Historia Veterinaria

Fa uns mesos que us vam proposar la lectura d’un article de Piergiorgio M. Sandri titulat “Animales al Poder” en el que reflexionava sobre el paper que diferents animals exòtics han jugat al llarg de la civilitzacions i de la història. Un article ben documentat en que citava a la historiadora Marina Belozerskaya en un llibre que properament havia de sortir al mercat. Doncs be, el llibre ja ha sortit: La jirafa de los Medici (Gedisa, 2008) i es tracta d’un bon relat d’històries verídiques que han succeït al llarg de la història de la humanitat entre els animals exòtics i personatges significatius del poder. Els animals -si son no domèstics encara mes- sempre han fascinat l’home i, es curiós com han pogut ser utilitzats com instruments polítics, de guerra, i font d’inspiració general entre en el poder dels estats i governants i la intel.lectualitat del moment.

Belozerskaya, que també ha estat coeditora del catàleg de l’exposició “Oudry’s Painted Menagerie”,que citàvem en el post sobre la “Rino Clara ...” de fa uns dies, elabora una gran síntesi històrica recopil.lant diferents personatges i la seva relació amb els animals que van tenir al seu costat. A part de demostrar un gran coneixement de la matèria, redacta de forma àgil i senzilla, de manera que els seus relats són fàcilment llegibles per tothom que tingui un mínim interès pel tema.

L’obra te set capítols. El primer, “Elefantes para un reino” es potser el mes convincent, potser per desconegut. Tracta de la història del rei ptolemaic Philadelphos, que va governar a finals del segle II aC.  La dinastia Ptolemaica d’Egipte va transformar Alexandria en una ciutat cosmopolita i del coneixement amb la seva famosa Biblioteca i els mestres i erudits que cultivaven totes les disciplines del coneixement. Un coneixement que va fer possible la incorporació dels elefants en el centre de poder d’Egipte. Ja Alexandre “El Gran” havia comporvat el potencial militar dels elefants quan va lluitar contra Darius de Persia. Uns exemplars van venir de l’India, controlats per Antiochos de Siria, el seu enemic. Després el propi Philadelphos va enviar comerciants per Africa perquè li portessin exemplars de l’espècie del continent. Aixi doncs,amb el temps va lograr constituir una gran col.lecció d’animals exòtics provinents de tot el mon conegut i constituint un precedent dels nostres zoològics actuals.

El segon, explica la ja coneguda història dels gladiadors que lluitaven amb feres com en els circs de l’Imperi Romà, sota el nom de “La Naturaleza, sometida en la arena romana”. En concret ens relata el cas del general Gneu Pompeu Magne, va promoure un programa de quatre dies de lluites entre homes i feres a vida o mort al Circ Maximus per tal de restituir la popularitat perduda. Al final del programa un grup d’elefants predestinats a morir i acribillats ja amb tot tipus d’armes van començar a gemegar i plorar. La multitud va reaccionar a favor dels paquiderms. Pompeu va reaccionar ordenant la seva mort donant el seu cap a la gent amuntegada a les grades. Els jocs van acabar sent un desastre.

“Como una jirafa transformo a un comerciante en un principe” es el relat del tercer capitol on el protagonista es el mandatari florentí Lorenzo de Medici i la utilització d’un animal exòtic com a moneda de canvi per cimentar a un príncep de la república italiana de Florència a canvi d’ajudar al príncep otomà Qaitbay per cimentar el seu poder i utilitzant i mitjançant la relació del primer amb el regne de França. Tot un episodi d’alta política renaixentista ....

El següent capítol, quart, es potser el més pol.lèmic de tots set. El títol ja dona que pensar: “Animales humanos en el Nuevo y Viejo Mundo”. Al principi del relat l’autora ja exposa una premisa que es tota una declaració d’intencions: “...¿Como llegaron los fieros y orgullosos aztecas a convertirse en monos entrenados atados a una cadena española ?...”. En efecte, sembla que tingui uns prejudicis una mica sospitosos en la redacció d’aquest capítol. El que no deixa de ser cert es el xoc de cultures que va representar el contacte entre les cultures indígenes (personificades pels asteques a Tenochtitlan) i conqueridors espanyols (per Hernan Cortés). A tall d’exemple, els de la Península Ibèrica portaven gossos mastins entrenats per atacar, mentre que els indígenes criaven petites races de cànids com a font d’alimentació. El capítol esta però molt documentat, citant fonts directes de cronistes de l’època, en que destaca la visió que fa López de Gomara sobre el zoològic de Moctezuma, un exemple de refinament i opulència que contrastava molt amb la civilització hispànica de finals del segle XV. El tema dels sacrificis humans que eren devorats per les bèsties indígenes eren a ulls dels europeus el que sorprenia mes per l’ètica judeocristiana del moment. Ens narra finalment l’episodi de l’incendi del zoològic de Moctezuma. A partir d’aquí les opinions de l’autora es deixen anar bastant lliurement ...

Aquest es el primer capítol d'una obra que volem continuar comenant en una segona part ja que la considerem prou interessant  per un públic prou ampli.