Recepta de Mona de Pasqua (Catalancooking.com)
Estem en època de Pasqua i en aquestes celebracions hi ha una sèrie de tradicions que s’han portat a terme al llarg del temps i sota diferents variants. Les gastronòmiques en son una d’aquestes. Als territoris de parla catalana, un dels productes que compten amb mes recolzament popular son els pastissos. “La Mona” es però un dels que obté un predicament mes gran entre la societat.
Components i evolució del pastís
Tots tenim en el record les imatges de les “mones de xocolata” però ni al llarg del temps hi de la geografia ha estat així. La Mona es un pastís que tradicionalment s’ha fet de formes diferents en diferents llocs tot i que coneguem que la recepta tradicional l’ou dur es la base d’aquest postre. En efecte, el model de Mona amb ous durs se’n té constància, almenys, des del segle XV. Segons Manel Carrera, la tradició d’aquest pastís ha experimentat “tres transformacions importants: en primer lloc, ha deixat de ser un pastís que es fa a casa per esdevenir un producte de consum que es compra a les pastisseries; en segon terme, la mona ha incorporat un ingredient nou: la xocolata; i finalment, la mona es guarneix amb personatges de l’univers infantil”.
La irrupció de la xocolata a les mones és força recent i sembla que s’originà a Barcelona al segle XVI amb l’arribada del cacau d’Amèrica. La substitució dels ous durs pels de xocolata va fer que aquest costum s’estengués ràpidament arreu de les comarques catalanes.
La primera Mona de Pasqua representativa d’una escena de què es té notícia, segons els costumari de Joan Amades data de 1875 i mostrava el conseller Joan Fiveller jurant fidelitat a la ciutat abans d’anar a vindicar el dret ciutadà davant del rei Ferran d’Antequera -Gremi de Pastisseria de Barcelona. Segons el gastrònom Jaume Fabrega: “Una de les primeres receptes de mona que hem localitzat és al llibre “Classes de cuina.Curs 1927-1928” /de Josep Rondissoni (Barcelona, 1929) ... Per altra banda, ja se’ n parla al manuscrit Formulario práctico de cocina, de Joan Company (1905), “pan quemado al estilo de Alberique”). Altrament, els valencians áixí com molts menorquins, que varen emigrar a Alger durant el segle XIX i que en bona part s’establiren a Orà, hi varen portar la mona i fins i tot el costum d’ anar-la a menjar al camp el dia de Pasqua (“casser la mouna”, en el llenguatge dels potes negres). De fet, ens els receptaris algerians actuals, tant d’ Algèria mateix com els fets per potes negres (retornats), sempre hi apareix la mona, a part d’ altres plats dels Països Catalans, com la paella, la “melsa”, etc. -Bona Vida / Jaume Fabrega.
En l’actualitat, les Mones han esdevingut també una forma de narrar els episodis contemporanis, una crònica de la realitat. Les figures que substitueixen a l’ou dur o de xocolata avui dia retraten aspectes concrets de la realitat social i política del país i dels personatges famosos entre els nens i nenes.
El ritual del pastís
L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic, destinat a marcar el pas del temps en la persona i d’estretir els vincles familiars en el si de la religió catòlica. De molt temps ençà actua com a un obsequi que es fa als infants de tot el Principat de Catalunya i País Valencià -no tant a les Illes Balears- per Pasqua Florida, el primer dilluns després de la primera lluna plena de Primavera: Dilluns de Pasqua. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols, mentre que la padrina regala el palmó. Els padrins fan la funció de protectors, de guies de la persona que per la seva curta edat encara està indefensa i desprotegida. Per l’infant el fet de rebre la Mona es una forma de enquadrar-lo en una franja d’edat concreta, prèvia a la Comunió, ja que només podran rebre la mona aquells que no l’hagi fet –això sempre en teoria.
Particularment al País Valencià la Mona també ha estat lligada a un costum social: anar en família, amb els amics o fadrins a menjar plegats al camp en el marc d’aplecs en els que a més del pa-socarrat i ous durs, es menja, conill o anyell a la brasa, paella, enciam i un embotit especial molt prim, anomenat llonganissa de Pasqua. També a la zona del Maestrat i València solen menjar el “panquemao” o “pandurimiendo” , un pastis fet amb la la pasta deixada feta la nit abans –Olletadeverdures.
Així mateix, al País Valencià, l’ou dur que incorpora el pastís serveix a vegades per interpretar una tradició o costum familiar en que l’ou s’esclafa al front de la persona estimada tot i esmentant les següents paraules “Ací em pica, ací em cou, per ací em menge la mona i ací em trenque l'ou'
La simbologia dels ous
Per tot Europa hi ha el costum de menjar ous per Pasqua seguint la tradició precristiana, panteista de que l’ou és el símbol còsmic de la fecundació i la creació en quasi totes les cultures, l’origen que engendra la vida. Les ofrenes i àpats amb ous formaven part dels ritus primaverals que celebraven i encara celebren la renovació de la natura, la Primavera. Per això el Cristianisme va adaptar aquesta tradició popular per explicar el misteri de la resurrecció de Jesucrist. Es possible que la presència d’ous en el costumari pasqual s’expliqui pel fet que antigament les gallines estaven a l’aire lliure i es regien molt mes per la variabilitat de les estacions. Al pujar la temperatura l’aviram ponia més ous i les unitats sobrants es feien servir com a regals o decoració.
L’Església Catòlica va però prohibir durant molt temps (s IX a XVIII) menjar ous durant la Quaresma per considerar-los equivalents a la carn. Els fidels per que nos es fessin malbé els coïen i els cobrien amb una capa de cera per poder-los regalar i menjar als éssers estimats a partir de Diumenge de Pasqua. Ja en el segle XIX a Alemanya, Itàlia i França els pastissers els van elaborar a base de xocolata i amb motlles individuals, tot introduint una sorpresa a l’interior (com els tortells de reis). Actualment, se segueix menjant ous per Pasqua per molts pobles d’Europa, on a més a més hi ha el costum de buidar, pintar i decorar-los amb formes i colors diferents.
Etimologia poc clara del mot “mona”
Hi ha dues tradicions que pretenen explicar l’origen del mot “Mona”. La primera seria la de cercar l’origen arab del mot. En aquest sentit se l’associaria a la paraula “munna” que vol dir “provisions de boca” o “regal”.
Per altra banda hi ha l’opinió, defensada entre d’altres per M. Bataillon segons la qual "Mona" :pastís de Pasqua, igual que el portuguès "monda", ve del llatí “munda” que vol dir, ‘(vianda) neta, bonica’ o de “mundum”, ‘panera adornada i plena d’objectes’, relacionant així el fet dels regals que es feien els nostres avantpassats i que contenien, ous i fruits secs amb pasta de pa. En grec “munus” també vol dir regal.
Finalment una tercera via, poc contrastada seria la que la vincularia al terme català de “simi” pel fet que els primers pastissers de Barcelona que van decorar les Mones amb xocolata ho van fer amb la figura d’una mona i d’aquí es van fer molt populars i s’expandiren per tot arreu
Fonts utilitzades:
- En Pascua, huevos y 'monas' (nutricionlandia.com)
- Mona de chocolate (gastronomiaactiva.com)
- La Mona de Pasqua / Jaume Fàbrega (catalancooking.com)
- La Mona de Pasqua / Manel Carrera i Escudé (festes.org)
- La Mona de Pasqua (quaderns digitals.net)
- Mona de Pasqua / blog “Bona Vida” de Jaume Fabrega
- Mones de Pasqua : la festa major de la xocolata (gastroteca.cat)
- Mones, micos i farinades (olletadeverdures.worpress.com)
0 comentaris: