Historia Veterinaria

CAB international (CABI) ha fet públic un comunicat pel qual posa en lliure accés al base de dades Global Health de la que gestiona els continguts i distribució a fi d’afavorir la recerca per la pandèmia de la la “nova grip” (fins ara coneguda com a grip porcina). Simultàniament CABI ha desenvolupat una sistema d’alertes que aplega al minut tota la informació sobre el nou virus de la grip.

"La nostra missió és ajudar a la població a nivell mundial a través de la provisió de coneixement científic", deia el Dr. Trevor Nicholls, CEO de CABI. "Avui estem oferint el nostre recurs més aplicable per ajudar als professionals de salut que treballen en la primera línia."... "La situació canviant dels esdeveniments ha portat a la preocupació de la OMS i la reacció dels governs nacionals a considerar una resposta a la nova pandèmia de grip. Per això s’ha posta en accés lliure la base de dades que permeti donar el suport necessari a científics, professionals mèdics i autoritats de la salut perquè investiguin les causes i tractaments adequats de la malaltia i les connexions amb els brots del passat. "... "Es important que els investigadors puguin referenciar els treballs realitzats anteriorment sobre el tema en aquesta àrea per entendre el comportament de brots anteriors del virus i per investigar mecanismes eficaços per contrarestar-los. "

La base de dades Global Health reuneix el coneixement  global sobre tots els aspectes de la grip des de 1910. El coneixement que conté podria esdevenir una eina clau en la resposta que els investigadors de salut tinguin per entendre i controlar el virus. Moltes de les dades indexades a Global Health es deriven de publicacions que han desaparegut des de fa molt temps i ens expliquen com s’han tractat les passades pandèmies, les pautes de transmissió, fites epidemiològiques, distribució geogràfica de la malaltia, prevenció efectuada pels governs i les mesures de quarentena sobre grups d’edat, socials, la severitat dels efectes en països desenvolupats i subdesenvolupats, simptomatologia, causes i taxes de mortalitat.

Els responsables de CABI, amb aquesta mesura –no exempta de dosis de promoció de l’organització- revelen que Global Health te el potencial per revelar les claus i pistes davant la lluita internacional contra la nova grip (influenza A - H1N1)

Base de Dades CABI-Global Health [accés]

Alertes Global Health [accés]

La notícia original la podeu trobar a la web de CABI.

[vodpod id=ExternalVideo.818522&w=425&h=350&fv=VIDEO_ID%3D1193749%26amp%3BFD%3D1193749%26amp%3BWIDTH%3D320%26amp%3BHEIGHT%3D240%26amp%3BUSE_LINK_TOCONTEXT%3Dtrue]

El passat dia 30 de abril el programa Millenium que s'emet pel Canal 33 de Tv3 -l'autonòmica catalana- va emetre un interessant monogràfic sobre els llops i l'home titulat "Com llops". Es va parlar de les semblances entre homes i llops i tot l’imaginari que el “canis lupus” ha generat en l’imaginari de la humanitat. El seu presentador, Ramón Colom entrevistà a Ignasi Castellví, naturalista i pedagog especialitzat en la protecció del llop en estat salvatge, i Josep Maria Esquirol, professor de Filosofia de la UB. A la taula de debat es va discutir sobre l'etologia de llops i homes amb Jaume Fatjó, doctor en veterinària per la UAB, Víctor Gómez Pin, catedràtic de filosofia de la UAB, i Francesc Puigpelat, periodista i escriptor. El programa es va tancar amb Joan Luis Goas, exdirector del Festival Internacional de Cinema de Sitges, que va parlar de la simbologia literària i cinematogràfica del llop. Interessant aquesta xerrada multidisciplinària que us invitem ara a reviure.

John Maddox, ens acaba de deixar. Ho feia el 11 d’abril als 83 anys a causa d’una pneumònia. Un gran i reputat periodista científic que durant 22 anys va dirigir la revista Nature, catapultant-la al mes i millor reconeixement científic internacional.

Va néixer a Penllergaer (Wales) el 27 de novembre de 1925 i com a estudiant va cursar estudis de física i química a Londres i Oxford. La seva carrera periodistica va començar el 1955 al Manchester Guardian on va treballar ja com a periodista científic fins el 1964. Durant els dos anys següents va coordinar el programa científic de la Fundació Nuffield (London) amb l’objectiu de modernitzar l’ensenyament de la ciència.

L’any 1966 es nomenat director de la revista Nature, que com tots ja sabeu es una de les mes antigues (en actiu des de 1869) i des d’on s’han publicat molts dels majors descobriments i fites científiques com el descobriment de la fusió nuclear (1938) o l’estructura de l’ADN (1953). Maddox va ocupar el càrrec de director en dues etapes: (1966-1973) i (1980-1995). Entre mig va seguir pilotant la Fundació Nuffield.

En el seu haver cal destacar l’assentament de la revista en un gran nivell i prestigi científic a nivell mundial i, especialment, l’establiment d’uns criteris de selecció d’articles per parells “peer review”. Mètode utilitzat per validar els treballs originals per publicar per com a mínim dos científics. Val a dir que aquest sistema no va gaudir de la confiança plena del seu propi inventor. Així mateix, va desenvolupar el programa de suplements científics on es permetia opinar sobre diferents aspectes de la ciència.

John Maddox dirigia un equip de dotze persones que es dedicaven a viatjar, assistint a tot tipus de congressos i entrevistant-se amb científics de tot el món. “La mejor forma de saber lo uqe pasa es hablar personalmente con los científicos, y , para ello , hay que asistir a multitud de congresos, de conferencias, de charlas”. Segons la seva opinió, va lograr el prestigi d’aquesta capçalera amb la comunió de serietat científica i articles de caràcter mes especualtiu. “Por eso podemos equivocarnos y publicar descurimientos o teorias que no estan absolutamente demostrados. Publicar en Nature quiere decir que yo y una serie de personas hemos encontrado un artículo intersante. Y, a veces, la calidad no coincide con el interés.” De fet va ser també un gran visionari ja que en aquesta entrevista del 1988 deia “La ciencia planteará en el futuro unos problemas eticos que la sociedad deberá afrontar” ...” I aqui posava l’exemple del tractament de malalties amb teixit fetal provinent d’avortaments (entrevista de "La Vanguardia del 1988 citat a sota).

Maddox va ser nomenat Sir el 1995 i membre d’honor de la Royal Society of Sciences. Serà recordat com un gran geni amb barreja de talent incisiu i bondat humana. Gràcies a ell, la ciència ha arribat a ser una mica mes global i ha fet possible que un títol sigui punt de referència a nivell mundial.

Fonts utlitzades:

- Brillante divulgador científico / FJ cristofol .- "El Mundo" 18/04/2009

- Científicos y periodistas buscan la verdad: John Maddox, director de “Nature” / Salvador Llopart

“La Vanguradia” (1/05/1988)

- John Maddox 1925-2009 / Phil Campbell.- Nature (14/04/2009) v. 458, 807

- John Maddox, Former Nature Editor, Dead at 83 (Discover Magazine)

- John Maddox, ex director de la revista 'Nature': Comandó la renovación del periodismo científico.- "El Pais" (15/04/2009)

- John Maddox / Adolf Tobeña

- Les llacunes de la ciència/ per Ester Pinter.- “Metode” n. 22

- Longtime Nature editor John Maddox dead at 83 / John Matson.- “Scientific American” (13/04/2009)

- Nature — the Maddox years (History of the Journal Nature) / Walter Gratzer

- El periodismo científico: John Maddox (1925-2009) Ex director de la revista científica ´Nature´.- "La Vanguardia" (19/04/2009)

- Sir John Maddox (1925-2009) (El buit del temps: bloc de Juli Peretó)

- Sir John Maddox: Scientist who edited 'Nature' magazine for 22 years.-"The Independent" (18/04/2009)

Algunes publicacions de Maddox en castellà:

La ciencia del nuevo milenio / John Maddox.-Investigación y ciencia Barcelona : Prensa Científica, [1976]- 0210-136X núm.280 (enero 2000), p.6-12

Lo que queda por descubrir : una incursión en los problemas aún no resueltos por la ciencia, desde el origen de la vida hasta el futuro de la humanidad / John Maddox ; [versión castellana de: Juan Manuel Ibeas].- Madrid : Debate, 1999.- 375 p.- ISBN 8483061821

Recuperar el codigo de conducta de la investigación / John Maddox.- Quark (1995) Núm.: 1

Santiago Aragón Albillos es professor de Zoologia de la Université Pierre et Marie Curie -Paris VI- i encarregat de la Collection de Zoologie de la universitat (végeu video) Ha dedicat gran part de la seva trajectòria a la recerca en història de la ciència i, especialment, a la docència de la Biologia a l’Espanya del segle XIX. Entre altres articles es autor també del llibre “El Zoológico del Museo de Ciencias Naturales” (CSIC 2006) dedicat al projecte d’aclimatació de fauna útil impulsat pel científic cortesà Mariano de la Paz Graells durant l’Epoca Isabelina.

El professor Aragón ha vistat el nostre blog i s’ha interessat en poder participar en el mateix a través dels seus articles i reflexions sobre diversos temes històrics relacionats amb els animals i el seu estudi. En aquest cas iniciem la seva contribució amb un article publicat a la revista Quercus de l’any passat titulat “Una nueva visión de los animales”.

Es tracta d’un article molt amé a cavall entre la història animalística i la nova sensibilitat envers els drets dels animals que defensa l’home contemporàni. L’autor, a propòsit del debat de l’any passat que es va generar sobre la nova Ley del Patrimonio Natural y la Biodiversidad que va fer sortir molts caçadors al carrer introdueix a un debat sobre la dialèctica animalitat i humanitat que ha caracteritzat bon part del segle XX i encara continua.

I com ho fa ?. Doncs a través de la seva visita al Museu de la Maison de la Chasse et de la Nature. Un museu situat al barri de Marais, en ple centre de París. Dos edificis paradigmàtics acullen els seus bens: Hôtel Guénégaud i Hôtel Mongelas. Palaus del segle XVII que van començar a omplir-se gràcies a les accions de l’industrial François Sommer. Es va inaugurar el 1967 com a Museu de la Caça va tancar les seves portes el 2005 i el 2007 va tornar a obrir les seves portes ja com a Museu de la Caça i de la Naturalesa. Dos termes certament sovint contradictoris que han despertat i desperten debats apassionants. En la web del museu podem llegir “Des de l’origen de l’home, la caça i la naturalesa han estat íntimament lligades . La missió de la Fundació consisteix en fer descobrir o redescobrir aquesta harmonia dels primers temps”. En efecte una paradoxa que pretén anar detallant al llarg del seu relat.

La visita a aquest museu compta amb dos grans espais. El primer, adreçat a l’art i la caça reuneix pintures i escultures datades entre el segle XV i XX. Obres d’artistes com Chardin, Desportes, Snyders ... mostren la forta presència que te l’imaginari cinegètic en la història de l’art i, de fet, en la humanitat. El segon bloc, conegut com la “imatge de l’animal” es el mes atractiu de cara al visitant, ja que replanteja la noció d’animalitat als nostres dies. Heus aquí doncs la dialèctica presentada inicialment. Animalité-Humanité.

Amb tot, l’espai mes clàssic també es en certa manera una mica trencador. Les diferents sales no estan organitzades a nivell cronològic com podria pensar-se inicialment, sinó que cadascuna esta dedicada a un animal cinegètic en concret. Cadascun es presentat simultàniament com a ésser viu, referent cultural i com a trofeu. Per exemple, a la sala del cérvol, trobarem les petjades de l’animal que ens dirigeixen a característiques de la seva anatomia , com les banyes dels mascles. I al costat el mite de la deessa Artemis i Acteó, al qual el va convertir en un cèrvol al veure’s sorpresa mentre es banyava i va fustigar als gossos del caçador per acarnissar-se amb el seu desconegut amo per acabar matant-lo.

A destacar així mateix la sala de les mones “Salle des signes” on es trenca profundament el discurs museogràfic tradicional. No trobem cap animal dissecat ni cap de les seves restes. Només fotografies de mones menjant amb tasses, culleres i tovallons. “¿El animal se humaniza ?, ¿El ser humano se animaliza ?” es pregunta l’autor.

Finalment la darrera sala es la que provoca mes els nostres ànims i consciències. La caça de la llebre i el guineu, una gallina capcota en una gàbia minúscula, una passarel·la d’alta costura amb models caminant amb gossos ridículament vestits... El professor Aragón ens deixa així tot un seguit de preguntes obertes: quin es el paper dels animals en la societat contemporània ?, quina relació tenim els huamans amb ells ?, com pot definir-se els conceptes d’animalitat davant del d’humanitat ?, els drets dels animals són diferents dels drets de l’home ? ...

Fins fa poc l’home ha tingut una concepció utilitarista de la natura i, en conseqüència els animals sempre s’han concebut com éssers al servei de les societats. Però avui en dia cada cop hi ha mes consciència davant els éssers vius. D’on ve aquesta empatia, es pregunta l’autor. La resposta la dona analitzant en la presa de consciència de la globalitat ecològica: “A medida que se progresa en el conocimiento global del planeta y de sus amenazas, los animales, más que como seres a nuestro servicio, son percibidos como compañeros de viaje. Problemas como el del calentamiento de la atmósfera y el cambio climático asociado nos van a perjudicar a todos. Somos conscientes de que, en esta aventura, o nos salvamos todos o juntos nos vamos a pique. La actividad humana ha puesto en peligro la totalidad del ecosistema y tal certitud genera culpa. Frente a esta nueva situación, el animal nos parece una víctima inocente, como la infancia en las guerras.”

Ja fora del Museu, Santiago Aragón passeja pels carrers de Paris i oberva els cartells progandístics del nou Saló de la Mascota, un espot publicitari combina la cara d’un lleó i un cos humanoide que simbolita l’èxit d’un complexe vitamínic que afavoreix el rendiment del treballador. Al principi i al final de l’article es situa al Jardin des Plantes on observa dues estàtues. La de Bernardin de Saint-Pierre, naturalista del XVIII i autor dels “Etudes de la Nature”, convençut del caràcter benèfic de la natura, i davant seu una estàtua de Joseph Felon “Ninfa torturant a un dofí” (vegeu imatge que il.lustra aquest post) on es veu com una dama que cavalca sobre un peix l’està turmentant per la boca amb una ma mentre que amb l’altra el fustiga amb unes algues. La història es en si mateixa un niu de contradiccions ....

Podeu consultar aquest article original a:

Una nueva visión de los animales : la humanidad frente a la animalidad / Santiago Aragón Albillos .- Quercus, n.271 (septiembre 2008).- p. 36-42 [Accés a la versió digital autoritzada per l’autor]

La XIX edició de Pirena (2009) esta en marxa. El seu fundador i Josep Parés i Casals (Pep Parés) ens informa en la web de Pirena sobre els orígens del campionat de mushing que en aquests dies anima la serralada pirinenca. Obrim parèntesi per explicar que aquesta cursa deu el seu nom a la mítica filla de Tubal (rei d’Iberia) i net de Noé, coneguda com Pirene, la qual va escapar del monstre de tres caps Gerió que li havies pres el tron al seu pare, i marxà en direcció al nord. Aquest va calar foc a la serralada per temor a que algun dia li reclamés el tron perdut. Pirene va morir a mans d’Heracles i ell la va cobrir de pedres que la van sepultar des del Cantàbric fins el Cap de Creus formant l'actual serralada dels Pirineus.

Però be, l'origen de les curses de mushing el trobem en la primera dècada del passat segle XX: A la ciutat de Nome (Alaska) es va declarar una epidèmia molt important de diftèria l’any 1925, especialment per la població infantil Inuit que no era immune a aquesta malaltia traslladada des d’Occident. El governador Scott Bone va aprovar un carregament de 9 kg de sèrum d’antitoxina per 480 km des de Seward a Nenana des d’on es va passar a una expedició de 20 mushers i mes de 100 gossos. Aquest grup d’intrèpids expedicionaris van fer la ruta de Nenana a Nome per 1085 km en etapes de 100 km per gos. A la mitjanit de del 27 de gener sortia el primer destacament i el dia 2 de febrer -5 dies després - arribava el primer grup comandat pel norueg Gunnar Kaasen i el seu gos Balto que va rebre un gran reconeixement mediàtic i se li va construir una estàtua al Central Park (New York)  on encara avui rep moltes visites. Balto era el gos guia que encapçalava l’expedició i va arribar a ser una celebritat equiparable a l’entranyable Rin Tin Tin. Una publicitat que alhora també va contribuir a incrementar les peticions de vacunació contra la diftèria que amenaçava bona part de la població americana.Amb tot, molts mushers, consideren a Leonhard Seppala i el seu gos Togo com els autèntics herois de la cursa ja que van efectuar la ruta mes perillosa i van portar el sèrum mes lluny que cap altre equip.

Anys mes tard, l’any 1967 Dorothy G Page i Joe Redington, coneguts també com la “mare” i el “pare” de Iditarod van promoure la primera cursa coneguda com “Iditaord Trail Seppala Memorial Race” en honor a Leohnard Seppala, cobrint 40 km des de Anchorage fins Iditarod. Redington va impulsar la cursa per mes de 1.600 Km a través de l’antiga ruta de Nome i impulsant un nova fundació que incrementaria els premis ofertats. A partir de 1973 es cobriria aquesta nova ruta, que va ser tot un èxit, fins avui dia. El 1978 va ser designat com un dels National Historic Trails mes importants dels USA que designen àrees protegides amb rerafons històrics. La ruta s’ha nomenat Iditarod donat que es un terme “haiditarod” que prove del grup de llengües indigenes de Nord-Amèrica conegudese com Athasbaskan i que te el siginficat de “el lloc mes llunyà”. La ruta principal actual de la Iditarod s’exten per 1500 Km des de Seward fins Nome i va ser inicialment explorada per Walter Goodwin el 1908 i explotada per la Alaska Road Commission en el 1910 i 1911.

Hem de precisar que els trajectes amb gossos de trineu eren el mitjà de comunicació habitual en les comunitats subàrtiques de tot el mon, i aquesta cursa va suposar la darrera fita i l’esdeveniment mes famós assolit en la història del mushing, abans de que en els anys ’30 s’introduíssin les aeroanus i les motos de neu entressin en escena en la dècada dels ’60. Es a partir dels anys 70 en que el mushing recreatiu resorgeix de nous a Alaska gràcies a la conmemoració que es fa de la “Cursa del Sèrum” també coneguda com “Great Race Mercy” d’Iditarod.

Iditarod forma ja part de les grans curses de gossos de trineu i ha agafat renom mundial juntament amb Yukon i Finnmarkslopet entre d'altres.

Aquesta història ha generat també diferents publicacions. Us en facilitem algunes, totes en anglès:

Iditarod Fact Book: A Complete Guide to the Last Great Race [ILLUSTRATED] / by Tricia Brown (Editor).- 192 pages.-Epicenter Press (November 15, 2006).-ISBN-10: 0974501492

Iditarod Country: Exploring the Route of the Last Great Race (Hardcover) /by Tricia Brown (Author), Jeff Schultz (Photographer) .- 63 pages.-Epicenter Press (February 1998).- ISBN-10: 0945397666

Fonts utilitzades:

1925 serum run to Nome (Wikipèdia)

Iditarod blog (Iditarod)


Iditarod Basics (Ultimate Iditarod.com)

Iditarod History (Lucidcafe.com)

Iditarod Trail Sled Dog Race (Wikipèdia)

Pirena - Historia (Pirena.com)

Sleddogcentral (Sleddogcentral.com)

The Serum Run of 1925 (Lite Site Alaska)

Fent una consulta a la web de la Direcció General de Sanitat i Consum de la UE, que sempre sol ser una aventura no sempre exitosa, ens hem trobat una publicació que senzillament ens ha sobtat agradablement. Es tracta d'un llibre que relata la història de la veterinària europea en el decurs dels darrers 50 anys del segle XX i principis del nou segle XXI. No abunden publicacions d'aquest tipus i mes si es tracta d'una obra cooperativa feta per autors reconeguts.

Aquest es un llibre que agradarà a tothom que estigui interessat en la història de la salut i benestar animals de la darrera meitat del segle XX. No obstant també cal contextualitzar els serveis veterinaris de la Comissió Europea (també una pàgina no oficial en català) dins la política de la recerca de la seguretat i qualitat de la cadena alimentària, una de les polítiques clau de la UE dins l’àmbit de les polítiques de consum europeu. Així mateix també es descriu la història del comerç europeu i internacional dels animals i els productes alimentaris, ressaltant quins han estat els reptes i fites assolides en l’àmbit de la salut i benestar animal dels darrers 50 anys.

Potser algun sector de la població pot identificar la salut animal europea amb la crisi coneguda com de les “vaques boges” (BSE-Bovine Spongiform Encephalopathy-). El cas es que aquest clixé no deixa de ser un tòpic, i la salut animal es quelcom molt mes complexe i positiu en tant que la recerca que s’ha fet sobre el tema paral.lelament al procés evolutiu i d’ampliació de la UE. Darrerament el desafiament de la" grip aviar" ha promogut en el si dels països europeus una empenta especial en quant a vigilància i prevenció dels serveis veterinaris a escala mundial.La història del benestar animal també esta ben coberta, no tant sols pel progressiu nivell de millora normativa a Europa sinó també per l’exportació d’una cultura de cooperació en la relació amb altres països amb els que la UE manté relacions.

Robert Madelin, Director General de DG Health and Consumer Protection, comenta que donat que actualment l’estratègia de salut i benestar animal a Europa esta en procés de revisió, aquesta publicació pot ser una contribució valuosa a la comprensió dels estudiants de veterinària, veterinaris en exercici, i especialistes en sanitat animal en general i públic en general per conèixer que s’ha fet fins el moment. Els historiadors també hi poden tenir molt a dir. I per això hem volgut recuperar aquest document en aquest blog.

El llibre comença per una guia del desenvolupament veterinari i zootècnic de la legislació de la UE amb la incorporació d’una història de les polítiques europees començades pels fundadors inicials el 1957 i la seva posterior evolució. Els autors han tingut responsabilitats o han treballat directament en el sector durant aquest període i conèixer força la història recent de les institucions veterinàries europees. L’objectiu docent i institucional està contemplat simultàniament en el llibre, i pot servir tant pels estudiants de veterinària, ciències agràries i alimentàries, com per la preparació de proves selectives en el sector sanitari de salut pública. També pot servir com a punt de partida dels estudis i investigacions sobre la cadena alimentària -producció, recollida i processament dels aliments i del menjar d’origen animal i el control i supervisió d’aquests processos. Igualment la els estudiosos del control sanitari de les epizoòties i l’erradicació de les zoonosis hi podran trobar les eines administratives i de cos legislatiu europeu (acquis) promogudes per la UE per afavorir la salut del bestiar a escala mundial. Especial incidència te la política coneguda com “De la granja a la taula” (Farm to Fork) que emfatitza el procés de seguretat i de globalització alimentària que hem viscut els darrers anys.

Al llarg de les mes de 600 pàgines hi podreu trobar continguts institucionals i de política veterinària de la UE.(Cap. I-III; p-1-61); la distribució geogràfica de les polítiques veterinàries (Cap. IV; p. -112); les malalties animals entre 1957 i 2006 (Cap. V: p. – 211); mesures estratègiques en els sectors de la sanitat animal, veterinària de la salut pública, benestar animal i zootècnia (Cap. VI: p. -298); desenvolupament de la política legislativa veterinària de la UE i del control del mercat intern (Cap. VII-VIII: p. -330); els sistemes informàtics de notificació de malalties i de gestió de presa de decisions (Cap. IX: p.- 360); la implementació de la política en l’àmbit del concepte “De la granja a la taula” (Cap. X: p. -565); evolució dels serveis veterinaris institucionals a la UE i el desenvolupament en els estats membres (Cap. XI-XII: p. -599); establiment i funcions de la Federation of Veterinarians in Europe (Cap. XIII: p. -604); la globalització de la producció, processament i distribució alimentària, normatives d’higiene i sanitat i el futur del sector veterinari (Cap. XIV-XV: p. -619); Annexos (p. -651)

En resum, un llibre de consulta obligada si esteu interessats en investigar la història de la política europea veterinària, agrària o alimentària; i el teniu en format electrònic per no perdre-us cap detall a cost zero:

The EU Veterinarian: Animal health, welfare & veterinary public health developments in Europe since 1957 / European Commission . Directorate-General for Health and Consumer Protection.- Luxembourg: European Communities, 2008.- 655 p. (versió completa); 192 p. (versió abreujada)

Com a complement a aquesta publicació també podeu consultar un document:

50 years of Food Safety in the European Union.- European Communities, 2007.- ISBN 92-79-03827-3.- 50 p.

Fa uns dies que es va celebrar la Fira “Equus Catalonia” a Girona, relacionada amb diferents activitats relacionades amb el cavall. Això ens ha portat a plantejar-nos algunes preguntes sobre l’origen i l’evolució d’aquesta paraula llatina que, malgrat l’us que es va fer en l’antiguitat, ha estat relegada per l’accepció ‘vulgar’ “Caballus”, la qual ha triomfat de forma gairebé absoluta.

El triomf de "Caballus" sobre "Equus" es de fet la història final de l’Imperi Romà. Van ser els caps militars de les legions romanes que muntaven els Equus, un terme que designava alhora la posició social d’aquells que tenien un càrrec per sobre de la resta de la població. Per altra banda hi havia els cavalls de tir i castrats que eren utilitzats com a eina de treball agrícola en els camps de conreu. Aquests animals, denominats “Caballus” també podien ser espècimens castrats, d’un nivell inferior, però sempre com animals de càrrega i treball, no de guerra.

El cas es que Roma cau a mans dels pobles anomenats bàrbars, el llatí clàssic desapareix com a llengua d’us habitual i apareixen les llengües romàniques. Aquestes llengües adopten el llatí vulgar que parlava el poble com a eina principal per desenvolupar les seves peculiaritats lingüístiques i així triomfen les accepcions del llatí vulgar sobre el clàssic i que han perdurat fins avui en dia.

Generalitzant per sobre podriem dir que es tracta del triomf absolut del poble sobre el poder. No es pas així. Dels terme clàssic se n’han derivat altres paraules que utilitzem sovint:

Equus = D’aquest terme se’n deriva “Equid” per designar l’espècie animal com a nomenclatura científica. Cal precisar que per un costat l’origen del terme Equus deriva del llatí “Echinus” el qual es fruit del grec “Ekhinos” (eriçó) i per l’altre hi ha el terme “Hippos” que també deriva del grec “Hippikos” com a pertanyent al cavall.

De la primera branca terminològica ens trobem termes com: equitació, equiteràpia ... Es curiós però el femení si que ha conservat l’arrel clàssica “Equa” de la qual deriva “Euga”.

De la segona branca hi ha: hípica, hipogrif, hipoteràpia. D’aqui ens ve també l’origen clàssic de la veterinària: “hippos” (cavall) + “iatros” (metge). Diferent de l’arrel aràb “beitar” de la qual deriven “albeitar”

Caballus = D'aquest terme dit “vulgar” te bastantes mes derivacions: cavalleria, cavaller, cavalleresc... Segons Corominas, trobem diferents derivacions de les accepcions en castellà: Caballa (1599), Caballar (1438), Caballete (1430), Caballón (1726), Caballerizo (1459), Caballuno, Acaballar, Encaballar, Caballero (1076), Caballeresco (1605), Cavalleria, Caballerete (1092), Caballeroso (1438), Cabalgar (1073), Cabalgadura, Cabalgata (1495), Encabalgar, Encabalgamiento (1438).

En català, segons Alcover-Moll, el primer terme conegut es “Cauayl” (Anar a cavall: anar damunt el dit animal. Frare pot prestar... mula o cauayl o altre arnès, doc. a. 1204 (Miret Templers 546) – mes informació a la web del diccionari. Les derivacions són amples: Tenim topònims com “Cavall-Bernat”; termes figurats com: “Cavall d’escacs”, “Cavall de batalla”, “Cavall de bona barra”, “Cavall de batre faves”, “Cavall de mitja carrera”; termes que combinen amb d’altres animals: “Cavall marí”, “Cavall de serp”, “Cavall de garrot” i molta mes abundant terminologia que podeu consultar a l’ingent diccionari Alcover.

Fonts utilitzades:

En l’anterior post hem pogut conèixer l’existència de l’International Museum of the Horse. Es encomiable que una institució publica com la Kentuky Horse Park promoguda pel govern d’aquest estat, la seva fundació i amb el suport de la Smithosian Institution hagin promogut tot un espai dedicat al cavall amb atraccions dedicades a nens, activitats de tot tipus per passar-hi tota una jornada i també, un museu. Museu que es, a més, l’únic que en tinguem constància que esta dedicat a un animal domèstic. Potser n’hi ha d’altres, que no coneixem i que, si algun lector del blog ens ho vol precisar, estariem molt satisfets de poder donar la noticia.

En qualsevol cas podem dir que es tracta d’un museu amb un dinamisme fora de qualsevol dubte. Fins l’actualitat el museu ha promogut exposicions temàtiques com: Horse Breeds of the World, Legacy of the Horse, Horse in Sport and Recreation, Buffalo Soldiers, Draft Horse in America, Horse Racing in Japan, Calumet Farm: Five Decades of Champions i d’aqui a dos anys en prepara una que preveiem de molt interessant: “A Gift from the desert: The Art, History and Culture of the Arabian Horse”. Exposició que formarà part dels actes que es celebraran en motiu de la FEI World Equestrian Games 2010.

El IMH també ha promogut exposicions en línia com: Imperial China, All the Queen's Horses i Sculpture at the Park. Darrerament n’ha dedicat una al famós campió “Affirmed”. El museu promociona també material educatiu, una selecció de webs especialitzades i un tenda amb diferent material.

En l’actualitat es troba en obres. Pero segur que si us passeu per Lexington (google maps), estat de Kentucky als USA, a tots aquells a qui estimeu i valoreu els cavalls, valdrà la pena que hi poseu els peus. Encara que sigui només per donar una ullada a aquest santuari dedicat al cavall.

Al blog  “Vetblog.co.uk” ,dels millors blogs veterinaris del 2006 segons "The Fun Times Guide" i que es subtitula “The web magazine for pet owners”, Scott, l’autor dels posts, també veterinari, fa una particular dissecció de la història veterinària en tres grans eres.

La primera, titulada “Temps foscos”[Dark Ages] vol abarcar des de la Perhistòria fins el segle XVII. Fa una petita incursió per la prehistòria i l’imperi romà per citar a continuació l’obra de Carlo Ruini, sobre l600. Acaba amb l’aparició de la primera Ecole de Véterinaire a Lio (França).

La segona “Desenvolupament, descobriment i matances” [Development, discovery and carnage] des del XVIII fins la II GM. Continua amb les escoles de veterinària de diferents països europeus, aturant-se amb la primera escola anglesa, el Royal Veterinary College, a Camden Town, fundada pel francès St. Bel el 1792. Continua amb l’impuls que suposa la creació de la Bristish Royal Army Veterinary Service el 1796 per l’expansió de la veterinària anglesa. Els invents de l’agulla hipodèrmica, l’estetoscopi, l’us de l’anestèsia en operacions seran elements que fan evolucionar força la veterinària del XIX. Ja en el segle XX, la veterinària també forma part de l’horror de les guerres mundials i els animals de companyia hi tenen reservat un paper gens secundari –s’han escrit llibres sobre el tema que algún dia haurem de comentar en aquest blog. Entre altres, la Veterinary Corps hi te un paper destacat i que serà reconegut a la fi de la Ia GM. La següent guerra, tambe tindria un paper bastant mes sanguinari pel que fa a l’us dels animals domèstics, especialment per les forces russes amb els gossos detectors de mines .... El paper dels gossos en la guerra ha estat una constant en la història. Res mes a dir, a no ser pel comentari sobre l’estatus i reconeixement dels veterinaris de postguerra.

La tercera i última, de moment, “L’Edat d’Or”, la [Golden Age] ,on tot avença i evoluciona ràpidament. La tecnologia ho abarca tot i el progrés tecnològic sembla ser el nord de la civilització contemporània. A partir del 1950 l’us dels antibiòtics i els nous procediments quirúrgics enceten una nova era de canvis. El 1960 ja arribaran els raigs X. James Herriot crea una gran afició per la veterinària amb els seus llibres. Entre el 1980 i la dècada dels 90 la tecnologia envaeix tots els camps científics: escàners, laboratori automatitzat, internet ... també la feminització de la professió i el declivi de la pràctica amb grans animals paral.lament amb l’evolució agrària. Què ens depararà el futur ...

Podem o no estar d’acord amb els comentaris que el nostre amic Scott ens deixa en el seu blog. El que si creiem es que es necessari que mes veterinaris i professionals deixin la seva petjada amb la seva opinió i punts de vista històrics. Com deiem en el nostre anterior post, la història veterinària no ha de ser un tema de “feliços jubilats”. Serà capaç l’ “homo ciberneticus” ,amant i depenent de la tecnologia, de ser conscient del nostre passat per evolucionar cap a un futur millor ?

"Hark! hark! The dogs do bark!" (London, G.W. Bacon & Co. 1914)

Hark! hark! the dogs do bark! // Hark! hark! els gossos borden!
The beggars are coming to town // Els captaires estan venint a ciutat
Some in rags and some in jags // Alguns en draps i altrse en abrics
And one in a velvet gown // I un en un vestit de vellut

Així es com es titula el mapa que acompanyem en aquest post i que servei per il.lustrar les tensions que van tenir lloc al començament de Ia Ia Guerra Mundial. Ens ha semblat oportú extreure aquest mapa satíric, del bon i recomanable blog Bibliodissey, si sou amants o curiosos de l’art i la historia, per veure com inclús un animal domèstic, com el gos, en les seves diferents races, es pot arribar a manipular per exemplificar les tensions humanes i la guerra.

"Els Gossos de Guerra estan perduts a Europa, i quin bonic soroll que estan fent!". Aquesta frase era engegada per un Dachshund que es pensava tenir-ho tot fet. En alemany el Gos és Hund. L'anglès per a alemany és Hun. Dachshund significa engrapa teixons. Aparellat amb el Dachshund, per be o per mal, un gos Mestís. Per una llei no escrita del mon dels gossos, els grans mai ataquen als petits. Tot i així, incitat pel Dachshund, el Mestís començava a intimidar una mica el Serbi. Aquest tenia un gran amic gran en forma d'un os rus, que el defensava. I allò era què volia el Dachshund. Esperava que resultaria una gran guerra, i en la confusió pretenia robar un os (calci) o dos en els quals tenia posat l’ull feia temps. Aconseguia el que volia - i una mica més. Perquè l'os rus també tenia amics. Hi havia un Griffó belga, un Gran Caniche francès, i un elegant Bulldog. Un paio força adormilat aquest últim. El Dachshund el menyspreava perquè no es queixava i no caçava. Però el Bulldog té el costum de dormir amb un ull, i, quan se'l provoca, t'agafa i no deixarà anar-se'n.

El Dachshund començava atacant el belga Griffó, al ser el més petit, i estomacava la pobra criatura cruelment, però era incapaç de matar-la. Pero els càlculs no eren del tot acertats. L’estirat Caniche podia lluitar, el Bulldog no havia perdut la traça, i que Rússia, després de tot, era temible, i aviat la idea d'os feia el Dachshund tremolar. Fins i tot el petit Serbi donava algunes mossegades al mestís austrica.

El Dachshund ara començava a buscar amics, però semblaven estranyament escassos. Havia confiat en un Galg italià, anomenat pura sant, però aquest ocultaria les seves preferències de forma estranya tot i afirmant que la guerra era un luxe que no es podia permetre ara mateix. Si be, l’italià carregava la seva pistola, i qui sap a on podria anar. El Dachshund, a la seva irritació, trobava només un amic, i aquest era un gos de Constantinopla. Una raça menuda ...

Mentrestant la resta de la família europea observava. Qui dirà com s'estendrà la baralla? Hi havia el grec amb el seu ganivet preparat per prendre un tall de Turquia; als Balcans cadascú te el seu propi joc d’ambicions; l'espanyol afectuós entretingut amb la festa dels braus; hi ha el portuguès que només es fa mal una mica ; hi ha el sofriment dels petits suÏssos; hi ha l’holandès, que continua somrient amb dificultat. I, cap al nord, el noruec, el suec, i el gran Danés emmirallats a veure que passa. La veritat es que aquest tipus de mapes son força interessants i, personalment, pensem que es troben a faltar avui dia.

Un cop feta aquesta descripció del mapa que ens ha copsat l'atenció, ens hem de situar doncs en el periode de l'aparició de la nació moderna. Seguint les revolucions de segle XIX a Europa proporciona un bon material geopolític perquè l’explotin els il·lustradors satírics. Si be l’origen de les caricatures en mapa de còmic es podrien trobar a la Geographica de Munster cap meitat del 1500, arriben al seu cim cap a la Ia Guerra Mundial

Poca cosa han pogut fer el comunisme de Mao i la revolució cultural xinesa davant una cultura mil.lenaria que ha sobreviscut amb forts fonaments, primer davant la dictadura comunista i ara impulsada pel capitalisme i consumisme que viu aquesta potència asiàtica ja consolidada. La mitologia xinesa es un exemple palpable d'aquesta preservació secular.

Pixiu, criatura de la mitologia xinesa es un dels cinc animals de la bona sort en que confia aquest poble. Acompanya al drac, el fènix, la tortuga i el kirin . Segons les banyes que tingui es coneix també com a “Tianlu o Pi-Xen” (una banya) o com a “Pi-ya o Bixie” (dues banyes).

Es una bèstia híbrida que te un aspecte de lleó alat, amb cap de drac, cos de cavall i les cames d’un kirin ó quilin (girafa en el mon oriental). A part de capacitat de volar, es caracteritza per la seu poder i ferocitat, per la qual cosa sol tenir tasques de vigilància i seguretat dels cels, resistint contra tot tipus de forces del mal. Sol representar-se amb un sol sexe a l'igual que el fènix i amb ulls prominents i dents afilades. D'acord amb el seu aspecte sol confondre's també amb els lleons imperials (Fu dog) tradicionals de la Xina.

Per altre costat, es una figura que els xinesos tenen amb molta estima ja que creuen que porta bona sort i alegria a la gent, i te a mes funcions d’exorcitzar. El kirin i el drac també tenen aquestes funcions però el Pixiu te una important funció protectora davant el seu amo o propietari. Per aquest motiu molts xinesos porten una peça de jade amb la seva imatge com a penjoll o amb estatuetes a casa seva.

La mitologia xinesa explica que el Pixiu te 26 figures i 49 reencarnacions. Es el nové fill del Rei Drac i te la capacitat d’alimentar-se de tot tipus de tresors: or, plata, joies. Això li infringeix un temperament noble que va fer guanyar-se l’estima de l’Emperador de Jade i el Rei Drac. El Rei Drac va tenir nou nens: Qiuniu, Yazi, Chaofeng, Pulao, Suanni, Bixi, Bi’an, Fuxi i Pixiu. Segons la mitologia xinesa es creu que els dracs tenen poders sobrenaturals per canviar el temps i governar els oceans. D'acord amb la tradició els dracs son símbols de poder i dignitat i es per això que molts xinesos s’autoanomenen “descendents del drac”.

Diu la llegenda que un dia, Pixiu va menjar massa i va defecar al palau de l’Emperador de Jade. Aquest, enfadat, el va golpejar i va remoure el seu anus, la qual cosa fa que en la mentalitat xinesa, aquest fet es consideri com un bon auguri i sigui una criatura que ajudi a tenir bona sort i diners.

Els experts en Feng-Shui, utilitzen també el Pixiu per ajudar a protegir cases, exorcizar dimonis i incrementar la fortuna de l’amo. Segons la dita podeu saber que “tocant un Pixiu un cop obtindràs bona sort, dos cops i aconseguiràs diners i tresors, i al tercer cop obtindràs poder i posició social”. Les seves figures en bronze solen posar-se en les vuits direccions cardinals del Feng com a eina de protecció.

Les estatuetes per fabricar les seves imatges solen ser de bronce, fusta i jade (pedra mítica oriental d'igual valor que l'or en occident). Les fustes solien utilitzar-se tradicionalment per esculpir figures a les bigues de les cases grans perquè no entrés la mala sort. Ara es el jade el que s’utilitza mes com a figura dins les cases. Cal seguir pero uns consells alhora de col.locar una imatge de Pixiu. En primer lloc no s’ha de col.locar el cap cap a la porta del davant ja que aquesta funció correspon a un altra deïtat. Els miralls tampoc han de reflectir la imatge del Pixiu ja que pot molestar la pau de la criatura. I finalment, no hem de posar el Pixiu contra el llit ja que podria ocasionar mal a un mateix.

Mes info a:

- Pixiu (ChinaCulturemall.com)

- Pixiu (Cultural-China.com)

- Pixiu (Reference.com)

- Pixiu, llegada de la fortuna (Spanish.China.org.cn)

- The Pixiu (Chinahistoryforum.com)

El Dr John van Wyhe, Director de The Complete Work of Charles Darwin Online. University of Cambridge, ens envia la informació sobre la creació del portal dedicat a la vida i obra de Charles Darwin, fins ara reservat durant dècades només per a investigadors a la Biblioteca Universitària de Cambridge.

Amb aquesta fita es posen a l’abast per primer cop uns 20.000 doucuments i gairebé 90.000 imatges electròniques com mai s’havia fet amb Charles Darwin, científic cabdal en la història de la humanitat. Aquest àmpli arxiu de documents variats inclou el primer esborrany sobre la seva teoria de l’evolució, el bitllets i notes per viatjar amb el Beagle i, el llibre de cuina d’Emma Darwin, entre d’altres curiositats.

Darwin Online ha estat finançat pel Consell d'Investigació d'Arts i Humanitats i es basa en la tasca feta per la University of Cambridge's Centre for Research in the Arts, Social Sciences and Humanities (CRASSH), i amb el recolzament del Charles Darwin Trust entre d'altres instititucions.

Podeu també consultar Bibliografia sobre Darwin a les Bibliioteques Universitàries Catalanes

El mes passat va saltar la notícia: un grup d’arqueolegs encapçalats per Fiona Marshall, de la University of Washington han fet una troballa significativa: 10 esquelets d’ase (Equus asinus) en una tomba del complexe farònic d’Abydos, al sud de El Caire. La datació de la tomba es de 3000 anys aC, sobre la primera dinastía egípcia dels faraons Narmer i Aha.

L’estat de conservació dels esquelets animals era excelent, podent-se trobar inclús teixit i pel que ha permes analitzar l’ADN. A partir d’aquest anàlisi s’ha pogut comparar aquests ossos amb els dels ases salvatges africans (somalis i nubis) així com amb altres fòssils trobats anteriorment i amb 53 exemplars d’ases moderns d’altres continents.

S’ha detectat que els únics senyals anatòmics de la transició de l’ase salvatge al domèstic són canvis a l'os metatarsià de la cama més petita, que la feia més compacta, segurament com una adaptació per afrontar les càrregues imposades a aquests animals .

Dels resultats obtinguts, que tenen l'origen en un estudi publicat a PNAS citat mes avall, es pot concloure de forma gairebé definitiva que l’origen dels ases domèstics egipcis es africà i que la seva domesticació es bastant anterior a l’evolució genètica i morfològica que els ases egipcis anirien experimentant amb els segles. Un tret característic d’aquests ases es que s’han identificat lesions en vèrtebres causades pel pes i altres patologies associades a l’estabulació forçada. La interpretació de que les lesions s’hagin pogut produir pel pes de dignataris (farons) al llarg de la seva vida es un factor totalment conjuntural ja que mes endavant aquesta espècie seria relegada a un paper gens favorable.

D’acord amb Germond – Livet els ases son originaris de Nubia i aparaixeran cap el 4500 aC en el nordest d’Africa en el Vall del Nil en el periode Naqada. Aquesta espècie jugaria un paper trascendent com a animal de transport en les caravanes d’or entre el Mar Roig i Nubia, o portant carregues des de les tribus nòmades d’Asia fins les terres del Nil.

Segons algunes fonts l’us dels ases per part dels egipcis es atribuïble ja anteriorment pels primers ramaders/agricultors fa uns 6000 anys quan es comença a agreujar l’aridesa del Sahara, donat que permetia a aquests pobladors carretejar grans pesos de collites en llargues distàncies. Per altra part,segons Strouhal, tots els camperols tenien ases per les feines de treball diàries del camp, mentre que no era tant fàcil tenir-los com a animal de transport pel fet de necessitar farratge i aigua en els trajectes pel desert i que erem de tracció bastant lenta.

Els estudis sobre ases a Egipte no es pas un element novedós. Ja al 2004, Albano Beja-Pereira de la Université Joseph Fourier a França, publicava un estudi a Science en que arribava a la mateixa conclusió: despres d’analitzar l’ADN de l’ase domèstic i salvatge per tot el mon es confirmava que els ases salvatges del nordest d’Africa eren els ancestres dels actuals ases. Fins i tot arribaven a concretar que dues poblacions d’ases salvatges van ser les primeres en ser domesticades pels humans i que al viatjar amb ells es van expandir per tot el globus

La importància dels ases es crucial pels arqueòlegs degut a ser un símptoma de la transició entre societats sedentàries a mes itinerants: “The history of donkeys is tied to human history. Archaeologists have been intrigued by where and when donkeys were first used by people because it marks a shift from agrarian to more mobile, trade-oriented society.”

Ara bé, el fet de trobar-los en tombes juntament amb els faraons, dona també idea del paper preponderant que els ases van tenir en les primeres dinasties egipcies, i que encara tenen en el nord d’Africa i en bona part de l’anomenat Tercer Mon. No obstant, d’acord amb Germond – Livet ,els ases van caure en desgràcia al identificar-los com a l’encaranció del deu Seth, enemic implacable de Horus i Osiris i també del Sol (Ra), que dificulta el seu diari recorregut. Escrits tardans comenten com 77 ases que formaven una força del dimoni. En el decurs del Periode Tardà s’arriba a escriure “Let de donkey perish, and with him his wife and children”, mentre que una fòrmula màgica conminava als enemics a marxar tot llençant-los un cap d’ase que representava el deu Seth. Relats contemporanis tambe expliquen com el rei persa Artaxerxes III, furiós per ser apodat “l’Ase”per part dels egipcis com a expressió del seu odi per ells va cometre un gran sacrilegi en servir-se per dinar un bou Apis, objecte de gran veneració pel poble del Nil. L’argument que identifica l’ase amb Seth es confirmat per l’arqueoleg espanyol Andrés Diego Espinel, fet que queda igualment demostrat perque, en endavant, ja no es trobarien esquelets en cap tomba faraònica pel paper negatiu que se’ls havia atribuït, segurament com a animal del desert, i que els egipicis veien en molts dels seus habitants els portadors de la desgràcia a la seva comunitat.

Els ases salvatges seran caçats juntament amb altres animals salvatges com la hiena (cofre de Tutankamon, Tebes, XVIII dinastia) i no seran utilitzats com animals de sella com ho feien els pobles veins del Proxim Orient o els egipicis en l’actualitat. El que si que està confirmat per Dunand - Lichtenberg es que el paper de l’ase domèstic com a bèstia de càrrega i transport que es perllongarà en testimonis documentats al llarg del periode clàssic durant l’Imperi Romà en les muntanyes de Porphyrites i Claudianus, al desert oriental, i al ports de les costes del Mar Roig.

Bibliografia:

Rossel, Stine; Marshall, Fiona; Peters, Joris; Pilgram, Tom ; Adams, Matthew D. and David O'Connor Domestication of the donkey: Timing, processes, and indicators .- PNAS : March 11, 2008 , vol. 105 , no. 10 : 3715-3720 (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)


Beja-Pereira, Albano et al. African Origins of the Domestic Donkey. Science 304, 1781 (June 18, 2004). (accés a text complet per xarxa univ públiques catalanes i altres autoritzats)

Ruder, Kate.- Out of Africa: The Origin of Donkeys.- Genome news network (Posted: June 17, 2004)

Strouhal, Evzen. La vida en el Antiguo Egipto.- Barcelona : Folio, 2005

Dunand, Françoise; Lichtenberg, Rogser. Des animaux et des hommes: une symbiose égyptienne.- Paris : Editions du Rocher, 2005

Germond, Philippe; Livet, Jacques.- An Egyptian bestiary : animals in life and religion in the land of the pharaohs .- London : Thames & Hudson, cop. 2001

Aquesta setmana ens ha deixat l’insigne investigador de la història agrària catalana Emili Giralt i Raventós. Rosa Ma Piñol ens en fa un perfil a "La Vanguardia". Home polifacètic, compromès en la causa de la cultura catalana i emprenedor de moltes iniciatives amb les quals se’n pot haver anat llegítimament satisfet.

Nascut a Vilafranca del Penedès el 1927 forma part d’una generació de la historiografia catalana molt destacada, juntament amb Joan Reglà, Jordi Nadal i Josep Fontana, els quals van veure de les fonts de Ferran Soldevila, Ramon Abadal, Miquel Batllori i Jaume Vicens Vives, que en va ser mestre directe. Giralt es centrà en estudis d’històia agrària, economia i societat de l’edat moderna i contemporània, començant una tasca docent a la Universitat de València, de la que va ser catedràtic d’Història Moderna i Contemporànica del 1965 al 1971. Des de llavors exercí la seva activitat acadèmica a la mateixa càtedra de la Universitat de Barcelona on arribaria a ser director de Dpt d’Història Contemporània. També va arribar a ser degà de la Facultat de Geografia i Història i vicerector d’Ordenació Acadèmica. Des del 1981 fins el 1983 exerciria com a professor associat a la Universitat de la Sorbona i a partir del 1992 el nomenarien catedràtic emèrit de la UB.

En qualevol cas, i sense deixar de banda el vessant docent, Giralt destaca sobremanera per activitats com la direcció i promoció del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, embrió alhora dels Col.loquis d’Història Agrària, que portarien a la creació i direcció simultània del Centre d’Estudis d’Història Rural amb la seva revista Estudis d’Història Agrària. Finalment va dirigir i promoure la seva monumental Història Agrària dels Països Catalans en quatre volums, refererència de la historiografia agrària a Catalunya per tothom que investigui sobre el tema, tot i que també compta amb una extensa bibliografia publicada.

Giralt va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans dins la seva secció Històrico-Arqueològica i en va ser director des del 1987 fins el 1995. Un mandat en el que es va renovar la institució, recavant reconeixement i suport econòmic per impulsar el seu nivell cientific a tot el país i a l’exterior. Per la seva catalanitat va obrar també com a impulsor del nou Diccionari de la Llengua Catalana.

L’historiador Emili Giralt ens ha deixat als 81 anys, amb un bagatge d’una fecunda trajectòria com a investigador, docent i persona.