Acaba de sortir el darrer número de la revista “Anales de la Real Academia de Ciencias Veterinarias” (vol. XVI - 2008 – n. 16). Publicació politemàtica en que hi podrem trobar diferents articles, entre els que volem destacar-ne un: “La Veterinaria en la Antigua Mesopotamia” del prof. José Alberto Rodríguez Zazo.
L’article es basa en una conferència que el mateix autor va donar fa un parell d’anys a la RACV. En la mateixa, el prof Rodriguez Zazo comença fent una exposició dels diferents pobladors que van habitar les terres mesopotàmiques, entre el Tigris i l’Eufrates, començant des dels primers pobladors, els Ubaidians (cap el 6000 aC) fins els Caldeus i Perses (500 aC) aprox.
Segons la seva hipòtesi, les societats mesopotàmiques atorguen als animals una importància econòmica i legal. En efecte, la major part dels animals domèstics ja son criats cap al 2500 aC, tal com ho testimonia un escrit en el que s’ofrenen tot tipus de bèsties al déu Enlil, que son rebudes per part del funcionari “patesi”(governador) el qual actua com a prestamista o “banc”, no fent sacrifici dels animals entregats. Aquesta font de riquesa cal preservar-la i gestionar-la per la qual cosa es protegida per llei, com la resta de bens agraris, i com ha quedat escrit en el Codi d’Hammurabi. Cal especificar que els cavalls, gossos i gats queden exclosos d’aquesta regulació ja que no es consideren unt font de riquesa econòmica de forma estricta. Si que hi entren els ases, bovins, caprins, ovins i porcins. Per aquest motiu es regula la seva venda, lloguer, el robatori que s’hagi produït en alguns dels seus components i els danys ocasionats als mateixos.
Els gossos tenien una doble consideració, com animal sagrat, representació de la deessa Gula (Salu) de la que trobem un segell de la dinastia Isin (1068-1047) am el gos com a garant. I també eren utilitzats com a eines de cacera tal com ho mostren els relleus de Nínive amb la caça d’onagres d’Asurbanipal amb gossos.
Els cavalls tenien una triple funció en l’escala social dels pobles mesopotàmics. En primer lloc eren, com no, l’eina principal que utilitzaven els caçadors aristòcrates per la captura i mort de la fauna salvatge com el lleó. Els assiris també demostraven una especial predilecció pels cavalls, ja que la seva possessió suposava l’accés a un estatus social elevat, per la qual cosa eren nombrosos els llocs de cria i ensinistrament d’equins, com el poble de Hethiter. Finalment els cavalls eren una eina de guerra. El mitjà mitjançant el qual es perpetraven les batalles provocant inicialment un gran desconcert entre aquells pobles que no havien lograt domesticar-los. Es diu que el rei assiri Sardó va crear una figura “musarkisus” com a oficial d’alt nivell encarregat de recórrer l’estat per adquirir cavalls per l’exèrcit.
La malaltia era vista pels pobles mesopotàmics com un senyal diví. L’efecte d’un incompliment de les prescripcions divines. El pecat. Be la divinitat o els éssers malignes eren els portadors de les malalties tant en homes com en animals. Entre el gran nombre de deus de les civilitzacions mesopotàmiques volem destacar a “Ninazu” que amb el seu fill “Ningischzida” protegien els metges. El mes curiós es que aquest darrer era representat amb dos serps com a símbol de la medicina. Tal com ho es ara a Occident ....
Segons el concepte mesopotàmic de malaltia no era suficient identificar els símptomes que presentava l’home o animal afectat. Era igualment necessari conèixer el pecat comès (interrogatori del malalt o propietari de l’animal), el dimoni responsable (simptomatologia) i el propòsit dels déus, entre curació o mort (mitjançant endevinació dels sacerdots). Els instruments utilitzats per l’endevinació eren variats segons la importància de la malaltia o personatge tractat. Per grans personatges i epidèmies es solia utilitzar l’hepatoscòpia (interpretació del fetge d’un animal sacrificat), la cosmologia i la astrologia. Per casos de menor importància les tècniques utilitzades eren l’empiromància (predicció pel foc), lecanomància (endevinació de figures d’oli en aigua) i la oniromància (interpretació dels somnis). I especialment les conductes dels animals que el sacerdot es trobava en el trajecte que el separava del malalt –especialment aus i insectes.
La teràpia buscava per la seva part tres finalitats: a) Perdó del deu irritat per oració i sacrifici; b) expulsió del dimoni a través de la màgia; c) curació mitjançant remeis físics tant farmacològics com quirúrgics -tinguem en compte les prescripcions terapèutiques trobades a les runes de Nippur en patologia animal.
Les civilitzacions mesopotàmiques no tenien coneixements anatòmics –no es practicava la dissecció-, ni fisiològics –els òrgans vitals es relacionaven amb la vida anímica i es tenia un especial coneixement de les funcions reproductives. En canvi la patologia i la terapèutica eren mes conegudes: còlics, diarrees, paràsits interns, vista, i les ferides causades per activitats de guerra: fractures, luxacions. Pel que fa a la terapèutica són característiques les tauletes a tres columnes en la que es nomena el producte, es nomenen els símptomes a combatre i finalment la forma d’aplicació respectivament.
Es interessant destacar com s’utilitzava medicació preventiva en animals com els cavalls: aigua de civada amb sulfat sòdic era prescrita pel seu caràcter purgant i antiparasitari.
Els “veterinaris”, que també eren metges de medicina humana, donat que tractaven malalties provinents del càstig diví eren tots sacerdots excepte els que practicaven una cirurgia menor. Els primers es coneixen amb les següents denominacions: Asú, eren els terapeutes que tractaven el malalt; Baru, era el sacerdot que observava, interrogava i interpretava símptomes; Ashipu, exorcista que purificava el cos malalt amb encanteris.
Mes informació sobre les ciències de la salut a les civilitzacions mesopotàmiques a:
- Médecine en Mésopotamie (Wikipèdia.fr)
- Mesopotamian Medicine a Pubmed
- Bibliografia "Medicina assíria babilònica" a les biblioteques universitàries catalanes
0 comentaris: