Historia Veterinaria

Ahir es va tancar l’exposició de l’Australian War Memorial de Canberra (Austràlia) sobre els animals en la guerra titulada: A is for Animals: An A to Z of Animals in War. Una llàstima que no haguem pogut donar-ne notícia abans però ha estat Vilaweb que ahir ens recordava que es clausurava aquesta exposició. Fa uns mesos -be el 2007-  vam donar noticia a la web de l’ACHV sobr l’exposició que havia tingut lloc a l'Imperial War Museum "Animals at War". Es un tema que mica a mica ha anat omplint les capçaleres dels mitjans i ha estat objecte de l’atenció dels investigadors. En aquesta exposició si han tractat el paper dels animals en els grans conflictes bèl.lics be com a animadors al front i a la reraguarda o com agents actius en les transmissions de comunicació o detecció d’explosius.

La web de l’exposició incorpora material audiovisual en la qual podem visionar aspectes tant sorprenents com la cavalleria australiana a la I GM, els regiments de camells a Palestina, l’ensinistrament d’ases salvatges durant la II GM , o l’entrenament de gossos missatgers a Nova Guinea durant el mateix conflicte armat entre d’altres. Cal recordar que a Hyde Park (London) hi ha un monument “memorial” dedicat als animals morts en actes miliatrs fet per David Backhouse i especialment adreçat als vuit milions de cavalls morts a la I GM, els dos-cents mil coloms missatgers abatuts a la II GM, entre d’atltres espècies.

Gran Bretanya, amb una gran cultura animalísitca va fundar també la Medalla Dickin, en memòria a la fundadora del People’s Dispensary for Sick Animals (PDSA), Maria Dickin (1870-1951), un exemple per les organitzacions no governamentals que ha perviscut des de principis del segle XX.  Podeu llegir a la seva web la trajectòria llarga i fecunda de l'associació.

Es d’agrair que els comissaris de l’exposició, dins la tradició docent dels museus anglosaxons hagin preparat recursos didàctics per les escoles i infants que puguin ser utilitzats com element pedagògic i reflexiu davant els elements exposats. Esperem que algun dia es faci una exposició similar al nostre país ....

Jaume Camps de nou ens il.lustra, ara no sobre la seva prioritària faceta cunícola, sino sobre un aspecte alimentari prou significatiu referent a la història nutricional d’un poble. Els Massai, la seva alimentació i la devoció que tenen envers el seu bestiar boví. De costums ancenstrals que s’endinsen en la nit dels temps, els Massai han tingut una relació estreta amb el bestiar boví i els seus productes derivats -bàsicament la llet.

“Ngai fa la pluja,
la pluja fa l’herba,
l’herba fa les vaques,
i les vaques fan els masai”

Acaba de sortir el darrer número de la revista “Anales de la Real Academia de Ciencias Veterinarias” (vol. XVI  - 2008 – n. 16). Publicació politemàtica en que hi podrem trobar diferents articles, entre els que volem destacar-ne un: “La Veterinaria en la Antigua Mesopotamia” del prof. José Alberto Rodríguez Zazo.

L’article es basa en una conferència que el mateix autor va donar fa un parell d’anys a la RACV. En la mateixa, el prof Rodriguez Zazo comença fent una exposició dels diferents pobladors que van habitar les terres mesopotàmiques, entre el Tigris i l’Eufrates, començant des dels primers pobladors, els Ubaidians (cap el 6000 aC) fins els Caldeus i Perses (500 aC) aprox.

Segons la seva hipòtesi, les societats mesopotàmiques atorguen als animals una importància econòmica i legal. En efecte, la major part dels animals domèstics ja son criats cap al 2500 aC, tal com ho testimonia un escrit en el que s’ofrenen tot tipus de bèsties al déu Enlil, que son rebudes per part del funcionari “patesi”(governador) el qual actua com a prestamista o “banc”, no fent sacrifici dels animals entregats. Aquesta font de riquesa cal preservar-la i gestionar-la per la qual cosa es protegida per llei, com la resta de bens agraris, i com ha quedat escrit en el Codi d’Hammurabi. Cal especificar que els cavalls, gossos i gats queden exclosos d’aquesta regulació ja que no es consideren unt font de riquesa econòmica de forma estricta. Si que hi entren els ases, bovins, caprins, ovins i porcins. Per aquest motiu es regula la seva venda, lloguer, el robatori que s’hagi produït en alguns dels seus components i els danys ocasionats als mateixos.

Els gossos tenien  una doble consideració, com animal sagrat, representació de la deessa Gula (Salu) de la que trobem un segell de la dinastia Isin (1068-1047) am el gos com a garant. I també eren utilitzats com a eines de cacera tal com ho mostren els relleus de Nínive amb la caça d’onagres d’Asurbanipal amb gossos.

Els cavalls tenien una triple funció en l’escala social dels pobles mesopotàmics. En primer lloc eren, com no, l’eina principal que utilitzaven els caçadors aristòcrates per la captura i mort de la fauna salvatge com el lleó. Els assiris també demostraven una especial predilecció pels cavalls, ja que la seva possessió suposava l’accés a un estatus social elevat, per la qual cosa eren nombrosos els llocs de cria i ensinistrament d’equins, com el poble de Hethiter. Finalment els cavalls eren una eina de guerra. El mitjà mitjançant el qual es perpetraven les batalles provocant inicialment un gran desconcert entre aquells pobles que no havien lograt domesticar-los. Es diu que el rei assiri Sardó va crear una figura “musarkisus” com a oficial d’alt nivell encarregat de recórrer l’estat per adquirir cavalls per l’exèrcit.

La malaltia era vista pels pobles mesopotàmics com un senyal diví. L’efecte d’un incompliment de les prescripcions divines. El pecat. Be la divinitat o els éssers malignes eren els portadors de les malalties tant en homes com en animals. Entre el gran nombre de deus de les civilitzacions mesopotàmiques volem destacar a “Ninazu” que amb el seu fill “Ningischzida” protegien els metges. El mes curiós es que aquest darrer era representat amb dos serps com a símbol de la medicina. Tal com ho es ara a Occident ....

Segons el concepte mesopotàmic de malaltia no era suficient identificar els símptomes que presentava l’home o animal afectat. Era igualment necessari conèixer el pecat comès (interrogatori del malalt o propietari de l’animal), el dimoni responsable (simptomatologia)  i el propòsit dels déus, entre curació o mort (mitjançant endevinació dels sacerdots). Els instruments utilitzats per l’endevinació eren variats segons la importància de la malaltia o personatge tractat. Per grans personatges i epidèmies es solia utilitzar l’hepatoscòpia (interpretació del fetge d’un animal sacrificat), la cosmologia i la astrologia. Per casos de menor importància les tècniques utilitzades eren l’empiromància (predicció pel foc), lecanomància (endevinació de figures d’oli en aigua) i la oniromància (interpretació dels somnis). I especialment les conductes dels animals que el sacerdot es trobava en el trajecte que el separava del malalt –especialment aus i insectes.

La teràpia buscava per la seva part tres finalitats: a) Perdó del deu irritat per oració i sacrifici; b) expulsió del dimoni a través de la màgia; c) curació mitjançant remeis físics tant farmacològics com quirúrgics -tinguem en compte les prescripcions terapèutiques trobades a les runes de Nippur en patologia animal.

Les civilitzacions mesopotàmiques no tenien coneixements anatòmics –no es practicava la dissecció-, ni fisiològics –els òrgans vitals es relacionaven amb la vida anímica i es tenia un especial coneixement de les funcions reproductives. En canvi la patologia i la terapèutica eren mes conegudes: còlics, diarrees, paràsits interns, vista, i les ferides causades per activitats de guerra: fractures, luxacions. Pel que fa a la terapèutica són característiques les tauletes a tres columnes en la que es nomena el producte, es nomenen els símptomes a combatre i finalment la forma d’aplicació respectivament.

Es interessant destacar com s’utilitzava medicació preventiva en animals com els cavalls: aigua de civada amb sulfat sòdic era prescrita pel seu caràcter purgant i antiparasitari.

Els “veterinaris”, que també eren metges de medicina humana, donat que tractaven malalties provinents del càstig diví eren tots sacerdots excepte els que practicaven una cirurgia menor. Els primers es coneixen amb les següents denominacions: Asú, eren els terapeutes que tractaven el malalt; Baru, era el sacerdot que observava, interrogava i interpretava símptomes; Ashipu, exorcista que purificava el cos malalt amb encanteris.

Mes informació sobre les ciències de la salut a les civilitzacions mesopotàmiques a:

- Médecine en Mésopotamie (Wikipèdia.fr)

- Mesopotamian Medicine a Pubmed

- Bibliografia "Medicina assíria babilònica" a les biblioteques universitàries catalanes

Llegiem fa uns dies a “La Vanguardia” el següent titular en una entrevista “Se impone un pacto con el asno” ... Coi, vaig pensar, hem d'investigar-ho ... El cas es que un escriptor, traductor i erudit amb el nom de Cristobal Serra. Conegut “asnòman” apostava per aquest pacte en l’entrevista feta per Victor-M Amela.

De 86 anys, Cristobal Serra es un home polifacètic que, vivint a la paradisíaca Mallorca compta amb una  amb una important bibliografia, especialment en les traduccions de Melville, Papini i fins i tot el Tao ... Però també es un virtuós del coneixement de l’ase.

Serra, pren com a referència d’aquesta “mania asnal” en la recuperació d’un llibre de 1837:  “El asno ilustrado” en una llibreria de vell a la ciutat de València després d’una inundació.  Un llibre que, fent una cerca he vist que es titula: "El asno ilustrado ó sea La apología del asno: con notas y El Elogio del rebuzno por apéndice” i que te com Manuel Lozano Pérez Ramajo, “Un Asnólogo aprendiz de poeta”, i es editat a la Imprenta Nacional (Madrid) el 1837 amb 582 pàgines. El podeu consultar en digital a Books-google amb una còpia original de la Universidad Complutense.

Per Serra, l’ase es un animal “heràldic i còsmic” que simbolitza la matèria i per això ha estat vexat i denostat. Caldria instituir una facultat de ciències asnològiques on s’ensenyés “La cachaza y sabiduría del asno, que daría sosiego al siglo. El ritmo pausado mediterráneo. La labor silenciosa y callada. El pasar sobre las ofensas. ¡Se la tiene por necia, siendo la criatura más sabia!” ... tot sorprenent-nos amb el seu coneixement: “Napoleón tuvo su cuerpo de observadores de orejas de asnos” perquè  “antes de entrar en batalla, consultaba: el temblor de las orejas de los asnos anticipa eventos meteorológicos y propiciatorios. Ya para los dinastas egipcios fueron símbolo de sabiduría: adoptaron las orejas de burro - teñidas de rojo-como distinción de su cetro.” ; i continua “Sepa también que Aarón, el pacificador hermano de Moisés, como sumo sacerdote de los hebreos adoptó esas orejas de burro sobre su cabeza (Éxodo, 28, 4)..., ¡distintivo sacerdotal que se convertiría en tiara papal!”

Pels jueus l’ase va ser un animal sant. Es la primera criatura citada al Gènesi i la mes citada a la Bíblia. Els ases indicaven on hi havia aigua quan els hi faltava als jueus al desert del Sinaí, i el Temple de Jerusalem va custodiar un cap d’ase d’or .... Com a jueu, Jesús de Natzaret va entrar a Jerusalem a lloms d’un ase.

Serra ha escrit el llibre “El Asno inverosimil” (Mallorca : Edicions Cort, 2008) en el pròleg del qual es pot llegir com els ases han estat objecte de ponderacions negatives: els ases a la Grècia clàssica eren reencarnacions d’humans que portaven una vida llicenciosa. Les fàbules l’han representat com un animal tossut, neci i sexualment incontrolable. Goya ha pintat els reus que s’ajusticiaven a lloms d’ases. Però també han s’han vist il.lustrats amb connotacions en positiu. Com el vincle que fa Sta Teresa amb la divinitat a través d’aquest animal. La poesia de Juan Ramón Jiménez amb el personatge “Platero”. Serra fa tota una apologia de l’ase involucrant l’animal en tota sort de mites fundacionals d’Orient i Occident.

L’entrevista deriva cap a la seva trajectòria vital i literària tot acabant l’entrevista dient que no veu mai la TV. Es satànica com els gossos ... i conclou “¡Se impone ya un pacto con el asno!”. Així sigui ...

Podeu llegir l'entrevista sencera:

Se impone un pacto con el asno - Daria sosiego al siglo : Cristobal Serra, escritor, traductor y erudito asnómano / entrevsitat per Victor M Amela.- "La Contra" La Vanguardia (miercoles 3/junio/2009): acces a subscriptors) o  (accés limitat). També podeu llegir una còpia a la nostra web.

De nou, en Jaume Camps, membre de l’ACHV, ens proporciona una nova recerca sobre la història cunícola – una de les seves passions. En aquesta ocasió es tracta d’un tema artístic: Les representacions de lagomorfs al Museu de Ceràmica Islàmica “Gezira”

El fet, es de per si prou significatiu, donat que l’art islàmic prohibeix taxativament la reproducció d’éssers vivents (animals i persones). Amb tot sempre hi ha excepcions a la “norma” i en Jaume ens aporta 9 imatges d’aquest museu on els conills són els protagonistes.

Jaume Camps valora com els conills i les llebres eren molt apreciats pel món musulmà ja que eren considerats com animals propiciadors de la bona sort, principalment en l’Islam Medieval, i per això van poder ser representats en pots i objectes de la llar.

Actualment existeixen conills al nord-oest d’Africa des del Marroc fins a Tunísia, si be les restes de conills mes antigues “Oryctolagus cuniculus” no s’han trobat en el continent africà. Amb tot, si que hi ha llebres entre l’oest i est del nord d’Africa. L’espècie “Lepus capensis” seria –igual que a la Península Ibèrica- la mes estesa.

D’acord amb les dades del museu, les èpoques mes representatives de la ceràmica Gazira correspondrien a:

Omeies i Abbasides segles VIII a X (invasió de la Península Ibérica)

Fatimides segles X a XI (l’època mes coneguda coincident amb l’art romànic)

Ayyubides segles XII a XIV (l’època coincident amb l’art gòtic)

Burgi Mamelucs segles XIV a XV (expulsió de la Península Ibérica)

Otomans  segles XVI a XVIII

Per la qual cosa podem concloure que les imatges representades o van ser transportats en èpoques posteriors des de la Península Ibèrica,  es tracta de representacions ibèriques fetes en èpoques històriques, o senzillament eren llebres.

A partir d’aqui que segueixi la recerca entre la relació entre la humanitat i els lagomorfs ... Invitem a que el Jaume en segueixi sent protagonista.

Podeu llegir aquest article complet:

CAMPS RABADÀ, Jaume.- Conejos en la cerámica arabe. Museu Arabe del Cairo. Centro Arte Gezira [comunicació inèdita facilitada per l'autor]

I com el boca a orella es la millor propaganda que hi ha, el Jaume ha contactat amb un amic seu, Josep Ma Cosculluela, també amb interessos històrics –els “rara avis” tendeixen a agrupar-se.

Des de la web de l'AEHV rebem la noticia de la propera celebració del "XV CONGRESO NACIONAL Y VI CONGRESO IBEROAMERICANO DE HISTORIA DE LA VETERINARIA" a Toledo, 13 i 14 de novembre del 2009 amb el leva "Toledo, lugar de encuentro de las Tres Culturas". Nomenada així per la convivència en època medieval de pobladors cristians, àrabs i jueus. Per això també es coneix amb diferents topònims: Toledo (del llatín Toletum; en àrab: Tulaytulah; en judeoespanyol: Toldoth -pobles, en hebreu-; en moçàrab: Tolétho)

El programa i les normes de presentació de les comunicacions les trobareu a la web de l'AEHV. No obstant el podeu consultar tot seguit destacant en negreta les ponències que ja tenen prevista la seva presentació:

PROGRAMA
Sede: Paraninfo de la Universidad de Toledo (Castilla-La Mancha)

Viernes 13 de noviembre

08.30-09.00. Inscripción, registro de asistentes y entrega de documentación
09.00-12.30. Sesión de comunicaciones
12.30-13.30. Conferencia inaugural
Presentado por el Dr. D. Luis Ángel Moreno Fernández-Caparrós
“El caballo y su utilización castrense durante la etapa visigoda”
Ponente: D. José Miranda Calvo
13.30-15.30. Recepción oficial
15.30-18.30. Sesión de comunicaciones
18.30-19.30. Ponencia: presentada por el Dr. D. José Manuel Etxaniz Makazaga
“La Escuela de Traductores de Toledo (sus dos etapas)”
1ªetapa: Periodo eclesial
Ponente: Dr. D. Ramón Gonzálvez Ruiz (Presidente. de la Real Academia de
Bellas Artes y ciencias Históricas de Toledo y Archivero de la Catedral Primada)
2ª etapa: Periodo de Alfonso X el Sabio
Ponente: Dr. D. Ricardo Izquierdo Benito (Catedrático de Historia Medieval y
Decano de la Facultad de Humanidades de Toledo).
20.00-21.30 Ruta turística “Toledo monumental”
21.45- Cena de hermandad
Nota: durante la cena se homenajeará al Dr. D. José Luis García Ferrero

Sábado 14 de noviembre

09.00-11.30 Sesión de comunicaciones2
11,30-12,00 Sesión especial: veterinarios ilustres toledanos:
D. Victoriano Medina y D. Frumencio Sánchez Hernando
12,00-13,00 Conferencia de clausura: presentado por D. Luis Alberto Garcia Alia
“Origen histórico de una controversia actual en veterinaria: la inspección y control
de carnes y el sacrificio por los ritos judío e islámico”
Ponente: Prof. Dr. D. Joaquín Sánchez de Lollano Prieto
13,00-14,00 Asamblea General Ordinaria de la Asociación Española de Historia de la
Veterinaria (AEHV)
14.00- Vino de despedida

Des de l'ACHV destigem que sigui tot un èxit la celebració d'aquest congrés.