Historia Veterinaria

John Maddox, ens acaba de deixar. Ho feia el 11 d’abril als 83 anys a causa d’una pneumònia. Un gran i reputat periodista científic que durant 22 anys va dirigir la revista Nature, catapultant-la al mes i millor reconeixement científic internacional.

Va néixer a Penllergaer (Wales) el 27 de novembre de 1925 i com a estudiant va cursar estudis de física i química a Londres i Oxford. La seva carrera periodistica va començar el 1955 al Manchester Guardian on va treballar ja com a periodista científic fins el 1964. Durant els dos anys següents va coordinar el programa científic de la Fundació Nuffield (London) amb l’objectiu de modernitzar l’ensenyament de la ciència.

L’any 1966 es nomenat director de la revista Nature, que com tots ja sabeu es una de les mes antigues (en actiu des de 1869) i des d’on s’han publicat molts dels majors descobriments i fites científiques com el descobriment de la fusió nuclear (1938) o l’estructura de l’ADN (1953). Maddox va ocupar el càrrec de director en dues etapes: (1966-1973) i (1980-1995). Entre mig va seguir pilotant la Fundació Nuffield.

En el seu haver cal destacar l’assentament de la revista en un gran nivell i prestigi científic a nivell mundial i, especialment, l’establiment d’uns criteris de selecció d’articles per parells “peer review”. Mètode utilitzat per validar els treballs originals per publicar per com a mínim dos científics. Val a dir que aquest sistema no va gaudir de la confiança plena del seu propi inventor. Així mateix, va desenvolupar el programa de suplements científics on es permetia opinar sobre diferents aspectes de la ciència.

John Maddox dirigia un equip de dotze persones que es dedicaven a viatjar, assistint a tot tipus de congressos i entrevistant-se amb científics de tot el món. “La mejor forma de saber lo uqe pasa es hablar personalmente con los científicos, y , para ello , hay que asistir a multitud de congresos, de conferencias, de charlas”. Segons la seva opinió, va lograr el prestigi d’aquesta capçalera amb la comunió de serietat científica i articles de caràcter mes especualtiu. “Por eso podemos equivocarnos y publicar descurimientos o teorias que no estan absolutamente demostrados. Publicar en Nature quiere decir que yo y una serie de personas hemos encontrado un artículo intersante. Y, a veces, la calidad no coincide con el interés.” De fet va ser també un gran visionari ja que en aquesta entrevista del 1988 deia “La ciencia planteará en el futuro unos problemas eticos que la sociedad deberá afrontar” ...” I aqui posava l’exemple del tractament de malalties amb teixit fetal provinent d’avortaments (entrevista de "La Vanguardia del 1988 citat a sota).

Maddox va ser nomenat Sir el 1995 i membre d’honor de la Royal Society of Sciences. Serà recordat com un gran geni amb barreja de talent incisiu i bondat humana. Gràcies a ell, la ciència ha arribat a ser una mica mes global i ha fet possible que un títol sigui punt de referència a nivell mundial.

Fonts utlitzades:

- Brillante divulgador científico / FJ cristofol .- "El Mundo" 18/04/2009

- Científicos y periodistas buscan la verdad: John Maddox, director de “Nature” / Salvador Llopart

“La Vanguradia” (1/05/1988)

- John Maddox 1925-2009 / Phil Campbell.- Nature (14/04/2009) v. 458, 807

- John Maddox, Former Nature Editor, Dead at 83 (Discover Magazine)

- John Maddox, ex director de la revista 'Nature': Comandó la renovación del periodismo científico.- "El Pais" (15/04/2009)

- John Maddox / Adolf Tobeña

- Les llacunes de la ciència/ per Ester Pinter.- “Metode” n. 22

- Longtime Nature editor John Maddox dead at 83 / John Matson.- “Scientific American” (13/04/2009)

- Nature — the Maddox years (History of the Journal Nature) / Walter Gratzer

- El periodismo científico: John Maddox (1925-2009) Ex director de la revista científica ´Nature´.- "La Vanguardia" (19/04/2009)

- Sir John Maddox (1925-2009) (El buit del temps: bloc de Juli Peretó)

- Sir John Maddox: Scientist who edited 'Nature' magazine for 22 years.-"The Independent" (18/04/2009)

Algunes publicacions de Maddox en castellà:

La ciencia del nuevo milenio / John Maddox.-Investigación y ciencia Barcelona : Prensa Científica, [1976]- 0210-136X núm.280 (enero 2000), p.6-12

Lo que queda por descubrir : una incursión en los problemas aún no resueltos por la ciencia, desde el origen de la vida hasta el futuro de la humanidad / John Maddox ; [versión castellana de: Juan Manuel Ibeas].- Madrid : Debate, 1999.- 375 p.- ISBN 8483061821

Recuperar el codigo de conducta de la investigación / John Maddox.- Quark (1995) Núm.: 1

Però la xocolata es quelcom mes que un ingredient utilitzat en els postres de les festes de Pasqua. En efecte, a tots -o a gairebé tots- ens agrada. Però fins a quin punt en sabem d’ella ?. Des de temps antics, la xocolata ha jugat un paper integral en la cultura, societat, religió, medicina, i desenvolupament econòmic a través de l'Amèrica, l'Àfrica, Àsia, i Europa. Aquest any ha sortit un llibre en el qual podreu endinsar-vos en tota la seva complexitat històrica.

Chocolate: History, Culture, and Heritage / Louis E. Grivetti, Howard-Yana Shapiro.- Wiley, 2009.- 975 p.- ISBN: 978-0-470-12165-8.- Consultable parcialment a “books.google”

El 1998, el Chocolate History Group va ser format per la University of California, Davis juntament amb l’empresa Mars Inc. per tal de poder documentar la fascinant història de la xocolata. Aquesta te una secció de recerca històrica que promouen diferents activitats al voltant de la història d’aquest producte amb el nom de American Heritage Chocolate. De fet, aquesta entitat ha adoptat l’actual publicació com a obra de capçalera en la seva web. Al llarg de cinquanta-set assaigs i onze apèndixs podreu conèixer les contribucions fetes per mes de cent membres del grup i les seves investigacions portades a terme des de llavors fins ara. Els temes tractats cobreixen aspectes tant diferents com l’antropologia, arqueologia, bioquímica, arts culinàries, estudis de gènere, enginyeria, història, lingüística, nutrició, i paleografia. El resultat és treball de recerca , desconegut fins ara que ens endinsa en la història de la xocolata, començant amb civilitzacions precolombines antigues i acabant amb informes del segle XXI.

Malauradament no el podem consultar encara en cap biblioteca catalana però a canvi, si que podeu veure un documental de com es confeccionava la xocolata al segle XVIII de forma manual a la cuina colonial del Palau del Governador de Williamsburg (Colonial Williamsburg Foundation) de la ma de l’historiador Jim Gay només amb unes mongetes de cacau de torrefacció i una cassola de ferro amb carbó calent.

Altres llibres sobre historia de la xocolata al portal chocolate.com i a les biblioteques universitàries catalanes.

Recepta de Mona de Pasqua (Catalancooking.com)

Tots tenim en el record les imatges de les “mones de xocolata” però ni al llarg del temps hi de la geografia ha estat així. La Mona es un pastís que tradicionalment s’ha fet de formes diferents en diferents llocs tot i que coneguem que la recepta tradicional l’ou dur es la base d’aquest postre. En efecte, el model de Mona amb ous durs se’n té constància, almenys, des del segle XV. Segons Manel Carrera, la tradició d’aquest pastís ha experimentat “tres transformacions importants: en primer lloc, ha deixat de ser un pastís que es fa a casa per esdevenir un producte de consum que es compra a les pastisseries; en segon terme, la mona ha incorporat un ingredient nou: la xocolata; i finalment, la mona es guarneix amb personatges de l’univers infantil”.

La irrupció de la xocolata a les mones és força recent i sembla que s’originà a Barcelona al segle XVI amb l’arribada del cacau d’Amèrica. La substitució dels ous durs pels de xocolata va fer que aquest costum s’estengués ràpidament arreu de les comarques catalanes.

La primera Mona de Pasqua representativa d’una escena de què es té notícia, segons els costumari de Joan Amades data de 1875 i mostrava el conseller Joan Fiveller jurant fidelitat a la ciutat abans d’anar a vindicar el dret ciutadà davant del rei Ferran d’Antequera -Gremi de Pastisseria de Barcelona. Segons el gastrònom Jaume Fabrega: “Una de les primeres receptes de mona que hem localitzat és al llibre “Classes de cuina.Curs 1927-1928” /de Josep Rondissoni (Barcelona, 1929) ... Per altra banda, ja se’ n parla al manuscrit Formulario práctico de cocina, de Joan Company (1905), “pan quemado al estilo de Alberique”). Altrament, els valencians áixí com molts menorquins, que varen emigrar a Alger durant el segle XIX i que en bona part s’establiren a Orà, hi varen portar la mona i fins i tot el costum d’ anar-la a menjar al camp el dia de Pasqua (“casser la mouna”, en el llenguatge dels potes negres). De fet, ens els receptaris algerians actuals, tant d’ Algèria mateix com els fets per potes negres (retornats), sempre hi apareix la mona, a part d’ altres plats dels Països Catalans, com la paella, la “melsa”, etc. -Bona Vida / Jaume Fabrega.

En l’actualitat, les Mones han esdevingut també una forma de narrar els episodis contemporanis, una crònica de la realitat. Les figures que substitueixen a l’ou dur o de xocolata avui dia retraten aspectes concrets de la realitat social i política del país i dels personatges famosos entre els nens i nenes.

El ritual del pastís

L’entrega de la mona és un ritus iniciàtic, destinat a marcar el pas del temps en la persona i d’estretir els vincles familiars en el si de la religió catòlica. De molt temps ençà actua com a un obsequi que es fa als infants de tot el Principat de Catalunya i País Valencià -no tant a les Illes Balears- per Pasqua Florida, el primer dilluns després de la primera lluna plena de Primavera: Dilluns de Pasqua. Normalment és el padrí qui regala la mona als seus fillols, mentre que la padrina regala el palmó. Els padrins fan la funció de protectors, de guies de la persona que per la seva curta edat encara està indefensa i desprotegida. Per l’infant el fet de rebre la Mona es una forma de enquadrar-lo en una franja d’edat concreta, prèvia a la Comunió, ja que només podran rebre la mona aquells que no l’hagi fet –això sempre en teoria.

Particularment al País Valencià la Mona també ha estat lligada a un costum social: anar en família, amb els amics o fadrins a menjar plegats al camp en el marc d’aplecs en els que a més del pa-socarrat i ous durs, es menja, conill o anyell a la brasa, paella, enciam i un embotit especial molt prim, anomenat llonganissa de Pasqua. També a la zona del Maestrat i València solen menjar el “panquemao” o “pandurimiendo” , un pastis fet amb la la pasta deixada feta la nit abans –Olletadeverdures.

La simbologia dels ous

Per tot Europa hi ha el costum de menjar ous per Pasqua seguint la tradició precristiana, panteista de que l’ou és el símbol còsmic de la fecundació i la creació en quasi totes les cultures, l’origen que engendra la vida. Les ofrenes i àpats amb ous formaven part dels ritus primaverals que celebraven i encara celebren la renovació de la natura, la Primavera. Per això el Cristianisme va adaptar aquesta tradició popular per explicar el misteri de la resurrecció de Jesucrist. Es possible que la presència d’ous en el costumari pasqual s’expliqui pel fet que antigament les gallines estaven a l’aire lliure i es regien molt mes per la variabilitat de les estacions. Al pujar la temperatura l’aviram ponia més ous i les unitats sobrants es feien servir com a regals o decoració.

L’Església Catòlica va però prohibir durant molt temps (s IX a XVIII) menjar ous durant la Quaresma per considerar-los equivalents a la carn. Els fidels per que nos es fessin malbé els coïen i els cobrien amb una capa de cera per poder-los regalar i menjar als éssers estimats a partir de Diumenge de Pasqua. Ja en el segle XIX a Alemanya, Itàlia i França els pastissers els van elaborar a base de xocolata i amb motlles individuals, tot introduint una sorpresa a l’interior (com els tortells de reis). Actualment, se segueix menjant ous per Pasqua per molts pobles d’Europa, on a més a més hi ha el costum de buidar, pintar i decorar-los amb formes i colors diferents.

Etimologia poc clara del mot “mona”

Hi ha dues tradicions que pretenen explicar l’origen del mot “Mona”. La primera seria la de cercar l’origen arab del mot. En aquest sentit se l’associaria a la paraula “munna” que vol dir “provisions de boca” o “regal”.

Per altra banda hi ha l’opinió, defensada entre d’altres per M. Bataillon segons la qual "Mona" :pastís de Pasqua, igual que el portuguès "monda", ve del llatí “munda” que vol dir, ‘(vianda) neta, bonica’ o de “mundum”, ‘panera adornada i plena d’objectes’, relacionant així el fet dels regals que es feien els nostres avantpassats i que contenien, ous i fruits secs amb pasta de pa. En grec “munus” també vol dir regal.

Fonts utilitzades:

- En Pascua, huevos y 'monas' (nutricionlandia.com)

- Mona de chocolate (gastronomiaactiva.com)

- La Mona de Pasqua / Jaume Fàbrega (catalancooking.com)

- La Mona de Pasqua / Manel Carrera i Escudé (festes.org)

- La Mona de Pasqua (quaderns digitals.net)

- La Mona de Pasqua (xtec.es)

- Mona de Pasqua / blog “Bona Vida” de Jaume Fabrega

- Mones de Pasqua : la festa major de la xocolata (gastroteca.cat)

- Mones, micos i farinades (olletadeverdures.worpress.com)

- El Plaer de la xocolata : la història i la cultura de la xocolata a Catalunya / Ma Antonia Martí Escayol.- Valls : Cossetània Edicions, 2004.- ISBN: 84-9791-037-0 .- p. 28-38. (books.google.es)

Les espècies que sobreviiuen no son pas les mes fortes, ni les mes intel.ligents, sino aquelles que s’adapten millor als canvis (Charles Darwin)

La ciència constitueix una part fonamental del nostre patrimoni cultural que és necessari estudiar i preservar. Per això ha nascut el projecte “Comic”: Comissió d’Instruments Científics per tal d’afavorir la conservació i l’estudi del patrimoni científic conservat a les institucions de Cataluya, Illes Balears i el País Valencià.

Comic, forma part de la Societat Catalana de Història de la Ciència i de la Tècnica amb l’objectiu de coordinar l’esforç de les persones que treballen en aquest sector i, alhora, oferir eines de treball i recursos electrònics per tal d’ajudar a la tasca de preservació i estudi de la cultura material de la ciència. Per això es vol prepara un catàleg col•lectiu de la cultura material de la ciència als Països Catalans, amb la intenció de coordinar els projectes en marxa, oferir assessorament i suport a nous projectes de catalogació i ajudar a la difusió de la informació recollida i de l'estat dels projectes, tot amb a la intenció de garantir la conservació i ulterior aprofitament museològic i didàctic dels instruments científics.

En l’actualitat, el problema mes agreujant es el coneixement relatiu, dispers i desordenat de les col•leccions històriques d'instruments científics que han existit o existeixen a casa nostra. L'absència de polítiques de conservació del patrimoni científic ha produït que moltes col•leccions d'instruments científics de gran valor -particulars o públiques, d'institucions universitàries o de centres d'ensenyament secundari- hagin desaparegut o que molts instruments estiguin emmagatzemats en soterranis, despatxos o armaris, amb un greu risc per a la seva futura conservació.

Es per això que s'organitzen unes jornades que debatin la problemàtica de la instrumentació científica als PPCC

Organitza: Comissió d’Instruments Científics (COMIC), SCHCT.
Dia: 24 abril 2009 - Horari: Matí 10,30 h – 12,30 h. i vesprada:15,45-17,30 h.
Lloc Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència “López Piñero”
Palau Cerveró- Plaça Cisneros, 4 // 46003 VALENCIA

PROGRAMA

10,30: Conferència: Inês Gomes, Museu de Ciência da Universidade de Lisboa: Surveying
and promoting scientific heritage in Portugal: Recent developments.
11,00: Cafè.

11,15:Seminari: Projectes de recerca de la Comissió d’Instruments Científics.

• Santiago Vallmitjana (Universitat de Barcelona):

“Els patrimoni d'instruments
científics de la facultat de Física i el projecte HAR2008-02580-E/HIST”

• Alfons Zarzoso (Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Barcelona):

“Noves tecnologies i preservació del patrimoni: accions i col•laboracions des del
Museu d’Història de la Medicina de Catalunya”

• Jaume Valentines (Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona):
“Documentació i divulgació patrimonials, ecomuseografies universitàries i esculls
programàtics. El cas de l'Escola T.S. d'Enginyeria Superior de Barcelona"”

• Mar Cuenca (Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència; València): “Els
instruments científics dels instituts d’ensenyament secundari: situació i
perspectives de treball”

14-15: Dinar
15,30 -17,30: Reunió de treball del grup COMIC: La pàgina www.instrumentscientifics.com.
La base de dades col•lectiva COMIC. Discussió i pla de treball futur

Més informació: 963926241 // Jose.R.Bertomeu@uv.es

La Biblioteca Nacional de España organitza una exposició important i del tot sorprenent donat el biaix humanístic de la institució. Es tracta del tema de la malària al llarg de la història, de com s’ha lluitat contra aquesta malaltia des de l’època clàssica fins l’actualitat.

Durant la presentació de l’exposició el Dr. Pedro Alonso va ressaltar el repte científic i mèdic, així com econòmic i social que suposo la malaltia present encara en diferents països subdesenvolupats. Una malaltia que afecta directament al seu futur desenvolupament ja que, en paraules de Antonio González Bueno y José A. Nájera, comissaris de la mateixa “Por sí sola retrasa el crecimiento de los países un 1,2% de su PIB al año, lo que supone alrededor de 2.000 millones de dólares anuales". El Dr Nájera destaca la relació de la malaltia amb la pobresa i brutícia ambiental. Per això malaria procedeix del “mal aire” de la mateixa manera que paludisme fa referència a la proximitat a zones pantanoses. El canvi climàtic mes el desenvolupament descontrolat dels darrers anys, poden incidir negativament con agents causants pel que fa al ressorgiment de la malària al sud d’Europa al donar-se les condicions necessàries pel creixement del paràsit (vector) transmissor.

1. - Las "fiebres intermitentes"


2. - La Quinina


3. - El descubrimiento del parásito y el vector


4. - Estrategias de lucha


5. - Las campañas antipaludicas españolas


6. - La malaria en tiempos recientes

Continuem ara la segona part de la ressenya que vam començar fa un parell de mesos sobre el llibre "La jirafa de los Medici". Un llibre que al llarg de la seva lectura no ha deixat de sorpendre'ns.

Seguim avançant i ens apareix el cinquè capítol con el rei Rodolf II del l’Imperi Sacre Romà i Germànic, i rei d’Hongria i Bohèmia. Un home erudit, amant de la ciència i naturalesa, es cuidava de jardins, cases de feres, aviaris, gabinet de meravelles “Kunstkammer” (espècie de museu dels coneixements mes importants del moment). Aquest personatge, savi entre els poderosos del segle XVI va néixer el 1552, fill de Maximilià II i Maria d’Austria (filla de Carles Vè) -tots de la dinastia Habsburg. Del seu pare va adoptar un afany desmesurat pel coneixement i l’estudi de les ciències naturals en particular. A despit del seu “fracàs” en les seves relacions de parella, es va dedicar a cultivar l’intel.lecte, vivint en un context en que els fluxos amb el Nou Món i amb erudits com Konrad Gesner i Ulises Aldrovandi, afavoria enormement les noves avantguardes científiques. Carolus Clusius va arribar a ser cap dels seus museus naturalistes dispersats per tot el regne. Tal era el fluxe d’animals entre les colònies i el vell continent que el negoci familiar de banca dels Fugger va incloure a la seva cartera d’inversions el tràfic d’animals exòtics. Van ser famosos el Casuari i el Dodo importats per aquest rei, i els lleons i tigres que vivien dins el mateix palau, causant no pocs problemes amb els servents i visitants. Víctima del seu propi germà Maties moria d’un edemà el 1612.

El penúltim capítol ens trasllada a la França del XVIII. El país gal viu en aquest segle una efervescència cultural sense precedents, fet del que no es exempt la cort. Entre els membres mes significats de la qual hi trobem la dona de l’emperador Napoleó, Josefina. Casada amb l’emperador en 1796, es va dedicar aviat a organitzar el seu propi espai adquirint el Castell de Malmaison, situat a l’oest prop de Paris. Alli es va dedicar a construir un jardí i zoològic particular, ja no tant sols pel gaudi dels esperits mes nobles sinó també –estem a la Il.lustració- per estudiar la seva utilitat per l’evolució del país. Josefina va dedicar a reunir gran nombre d’animals al seu jardí, especialment aquells que podien conviure fàcilment sense problemes entre les seves frondes. Aquell sentit utilitari va fer que organitzés una petita granja model amb vaques suïsses i ovelles merino. Però també hi havia interès per la fauna exòtics. Concretament l’explorador Nicolas Baudin va proposar fer un viatge científic a Austràlia ja que el 1798 ja havia viatjat a aquell continent portant a França moltes espècies de noves plantes i animals. Napoleó va encomanar a Baudin un viatge naturalista a Austràlia amb la missió especial de portar a Josefina una col.lecció exclusiva d’animals vius. Incorporant 22 homes de ciència van sortir a l’aventura amb les corbetes Le Géographe i Le Naturaliste van sortir de Le Havre el novembre de 1800. Dos anys després, Baudin arribava a Port Jackson en un viatge ple d’incidents de tot tipus. Van capturar animals de tot tipus: Cangurs, emús, i diferents tipus d’aus, especialment a les illes Kangaroo i King. Les malalties de la tripulació i de la tuberculosi del propi Baudin van fer que s’afanyés a tornar a França. Durant el trajecte van fer parada al la colònia holandesa del Cap de Bona Esperança on van pujar lleons, panteres, zebres, estruços... Pocs animals van sobreviure després del llarg viatge engabiats en petites caixes i sense una alimentació adequada: només uns 80 animals van trepitjar sol francès al baixar dels dos vaixells expedicionaris. El març de 1804 Le Geographe arribava al port de Lorient. Dels 22 naturalistes que van iniciar el viatge nomes en quedaven 3. Un d’aquests: François Peron es va dedicar a reivindicar per si mateixa la glòria de les troballes zoològiques pel jardí de Josefina. Malgrat disposar d’una abundant documentació de tota l’expedició aquesta va quedar en mans pròpies sense fer-ne cap difusió escrita i extraviant-se a la seva mort quan tenia 35 anys al 1810 per tuberculosi. Quan Peron va publicar el “Voyage de découvertes aux terres australes” com homenatge a l’emperadriu Josefina, es va encarregar prou be d’il.lustrar el llibre amb cangurs, emús i cignes negres lliurement desplaçant-se pels jardins del castell de Malmaison. Aquesta va ser l’única espècie que va tenir èxit en la seva adaptació al nou medi que es va instal.lar. La resta va ser carn de taxidermista al Museu Nacional d’Història Natural.

El castell, jardins i zoològic de Hearst, que deu el nom al magnat del periodisme William Randolph Hearst, es el motiu d’aquest darrer capítol. Un castell que en els feliços anys 20 ocupava unes 800 hectàrees on vagaven diferents tipus d’ungulats i remugants i aus no voladores de diferents continents, i comptava amb un gran zoològic amb espècies de tot tipus. Hearst, un home excèntric i de caràcter infantil, va començar a col.leccionar animals cap el 1924, cinc anys després de l’inici de la construcció del castell. El seu afany col.leccionista pretenia donar confort i admiració als joves actors i actrius de Hollywood que assistien a les seves festes que duraven caps de setmana sencers. Mes endavant, cap el 1927 Hearst va decidir que la seva col.lecció havia d’anar mes enllà que els remugants pasturant pels seus jardins i va voler centrar-se en animals exòtics de tota mena que arribaven en tren cap a la seva mansió procedents de dieferents zoològics dels USA. Després del final de les grans monarquies europees al XIX i la creació dels zoològics públics poques persones podien pretendre col.leccionar fauna salvatge com a vanitat. Potser el darrer exponent d’aquesta afició animalística exòtica es el propi Hearst que va instal.lar la seva pròpia jungla a San Simeón (Califòrnia).

Per entendre l’extravagància del personatge podem comentar les anècdotes de les girafes: L’any 1934 tres girafes van ser traslladades en vaixell des de Rotterdam constituint tot un espectacle als USA, mes tard al quedar-se prenyades es va constatar els problemes per assistir el naixement de les cries per desconeixement absolut del part d’aquests mamífers. I fins i tot, Winston Churchill va quedar aturat durant mitja hora perque una girafa s’havia aturat al camí i no deixava passar a ningú ... Els problemes amb els empleats i els convidats a causa dels animals cada cop mes nombrosos van proliferar. L’any 1932, el director del Zoo de San Francisco, George Bistany reclamat per Hearst per fer un informe sobre els seu parc d’animals va redactar un informe demolidor. Entre altres coses, la manca de divisòries entre les espècies i la inexistència d’un hospital veterinari eren elements claus que condicionaven el futur del parc.

El 1936 la fortuna de Hearst va caure en picat sota els efectes de la Gran Depressió. Criticant a Rooswelt i el seu New Deal i contrari a la participació dels USA a la II Guerra Mundial es va crear una aureola de personatge controvertit i hostil a l’acció del govern i en definitiva dels seus lectors. L’any 1937 la crisi el va afectar de ple i va haver de desprendre’s de bona part dels seu zoològic excepte dels mamífers remugants que podien pasturar pels seus jardins. Molt tocat anímicament es va dedicar a promoure campanyes contra el maltractament animal, especialment gossos, i contra la vivisecció. Amb la fi de la guerra, Hearst va lograr recompondre les seves finances. El poble havia consumit molta premsa durant tot el confilcte. El nostre personatge va continuar amb la seva afició pels animals, especialment la cria de gossos. Moriria als 84 anys a la seva estimada muntanya de San Simeón.

El primer panda gegant que va arribar a Occident data del 1869 i va ser embalsamat pel missioner Armand David. Des de llavors ençà el panda era un animal considerat mític pel naturalistes occidentals. Així comença l’epíleg amb que acaba aquest llibre. Mes tard, Theodore Roosevelt va ser un dels primers nord americans en matar un panda a la selva el 1929. I no va ser fins el 1936, quan una extravagant novayorkesa Ruth Harkness va portar una cria de panda “Su-Lin” a San Francisco i finalment va anar a parar al Zoològic de Brookfield a Chicago. El moviment pro-pandes a Estats Units i a Europa se li atribueix a aquest fet. Alguns exemplars mes van arribar posteriorment a Occident però cap es va reproduir. La guerra civil Xina i la proclamació de la República Popular van impedir mes importacions. Aquest parèntesi va acabar el 1972 quan després del viatge del president Richard Nixon a Xina el seu president Mao Tse-Tung va enviar dos exemplars al Zoo Nacional de Washington: Hsing-Hsing i Ling-Ling. I en reposta una parella de bous moscats d’Alaska van arribar a terres xineses. Els pandes van arribar a ser ambaixadors de dues causes com ja ho havien fet altres animals exòtics en el passat: Apertura política entre Xina i Occident i la conscienciació sobre la necessitat de la protecció de la vida salvatge. La WWF va adoptar el panda com a símbol de la seva missió conservacionista.

Belozerskaya ha escrit un llibre que és fascinant pels fets que descriu i el treball immens que es desprèn de les seves ratlles. Amb un estil ple d’audàcia i elegància ens manté atents a les seves planes al llarg de tots els discursos que planteja. La crítica ha estat bastant favorable a aquesta obra: New York Times, Hachette, El Pais, etc. La qual cosa demostra fins a quin punt humans i animals estem intrínsecament units. Cal tenir en compte que una gran història recau sobre aquest mamífer africà del Renaixement.

"La Jirafa de los Medici" la podreu trobar en biblioteques universitàries catalanes. També hi ha la versió original anglesa que en llibreries de segona ma es pot aconseguir molt bé de preu.