset, E. - Piquer, C. El caballo en la historia. Parte 1: De los primeros equus a la Edad Media. "El Mundo del Caballo" , num. 88 (Junio 2008). p. 72-78

Bouisset, E. - Piquer, C. El caballo en la historia. Parte 2: De la reconquista de América a la actualidad. "El Mundo del Caballo" , num. 89 (Julio 2008). p. 72-78

Ja tenim una novel.la amb ambientació històrica del món dels veterinaris a l’Edat Mitjana. Ja era hora que amb la quantitat de llibres que s’han editat i s’editen amb ambientació històrica no n’hi hagués cap sobre la història veterinària. Doncs be, ara sembla que Temas de Hoy ha promogut una edició ambientada en la veterinària medieval: “El Sanador de Caballos”.

La trama és la següent: Diego, el protagonista, té un destí. Essent encara un nen, assisteix a l'ultratge que els sarraïns infligeixen sobre la seva família després de la derrota cristiana en terres d'Alarcos. Sense que el jove pugui fer res, les tropes del Califa assassinen el seu pare i la seva germana més gran, i segresten les seves dues germanes petites.
El que sembla que acabarà amb el suport moral del noi, li dóna forces per continuar vivint i lluitant. Des del mateix moment de la desgràcia, Diego jura venjar la seva família, rescatar les seves germanes i superar la situació de pobresa i desemparament en la qual ell i els seus han viscut sempre.
Amb la memòria de les últimes paraules del seu pare encara en la ment, Diego abandona la humil posada en la qual ha crescut i cavalca a lloms de la seva inseparable euga Sabba cap a la ciutat de Toledo al costat de milers de refugiats.
Desesperat per trobar algú que l'ajudi, Diego entra en contacte amb Galib, un veterinari mudèjar de gran prestigi. L'albéitar se sorprèn del talent innat que el jove té per tractar els animals i l'acull com a aprenent a casa seva. Poc a poc li mostra el poder i la bellesa de l'Albeitería, la ciència verterinària que a l’Edat Mitjana estudiava la curació dels animals, en aquells temps fonamentalment els cavalls, com a éssers de mes utilitat per l’home.
Mentre les seves dues germanes romanen segrestades en l'harem del califa, Diego treballa al costat de Galib i estudia tot el que pot per arribar a ser un albéitar tan respectat com ho és el seu mestre i per aconseguir els contactes necessaris que li permetin accedir al lloc en el qual elles es troben. Tanmateix, el desig es creua al seu camí. Diego sent una irresistible atracció cap a Benazir, la dona de Galib. Malgrat que el noi tracta d'evitar-la, ella el persegueix. Un matí, Galib els sorprèn en una situació compromesa. L'albéitar, embargat pel dolor de la traïció, expulsa de casa el seu ajudant. Diego es veu de nou obligat a fugir cavalcant en la seva euga Sabba cap a un destí incert.
A partir d'aquell moment, el protagonista burxarà a les entranyes de la biblioteca d'un monestir cistercenc per descobrir els secrets més recòndits del saber, lluitarà en un torneig per l'amor de la noble Mencía, s'enfrontarà a una estranya plaga que assola la vila de Cuellar al cor de Castella, sobreviurà a una sentència de mort i formarà part d'un selecte grup d'espies que s'infiltrarà, a Sevilla, capital del califat musulmà.
Finalment, la necessitat de recuperar les seves germanes i el desig de superació inculcat pel seu pare seran els vehicles que li transportaran a través de tota la península fins a la frontera amb Al-Andalus. Allà l'albéitar arribarà a ser una peça fonamental en la rebatejada batalla de les Navas de Tolosa en la qual els cristians van sentenciar al seu favor la Reconquesta espanyola.
"El sanador de cavalls" és doncs una novel.la apassionant d'aventures que narra l’ imparable escalada vital del fill d'un taverner que gràcies al seu talent innat amb els animals i a la seva tenacitat aconsegueix donar un tomb al seu humil destí i convertir-se en veterinari dels exèrcits reials.

Gonzalo Giner (Madrid 1962) el seu autor, va debutar en el món literari amb la novel.la “Cuarta Alianza” que va gaudir d’una notable repercussió, traduint-se en sis idiomes i se’n van fer reimpressions i còpies de butxaca a partir del 2004. Amb la seva segona novel.la “El Secreto de la Logia” que no va tenir tanta repercusió, ha escrit aquesta narració, potser la mes personal, ja que ell mateix es veterinari, llicenciat el 1985 per la Universidad Complutense de Madrid. Podeu llegir també una entrevista que li fa el diari digital Siglo XXI.

La crítica que ha rebut ha estat bastant favorable. Vegeu-ne alguns exemples:

'El sanador de caballos', de Gonzalo Giner (Blog Periodista Digital)

Opiniones - (Libreria Luces)

El Sanador de Caballos - (La comunidad El Pais.com - Barambioes)

Criticas - (Que libro leo)

Sobre la novela el Sanador de Caballos - (eCaballos.com)

El Sanador de Caballos - Gonzalo Giner - (Abretelibro.com)

La noticia ha sortit arreu i ens sobta que una au tant majestuosa i llunyana com ens podria semblar l’Ibis estigui també entre nosaltres. Be, no es tracta de l’Ibis sagrat del Nil (Threskiornis aethiopica) sinó un parent mes llunyà i s’aspecte no tant agraciat com el seu parent de sang blava com es l’Ibis Eremita (Geronticus Eremita). Antigament, fa uns 400 anys va desaparèixer dels Alps. Si, fins allà arribava aquesta espècie. Així ens ho comenta el naturalista Conrad Gessner el qual anomena Corvus sylvaticus a un exemplar del que mes tard es coneixeria com Ibis Eremita (Kumerloeve). Molt mes tard, les poblacions mes meridionals i migradores com la de Turquia també van deixar de sobrevolar la Mediterrània (1989). Avui dia queden nomes alguns exemplars en llibertat al Marroc i Siria. Gràcies a un projecte de l’IAGNBI (International Advisory Group for the Northern Bald Ibis) en el que han participat el Zoobotanico de Jerez i la Junta de Andalucia es reprodueix al sud de la Península Ibèrica gràcies a la tasca empresa des del 2003.

El nom d’Ibis descendeix del nom de l’egipci antic “Heby” a través del copte “Hib” (Germond). Els antics egipcis contemplaven l’Ibis com a una au sagrada. El deu lunar Thoth, patró dels escribes i senyor de l’ocult, es representat per un Ibis, així com per un babuí. Els hàbits d’ocell inquisitiu que aguaita el peix desapercebut i amagat contribueixen a potenciar aquest simbolisme. El bec en format de falç i les plomes blanques afermaven també aquesta faceta hermètica i ocultista.

Els Ibis també apareixen en tombes sagrades. Un cop morts, els Ibis eren momificats i se’ls introduïen en càntirs de fang. Des de tot l’imperi eren portats exemplars morts que es posaven en llocs sagrats, com en les necròpolis de Saqqara i Hermòpolis. En aquest punt s’hi van trobar mes de mil urnes de cossos momificats d’aquestes aus en un laberint cavat a una profunditat de 34 metres, així com escultures, altars, etcètera. També al pou funerari de Zòser i Imhotep s’hi va trobar un laberint de 10 metres sota terra amb mils de mòmies d’Ibis ritualment enterrats (Carballar). Es creu que la seva situació en les tombes afavoria el coneixement i protecció necessaris durant el darrer llarg viatge que havien de prendre els egipcis un cop morts (Werners)

Per altra banda la seva suposada negativa a beure aigua contaminada o insalubre i el fet de que matés petits rèptils el feia també posseïdor d’un simbolisme de puresa i assenyament davant les forces del mal. L’Ibis es però una au migratòria i tenia un doble significat per al comunitat egipcia. Per un costat arribava a territori egipci amb la crescuda de les aigües per procrear. Aquest era un motiu de benaurança. Però amb el naixement dels seus polls es produïa la sequera i llavors els egipcis propiciaven la destrucció dels ous de forma ritual ja que s’assimilava els ous a la sequetat que arribaria després de les pluges. Alguns creien que dels ous de l’Ibis neixia la criatura mitològica nomenat Basilisc (Merneit). Els Ibis sagrats van ser fins i tot estabulats pels egipcis en grans aviaris durant el Darrer Periode de l’Imperi Egipci (Germond)

Pels primers cristians l’Ibis es pero una au bruta que s’alimenta a les lleres dels rius buscant peix podrit i carronya dia i nit. Amb tot els cristians son exhortats a assabentar-se de com nedar espiritualment i arribar al riu profund de la saviesa. Per contrast a la contaminació espritual de les aigües poc profundes lluny de les portes de l’Església es cerca l’aigua profunda, sàvia i assenyada del misteri diví.

En la cultura islàmica, l’Ibis eremita se considera como una de las aus que Noé va enviar des de la seva arca perque trobés terra ferma. Entre els musulmans turcs tambe tenia un prestigi especial ja que al final de l’estiu, quan migrava cap el sud, servia de guia als peregrins que s’adreçaven a la Meca. A la tornada, sobre el febrer, les aus migratòries eren rebudes amb una festivitat popular en honor seu (Böhne).

Els Ibis també van tenir una relació pel que fa a la medicina a l’antiguitat egípcia. Especialment pel que fa a l’alimentació. En concret al famós Payrus Ebers ja es diu que no cal menjar si no es te gana. Herodot exposa que els egipcis feien purgues tres cops al mes per evitar diarees. Fins i tot prescribien enemes tenint en compte l’observació que feien dels Ibis quan aquests omplien el bec d’aigua i l’expulsaven a través de l’anus per netejar l’intestí ... (Medicine Ancient ...)

Fonts consultades

Ibis Eremita

Akçakaya, H. Re it
Bald Ibis Geronticus eremita population in Turkey: An evaluation of the captive breeding project for reintroduction .- Biological Conservation.-Volume 51, Issue 3, 1990, Pages 225-237 (accés a text complet a la xarxa de les biblioteques universitàries catalanes)

Come home to Palmyra / Nick Langley (Birdlife.org)

Draft Single Species Action Plan For The Northern Bald Ibis Geronticus eremita
(6th MEETING OF THE TECHNICAL COMMITTEE 08 - 11 May 2005, Flic en Flac, Mauritius).-AEWA Doc TC 6.16
Agenda item 17e, 08 April 2005. African Eurasian Waterbird Agreement.

Geronticus eremita – Critically Endangered
BirdLife International 2004. Geronticus eremita. In: IUCN 2007. 2007 IUCN Red List of Threatened Species.

Ibis eremita: El aprendiz de viajero / Sabine Böhne (Georevista.es)

Northern Bald Ibis (Wikipedia)

Northern Bald Ibis Geronticus eremita - BirdLife Species Factsheet (additional data)

Proyecto Eremita (Zoobotanico Jerez)

Un ejército de Ibis / Olivia Caballar - Barbate (Cádiz) - 22/06/2008

Una pareja de ibis eremita nidifica en libertad en Cádiz 500 años después (Portaldemedioambiente.com)

Ibis en l’antiguitat

Clark, Charlotte R.- The Sacred Ibis- The Metropolitan Museum of Art Bulletin, New Series, Vol. 13, No. 5 (Jan., 1955), pp. 181-184 (accés a text complet a la xarxa de les biblioteques universitàries catalanes)

Germond. JL.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs / Philippe Germond, Jacques Livet.- London : Thames & Hudson, cop. 2001
p.166

Ibis (Merneit – Egipto.com)

Ibis, las aves sagradas / By: Maria Jose Rubin (Sobreegipto.com)

Kumerloeve, Hans-
The waldrapp, Geronticus eremita (Linnaeus, 1758): Historical review, taxonomic history, and present status.- Biological Conservation.-Volume 30, Issue 4, 1984, Pages 363-373 (accés a text complet a la xarxa de les biblioteques universitàries catalanes)

Medicine in Ancient Egypt.-(Col.lecció: Science Across Cultures: The History of Non-Western Science)Volume 3: Medicine Across Cultures

Werness, Hope B.-The Continuum encyclopedia of animal symbolism in art / Hope B. Werness ; line drawings by Joanne H. Benedict and Hope B. Werness ; additional drawings by Tiffany Ramsay-Lozano and Scott Thomas.-New York : Continuum, 2004..-p. 235-236

Des del Blog de Lletres ens informen que torna una promoció d'accés a mils i mils de llibres i documents en accés obert del 4 de juliol al 4 d'agost de 2008. La World ebook Library per una quota reduida permet la cerca i recuperació de molts llibres en gairebé cent llengües.

Hi formen part diferents col.leccions i alguns projectes importants de digitalització com el Projecte Gutenberg, World Public Library o Internet Archive ... que permeten durant aquest periode baixar les seves col.leccions digitals de forma gratuita.

Entre les col.leccions que mes ens poden interessar esta la ja coneguda "Biodiversity Heritage Library" on deu de les biblioteques i museus mes importants d'història natural i botànica fonamentalment han unit esforços en plantejar un projecte comú de digitalització amb gairebé 15.000 llibres electronics posats a lliure disposició.

Pel que fa a les nostres especialitats podreu trobar clàssics com:

The animal kingdom, arranged after its organization, forming a natural history of animals, and an introduction to comparative anatomy - Cuvier, Georges, baron, 1769-1832
The variation of animals and plants under domestication (Volume 1) - Darwin, Charles, 1809-1882
Histoire naturelle des animaux sans vertèbres . - Lamarck, Jean Baptiste Pierre Antoine de Monet de, 1744-1829
Mémoires sur le respiration et la transpiration des animaux - Lavoisier, Antoine Laurent, 1743-1794
Traité d'histologie de l'homme et des animaux - Leydig, Franz, 1821-1908

També obres d'interès veterinari com:
Dissection of the dog as a basis for the study of physiology - Howell, William H. (William Henry), 1860-1945
Traité d'anatomie comparée des animaux domestiques - Chauveau, A. (Auguste), 1827-1917
Protozoan parasites of domestic animals and of man - Levine, Norman D
Atlas of avian hematology - Lucas, Alfred M. (Alfred Martin), 1900-
i algunes curiositats com:
Bird gods - De Kay, Charles, 1848-1935
o la biografia de
Audubon the naturalist; a history of his life and time - Herrick, Francis Hobart, 1858-1940

Recomanem fer-hi un passeig. Val la pena ...

L'editorial Tecnos ha publicat aquest any la 4a edició de tot un clàssic de la historiografia de la ciència occidental. Es l'obra de William Cecil Dampier, "La historia de la ciencia y sus relaciones con la filosofia y la religión".

L’origen i desenvolupament de les conquestes científiques son poc conegudes i tractades pels historiadors en general. La política, economia i sociologia solen ser els temes estel.lars dels tractats històrics. No així quina ha estat la gènesi i desenvolupament de les activitats que han proporcionat un benestar material per la humanitat inimaginable fins fa poc temps. Per això una obra que parli d'aquetes questions es sempre notícia, i mes si es tracta d'una obra reconeguda per la historiografia de la ciència mundial.

Dampier, exposa en la seva obra mestra com els grecs identificaren filosofia i ciència. L’Edat Mitjana va incorporar les dues a la Teologia. Mes tard, el mètode experimental, aplicat a l’estudi de la Natura després del Renaixament, va conduir al divorci entre les dues disciplines. Mentre que la filosofia natural es va basar en la dinàmica de Newton, els deixebles de Kant i Hegel aïllaren la filosofia idealista de la ciència contemporània; i , aquesta, en reciprocitat, va optar aviat per prescindir de la metafísica. Llavors la biologia transformista i la matemàtica i la física modernes, per una part, van aprofundir en el pensament científic i , per l’altra va obligar als filòsofs a tenir en compte a la ciènica; i així aquesta va tornar a tenir sentit per la filosofia, la teologia i la religió. Mentre la física que havia cercat motlles mecànics dels fenòmens sotmesos a l’observació, sembla com si hagués arribat a un estadi en el que fallen els motlles, a les entranyes de coses fonamentals, que son mecàniques, com va dir Newton.

Dampier (1867-1952), científic britànic, agricultor, i historiador de ciència es conegut també perquè va desenvolupar un mètode d'extreure lactosa del sèrum de llet. La seva invenció, que després va ser comercialitzada, era demanada per l'escassetat de formatges a Gran Bretanya durant la 1a Guerra Mundial. Des de 1917, va dirigir experiments per a mes eficaç la producció agrària terra en una propietat heretada d'un dels seus oncles. Era instrumental en la formació del Agricultural Research Council, servint com a primer secretari (1931-35). En la seva “A History of Science and Its Relations with Philosophy and Religion”, va examinar descobriments científics importants des de l'antiga Babilònia i Egipte, fins a principis del segle XX. Va ser nomenat cavaller (1931) pel seu servei públic a l'agricultura. El seu títol emblemàtic va tenir una primera edició el 1929 acabant la quarta l’any 1966 a Cambridge University Press amb notes i comentaris del professor I. Bernard Cohen. També podeu trobar la seva obra a les biblioteques universitàries catalanes.

Fa uns dies que hem llegit la curiosa història d’un cabrit, fill de la revolució cubana que gairebé ha estat elevat a la categoria de “màrtir”... Si, no estem somiant. El periodista Fernando Garcia ha escrit una glosa sobre aquest animaló “Perico, el chivo revolucionario” el 27/06/2008 a “La Vanguardia” que ha donat també veu al seu blog: “Perico, el chivo insurgente”. En la primera ens fa una glosa d’aquest membre de l’espècie caprina nascut a Jacomino el desembre de 1925 dins una família de barriada que va morir als 18 anys el 1944 en mans de la policia del general Batista

El cas es que l’animal va arribar a ser molt conegut i apreciat pels sectors revolucionaris cubans. "Perico´ fue un chivo comprometido en su época" diuen els que el van conèixer. Es diu que el cabrit encapçalava manifestacions en qualitat de mascota del sindicat de transports. Els seus hàbits alimentaris no eren habituals: “"Perico no ingería hierba. Comía desde frijoles con arroz hasta bistec con papas fritas. También gustaba darse un trago de ron o de cerveza, su bebida predilecta, además de disfrutar con el tabaco" ens comenta la seva hagiògrafa Teresita Aloy.

Però no sempre va ser un animal en “peu de guerra”. Se li va donar biberó de petit quan va quedar orfe, va ser joguina dels nens del barri i, ja de mes gran, es va aficionar a pujar a les guaguas. Cada dia a les 5 del matí esperava que el xòfer li pagués el café en llet i pa amb mantega per comenaçar la ruta diària. Amb el temps el cabrit va ser utlitzat en moltes manifestacions per denunciar la corrupció del règim de Batista fins que la policia el va detenir i el va estomacar. La museòloga Nancy Ordaz, la qual veiem a la foto amb la imatge de l’animaló, ens comenta que els manifestants el van deixar sol mentre la polícia es va acarnissar amb Perico.

Avui se’l conserva embalsamt al Museo Municipal de San Miguel del Padrón als suburbis de l’Habana, on rep els honors propis d’un “chivo insurgente”. Paraula de Nancy.

Acaba de sortir un nou número de la revista d'història de la ciència i la medicina "Asclepio". Es el Vol LX, No 1 ( 2008 ) i està dedicat a la historia de les dones en relació a la salut.
En octubre de 2006 es va organitzar pel XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Investigación de Historia de las Mujeres amb el títol "La historia de las mujeres, perspectivas actuales" a Barcelona, una taula titulada "Entre la salud y la enfermedad: Las mujeres como mediadoras de bienestar"
en la que van participar professionals de diferents disciplines d'Espanya, USA i Mèxic, que van presentar i debatre 15 comunicacions sobre diversos aspectes de les pràctiques sanitàries de les dones, la seva experiència vivida i el coneixement del cos femení.
En la presentació del dossier Montserrat Cabré i Teresa Ortíz informen com les aportacions que van fer donaven una unitat temàtica força plural en la que s'afirmava la història del cos humà i la seva impossibilitat d'entendre'l fora de la cultura que el crea i el la que existeix. Per això es publica un dossier amb alguns articles representatius del paper històric de la medicina i de la ciència com a naturalitzadores o somatitzadores de les relacions socials entre els sexes així com a creadores d'un cos de dona que sol ser vist com passiu i pessimista. Si el voleu consultar en línia haureu d'esperar fins la publicació del proper núemer. Sempre teniu la versió en paper a les biblioteques del CBUC.