Historia Veterinaria

El proper 13 de maig, a l’Instituto de Historia de la Medicina y de la Ciencia López Piñero, de la ciutat de València, es fa una presentació d’un llibre que valorem molt des de l’ACHV: “La cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval”. Un professor de la Universitat de València, Carmel Ferragud Domingo ha investigat un tema molt poc tractat com es la manescalia medieval. Poc tractat, no tant sols perque sigui de València o de qualsevol ciutat de la Corona d’Aragó, sinó perquè hi ha una manca absoluta d’estudis europeus que hagin investigat sobre la pràctica de manescals,  albeitars o d’altres denominacions que parlin dels practicants de la medicina i salut dels animals.

Val a dir que en el llibre que us presentem trobareu la grafia menescal en comptes de manescal (aquest darrer terme acceptat en el català normatiu de l'IEC). No obstant sembla correcte establir que el terme amb "e" és el més utilitzat a la parla utilitzada a l'àrea occidental del domini lingüístic català on es troba el territori valencià). Per aquest motiu l'autor defensa l'ús del terme menescal en comptes de manescal que utilitzem mes a l'area central i oriental de la nostra parla.

L’Europa dels segles XI al XIII experimenta uns canvis religiosos i culturals que tenen molt a veure amb les processos de difusió del cristianisme, sovint violents, a tot el continent. Així mateix l’agricultura es va erigir amb una força renovada degut als canvis socials i tecnològics, tot i passant d’un sistema silvopastoril a un de basat en el cereal i la vinya. En aquest context el bestiar pren un protagonisme fonamental. Especialment l’equi, tant pel suport a l’agricultura –particularment al nord del continent- com en la contribució a la promoció dels exèrcits. Els animals esdevingueren doncs uns elements claus per la supervivència del camperol i un instrument de prestigi del cavaller. L’animal medieval esta present a tot arreu i no es un ésser viu patrimoni exclusiu de l’entorn rural, ans al contrari el tenim també ben present per la ciutat. Es per això que la supervivència i salut dels animals estan íntimament vinculats a la dels homes. Així doncs els professionals sanitaris de persones i animals van anar evolucionant seguint els principis doctrinals galènics del moment, si be amb la diferència que mentre els metges es van professionalitzar, els manescals -metges d’animals ,particularment d’èquids, coneguts així a la Corona d’Aragó -només es van especialitzar.

En Carmel Ferragud es centra en la cura dels animals a la València medieval tot i exposant la importància de la comunitat islàmica en el cultiu de la hippiàtrica. Per altra banda es mostra especialment crític a la manca d’estudis sobre la manescalia medieval tot i concreant la manca d’estudis generalistes que cerquin una visió de conjunt sobre el tema i es deixin de fer reflexions intel.lectuals o de parlar dels orígens i difusió dels tractats en us de l`època. I, en canvi, es parli poc o gens de l’aplicació d’aquests principis i els seus practicants, de com es va aplicar la “ciència de la manescalia” –comentari al qual donem un total recolzament.

Ferragud vol intentar cobrir aquest buit i ha fet un estudi seriós, fent recerca preferentment als arxius del Regne de València i el de la Corona d’Aragó, descobrint personatges rellevants dedicats a la cura d’animals durant la Baixa Edat Mitjana valenciana. Lluis Cifuentes i Vicente Dualde han estat els primers en tractar la manescalia a la Corona d’Aragó però ara, el nostre autor fa un estudi basat en fonts d’arxiu inèdites, com pot ser la denúncia que un canvista fa a un manescal per la seva negligència professional el 1364, extret de la col.lecció “Justicia Civil” de la ciutat de València,  en el que diferents personatges exposen la perícia o irresponsabilitat del manescal encausat i esdevé un dels eixos vertebradors en que es fonamenta la redacció de l’obra.

El treball s’estructura en tres grans blocs: (a) Introducció a la formació dels manescals, l’atenció mèdica als animals a la València de del tres-cents i la combinació entre els preceptes doctrinals i l’activitat pràctica. Un capítol que s’emmarca en la història de la disciplina veterinària però documentada amb fonts concretes. Altres animals com gossos, ocells de gàbia i caça, o bestiar criat en ramats i aus de corral son també contemplats en menor profunditat; (b) Retrata els manescals valencians, posant èmfasi en les nissagues mes significatives, les que estigueren al servei dels monarques o les que operaren entre els cavallers i la ciutadania. Un capítol que ens endinsa en el món de la relacions socials, aliances familiars i els conflictes derivats de la competitivitat professional i el prestigi sociopolític. Així mateix fa una petita incursió en la minoria mudèjar que s’especialitzaria en al cura del bestiar i la ferradura, tot i tenint estrets vincles amb la comunitat cristiana;  (c) Dona una visió sociològica dels manescals valencians, la seva posició social i patrimonial. La seva participació i influència en la política municipal valenciana, i com es vincularen amb les institucions medievals del moment.

El llibre:

Ferragud Domingo, Carmel.- La cura dels animals: menescals i menescalia a la València medieval.- Catarroja ; Barcelona : Afers, 2009.- (Recerca i pensament, 49).- 252 pags.- isbn: 978-84-92542-04-8 el podeu trobar a les biblioteques universitàries catalanes.

Lluis Bonada, en un article a El Temps (18/03/2009) fa una revisió de l’obra que ha estat reproduit al blog de l’editorial

Carmel Ferragut Domingo (Algemesí, 1969) es doctor en Geografia i història per la Universitat de València i s’ha especialitzat en la història de la medicina i la menescalia medieval, obtenint premis com el Ferran Soldevila (2002), Hernandez Morejón (2002), Senyera d’Investigacions Històriques (2004) i Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (2008). Darrerament també ha publicat un estudi sobre la medicina i les professions sanitàries a l’Edat Mitjana: “Medicina per a un nou regne” (Bromera, 2009) que versa sobre el valor i consideració que Jaume I va atorgar a la medicina i a la universitat, els textos recopilats per Arnau de Vilanova i les relacions socials i que l’assistència mèdica va propiciar entre les diferents confessions de la Corona d’Aragó. Compta ja amb una notable bibliografia que confiem segueixi incrementant-se ....

Des de l’ACHV considerem que es tracta d’un treball ben fet, de gran valor documental i que requeriria un major exemple per part dels investigadors que treballessin amb els arxius de l’època per donar llum sobre la manescalia medieval i la seva pràctica no tant sols per la ciutat de València, sinó per altres punts de la Corona d’Aragó, de la Peninsula Ibèrica i de tot Europa. Confiem que aquest primer estudi mostri el camí a seguir i sigui una llavor que possibiliti que el camp de la recerca en la manescalia prengui un nou impuls.