Historia Veterinaria

Des de la Universidad de Granada, al Dpt. de Estúdios Semíticos de la Facultad de Filosofia y Letras ens arriba la informació d’una tesi doctoral que pot interessar als investigadors de la història de la veterinària i dels animals en general. Es seu títol “Animales en las fuentes árabes y referencias en fuentes griegas” i la seva autora Estefania Farias Martínez.

Basat en un treball d’investigació previ titulat: “Los animales en los Qisas al anbiyâ” en el que constata el paper fonamental que tenen els animals en les fonts dels profetes islàmics. La natura i els essers vius jugaven un paper d’intermediari entre les creences religioses i els éssers humans. Per això valia la pena seguir una recerca amb major profunditat.

En aquesta tesis però, del que es tracta es d’establir una comparativa entre la literatura àrab-islàmica i la grecollatina en base a “la presencia de un grupo de animales, en el contexto de los relatos religiosos musulmanes y los mitos y las leyendas de la literatura clasica” (Vegis “Introducción”).

La selecció dels animals tractats, seguint la seva rellevància a AlCorà han estat: balena, granota, voltor, corb, camell, formiga, gos, serp, toro i vaca. Les fonts utilitzades han estat variades, des del Alcorà i altres obres de tipus religiós però també les faules, literatura, i obres de zoologia i geografia. En l’anàlisi textual s’ha recorregut a les fonts àrabs originals mentre que en el cas dels clàssics grecollatins s’ha partit de traduccions. La dinàmica de treball ha estat en primer lloc buscar les referències científiques de cada animal en cada cultura i, en segon lloc, recopilar aquells relats en que els animals mantinguéssin un protagonisme amb la divinitat o una relació amb l’home. A partir d’aqui es va elaborar una síntesi interpretativa que pretenia saber que determinava la presència i sentit de cada animal en els diferents textos i el modo en que s’utilitaven en cada una de les tradicions culturals i entendre millor les seves formes de vida, pensament i la seva societat.

Entre les conclusions del treball destaquen: La major presència dels animals en la literatura àrab que en la grecollatina –mes donada a atorgar trets divins o humans a cada espècie. Descripció mes realista de les bèsties en els textos àrabs i mes mítica o fantasiosa en els grecollatins. El pensament islàmic queda sovint encara molt vigent en els relats estudiats mentre que el grecollatí es sols el fonament que sustenta la civilització occidental. En l’Islam Déu es el punt de partida únic de tota explicació i aquesta pretén proporcionar principis ètics i morals a la població. El dogma i la moral islàmica queda reflectida en els estudis, així com el respecte a l’herència ancestral  i les tradicions seculars del món àrab. En canvi en la cultura grecollatina l’eix central es l’home i en els comentaris al mon animal es pretén projectar les seves mentalitats, costums i ambicions. Per aquest motiu, la raó es la base fonamental de pensament en els textos grecollatins.

Podeu accedir a text complet al contigut de la mateixa:

Farias Martínez, Estefanía.- Animales en las fuentes árabes y referencias en fuentes griegas [Recurso electrónico] / Estefanía Farias Martínez ; [dirigida por] Concepción Castillo Castillo y Jesús María García González.- Granada : Universidad de Granada, 2008

El bon amic professor Miguel Angel Vives, de la Facultad de Veterinaria de la Universidad de Extremadura, i com a membre de la AEHV ha pogut fer una gestió amb Jose Maria Cozar Marin per penjar en obert la seva tesi sobre el volum II de la Mulomedicina Quironis, antic tractat de veterinària en llengua llatina atribuïble al segle IV dC.  Cada cop mes els estudis interdisciplinars van cobrant el seu pes. Aquesta es una tesi del Departament de Filologia Llatina de la UB dins el programa de doctorat "  Realitat, Transmissió i Pervivència dels Textos Llatins”  .Per això no es d'estranyar que filòlegs estudiin textos clàssics veterinaris o que veterinaris es plantegin l'origen dels termes grecollatins. No obstant, va a dir que hi ha mes estudiosos de filologia que han estudiat clàssics veterinaris que no pas veterinaris que es preocupin de la terminologia clàssica. Un factor a tenir en compte ...

Mulomedicina Quironis, un estudi de filologia clàssica

L’autor, que ha estat dirigit per Jordi Avilés Zapater, ha centrat el seu estudi en la crítica textual i en la traducció castellana del text original en base a un manuscrit trobat a la Biblioteca de la Universitat de Basilea l’any 1988 per part del Dr. Werner Stackman, del qual s’ha pogut obtenir bona part d’informació inèdita fins el moment. El Dr. Avilés fa una anàlisi comparativa amb altres traduccions existents que daten de principis del  segle XX. Però també ofereix informació de gran utilitat pels estudiosos de la veterinària durant l’imperi romà.

Inicialment, el 1885 Wilhelm Meyer va descobrir el còdex CLM 243 de la Bayerische Staatsbibliothek München [ Sitzungsberichte der königl. bayer. Akademie der Wissenschaften. Sitzung vom 7. November 1885: 395-396] i que el 1898 seria nomenat per Eduard Wölfflin Mulomedicina Chironis. Al codex hi apareixen encara un altre autor: Claudius Hermeros i per això Eugene Oder, el 1901, seguint la petició de la comissió. Així mateix l’autoria del text se li atribuiria a un tal Chiron Centaurus –no contrastat-, i Apsytrus la considerava una traducció llatina d’un original grec tot i servint com una de les fonts utilitzades per Vegetius.

A aquesta eidició li seguiria una darrera deu anys mes tard dels llibres II i III 1910 elaborada per Max Niedermann. Mulomedicina Quironis te una important vàlua tant per ser un text precursor de la veterinària clàssica com per la seva escriptura en llatí vulgar tractant un tema científic. Si be això no treu que es consideri un document de gran dificultat interpretativa pel seu caràcter poc estructurat, llenguatge popular contaminat de termes grecs mal traduïts i d’errors professats pels propis copistes en la transcripció del text. Aquesta tesi pretén contribuir a aclarir els continguts i proposar una versió el mes coherent possible.

Pel que fa a l’interes veterinari del text podem dir que ens mostra una introducció en la que explica la gestació, conservació i transmissió d’aquesta obra al llarg de la història, les diverses hipòtesis que s’han donat sobre la seva autoria i datació, i les descripcions codicològiques dels manuscrits en que s’ha conservat el document. Així mateix es fa un estudi sobre la relació d’aquest text amb altres textos similars coetanis del moment que formen part del que coneixem com hippiatrica llatina. I, finalment, ens facilita un apartat de terminologia científica que inclou els procediments i tractaments veterinaris que apareixen en el text original.

Els hippiatrics grecollatins

Per determinar i conèixer l’abast del coneixement veterinari en l’època del l’Imperi Romà hem de consultar una font indispensable la “Hippiatrica” o "Hippiatrika": col.lecció de tota la literatura veterinària conservada per l’Imperi Bizantí i compilada per l’emperador Constantí VII “Porphyrogenitus” -911 a 959 dC- on es barregen fragments de correspondència entre veterinaris i caps militars així com parts de llibres o documents escrits per veterinaris. Hi trobem figures clàssiques gregues com Apsyrtus (III-IV aC), , Theomnestus (IV aC) –que incorporen informació sobre la seva pròpia experiència-, Hierocles , Pelagonius –refonen antiga informació per audiències elitistes- i Chironus [Walker - Ars Veterinaria]. Tot i que altres fonts inclouen també a Eumelus (III aC) i a la part de cavalls escrita per Anatolius (IV aC) a la seva obra sobre agricultura –que es basen en les fonts tradicionals- [McCabe – Bizantine Encyclopedia].

Tots els textos son rics en informació tècnica però no tant en estil i eloqüència en la redacció del textos. El propi Vegetius es particularment crític amb l’obra de Chironus i Apsytrus per la seva poca eloqüència i estil literari del llenguatge amb que els seus textos estan escrits. Amb tot, sembla ser que les dades incloses en els mateixos textos son força completes.

D’aquestes seran d’on es basaran els escriptors romans com Vegetius –de qui dedicarem un post a part- que serà un dels mes fidels transmissors del seu coneixement. Bizanci havia esdevingut un pont entre el passat clàssic d’occident i el present medieval. El 476 dC Roma cau davant els exèrcits bàrbars i durant tot un segle Bizanci es defensarà de perses i musulmans fins la caiguda de Constantinopla el 1453. No es estrany que entre els objectius de l’imperi oriental o bizantí  hi hagués el de preservar el llegat de l’imperi romà ja perdut. Per aquest motiu els emperadors orientals s’esforcen en una important tasca de compil.lació clàssica en diferents àmbits del coneixement. Ells eren els garants del passat esplendorós ara ja perdut. Així sorgeixen els codis, com el de Justinià i també els de la Hippiatrica [Maas - Roman Questions, Byzantine Answers].

Mulomedicus vs veterinarii

L’emperador Teodosi II va nomenar una comissió que s’encarregaria de compilar la totalitat del dret romà amb totes les seves modificacions i esmenes. El resultat fou el Codex Theodosianus, en la qual hi figura una directiva sobre l’organtizació dels “cursus” imperals ó postes de relleu de les cavalleries distribuïdes per les rutes romanes a intervals al llarg de tot l’imperi. Cada estació oferia manteniment per carruatges , cavalls de sella i/ó bous i mules de càrrega, i amb personal –pagat per l’imperi- de mossos de quadra, fusters i “mulomedicus” –esclaus públics remunerats amb menjar i vestits.

Uns segles abans, l’Emperador Commodus va propiciar l’escriptura d’un aplec de reglaments militars basats en les reformes introduïdes per Adrià, i on es defineixen diverses categories d’”immunes” –personal exempt del servei militar d’acord amb les seves especialitats- entre els quals hi figuren els “veterinarii”. Es en l’obra de Chiron on es dona preferència al terme “veterinarii” vers el “mulomedicus” que adopten tant el Codex Theodosianus com Vegetius.

Per altra part, sembla que cal distingir entre els professionals que es dedicaven a cuidar de la salut dels animals de tir “medicus veterinarius” i “medicus iumentarius” i els dels ramats “medicus pecuarius” dels que s’encarregaven de la salut del cavalls de guerra i caça “medicus equarius et venator”, els quals tenien immunitat militar [Walker - Ars Veterinaria].

Podeu consultar la tesi a la web de l'AEHV:

MULOMEDICINA CHIRONIS, Estudio filológico. Estudio crítico y edición del libro segundo de la Mulomedicina Chironis. Tesis doctoral. Dr. D. José María Cózar Marín. Universidad de Barcelona. Barcelona 2005

Tot i que amb cert retard informem de la tesi presentada amb data 29/05/2007 a la Escuela de Ingenieros de Montes de la Universidad Politécnica de Madrid, sobre cetreria per part de Javier Ceballos Aranda, llicenciat en Ciències Geològiques per la Universidad Complutense de Madrid, amb el títol “Cetrería en España: Evolución histórica del empleo de Falconiformes para la caza, argumentos para su mantenimiento
y elementos para su gestión". No es habitual una tesi sobre aquest tema en la que es preten fer una tasca divulgadora sobre la cetreria a Espanya tot i fent un respàs històric des dels seus origens fins l'actualitat, i fomentant la caça amb falconiformes com un be ancestral, patrimoni cultural de la ciutadania i necessari per poder-lo conservar per les generacions futures. També analitza aquells elements a tenir en compte per tal de garantir aquesta pràctica tradicional amb una gestió correcta i de forma sostenible amb el Medi Ambient.

Ceballos també es autor del llibre titulat: “Soltando Pihuelas. Conocimiento y práctica de la cetrería” (Caïrel ediciones, 2002) lamentablement exhaurit

Ha estat un dels promotors de la proposta de declaració de la cetreria com a Patrimoni Inmaterial de la UNESCO entre altres activitats i una extensa bibliografia.

Si voleu saber-ne mes sobre aquest tema consulteu Facsimils cetreria ; Historia cetreria (biblioteques universitàries catalanes) ; i Cetreria a la UCM