Continuem ara la segona part de la ressenya que vam començar fa un parell de mesos sobre el llibre "La jirafa de los Medici". Un llibre que al llarg de la seva lectura no ha deixat de sorpendre'ns.
Seguim avançant i ens apareix el cinquè capítol con el rei Rodolf II del l’Imperi Sacre Romà i Germànic, i rei d’Hongria i Bohèmia. Un home erudit, amant de la ciència i naturalesa, es cuidava de jardins, cases de feres, aviaris, gabinet de meravelles “Kunstkammer” (espècie de museu dels coneixements mes importants del moment). Aquest personatge, savi entre els poderosos del segle XVI va néixer el 1552, fill de Maximilià II i Maria d’Austria (filla de Carles Vè) -tots de la dinastia Habsburg. Del seu pare va adoptar un afany desmesurat pel coneixement i l’estudi de les ciències naturals en particular. A despit del seu “fracàs” en les seves relacions de parella, es va dedicar a cultivar l’intel.lecte, vivint en un context en que els fluxos amb el Nou Món i amb erudits com Konrad Gesner i Ulises Aldrovandi, afavoria enormement les noves avantguardes científiques. Carolus Clusius va arribar a ser cap dels seus museus naturalistes dispersats per tot el regne. Tal era el fluxe d’animals entre les colònies i el vell continent que el negoci familiar de banca dels Fugger va incloure a la seva cartera d’inversions el tràfic d’animals exòtics. Van ser famosos el Casuari i el Dodo importats per aquest rei, i els lleons i tigres que vivien dins el mateix palau, causant no pocs problemes amb els servents i visitants. Víctima del seu propi germà Maties moria d’un edemà el 1612.
El penúltim capítol ens trasllada a la França del XVIII. El país gal viu en aquest segle una efervescència cultural sense precedents, fet del que no es exempt la cort. Entre els membres mes significats de la qual hi trobem la dona de l’emperador Napoleó, Josefina. Casada amb l’emperador en 1796, es va dedicar aviat a organitzar el seu propi espai adquirint el Castell de Malmaison, situat a l’oest prop de Paris. Alli es va dedicar a construir un jardí i zoològic particular, ja no tant sols pel gaudi dels esperits mes nobles sinó també –estem a la Il.lustració- per estudiar la seva utilitat per l’evolució del país. Josefina va dedicar a reunir gran nombre d’animals al seu jardí, especialment aquells que podien conviure fàcilment sense problemes entre les seves frondes. Aquell sentit utilitari va fer que organitzés una petita granja model amb vaques suïsses i ovelles merino. Però també hi havia interès per la fauna exòtics. Concretament l’explorador Nicolas Baudin va proposar fer un viatge científic a Austràlia ja que el 1798 ja havia viatjat a aquell continent portant a França moltes espècies de noves plantes i animals. Napoleó va encomanar a Baudin un viatge naturalista a Austràlia amb la missió especial de portar a Josefina una col.lecció exclusiva d’animals vius. Incorporant 22 homes de ciència van sortir a l’aventura amb les corbetes Le Géographe i Le Naturaliste van sortir de Le Havre el novembre de 1800. Dos anys després, Baudin arribava a Port Jackson en un viatge ple d’incidents de tot tipus. Van capturar animals de tot tipus: Cangurs, emús, i diferents tipus d’aus, especialment a les illes Kangaroo i King. Les malalties de la tripulació i de la tuberculosi del propi Baudin van fer que s’afanyés a tornar a França. Durant el trajecte van fer parada al la colònia holandesa del Cap de Bona Esperança on van pujar lleons, panteres, zebres, estruços... Pocs animals van sobreviure després del llarg viatge engabiats en petites caixes i sense una alimentació adequada: només uns 80 animals van trepitjar sol francès al baixar dels dos vaixells expedicionaris. El març de 1804 Le Geographe arribava al port de Lorient. Dels 22 naturalistes que van iniciar el viatge nomes en quedaven 3. Un d’aquests: François Peron es va dedicar a reivindicar per si mateixa la glòria de les troballes zoològiques pel jardí de Josefina. Malgrat disposar d’una abundant documentació de tota l’expedició aquesta va quedar en mans pròpies sense fer-ne cap difusió escrita i extraviant-se a la seva mort quan tenia 35 anys al 1810 per tuberculosi. Quan Peron va publicar el “Voyage de découvertes aux terres australes” com homenatge a l’emperadriu Josefina, es va encarregar prou be d’il.lustrar el llibre amb cangurs, emús i cignes negres lliurement desplaçant-se pels jardins del castell de Malmaison. Aquesta va ser l’única espècie que va tenir èxit en la seva adaptació al nou medi que es va instal.lar. La resta va ser carn de taxidermista al Museu Nacional d’Història Natural.
El castell, jardins i zoològic de Hearst, que deu el nom al magnat del periodisme William Randolph Hearst, es el motiu d’aquest darrer capítol. Un castell que en els feliços anys 20 ocupava unes 800 hectàrees on vagaven diferents tipus d’ungulats i remugants i aus no voladores de diferents continents, i comptava amb un gran zoològic amb espècies de tot tipus. Hearst, un home excèntric i de caràcter infantil, va començar a col.leccionar animals cap el 1924, cinc anys després de l’inici de la construcció del castell. El seu afany col.leccionista pretenia donar confort i admiració als joves actors i actrius de Hollywood que assistien a les seves festes que duraven caps de setmana sencers. Mes endavant, cap el 1927 Hearst va decidir que la seva col.lecció havia d’anar mes enllà que els remugants pasturant pels seus jardins i va voler centrar-se en animals exòtics de tota mena que arribaven en tren cap a la seva mansió procedents de dieferents zoològics dels USA. Després del final de les grans monarquies europees al XIX i la creació dels zoològics públics poques persones podien pretendre col.leccionar fauna salvatge com a vanitat. Potser el darrer exponent d’aquesta afició animalística exòtica es el propi Hearst que va instal.lar la seva pròpia jungla a San Simeón (Califòrnia).
Per entendre l’extravagància del personatge podem comentar les anècdotes de les girafes: L’any 1934 tres girafes van ser traslladades en vaixell des de Rotterdam constituint tot un espectacle als USA, mes tard al quedar-se prenyades es va constatar els problemes per assistir el naixement de les cries per desconeixement absolut del part d’aquests mamífers. I fins i tot, Winston Churchill va quedar aturat durant mitja hora perque una girafa s’havia aturat al camí i no deixava passar a ningú ... Els problemes amb els empleats i els convidats a causa dels animals cada cop mes nombrosos van proliferar. L’any 1932, el director del Zoo de San Francisco, George Bistany reclamat per Hearst per fer un informe sobre els seu parc d’animals va redactar un informe demolidor. Entre altres coses, la manca de divisòries entre les espècies i la inexistència d’un hospital veterinari eren elements claus que condicionaven el futur del parc.
El 1936 la fortuna de Hearst va caure en picat sota els efectes de la Gran Depressió. Criticant a Rooswelt i el seu New Deal i contrari a la participació dels USA a la II Guerra Mundial es va crear una aureola de personatge controvertit i hostil a l’acció del govern i en definitiva dels seus lectors. L’any 1937 la crisi el va afectar de ple i va haver de desprendre’s de bona part dels seu zoològic excepte dels mamífers remugants que podien pasturar pels seus jardins. Molt tocat anímicament es va dedicar a promoure campanyes contra el maltractament animal, especialment gossos, i contra la vivisecció. Amb la fi de la guerra, Hearst va lograr recompondre les seves finances. El poble havia consumit molta premsa durant tot el confilcte. El nostre personatge va continuar amb la seva afició pels animals, especialment la cria de gossos. Moriria als 84 anys a la seva estimada muntanya de San Simeón.
El primer panda gegant que va arribar a Occident data del 1869 i va ser embalsamat pel missioner Armand David. Des de llavors ençà el panda era un animal considerat mític pel naturalistes occidentals. Així comença l’epíleg amb que acaba aquest llibre. Mes tard, Theodore Roosevelt va ser un dels primers nord americans en matar un panda a la selva el 1929. I no va ser fins el 1936, quan una extravagant novayorkesa Ruth Harkness va portar una cria de panda “Su-Lin” a San Francisco i finalment va anar a parar al Zoològic de Brookfield a Chicago. El moviment pro-pandes a Estats Units i a Europa se li atribueix a aquest fet. Alguns exemplars mes van arribar posteriorment a Occident però cap es va reproduir. La guerra civil Xina i la proclamació de la República Popular van impedir mes importacions. Aquest parèntesi va acabar el 1972 quan després del viatge del president Richard Nixon a Xina el seu president Mao Tse-Tung va enviar dos exemplars al Zoo Nacional de Washington: Hsing-Hsing i Ling-Ling. I en reposta una parella de bous moscats d’Alaska van arribar a terres xineses. Els pandes van arribar a ser ambaixadors de dues causes com ja ho havien fet altres animals exòtics en el passat: Apertura política entre Xina i Occident i la conscienciació sobre la necessitat de la protecció de la vida salvatge. La WWF va adoptar el panda com a símbol de la seva missió conservacionista.
Belozerskaya ha escrit un llibre que és fascinant pels fets que descriu i el treball immens que es desprèn de les seves ratlles. Amb un estil ple d’audàcia i elegància ens manté atents a les seves planes al llarg de tots els discursos que planteja. La crítica ha estat bastant favorable a aquesta obra: New York Times, Hachette, El Pais, etc. La qual cosa demostra fins a quin punt humans i animals estem intrínsecament units. Cal tenir en compte que una gran història recau sobre aquest mamífer africà del Renaixement.
"La Jirafa de los Medici" la podreu trobar en biblioteques universitàries catalanes. També hi ha la versió original anglesa que en llibreries de segona ma es pot aconseguir molt bé de preu.
dsfsdfs67877 test test