Historia Veterinaria

Fent una consulta a la web de la Direcció General de Sanitat i Consum de la UE, que sempre sol ser una aventura no sempre exitosa, ens hem trobat una publicació que senzillament ens ha sobtat agradablement. Es tracta d'un llibre que relata la història de la veterinària europea en el decurs dels darrers 50 anys del segle XX i principis del nou segle XXI. No abunden publicacions d'aquest tipus i mes si es tracta d'una obra cooperativa feta per autors reconeguts.

Aquest es un llibre que agradarà a tothom que estigui interessat en la història de la salut i benestar animals de la darrera meitat del segle XX. No obstant també cal contextualitzar els serveis veterinaris de la Comissió Europea (també una pàgina no oficial en català) dins la política de la recerca de la seguretat i qualitat de la cadena alimentària, una de les polítiques clau de la UE dins l’àmbit de les polítiques de consum europeu. Així mateix també es descriu la història del comerç europeu i internacional dels animals i els productes alimentaris, ressaltant quins han estat els reptes i fites assolides en l’àmbit de la salut i benestar animal dels darrers 50 anys.

Potser algun sector de la població pot identificar la salut animal europea amb la crisi coneguda com de les “vaques boges” (BSE-Bovine Spongiform Encephalopathy-). El cas es que aquest clixé no deixa de ser un tòpic, i la salut animal es quelcom molt mes complexe i positiu en tant que la recerca que s’ha fet sobre el tema paral.lelament al procés evolutiu i d’ampliació de la UE. Darrerament el desafiament de la" grip aviar" ha promogut en el si dels països europeus una empenta especial en quant a vigilància i prevenció dels serveis veterinaris a escala mundial.La història del benestar animal també esta ben coberta, no tant sols pel progressiu nivell de millora normativa a Europa sinó també per l’exportació d’una cultura de cooperació en la relació amb altres països amb els que la UE manté relacions.

Robert Madelin, Director General de DG Health and Consumer Protection, comenta que donat que actualment l’estratègia de salut i benestar animal a Europa esta en procés de revisió, aquesta publicació pot ser una contribució valuosa a la comprensió dels estudiants de veterinària, veterinaris en exercici, i especialistes en sanitat animal en general i públic en general per conèixer que s’ha fet fins el moment. Els historiadors també hi poden tenir molt a dir. I per això hem volgut recuperar aquest document en aquest blog.

El llibre comença per una guia del desenvolupament veterinari i zootècnic de la legislació de la UE amb la incorporació d’una història de les polítiques europees començades pels fundadors inicials el 1957 i la seva posterior evolució. Els autors han tingut responsabilitats o han treballat directament en el sector durant aquest període i conèixer força la història recent de les institucions veterinàries europees. L’objectiu docent i institucional està contemplat simultàniament en el llibre, i pot servir tant pels estudiants de veterinària, ciències agràries i alimentàries, com per la preparació de proves selectives en el sector sanitari de salut pública. També pot servir com a punt de partida dels estudis i investigacions sobre la cadena alimentària -producció, recollida i processament dels aliments i del menjar d’origen animal i el control i supervisió d’aquests processos. Igualment la els estudiosos del control sanitari de les epizoòties i l’erradicació de les zoonosis hi podran trobar les eines administratives i de cos legislatiu europeu (acquis) promogudes per la UE per afavorir la salut del bestiar a escala mundial. Especial incidència te la política coneguda com “De la granja a la taula” (Farm to Fork) que emfatitza el procés de seguretat i de globalització alimentària que hem viscut els darrers anys.

Al llarg de les mes de 600 pàgines hi podreu trobar continguts institucionals i de política veterinària de la UE.(Cap. I-III; p-1-61); la distribució geogràfica de les polítiques veterinàries (Cap. IV; p. -112); les malalties animals entre 1957 i 2006 (Cap. V: p. – 211); mesures estratègiques en els sectors de la sanitat animal, veterinària de la salut pública, benestar animal i zootècnia (Cap. VI: p. -298); desenvolupament de la política legislativa veterinària de la UE i del control del mercat intern (Cap. VII-VIII: p. -330); els sistemes informàtics de notificació de malalties i de gestió de presa de decisions (Cap. IX: p.- 360); la implementació de la política en l’àmbit del concepte “De la granja a la taula” (Cap. X: p. -565); evolució dels serveis veterinaris institucionals a la UE i el desenvolupament en els estats membres (Cap. XI-XII: p. -599); establiment i funcions de la Federation of Veterinarians in Europe (Cap. XIII: p. -604); la globalització de la producció, processament i distribució alimentària, normatives d’higiene i sanitat i el futur del sector veterinari (Cap. XIV-XV: p. -619); Annexos (p. -651)

En resum, un llibre de consulta obligada si esteu interessats en investigar la història de la política europea veterinària, agrària o alimentària; i el teniu en format electrònic per no perdre-us cap detall a cost zero:

The EU Veterinarian: Animal health, welfare & veterinary public health developments in Europe since 1957 / European Commission . Directorate-General for Health and Consumer Protection.- Luxembourg: European Communities, 2008.- 655 p. (versió completa); 192 p. (versió abreujada)

Com a complement a aquesta publicació també podeu consultar un document:

50 years of Food Safety in the European Union.- European Communities, 2007.- ISBN 92-79-03827-3.- 50 p.

El company i historiador de la ciència Jon Arrizabalaga ens fa saber el Cicle de Conferències, d'entrada lliure, que tindrà lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC de Barcelona i coorganitzada amb Editorial Barcino amb el títol:  "Literatura i Ciència en "Els Nostres Clàssics".

Els àmbits de la ciència i la literatura, sovint considerats divergents, si no oposats, presenten en realitat uns límits bastant menys definits del que a primer cop d’ull podria semblar. Aquesta constatació, avui encara certa, era especialment evident a l’Edat Mitjana, en què els continguts doctrinals, històrics o científics entraven a formar part amb tota naturalitat d’obres que actualment situem entre les literàries. De la mateixa manera, no era en absolut sorprenent la utilització de recursos retòrics i literaris en llibres que nosaltres consideraríem estrictament científics.

Des que, l’any 1924, va aparèixer el primer volum d’Els Nostres Clàssics», la coŀlecció s’ha caracteritzat per una comprensió àmplia del concepte de clàssic, de manera que ha acollit no únicament els principals noms de la tradició literària catalana, sinó també aquells textos que ajuden a reconstruir el context històric, cultural i, evidentment, científic en què es va desenvolupar la literatura medieval a casa nostra. Aquesta orientació s’ha accentuat en els darrers anys, en els quals la sèrie ha acollit diversos títols mèdics, legislatius o gastronòmics, relacionables en grau divers amb les disciplines científiques i tècniques.

El cicle Literatura i ciència a «Els Nostres Clàssics»(col.lecció d'Editorial Barcino) vol posar de manifest l’estreta relació existent entre els dos àmbits disciplinaris en les obres dels clàssics medievals partint de les darreres edicions aparegudes a la coŀlecció, alhora que ha d’afavorir una reflexió més àmplia al voltant dels contactes i els límits observables entre aquests dos camps del coneixement. Molts d'aquests títols els podeu trobar a les biblioteques universitàries i públiques (col. general, sèrie A, sèrie B)

Organització: Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya i Editorial Barcino
Coordinació: Jon ARRIZABALAGA (CSIC) i Joan SANTANACH (Editorial Barcino - UB)

Les conferències tindran lloc a les 19 hores a la Sala d’Actes de la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya

Carrer Hospital 64, 08001 Barcelona. Tel. 93 443 27 59

Conferències:

dilluns, 12 de gener
Germà COLÓN
Al voltant dels Furs de València

dilluns, 19 de gener
Joan SANTANACH
El cuiner, el copista, les seves receptes i els comensals: sobre el Llibre de Sent Soví i altres receptaris medievals

dilluns, 26 de gener
Stefano CINGOLANI
Sobre Lo somni de Bernat Metge

dilluns, 2 de febrer
Jon ARRIZABALAGA
El Regiment de la pestilència (c. 1490) de Lluís Alcanyís a la València del primer Renaixement

dilluns, 9 de febrer
Antònia CARRÉ
Quesits o perquens: misteris desvelats d’un incunable català mal catalogat durant segles

Per aquestes dates es celebra la festivitat dels “Tres Tombs”. Es tracta d’una festa que celebra principalment en els territoris de parla catalana (Països Catalans). Es al voltant del 17 de gener quan és venerat Sant Antoni Abat (també conegut com Sant Antoni del Porquet o del Ruc) en moltes localitats.Inicialment se li atribuí la capacitat de protegir als animals útils en les feines ramaderes. Ara ja s'ha fet extensiu per tot tipus d'animals propers o relacionats amb l'home.

La invocació a Sant Antoni Abat –convé no confondre amb Sant Antoni de Pàdua- s’adreça especialment a promoure la fertilitat dels animals i dels aliments i la purificació del seu cos. De fet es hereva de les advocacions precristianes dedicades a aquests menesters.

Hom creu que l’advocació del Sant es remunta al segle XII, generant un gran nombre de manifestacions festives arreu de l’occident cristià. A Catalunya, Sant Antoni, es també patró del gremi de traginers (persones que transportaven mercaderies d'un lloc a l'altre, en èpoques en que el motor de combustió  encara no s'havia inventat). Per aquest motiu, en les poblacions agrícoles, anys enrera , es paraven les feines del camp i s’engalanaven i beneïen els animals de granja, especialment les cavalleries que passaven al costat de la imatge de Sant Antoni o dels representants eclesiàstics, així com les cavalcades dels “Tres Tombs” que es celebren en diferents localitats. Les desfilades dels Tres Tombs van començar al segle XVIII organitzades tant pels gremis de traginers, llogaters de mules, pagesos, carreters, tartaners, cotxers ...Diverses versions fan que s’especuli sobre la mecànica de la festa: a) Els cavallers aixequen els cavalls i els fan donar tres voltes sobre si mateixos; b) Cavallers i traginers fan donar tres tombs a la capella de Sant Antoni a totes les cavalleries i carruatges; c) Es donen tres tombs a una creu propera a la capella, una per cada gremi.

En les ciutats com Barcelona, també es celebra la festivitat en barris com el de Sant Antoni, on els protagonistes son els animals domèstics que viuen a les cases particulars i en que s’invoca al Sant perquè els guareixi la salut en la resta de l’any. Es a l’Església dels Escolapis de la Ronda Sant Pau on es facilita la benedicció dels animals.

Els animals protagonistes de les festes dels Tres Tombs, cal destacar als nomenats animals de peu rodó: cavalls,  matxos, muls i ases. Una espècie significativa també vinculada amb la iconografia del Sant es el porc. Es diu que pel cristianisme, el porc es un regal del deu de l’Inframón i te la doble funció de ser font d’aliment com de problemes al malbaratar les collites. . Es també època de matança on el garrí era un be de déu a l’hivern de la pagesia de fa segles A Barcelona també tenim la tradició de la “Rifa de Porcs” festa que s’origina, amb la fundació de l’Hospital de Sant Llàtzer pel guariment de leprosos, el frares antonians organitzaven una rifa de garrins. Des d’Any Nou fins a Dijous Gras, treien a passejar els porcs acompanyats per dos músics. Rifa que fa ser continuada per l’Hospital de la Santa Creu fins el 1879 en que el govern central va abolir les rifes locals per instituir al Loteria Nacional.

Fonts utilitzades:

Antic Gremi de Traginers d'Igualada

Barri de Sant Antoni (Antiga.omnium.cat)

Desfilades per Sant Antoni / S. G. / E. C. (El Periodico)

Els Tres Tombs (wikipedia)

Federació Catalana dels Tres Tombs

Festa de Sant Antoni (Etnocat)

Festes de Sant Antoni (Festes.org)

Museu del Traginer

Sant Antoni Abat (wikipèdia)

Tres Tombs : Quan les bèsties s'encomanen al sant dels ases / Jordi Ribalaygue (El Mundo)

Un patrimoni traginer obert a tothom (La veu digital)

Son dues, si, dues històries que relaten la història del vi i la taronja en castellà i anglès respectivament. Volem fer referència a dos llibres que van aparèixer l’any passat sobre dos productes alimentaris bàsics en la cultura mediterrània, el vi i la taronjada. O el que es el mateix, la vinya i la taronja.

El primer l’ha escrit el ja conegut crític i periodista vitivinícola José Peñin. Un autor que gaudeix d’una gran trajectòria que s’inicia el 1975 amb la creació del Club de Selección de Vinos (CLUVE). Mes tard, el 1980, va fundar “Bouquet”, la primera revista de divulgativa de vins a Espanya i el mateix any publicava el “Manual de vinos españoles”. A partir de llavors ja ha publicat una extensa bibliografia especialitzada (busque-la en Derecoquinaria) en la matèria que podeu trobar tambe en algunes biblioteques especializades i públiques. Actualment, dirigeix “Sibaritas” i la “Guia Peñin de los vinos de España” amb edicions paral.leles en castellà-francès-anglès.

Peñin analitza els elements que caracteritzen la trascendència històrica del vi i descriu a mes la seva importànica socioeconòmica en les diverses civilitzacions. El tractament dels continguts es centra fonamentalment en l’àmbit espanyol i es un complement a una altra obra redactada pel mateix autor “Historia de los utensilios del vino” que explora el mon de les eines utilitzades en la producció, elaboració i gaudi d’aquesta beguda. Consulteu els sumaris d'ambdós  llibres al final d’aquesta notícia.

El segón llibre esta redactat per Pierre Laszlo. Professor de química de la Univerité de Liége no es un nouvingut en la redacció bibliogràfica. S’ha especialitzat en llibres de divulgació científica i mediambiental, comptant amb un reconegut prestigi en la matèria i difusió de la seva obra en diferents idiomes. Entre les seves obres destaquem “Salt: a Grain of Life” editat en castellà per la UCM amb el títol: “Los caminos de la sal”. Trobareu la bibliografia de Laszlo en castellà a les llibreries i també a les biblioteques especialitzades i públiques.

Laszlo ens mostra el creixement espectacular i l’extensió que han tingut els cítrics a través del temps i la geografia mundial: des del Sud-est asiàtic sobre el 4000 a. C. a través d'Àfrica del Nord i l'Imperi Romà passant per l’Espanya moderna i Portugal. Els seus exploradors van introduir aquests fruits al nou món durant els anys 1500 en endavant, expandint-se ja arreu del globus. La redacció de Citrus esta feta amb una barreja de rigor científic i curiositat personal, mostrant-nos els diversos papers que els cítrics han jugat en la cuina, l’agricultura, horticultura, nutrició, religió i art –des de les festes als Tabernacles jueus passant per les corts de Versailles, els paisatges de Vincent Van Gogh, els tarongerars de Califòrnia del Sud i la industria del suc actual. Laszlo ha obtingut una crítica desigual no exempta de pol.lèmica però en general amb una notable acceptació.

Per localitzar correctament els dos llibres preneu nota de la cita:

Doncs si, ja hem arribat als 10.000 hits !!. Tot i que algunes puguin ser de motors de cerca la veritat es que fa molta il.lusió si tenim en compte que es tracta d’un blog d’història i veterinària. No es una matèria “top ten” que diguem en la recerca internauta ...

Al menys trobes que te alguna utilitat el temps que hi dediques a actualitzar el blog. Us vull facilitar algunes dades que em semblen prou rellevants.

Origen de les visites:

El 84% de les entrades son d’origen espanyol, i ja a molta distància tenim els USA amb un 6%. Pel que fa als temes mes consultats podeu veure a la imatge que l’article de “El Mundo del Caballo” sobre historia dels cavalls i l’home supera en molt la dinàmica de les consultes que s’han fet en aquest blog amb un 30% de consultes. La resta es molt variada i difícilment podem extreure unes conclusions concloents. Pensem que potser hi ha una tendència a valorar els posts de contingut original i les noticies d’articles i llibres que puguin tenir un interès. Hi ha tant noticies d’àmbit català com internacional, la qual cosa fa que la localització del tema no sigui determinant en la consulta dels posts.

Volem seguir en la línia començada i confiem continuar amb el blog durant molt de temps ... Us vull animar a que participeu. Es un blog obert i ens podeu fer arribar els comentaris directament a les notícies publicades a la part "Comments" de cadascuna o al nostre correu:  as.cat.histvet@uab.es

Bon començament d'any 2009 !!

Avui dia 31 de desembre, celebrem el darrer dia de l’any amb la tradició de la ingesta de 12 grans de raim al tocar les 12 campanades que ens anuncien el canvi d’any. Aquesta tradició es celebra, segons els entesos, des de 1909. L’origen sembla ser que es tracta d’una collita extraordinària que van tenir els viticultors de la Vall de Vinalopó (Alacant) on son els únics que, per aquestes dates, compten amb fruits frescos disponibles pel consum. A fi d’evitar llançar tota la collita es va pensar: tothom a consumir raim per cap d’any !!. Es a dir, una motivació principalment econòmica.

Però no tothom pensa igual, ja que segons el comentari de Lluis Gonzalez, director del Consell Regulador del Vinalopó, a principis de segle la gent passava fam de veritat i, amb la tecnologia existent, era molt difícil tenir un excedent alimentari, tenint en compte de que les collites no eren massa grans.

El president del mateix Consell Regulador, Josep Bernabeu, tampoc sembla molt per la tasca de defensar aqueta hipòtesi a l'opinar sobre el tema. El fet es que crida l’atenció de que en la premsa de l’època (1/1/1911) ja s’explica del “extraordinario júbilo” amb que la ciutat de Madrid acaba de celebrar l’entrada de l’any nou, amb un final de redacció en que s’eplica com “la tradicional costumbre de comer uvas a las 12 en el reloj de la torre de Gobernación”. Si hagués estat una tradició recent no es tindria per un costum tant assentat, no trobeu ?.

El cas es que tot sembla que les estratègies de marketing han donat un bon fruit pel raim d’aquesta comarca. Fins i tot es va permetre instaurar, entre 1918 i 1920, la mesura de conservar aquest raim amb paperina –alguns diuen per evitar els efectes d’una plaga que va afectar a aqueta varietat a principis de segle- però que el cas es que endarrereix la maduració del fruit i permet que es mantingui en condicions per ser consumida a finals del Desembre de cada any.

Sigui com sigui, des de 1962, en que TVE retrasmet les campandes a la Puerta del Sol de Madrid, la tradició s'ha extès per arreu i ja compta amb molts seguidors per tota llatinoamèrica ...

Recull de premsa:

Cien años comiendo las uvas (Cadena Ser)

Un millón y medio de kilos de uva fresca se consumirán esta Nochevieja en España (El Mundo)

Los españoles despiden el año con dos millones de kilos de uva del Vinalopó (ABC)

Cumplirá un siglo tradición de las uvas en Año Nuevo (El Universal)

La tradición de las uvas de Nochevieja cumple un siglo (Periodico Mediterraneo)

La tradició del raïm de Cap d'Any compleix un segle (Periodico de Catalunya)

Avui es dia de canelons. Segons la tradició catalana, després del dia de Nadal en que el plat estrella es l'Escudella i Carn d’Olla, per Sant Esteve -26 de desembre- cal menjar els Canelons, aprofitant el sobrant del dia anterior.

Però d’on venen els canelons ?. Nestor Lujan, periodista,escriptor i historiador gastronòmic de renom ens va fer una “Pequeña historia de los canelones” (edició 94, edició 90 a les Bibs Univ Catalanes i a la xarxa biblioteques publiques bcn) en un llibret de receptes que va distribuir La Vanguardia va distribuir sobre el 1990, editat pel fundador de la marca "El Pavo" Ramon Flo. Parlar de la historia dels canelons es parlar de la historia de la pasta. Inicialment, l’expansió de la pasta per l’Europa Occidental es pensava que tenia el seu origen a Sicilia cap del segle XIII i que el seu assecat s’havia après a Gragnano –vora Nàpols. Però prenent la font del llibre “Storia di Macceheroni” d’Alberto Consiglio (1959) aquesta teoria va deixar de tenir validesa, donant noves llums a l’origen d’aquest producte alimentari.

Segons Consiglio, la pasta procedia de la Xina. Sembla ser que ja es parlava de receptes amb pasta a principis de l’Era Cristiana. Des d’alli va passar a Pèrsia i al seu torn va ser adoptada pels Arabs. I van ser aquests els que la van exportar al sud d’Italia, a Sicilia, des d’on es va expandir per tot Occident. Aquesta hipòtesi fa estralls alhora el vell mite que explicava que havia estat Marco Polo, el famós viatger venecià, qui havia portat la pasta des de la Xina. Entre altres dades ja tenim un document de 1279 –dinou anys abans dels viatges del venecià- redactat pel notari Ugolino Scarpa en que es fa una relació de bens llegats als hereus del soldat Poncio Bastone on hi figura “un barrilillo de macarroni”.

Alguns han pogut veure en imatges dels etruscs, als relleus de Cerveteri, en que treballen quelcom semblant a la pasta amb rodet i una petita roda dentada. Però això no deixa de ser una hipòtesi sense demostrar. El que si que podem convenir es que si els àrabs van portar la pasta a través de Sicilia també l’havien de portar per Espanya. I el cert es que sembla que aquesta incorporació gastronòmica es va fer de forma paral.lela a través de les dues vies de comunicació. La pasta mes antiga que es coneix a Ibèria es la nomenada “aletria”, que sembla ser que es un fideu d’origen murcià. Al Llibre de Sent Soví també apareix producte amb l’apel.latiu d’”alatria”. Segons l’estudiós Rudolf Greeve el terme prové de l’àrab “atriya”. Un terme que ja apareix a les obres d’Arnau de Vilanova abans del segle XIII. Mes endavant el terme va coexistir amb “fideu”, terme d’origen moçarab, que procedia del verb “fidear” que vol dir crèixer, sobrepassar el motlle i que encara es conserva en els jueus sefardites.

Ja entrant en matèria dels canelons, hem de dir que Lujan expressa de forma inequívoca com el seu origen es plenament italià. En aquest país se’ls anomena “cannelloni”, que es un augmentatiu de “cannela”, que alhora es un diminutiu de “canna”, que vol dir canya. Es a dir, que aludeix a la forma tubular força gran que van tenir els primitius “canneloni”. A Espanya la Real Academia Española de la Lengua (RAE) va incorporar el terme “canelón” en la vigèsima edició del seu diccionari l’any 1984 i que la defineix com “Pasta de harina de trigo, cortada de forma rectangular, con la que se envuelve un relleno de carne, pescado, verduras ...”. De la mateixa manera es definida en català pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana el defineix així: “Peça de pasta de farina en forma de làmina rectangular que hom menja bullida, enrotllada, farcida de carn, de peix o de verdures...”. L’origen del terme podríem establir-lo cap al segle XVI –sense seguretat- amb els components de pasta feta amb ous, amb un farcit variable, gratinat al forn i cobertura de salsa bechamel o altres salses a la crema. Pel que fa a la bechamel, sembla ser que es un additiu francés del segle XVIII i que apareix documentat, sorprenentment, en un text anglès de 1733 “The Modern Cook” fet per Vincent La Chapelle.

A Catalunya, durant la segona meitat del XVIII, suissos i italians dominen la restauració pública que consolidaran al segle XIX. Un dels mes importants, Giovanni Antonio Ardizzi, conegut com el “Beco del Recó” va obrir la seva fonda el 1815 servint canelons o canalons. Si be cal tenir en compte que coetàniament existia el terme "canyeló", "canelló" que era un dolç fet a base de canyella. Un restaurant de molta nomenada fou la Maison Dorée inaugurat el 1903 a la Plaça Catalunya de Barcelona, prop del restaurant Continental, avui Caja Madrid. El canelons i macarrons aromatitzats amb trufes van tenir un fort impacte en el seu moment.

La industria del caneló a Espanya l’hem de identificar cap el 1911 en que Ramon Flo i Valls, fabricant de pastes des de 1898, i fundador de l’empresa El Pavo, va començar a elaborar pasta de canelons amb gran èxit comercial i de públic. D’aqui va esdevenir la seva popularització a l’àmbit domèstic i en la restauració a Catalunya. Lujan ens fa un extracte de les memòries de Ramón Flo en que explica l’origen del famós producte a mans d’aquest industrial i ens exposa com de resultes d’aquest èxit un dia va rebre una carta certificada de l’empresa “La Poule” en la que se’l comminava a que retirés del mercat de canelons la marca “Los Pollos” –que va ser el primer nom amb que es van comercialitzar- per considerar que era una imitació als de “La Poule”. I per aquest motiu va sorgir la marca “El Pavo”. Això va ser a partir de 1914 i la tradició segueix encara vigent ...

Entre les varietats de canelons que estimem avui dia n’hi ha una que cal destacar enter les altres, pel fet de que esta inspirada pel gran compositor i gastrònom Gioachino Rossini. Gran amant de la cuina, Rossini estimava especialment la trufa i, així, moltes de les preparacions fetes a base d’aquest fong i al foie gras, porten el seu nom: ous, truita, macarrons ... son adjectivats amb l’apel.latiu Rossini.

Per altre costat, i reprenent la festivitat d’avui Sant Esteve, es un dia festiu de gran importància a Catalunya i que ja des de molt antic (s. XIX) tenia el seu plat típic. Inicialment va ser l’”arròs a la Catedral” o “arros de colls i punys” que era un arròs fet amb les despulles del dia anterior, Nadal. Mes endavant la burgesia catalana va començar a incorporar els canelons a imatge dels fets per la Maison Dorée i altres restaurants del moment. El cuiner i mestre Ignasi Doménech va sentar càtedra al nomenar-los “canelons Rossini”.